‘Scalletti & friends'

L'equip d'‘Scalletti', a la festa on es va projectar el capíto
l final Foto: JORDI CLOPÉS.

Hi havia expectació, dijous a la nit, als Jardins de la Mercè de Girona per veure el capítol final deScalletti: Girona Connection, la sèrie web creada pel bastard David Ruiz (també conegut com a Callahan Ruiz,i com a David U. Ruiz, entre altres reconeguts pseudònims). Una munió de fans de la sèrie i una bona colla d'intèrprets i col·laboradors que l'han poguda fer realitat es va reunir plegats per acomiadar en comunió aquesta aventura audiovisual que va arrencar gràcies una beca Kreas de l'Ajuntament, però sobretot per l'amor esbojarrat d'un jove realitzador pel cinema amb què va créixer i es va formar. Parlem des dels spaghetti westerns a Clint Eastwood, passant pel cinema d'acció dels vuitanta i noranta o les comèdies de Jim Abrams o dels mítics Bud Spencer i Terrence Hill, per posar alguns exemples paradigmàtics.

El capítol 9 (finalitzar amb el canònic capítol 10 és per als ortodoxos), titulat La amenaza Spectrum, no va defraudar. Al contrari, més llarg i extens que la resta, va entusiasmar l'audiència, amb un bon final farcit de gags reeixits, aparicions estel·lars i marcat per un bon ritme narratiu; del bo i millor del conjunt de la sèrie. Sense caure en la temptació de fer filtracions (demà ja tindreu l'oportunitat de visionar l'episodi en obert a http://scalletti.com), sí que us podem avançar que mor algun personatge principal (o no), el malvat és qui menys us espereu (i molt més prim que el personatge real en el qual s'inspira, un poder fàctic de la ciutat), que elreggaeton pot tenir conseqüències nefastes per a les neurones i per al futur de la humanitat i que la història conclou amb un divertit musical a l'estil Zatoichi. Això i que, ho sentim profundament, queda clar que no hi haurà una segona temporada de Scalletti. Al final del metratge, per si encara quedava algun dubte, el periodista que encarna el periodista Sergi “Guapo!”Caballero transmet les declaracions del mateix David Ruiz en què queda clar que n'està fins als... (el que realment declara és aquí impublicable). Bé, en resum, que “s'ha buidat del tot”.

Però tranquils, el mític cantant Josmar, fan confés de la sèrie i protagonista d'un dels cameos del darrer episodi, en cloure la projecció, es va acostar al realitzador empordanès proposant-li que ja mourà fils perquè la carrera de Scalletti no s'aturi aquí, doblant-la a l'italià per emetre-la en un canal temàtic de sèries d'èxit.

Es faci realitat o no aquest projecte, David Ruiz pot estar segur que ha aconseguit una fita: portar a bon terme, amb una sabata i una espardenya (i una bona colla d'entusiastes), l'antítesis estilística del cinema albertià, tot demostrant que el cinema de barri també pot ser d'autor i té cabuda a Girona, la ciutat del cinema.

Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt-Avui 23.06.13

Una vida de llegenda

Familiars, amics i coneguts, a l'enterrament de Tomàs Mallol
a Torroella de Fluvià Foto: JOAN SABATER.

