Demà serà un altre dia.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Demà serà un altre dia: passions i proeses de Guillem Terribas


“L’art no reprodueix allò visible; l’art fa visible”. Paul Klee

Guillem Terribas (Salt, 1951) publica la seva primera novel•la, amb un títol formidable. Demà serà un altre dia és la història d’un ahir vist des d’un ara, obrint la porta a un futur en moviment incessant. Les “aventures d’un llibreter”, tal i com resa el subtítol de la novel•la, són un projecte tenaç de reinvenció personal, d’una particular renovació i reestructuració del jo de Terribas en relació amb el seu context, tant vital (Salt i la millora perseverant) com professional (la 22 i el seu creixement diari). Una vida de cine, en efecte, però també un trajecte atapeït de realitats profundes.
Estructuralment, la novel•la segueix –com no podia ser altrament– la fisonomia del teatre clàssic: tres actes (presentació, nus i desenllaç) on, en aquesta avinentesa, el tercer acte és l’índex onomàstic que llista el gruix de noms que han fet part de la vida de Terribas. De fet, si s’acata a la precisió, la novel•la –i per això no és oportú parlar de memòries– abasta trenta anys de la vida de l’autor, dels anys cinquanta als vuitanta. Una prova d’aquesta transsubstanciació artística és la semblança del narrador amb aspectes concrets d’alguns protagonistes de novel•la (la pèrdua de la fe com Juli Soleràs d’Incerta glòria, el qual profereix una sentència que bé podria ser d’en Guillem: “No et fiïs mai de ningú que no tingui imaginació”) i sobretot de pel•lícula (la consciència de tenir quelcom propi com Tom Waits a Tallo de hierro; la positura corbada de John Wayne a causa d’una dura espondilitis i, vés per on, la reacció optimista de l’Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué, la qual davant d’un problema present sempre deia: “Demà serà un altre dia”).
Una altra manera de llegir el llibre és a partir de l’estructura bimembre. Dues parts, de sis i vuit capítols respectivament, amb una frase al final de la primera part que dóna la clau per obrir el secreter: “I aquesta és una altra història”. En efecte, a Demà serà un altre dia hi ha un detonant: la creació de la Llibreria 22 de Girona. En aquest sentit, hi ha un abans i un després de la fundació d’aquest espai cultural, i és el propi autor qui avisa que una nova història està a punt de ser llegida. Dos contes, dues narracions dins la novel•la d’itinerari, de construcció, de trajectòria. Un bildungsroman marcat pel subtítol, ben mirat: primer les aventures d’un home, després les aventures d’un llibreter. Aquestes dues visions no són, en cap cas, excloents. Guillem Terribas no deixa mai de ser l’aventurer que era de petit, que ha estat sempre, ans al contrari, les sinèrgies i les amistats, les pel•lícules i els llibres, el fan avançar com a ésser ple d’humanitat i de ganes de saber.
La memòria humana és selectiva; la d’en Guillem Terribas sembla ser indiscriminada, ampla que no pas confusa. Ell rescata una quantitat colossal de fets que, per senzills o importants, han quedat emmagatzemats dins la seva retentiva, però sap “que si ho vull explicar tot no acabaré mai, encara que ho resumeixi”. I entre aquests fets, persones o coses vistes hi ha molta informació que vol instal•lar en el present i que sembla irreal en la mesura que està recuperada d’una manera acurada i ben cosida. La precisió dels detalls que l’autor recorda –convenientment passats pel sedàs de la literatura– semblen talment els d’un narrador omniscient. La simultaneïtat, els plans paral•lels, la lògica retrospectiva (records) i la lògica prospectiva (somnis), fan senzill d’imaginar el jo de Terribas com un observador inquiet amb el do de la ubiqüitat, un d’aquells herois quotidians que saben fer del dia, una llança flexible de més de vint-i-quatre hores.
En aquest mateix sentit temporal, és interessant de destacar com el pas dels anys (a banda de les referències temporals concretes) es dibuixa a la novel•la a partir dels diversos canvis de cotxe del protagonista i dels enamoraments successius. En el cas dels automòbils, hi ha una línia recta: del dos cavalls a l’R5, de l’R5 al Citröen Dyane 6, però en el cas dels amors, la línia es transforma en cercle: Marta, Anne Zumbach, Montse Hosta, Marisa, Marta.
A Demà serà un altre dia, l’autor ha caminat i ha descaminat el recorregut narratiu, situant-se en l’indret de l’escriptor i alhora en la posició del lector. Ha escrit allò que a ell li agradaria llegir, en un acte de generositat i de força comunicativa sense oblidar en cap moment el rigor d’allò que expressa. S’ha reinventat a si mateix, transformant-se en protagonista de les seves pròpies anècdotes. La voluntat darrera, assolida sens dubte, consisteix en explicar d’on ve aquest personatge que crea la Llibreria 22 l’any 1978. Un personatge no només agitat per tot allò que es mou (pintura, teatre, ràdio, cinema, literatura) sinó empàtic amb les inquietuds dels altres, amb una capacitat extraordinària per establir sinèrgies amb qualsevol projecte, per més utòpic que pugui semblar a l’avançada. Però com digué Jack l’Esbudellador, anem per parts.