L'església parroquial de Torroella de Fluvià va quedar ahir petita per als prop de dos centenars de persones que s'hi van congregar per acomiadar-se de Tomàs Mallol Deulofeu (Sant Pere Pescador, 1923 - Girona, 2013). Familiars, amics, coneguts i autoritats (poques) es van aixovar a l'interior del bell recinte religiós per retre el darrer adéu al reconegut cineasta i col·leccionista cinematogràfic, que va morir diumenge als 89 anys. Tres rectors prou coneguts, com són els mossens Pere Domènech, Ignasi Forcano i Joan Riu –que va oficialitzar la missa–, van conduir l'enterrament amb una litúrgia que, malgrat la seva solemnitat, va finalitzar amb aplaudiments arran de la interpretació de la popular sardana Girona m'enamora, versionada a l'orgue pel músic empordanès Carles Coll, a qui la mala sonorització de l'església no va fer justícia.
En l'únic parlament sobre la figura del difunt, mossèn Joan Riu es va referir a “l'amic Tomàs” com una persona enamorada de la vida, de la família, dels amics i de la natura, així com de la imatge i la paraula. El va anomenar “príncep de l'art audiovisual” que sempre va saber interpretar en tot moment la gent que l'envoltava. En va remarcar la prodigiosa memòria, el caràcter d'empordanès “entramuntanat” i el tarannà noble. Li va agrair les visites constants a la parròquia del Mercadal de Girona, sempre que baixava a la ciutat a visitar la “nineta dels seus ulls”: el seu estimat Museu del Cinema, que conté la col·lecció que porta el seu nom.
En la cerimònia no va faltar, evidentment, la seva muller i les seves filles, així com néts i nétes, familiars i veïns. Molta gent del poble, que sempre és d'agrair i demostra tot sovint l'estima que es tenia a l'acomiadat. Pel que fa a autoritats, va destacar la presència de l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont; l'exalcaldessa Anna Pagans; l'alcalde de Torroella de Fluvià, Pere Moradell, i Pia Bosch. Més d'un esperava la presència de Joaquim Nadal –l'alcalde que el va convèncer de cedir la seva col·lecció a Girona–, però com que no va poder assistir a l'enterrament va oferir el condol pel matí.
Tampoc no hi van faltar representants del Museu del Cinema com ara Joan Boadas i Jordi Pons, així com molt del personal que hi treballa o hi ha treballat, i que, com la majoria, havia establert vincles més enllà dels purament professionals. Pel que fa a gent vinculada al cinema a les comarques gironines, hi van ser presents els realitzadors Joaquim Puigvert, Antoni Martí i Lluís Valentí; l'empresari de l'exhibició Narcís Agustí; col·leccionistes de cinema com ara Lluís Benajam i Antoni Escubedo; activistes culturals com ara Guillem Terribas i Sefa Ponsatí, i l'escriptora Núria Esponellà, entre d'altres.
Per poques setmanes, Tomàs Mallol no ha pogut arribar a complir els noranta anys. Una xifra bonica, però que en el seu cas no li ha calgut per arribar a transcendir, ja que només amb el seu llegat la seva figura restarà immortal per als annals de la història. La seva vida de llegenda no podia finalitzar sense un final digne d'un gran guionista. L'hospitalització, diuen, es va produir arran d'una mala caiguda provocada pel seu estimat (i inseparable) gos, quan Tomàs Mallol va sortir a passejar per anar a veure el tren que passa per Sant Miquel de Fluvià. Per als qui no ho saben, la localització del malaurat accident és la mateixa on el cineasta va filmar el que segurament és el seu millor treball darrere les càmeres, Instant (1967), centrat en el pas efímer d'un tren per l'estació d'aquesta vila veïna.
No sabem si és del tot cert o és una llegenda. Però, com Tomàs Mallol sap molt bé, quan la llegenda supera la veritat, es publica la llegenda.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt-Avui 18.06.13

Ha passat el tren

Tomàs Mallol, al cel del cinema sigui, el vaig conèixer quan era vell, però sempre que el trobava feia que hi veiés el nen admirat que va descobrir el cine a través d'uns firaires arribats en carro al seu poble. També el nen enginyós que, poc després, va construir el seu primer projector amb el qual va tornar a inventar el cinema. Li agradava explicar-ho, com tantes altres experiències que, cada vegada que les relatava, feien present que era un meravellós narrador oral que tenia el domini de la paraula (que, com sap la gent de cinema, a vegades val més que mil imatges) i sobretot aquella capacitat per fer-te sentir que aquella història es contava perquè tu l'escoltessis.La demostració fonamental de l'estil narratiu de Tomàs Mallol (i també de l'encís d'aquest home tan amable, amatent i elegant) es renovava cada vegada que explicava la seva col·lecció, fent-ho durant anys a casa seva i després al museu del cinema que du el seu nom a la ciutat de Girona. Primer et preguntava si volies un itinerari curt o llarg. Pura retòrica: ell creava el temps d'aquell viatge. A la manera d'un màgic hipnotitzador, et duia cap on volia amb les seves paraules, que et transportaven a la història de les màquines, tècniques i encanteris amb què els humans hem creat la il·lusió de reproduir la realitat, sempre amb l'ajut de la imaginació. El relat d'aquesta història es fonia amb el de l'adquisició de cada peça i, per tant, amb el de la pròpia vida com a col·leccionista que es barrejava amb la del fotògraf de la Costa Brava, la del taxista barceloní durant uns anys en què va aprofitar la llicència paterna per conèixer els moviments i la psicologia de la vida urbana, la del regidor municipal amb inquietuds ecologistes i, entre altres, la del cineasta. Quin cineasta més delicat era Mallol, que estimava els trens, com tants als qui ens agrada el cinema, i els moments de la vida en què sembla que no hi passa res. Els moments, per exemple, de l'espera, amb els quals aquest cineasta amateur va connectar amb la modernitat cinematogràfica com aquell que no vol la cosa. Pensem en el curt Instant, en què en una petita estació, a Sant Miquel de Fluvià, es fan els preparatius perquè hi passi un tren. Que ràpida li deu haver passat la vida a aquest home que sempre va mantenir viva la curiositat i que per això sabia que, fins i tot quan sembla que no passa res, passen moltes coses: la vida, simplement.