Primera part: d’un naixement a un altre.
Els sis primers capítols de Demà serà un altre dia integren un tempo de vint-i-sis anys, des del naixement del protagonista a Salt, el 14 de desembre de 1951 fins al naixement de la seva filla Paula, a Girona, el 21 de juliol de 1977. Els anys d’infantesa són els anys d’aprendre a aprendre, de descobrir la por a partir de la sang, de la descoberta de la llibertat de la natura en plenitud (al mas del tiu Lluís, a Montalban), de l’observació dels pagesos, la terra i les vaques, dels primers pensaments, de la idea de no voler créixer, de la màgia del cinema, de l’avorriment a l’escola, dels primers cigarrets, dels primers dibuixos copiats del TBO. La lectura significativa de la primera novel•la, Gerona, de Galdós, l’adquisició dels primers hàbits els caps de setmana: dissabte, teatre sobre pel•lícules. Diumenge al matí, missa voluntària; a la tarda, cinema.
L’adolescència suposa a Guillem l’aventura de descobrir la ciutat: els estudis a Girona, el món insòlit de coneixements i de noves amistats a l’escoltisme, que representa, en definitiva, una altra manera de viure la vida. Artística i personalment, el protagonista creix. I creix en una dimensió també moral: assisteix a les primeres classes de català de manera clandestina i es veu obligat a escollir entre la vida real (anar d’excursió) i l’altra existència (anar al cinema). La relació “ingènua” amb les noies, l’admiració pel glamour de les grans dones del cinema –sobretot Ava Gardner–, i el primer amor titllat d’inassolible: la Marta. Paraules d’amor que sortiran de la cançó per esdevenir un amor pur i consolidat: de la idea a la realitat, del Romeu i Julieta de la pantalla al Guillem i Marta de la genuïna vida.
Potser arran de tot aquest cúmul de descobertes que li feien ampliar els horitzons, Guillem Terribas deixa d’estudiar als catorze anys. L’accés al món laboral li fa conèixer la disciplina d’un horari i d’una responsabilitat. A Demà serà un altre dia, el protagonista sempre és més madur del que correspon a la seva edat biològica i, per aquesta mateixa raó, resulta un personatge intemporal, sense edat i en conseqüència, ric. Però l’aventurer no mor mai, amb la qual cosa “vaig combinar els meus horaris laborals amb els horaris d’aprendre la vida”. Promou La Pastera, dins la rectoria, un espai d’encontre per conversar sobre temes d’actualitat, i alhora recupera la participació a la pintura, a la ràdio i a la música. En paral•lel, en Guillermu exerceix feines de tota mena: amb un sentiment clar de no moure’s per una voluntat de canviar el món, sinó per aprendre i per passar-ho bé. Però s’equivoca quan diu: “Tinc la percepció que la meva experiència, com els meus errors, només amb serveix a mi”. Rotundament no. Demà serà un altre dia és una novel•la que, probablement sense saber-ho ni voler-ho, ajuda el lector a ser una persona més humana, a