Imma Merino, publicat en El Punt-Avui el 17.06.13 Fotos: Jordi Ribot.

* Tenia 16 anys i treballava a l'Hotel Peninsular quan vaig veure per primera a Tomàs Mallol. Era alt, molt alt, amb molt de cabell i sempre anava amb presses. En aquella època en Tomàs  dissenyava i imprimia els fulletons de publicitat de l'Hotel Peninsular. Les poques vegades que el vaig veure, sempre em va impressionar aquell homenot. No en sabia res sobre la seva vida,  ni d'on era. La seva presència, com he dit, era ràpida. Un instant.

Anys més tard pels vols del l'any 1975, vaig anar a Torrella de Fluvià, invitat pel malaguanyat Ramon Picamal a casa de la seva promesa, la Carme Ripoll, una noia de Barcelona que els seus pares tenien una masia-museu en el centre del poble. Aquella nit vaig tornar a veure aquell homenot i em van dir que és deia Tomàs Mallol i que feia cinema. Que tenia una casa que també era un museu, però de cinema. Vam acabar la vetllada a casa d'en Mallol veien algunes de les seves pel·lícules.

Anys més tard, amb en Mateu Ciurana i en Lluís Valentí, vaig tornar a aquella casa. Aquesta vegada ja hi anava saben on anava i que em trobaria amb en Tomàs, ja ens coneixíem. Vam estar més de dues hores, passejant, admirant i escoltant les anècdotes d'en Tomàs sobre la seva immensa exposició particular de material sobre la imatge i la imatge en moviment.

Tinc davant meu enganxat a la paret el sobre invitació de la inauguració del Museu del Cinema, amb el mata segell fet per la ocasió i una dedicatòria que diu: "Per Guillem com a testimoni de la nostra amistat que tant aprecio. Tomàs Mallol 08.04.98"

Vaig viure també molt de prop la escriptura del seu llibre " Si la memòria no em falla". Em va portar el manuscrit perquè li fes una revisió. Vam estar treballant, comentant... En Tomàs, era tossut i tenia la idea molt clara: Ho volia explicar tot i més i la contraportada una foto d' ell amb seu gos. després de mirar diverses editorials, finalment al va editar Curbet edicions. Vam fer diverses presentacions del llibre. És un llibre entranyable, que cal llegir per conèixer  la humanitat, la generositat , el treballador infatigable i, sobretot, sobretot el gran cinèfil i creador, que era hi ha estat en Tomàs Mallol.

He dinat, sopat, presentat les seves pel·lícules, li he demanat llibres... Trobaré a faltar les seves entrades a la llibreria per comentar-me la darrera adquisició,  o  la pel·lícula espanyola que anava a veure per poder votar, a consciencia, pels Goyas. I moltes, moltes coses de la vida d'en Tomàs i els seus acudits i jocs de paraules empordaneses, que moltes vegades et sorprenia i de vegades no li veies la gràcia però et feien gràcia. En Tomàs era una home que estimava la vida, per això estimava tant el cinema.

Guillem Terribas.

Quan Tomàs Mallol destapava la seva olla dels records, explicava que cada estiu un francès visitava el seu poble natal –Torroella de Fluvià– i hi projectava velles pel·lícules còmiques. El nen Mallol no se sentia tan fascinat per allò que es projectava a la pantalla com pels mecanismes de l'aparell. Era a començaments dels anys trenta i Mallol tenia poc més de vuit anys quan va construir el seu primer projector en unes festes. 