apostar per una mirada vitalista, a instruir-se en una vida plena i a saber estimar. Sí. La presència de l’amor i de la mort, dos dels pols de la poètica romàntica alemanya, enforteixen tant l’autor com el lector, conscients que entremig hi ha el dolor que acompanya la vida. Carregats d’esperances, però sense ignorar el sofriment de l’existència, avancem amb la lectura i visitem, fent-ne part de l’entusiasme, la ciutat de Venècia i ens decebem, també junt amb el narrador, amb l’escenari estrafet de Verona.
Concretament als vint-i-dos anys, en Guillem inicia el periple del servei militar al Sàhara. Sumant casualitats i atzars a la seva vida –el llibre n’és ple i de vegades fins i tot superen la versemblança de tan reals com són–, per una errada del seu pare, que l’inscriu un dia després del seu naixement, el protagonista és enviat a l’Àfrica en comptes de romandre a Girona. El primer vol amb avió i la desolació arran de la notícia converteixen l’aventurer en espia i confident que fa contraespionatge: un nou actor capaç de penjar un pòster de Romeu i Julieta que desconcerta i destaca entre els cartells pornogràfics dels companys de mili. Els records agradables d’aquells mesos en un artista com ell només poden ser el paisatge (la posta de sol més espectacular que recorda), la música (The dark side of the moon, de Pink Floid) i el bàlsam dels llibres (Cien años de soledad, de García Márquez). L’episodi al desert fou un exili, un moment on el temps es va suspendre i on el subconscient va començar a fer la seva i no va aturar els malsons fins al cap de vint anys. El retorn a Girona, lògicament, no podia ser sinó atípic, amb una sensació d’estranyament i de llunyania que fa que en Guillem necessiti marxar uns dies a empeltar-se de la natura francesa i de la neu de Ginebra. Una immensa sensació de solitud que prova de guarir tancant-se al cinema.
A Girona, novament, començarà a ampliar el seu univers, el seu tarannà innat d’André Breton, d’artista total. L’entrada al món de la comunicació i de l’escriptura a la revista “Presència” el converteix en un viatjant de dia i en un apassionat artista de nit. A això s’hi afegirà ben aviat els primers contactes amb el món de la ràdio, la lluita per la recuperació de la independència de Salt –i per extensió, de Catalunya–, la creació de l’ADAG, els viatges freqüents a Perpinyà a veure cinema, la lectura setmanal de “Fotogramas”, la recuperació de la tradició de representar els pastorets, la creació d’un grup de teatre i d’una escola d’adults a Salt, i un dels episodis més emotius de la seva vida: el casament amb la Marta en plena natura. Som als voltants de l’any 75, anys revolucionaris i molt creatius. Tan creatius, que al cap de dos anys, neix la seva filla Paula. En paral•lel, en aquest electrocardiograma que és la vida del nostre protagonista, mor el dictador i ell es queda sense feina.