Àngel Quintana, si voleu llegir més...

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/655469-arqueoleg-del-cinema.html

El Truffaut

Feia goig divendres passat a la nit el cinema Truffaut del carrer Portal Nou. S'hi exhibia la llegendària pel·lícula The Quiet Man (L'home tranquil) –que va dirigir John Ford i es va estrenar l'any 1952–, una vegada que els hereus de John Wayne i la Paramount Pictures s'haguessin posat d'acord, al cap de cinquanta anys, per rescatar aquesta obra imperdible. Fins llavors, el negatiu havia estat amagat i només després de tant temps una entesa de les parts va permetre escanejar-lo, fotograma a fotograma, per oferir una còpia en alta definició digital. El treball ha durat anys.

Aquella nit, el cinema presentava un ple gairebé absolut d'un públic entregat que va gaudir amb una visió excel·lent del mític film, en un renovat color i en la tot just estrenada digitalització de les projeccions. Prèviament, es varen passar tràilers d'altres films que permeteren comprovar les possibilitats d'aquest sistema, que ofereix a l'espectador una visió extraordinària i un so perfecte.
Girona gaudeix d'un petit tresor amb el Truffaut. Poques ciutats de Catalunya tenen el privilegi d'una sala dedicada a films que no es veuen en els cinemes comercials. Passen per la seva pantalla contínuament produccions que no troben cabuda en l'altre cinema. Però tampoc és estrany que un film que prèviament s'ha exhibit al Truffaut s'acabi distribuint arreu per I'èxit que obté en aquesta sala. Pel·lícules extraordinàries, moltes vegades d'autors ignorats, que presenten temes i paisatges sorprenents. Dies de glòria, i també d'inquietud, quan algunes vegades hom es troba gairebé sol entre aquelles velles parets de la sala B de l'antic cinema Modern. Girona, s'ha dit sovint, és una ciutat tancada i formada per capelletes. Moltes patums importants de la ciutat no han posat mai els peus en aquesta sala i tal vegada no saben ni on és. Només la tossuderia del Col·lectiu de Crítics, format el 1990 per dinamitzar el fet cinematogràfic, ha aconseguit oferir continuament pel·lícules en versió original, acompanyades sempre d'un fulletó explicatiu del que es visionarà. Generalment, en sortir del cinema hom experimenta la sensació d'haver viscut uns universos que no són els habituals, que el transporten a altres llocs i a altres inquietuds i que el fan sentir més complet en els seus sentiments.
El patrocini de l'Ajuntament de Girona és molt important. Aquesta sala d'assaig no sobreviuria sense l'ajut institucional. La continuïtat en aquest suport ha estat un encert dels diferents consistoris. Preservar que la producció cinematogràfica de qualitat arribi als gironins és atorgar un plus de qualitat que constitueix un pilar cultural bàsic de la ciutat. Però, tot i això, sense l'abnegada, obstinada i exemplar labor del Col·lectiu de Crítics tampoc seria possible. Enhorabona.
Joan Ribas, publicat en El Punt-Avui 09.06.13
*Notícia a TVGI http://bit.ly/1141WcG

Lluís Mateu revisa 50 anys de trajectòria a Les Bernardes

L'artista saltenc inaugura demà l'antològica més important de la seva obra, amb dibuixos dels seixanta fins a peces actuals, coincidint amb el seu setantè aniversari.
D 'alguns artistes es diu amb gran elogi que la seva obra és inconfusible. S'hi pressuposa una continuïtat, una coherència, potser també una predictibilitat. De Lluís Mateu (Salt, 1946) no es podria fer mai una tal afirmació. Mires una pintura seva i assenteixes; en mires una altra, i et complaus en una certa seqüència; a la tercera, ja hi ha alguna cosa que se t'escapa, i a la següent, pam, ja t'ha fotut, ja sembla ben bé l'obra d'algú altre. No hi ha gairebé mai discursos lineals en la trajectòria d'aquest artista que va sempre per lliure excepte quan surt d'excursió amb bicicleta, perquè li agrada la companyia, i per comprovar-ho només cal anar a veure l'exposició que inaugurarà demà (20 h) a la Casa de Cultura Les Bernardes de Salt, el seu poble, on és considerat “una institució”, si és que una expressió així pot ser apropiada en relació amb un home tan allunyat de la pedanteria i que té ben poc d'institucional.
Per llegir més l'escrit d' Eva Vázquez a El Punt-Avui cliqueu a l'enllaç
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/652283-lluis-mateu-revisa-50-anys-de-trajectoria-a-les-bernardes.html

  * Amb l'exposició, s'ha editat una catàleg·llibre amb una sèrie d'escrits sobre en Lluís Mateu. A continuació reprodueixo l'escrit que surt publicat signat per mi.
En Mateu, en Lluís Mateu.

Hi han personatges que si no existissin els hauríem de crear. En Lluís és un d'aquests . Al menys pel que fa a mi. Ho dic egoistament, perquè sense en Lluís ( i molta altre gent, afortunadament) la meva vida seria diferent, a pitjor. En Lluís em va ajudar i em va fer costat en els moment més importants de la meva adolescència i en la formació de la meva personalitat. I també més tard.

Tot i que Els Mateus  vivien en el mateix carrer que vaig néixer, el carrer Hernán Cortés i cada dia quan anava a l'escola a "cals mestres" passava pel davant de casa seva, no va ser fins que vaig entrar a l'Escoltisme que vaig començar tenir una relació més estable i continuada. Ell i en Narcís Casas es van fer càrrec de l'Agrupament Escolta Sant Cugat. Tot s'ha de dir, en Narcís pencava més que en Lluís, que era molt més de la broma i sabia desaparèixer amb elegància i estava més pendent de la "Xita",  que en aquella època ja festejaven, que no pas per nosaltres, pobra mainada perduda en la nostra adolescència.

Va ser amb la moguda de La Pastera, el Centre Cultural més lliberal i creatiu de Salt amb anys, que la nostra relació és va fer més intensa. Allà amb en Lluís ( i molta altre gent) em vaig poder realitzar tant en l'apartat de pintura com el teatral. Si he tingut algun mestre amb les manyes de pintar, sens dubte va ser en Lluís. Molts anys vaig estar influenciat per la seva manera de dibuixar i pintar. I ell, que en el fons sempre ha estat una mica gandul, em feia treballar, fent cartells, decorats... fins i tot les faixes dels puros que va donar el dia del seu casament. Una per una les vaig dibuixar durant tota una nit amb els noms de Xita_Mateu, totes diferents i de diferents colors. Més tard, va deixar a les meves mans, un marrec de disset anys, la organització dels Dijous Pastera, que consistien en trobades amb  gent de la música, la literatura, la "política", que cada dijous a les 8 del vespre venien a la Pastera a fer una xerrada. He de dir, però, que mai en va deixar sol, jo sabia que en un moment o altre apareixeria en Lluís, encara que només fos en el meu imaginari.

Amb en Mateu vaig poder fer teatre. Jo que volia ser actor de cinema i em vaig haver de conformar a actuar a les ordres d'en Lluís. Obres com "Homes i No", "La terra és belluga" i sobretot les inoblidables t les nits d'estiu, en el Padró de l'església de Salt, representant "Becket o l'Honor de Déu" de Jean Anohuil. En Lluís interpretant el paper de Becket i jo del seu jove ajudant. El final els "brutus" dels barons de Rei (interpretat per en Joan Canals) ens mataven. I, també, les nits que vam representar "Antigona" de Salvador Espriu, en la jo feia el paper de Tirèssies i en una de les nits de les tres representacions, l'home va arribar a la lluna o això ens van dir.

Aventures com el Grup 13 escu-pint, una idea de fer un grup d'artistes de pintors i escultors saltencs i fer coses junts. De fet, només em vam fer-ne una: una exposició col·lectiva a una de les Sales de la Biblioteca de Salt per la Festa Major. Tres membre d'aquest grup, Jordi Gispert, Lluís Mateu i jo mateix,  anys més tard, a mitjans dels anys setanta, vam formar part de la compromesa i activa Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (L' ADAG). Van ésser uns anys compromesos , de canvis i grans esperances. A  l'ADAG  vam participar-hi fent cartells, muntant exposicions sobre els Drets Humans, Salvem la Devesa, El Carnestoltes i la més reconeguda, la dedicada a Carles Rahola, que va anar a Barcelona, a la Fundació Miro i a Cadaquès.