Segona part: vida que dóna més vida.
Després del naixement de la Paula (el dia de Sant Daniel) i de la nova situació laboral, Guillem Terribas no es rendeix. En qüestió de tres mesos aixeca un somni: una llibreria que és aparador d’un gran nombre d’activitats culturals. Cerca de socis, de projectes, de local i inauguració. Així de ràpid: així de cert. I el narrador explica, a través d’una successió veloç de fotogrames, aquesta impressionant gestió, “mirant-ho amb la perspectiva del temps i amb l’experiència acumulada”. I aquesta experiència és la del llibreter, que tot i tenir la sensació personal de perdre la imaginació creativa envers l’art a causa de la dedicació plena a la llibreria, el que fa realment és sumar sense treva aquesta educació de la mirada que no només té, sinó que sap encomanar.
La introducció de l’ordinador, si bé resultà una eina útil capaç d’ordenar dades i clients, preus i vendes, també representà el perill d’estroncar la capacitat de memoritzar i per tant, de mostrar inseguretat davant el client. Aquest és un dels passatges més interessants de Demà serà un altre dia, en la mesura que exemplifica com amb aquestes diverses digressions sobre la filosofia de l’ofici, la crònica sentimental de la 22 agafa una potència que n’evita el sentimentalisme gratuït. Les discrepàncies entre en Guillem i la Concha, els dos portaveus inicials de la llibreria, l’híbrid dificultós de la rauxa d’ell i del seny d’ella, fa que justament després de 22 anys, Terribas quedi al cap del projecte.
A partir d’aquest punt, la novel•la retrocedeix, amb un afortunat flashback al blanc i negre, al deixatat de la història, a les bases d’una llibreria que va anar creixent alhora que creixien els seus fundadors i fins i tot la ciutat de Girona. No em refereixo pas a l’edat i als dies, sinó a la intensitat, a la passió i al dinamisme. Tècnicament, la vora no fa bosses: aquella colla d’esdeveniments encavalcats que primer s’han enumerat a ritme de persecució automobilística s’estoven i s’omplen d’informació detallada i seleccionada, com en una filmació russa: la primera presentació, les visites que es converteixen en habituals d’escriptors i polítics, l’engrossiment de les relacions amb col•lectius culturals de la ciutat, la il•lusió de la primera parada del primer Sant Jordi (un dia que, per cert, en Guillem sí que va ser una divinitat omnipresent entre la Rambla de Girona i el Teatre de Salt), la col•laboració a la ràdio per parlar de llibres i entrevistar autors, els dinars anuals amb llibreters, la relació amb els editors. A nivell estrictament personal, i de manera intercalada, s’hi narra l’establiment de vincles duradors amb escriptors, editors, actors i directors i, sobretot, el naixement del seu fill Daniel i el canvi de pis al centre de Girona.
Se’m fa precís de comentar el do de persuasió que té el narrador alhora de mostrar l’admiració que sent per diversos personatges reals. El cas d’Adolfo Marsillach és, segurament, el més determinant d’aquesta tècnica aplicada al punt de vista. Parlant de l’actor, afirma que “en sabia molt de parlar i de modular la veu per aconseguir que la gent parés atenció a les seves paraules”. ¿I què fa en Guillem real, i en Guillem protagonista de la seva novel•la sinó saber-ne, de parlar i fer-nos parar atenció a nosaltres, lectors i amics? Literàriament impecable: no som davant d’una autobiografia, reiterem-ho: som davant d’una novel•la contemporània que incorpora tècniques narratives i cinematogràfiques de primera fila. Som davant la història novel•lada d’un home que no interpreta personatges dalt d’un escenari, sinó que ho ha bescanviat “pel paper de llibreter a la llibreria”. Aquesta idea és precisament el codi del llibre i així l’hem de saber llegir.
Potser per això no estic del tot d’acord amb el text de la contracoberta: el to no és senzill, sinó treballat des de la complexitat de fer-se entenedor; el reflex no és fidel a la realitat objectiva, sinó a la realitat del personatge que s’hi autoretrata i que, en conseqüència, s’hi autoficcionalitza i actua com a tal; la recreació no és trepidant, sinó fonamentalment literaturitzada i per tant, pensadíssima. I malgrat que en Guillem pensi que “quan et diuen que ets imprescindible corres el perill d’arribar a creure-t’ho”, ha de saber que ell ja és imprescindible per a més d’una i de dues persones. I ho sap. La seva és una novel•la feta a partir de retalls, talment la seva vida, feta d’aventures, proeses i passions: “Tinc els dits i les mans brutes de tant remenar retalls de premsa i altres papers. Els anys em van passant per davant”, escriu Terribas amb un to de realisme absolut no exempt d’interpretació i de suggerir una imatge cinematogràficament molt potent i que literàriament respon al manuscrit trobat, en aquest cas, a la confecció del text total, a partir de fragments.
Som dins una pel•lícula, d’una bona pel•lícula construïda per un guionista d’excepció. S’acosten els rètols finals i el llistat d’actors i figurants que han fet possible el film. El protagonista, sol en el seu espai de treball, tanca l’ordinador (l’arrel) i la llum de l’estança (la saba). Mira els llibres que l’envolten per darrera vegada abans de marxar, a càmera lenta. A fora, ja és de nit, el moment propici per a la creació de móns. S’allunya solitari caminant per un carrer buit. Probablement fa fred i hi ha un deix de boira: l’escalf habita dins seu. El cant ha estat creat. I, per què no, gira la cantonada i encara divisa l’aparador de la 22. Topa amb una ombra recolzada a la paret. És l’Ava Gardner. Li dóna foc. Ell encén un Rex...