Aventures com la de la revista  La Farga. En Lluís des de el primer número  forma part del consell de redacció, amb el seu Bugarac i fent portades. Vam compartir l'aventura de treure la revista cada mes, transformant-la de "Butlletí del Casal de Jubilats" a "Revista de Salt.

En Lluís és un home d'idees i d'acudits, de solucionar un entrebanc i inventar-se noms. Quan després d'uns anys de no fer Pastorets a Salt, és van recuperar de la mà d'en Joan Canals, ens vam tornar  a  treballar junts . Era per allà l'any 1975. Ell, en Lluís, com sempre és va reservar la "creació" de decorats, vestuari, maquillatge... i jo, d'ajudant d'ell i també d'actor. Per aquella època l'actor Xicu Masó buscava gent per muntar una obra de teatre a Girona. Li vaig suggerir que vingués a Salt a veure Els Pastorets, que hi havia gent molt maca. Va venir i li va agradar, sobretot l'ambient i les ganes d'aquella "mainada". El vaig invitar, a en Xicu, a la festa  del final dels Pastorets, un berenar sopar (molt senzill) en el bar de l'antic Patronat "Can Panxut". Allà és va parlar de teatre, la gent és va animar i en Xicu va "encendre" la xispa de crear un grup de teatre o més ben dit "un taller de teatre". Amb aquestes que surt en Lluís Mateu, amb la seva fina ironia, i deixa anar allà amb tot el personal engrescat, que més que un taller, potser seria millor fer un "talleret". I d'aquí va sortir el famós  nom d' "El Talleret de Salt".

Ha estat un gran aprenentatge estar el costat d'en Lluís. Tot i que ell sempre s'ha reservat el "veure a venir", ha estat i és un líder, però no li ha agradat mai liderar.

En Lluís si hagués estat més "valent" hi hagués fet el salt, seria un personatge reconegut arreu del país. El fet de no fer aquest pas, els saltencs i el seu entorn hi hem sortit guanyant.

En Lluís ha tocat la pintura, el teatre, la música, la bicicleta i, el bon viure. Menys amb la música i la bicicleta, he tingut la sort de compartir moltes històries i aventures que ens han apassionat a els dos. Espero que duri per molts anys. En Lluís encara és jove, possiblement el més "jove" de tota la colla.

Gràcies per molt Lluís.

Guillem Terribas

El Truffaut de Girona estrena projector digital amb el clàssic ´L´home tranquil´

Guillem Terribas, Carles Puigdemont i Paco Vilallonga.
Foto:  acn

L'Ajuntament aporta un 60 per cent dels 55.000 euros que ha costat l'operació, i la resta prové de la Unió Europea.
El cinema Truffaut de Girona s'ha modernitzat adquirint un projector digital que li permetrà projectar un ventall més ampli de pel·lícules. Tot i això, el cinema conservarà un vell aparell de bobines amb el qual es podran continuar projectant films de 35mm.
El nou projector ha costat 55.000 euros -un 60% dels quals els ha aportat l'Ajuntament- i s'estrenarà divendres, en una sessió on es passarà el clàssic restaurat L'home tranquil, de John Ford.
Aprofitant-ne la presentació, el Cinema Truffaut ha fet balanç. Des del 2008, la sala manté una xifra estable de 20.000 espectadors anuals. A més, els cinefòrums i altres activitats programades més enllà de les projeccions ordinàries també guanyen adeptes.
El salt tecnològic del Truffaut millorarà la qualitat del visionat i ampliarà l'oferta de pel·lícules que es podran veure, ja que d'ara en endavant, gradualment, les distribuïdores només oferiran films en format digitals.

La Unió Europea subvenciona la transició al suport digital aportant el 40% restant. Aquesta ajuda demanava alguns requisits com projectar un 50% de films europeus -i d'aquest percentatge el 30 no estatals-. Només dues sales de Catalunya -el cinema Truffaut de Girona i el cinema Baix de Sant Feliu de Llobregat- han obtingut aquesta ajuda.
Mentre que altres països subvencionen entre un 20% i un 30% del cost del canvi de format, ni la Generalitat ni el Govern espanyol tenen cap línia d'ajuda d'aquest tipus.
Si bé el 2013 està considerat l'any de la digitalització dels cinemes, només el 50% dels cinemes de casa nostra s'han convertit al digital, mentre que la mitjana europea està sobre el 95%. El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona -qui gestiona el cinema Truffaut- defensa la conversió al suport digital, ja que és un bon indicador de la salut de la sala.
"En el que portem d'any, 150 sales (de l'Estat espanyol) han tancat, entre d'altres coses per la pressió del format digital" va explicar el membre del col·lectiu de crítics Paco Vilallonga, que va defensarque la reconversió al digital "era obligatòria" si es volia continuar projectant cinema al Truffaut.
El canvi de format del projector del cinema Truffaut (un cinema públic, tot i estar gestionat per una entitat privada) referma l'aposta del consistori gironí pel cinema. L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, va explicar que el Truffaut ha de seguir oferint un servei a la societat i "donar suport als nostres productors i creadors, així com estar a disposició de les entitats".
Anuari 2012

L'anuari del 2012, que recentment ha publicat el col·lectiu, detalla que l'any passat van passar 19.785 espectadors, superant els 18.988 espectadors del 2011 i els 19.584 del 2010, el desè aniversari de la sala.

Vilallonga va explicar que un 25% dels espectadors de l'any passat van assistir a actes com cinefòrums o cicles especials que no formaven part de la programació habitual del cinema.

Els tres films de l'any passat amb més assistència van ser: Intocable amb 1.247 espectadors; Blancaneu amb 968 espectadors i Professor Lazhar que el van veure 964 espectadors.
Diari de Girona 05.06.13

La Noticia a Televisió de Girona

NOTÍCIES MIGDIA DEL 04/06/2013: del minut 14.15 al 18.25

El Truffaut es digitalitza per projectar-se al futurEl cinema de gestió municipal ha instal·lat un projector digital d'última generació aprofitant una subvenció europea.
La inauguració es farà divendres amb la projecció de ‘L'home tranquil'.
El Cinema Truffaut ja és des d'avui un cinema digitalitzat. L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i els membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona –que gestiona la sala–, Guillem Terribas i Paco Vilallonga van presentar ahir aquesta fita tècnica, una adaptació a l'inexorable procés de reconversió que està transformant el panorama cinematogràfic actual, de l'analògic al digital. El projector d'última generació, un Nec 2K, s'ha adquirit gràcies a una aportació extraordinària del consistori (60%) i una ajuda del programa Media que atorga la Unió Europea (40%), al qual només han pogut accedir cinc cinemes a tot l'Estat, dos a Catalunya (el Truffaut i el Cine Baix). El cost total del projector digital és de 55.000 euros.
Jordi Camps Linell, publicat en el Punt-Avui 05.06.13.Si vols llegir més:

http://bit.ly/14qxjyS

El cinema Truffaut es digitalitza
L'Ajuntament de Girona i un fons econòmic del programa europeu MEDIA permeten que el cinema gironí adquireixi un projector digital d'última generació.
“Amb l’adquisició d’aquest projector digital consolidem l’aposta pel cinema Truffaut, la renovem, la corregim i l’augmentem. El pas a la digitalització no es tracta només d’un pas tecnològic, sinó que es tracta d’un pas imprescindible per a la continuació del servei d’aquest equipament de cinema públic a la ciutat”. D’aquesta manera ha resumit l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, la importància de l’adquisició d’un projector digital d’última generació per part del cinema Truffaut. Una adquisició que ha estat possible gràcies a la col·laboració del propi Ajuntament de Girona i d’un ajut del programa europeu MEDIA per a la digitalització de sales de cinema. Aquest divendres, dia 7 de juny, a les 21 h, es farà una sessió especial d’estrena del nou sistema digital amb la projecció del clàssic The Quiet Man, de John Ford, en una nova versió restaurada.
El president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, ha explicat que aquesta adquisició és la “culminació d’una història que va començar fa més de 20 anys quan un col·lectiu de crítics de Girona vam proposar per un cinema diferent” a l’actual espai del cinema Truffaut. Terribas ha destacat també que “l’experiència i el projecte del Truffaut”, pel que fa a la col·laboració entre un ajuntament i una entitat sense ànim de lucre, “és única a tot l’Estat espanyol”.
Publicat a Notícies i informacions de l'Ajuntament de Girona. Si voleu llegir tot el text:
http://bit.ly/ZD9Poq
Informació a TV3 comarques 12.06.13  a partir del minut 7'48 .http://www.tv3.cat/videos/4610431

*Altres informacions sobre el tema La Vanguardia: http://bit.ly/13qBurC