Per molts anys, Guillem.

14 de desembre de 2009
Anna Carreras

divendres, 4 de desembre del 2009

El mestre llibreter


En la mort de l'activista i, també, llibreter Feliu Matamala, comentava a en Pere Rodeja, fill, que esperava tardar molts anys (li deia entre 30 i 40, per tirar llarg) a haver d'escriure sobre la mort del mestre Pere, el seu pare. Ahir, a primera hora del matí em va trucar en Pere, fill, amb rerefons de plors, per donar-me la trista notícia de la mort del seu pare. I m'ha recordat el que vaig dir-li la setmana passada. Ni ell ni jo ens havíem de pensar que aniria tan ràpid. Ni el mateix Pere, que encara divendres passat vaig estar amb ell a la seva llibreria comentant coses de llibres, amb aquella bonança i amabilitat pròpia del mestre i amic. En Pere era l'enveja i al mateix temps la provocació per ser millor, per ser un bon llibreter. Tots hem «patit» que quan es parla de llibres i de llibreries ell, en Pere, era per boca de tots els ciutadans el millor; el que més memòria tenia, el que sabia trobar més ràpidament un llibre, el que sempre sabia a on era i a on podia trobar el llibre que el client li demanava. Encara avui, en parlar d'ell, m'han recordat aquesta professionalitat. I aquesta era l'enveja que sempre li he tingut, que li hem tingut tots els seus companys de professió.En Pere de Can Geli era d'una raça de llibreters que s'han extingit. Aquella manera de treballar, d'atendre el client, de saber el que vol i de suggerir, s'ha acabat. Amb ell, s'ha mort una manera de fer i ser llibreter.Però la seva memòria, la seva experiència i el seu saber ens han d'ajudar a perfeccionar-nos i tenir un model, encara que el temps i les circumstàncies no són els mateixos que els que ell va viure com a llibreter.Per sort, per a Can Geli, per a la Llibreria Geli de l'Argenteria i per als ciutadans, ens queda l'altre Pere de Can Geli, el seu fill.
Guillem Terribas, publicat en El Punt 03/12/09. Foto Martí Artalejo

L'ofici de llibreter


Fa més de tres anys, els Amics del Museu d'Art que, entre moltes coses, organitzen les 6 hores de lectura pels volts de Sant Jordi, com altres anys, em van comentar el que volien fer. Volien dedicar les sis hores a "Els llibreters". Sense dubtar un moment, els vaig suggerir que si volien parlar d'Els llibreters, la persona que ens representava i que era la figura idònia d'El llibreter, era en Pere de Can Geli, en Pere Rodeja. I així ho van creure adient tots els altres companys llibreters. Aquella nit alguns llibreters vam acabar la vetllada llegint diversos fragments de llibres que estimem. Jo vaig poder llegir, tenint al davant en Pere Rodeja, el fragment de Cien años de Soledad, on García Márquez parla del librero catalan. Per a mi en Pere sempre va ser i serà el llibreter, el librero catalan, l'home que més dignament ha portat el nostre ofici, durant pràcticament tota la seva vida fins al seu darrer dia. El Pere, sense moure's de la llibreria del carrer Argenteria, ha aconseguit ser admirat i respectat, no només pels llibreters de Girona, sinó de tot el país. En Pere era una persona intel·ligent, culta, amable, que sabia el que el client volia o necessitava i amb una memòria prodigiosa. Tenia, també, un humor molt anglès i un somriure per sota el nas irònic, que el feia una persona entranyable. El seu ofici de llibreter ha estat i serà un model per a nosaltres, els llibreters que l'hem conegut i per les noves generacions.
Guillem Terribas (Publicat en el Diari de Girona 03/12/09) Foto: Diari de Girona