L'artista saltenc inaugura demà l'antològica més important de la seva obra, amb dibuixos dels seixanta fins a peces actuals, coincidint amb el seu setantè aniversari.
D 'alguns artistes es diu amb gran elogi que la seva obra és inconfusible. S'hi pressuposa una continuïtat, una coherència, potser també una predictibilitat. De Lluís Mateu (Salt, 1946) no es podria fer mai una tal afirmació. Mires una pintura seva i assenteixes; en mires una altra, i et complaus en una certa seqüència; a la tercera, ja hi ha alguna cosa que se t'escapa, i a la següent, pam, ja t'ha fotut, ja sembla ben bé l'obra d'algú altre. No hi ha gairebé mai discursos lineals en la trajectòria d'aquest artista que va sempre per lliure excepte quan surt d'excursió amb bicicleta, perquè li agrada la companyia, i per comprovar-ho només cal anar a veure l'exposició que inaugurarà demà (20 h) a la Casa de Cultura Les Bernardes de Salt, el seu poble, on és considerat “una institució”, si és que una expressió així pot ser apropiada en relació amb un home tan allunyat de la pedanteria i que té ben poc d'institucional.
Per llegir més l'escrit d' Eva Vázquez a El Punt-Avui cliqueu a l'enllaç
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/652283-lluis-mateu-revisa-50-anys-de-trajectoria-a-les-bernardes.html
* Amb l'exposició, s'ha editat una catàleg·llibre amb una sèrie d'escrits sobre en Lluís Mateu. A continuació reprodueixo l'escrit que surt publicat signat per mi.
En
Mateu, en Lluís Mateu.
Tot i que Els Mateus vivien en el mateix carrer que vaig néixer, el
carrer Hernán Cortés i cada dia quan anava a l'escola a "cals
mestres" passava pel davant de casa seva, no va ser fins que vaig entrar a
l'Escoltisme que vaig començar tenir una relació més estable i continuada. Ell
i en Narcís Casas es van fer càrrec de l'Agrupament Escolta Sant Cugat. Tot
s'ha de dir, en Narcís pencava més que en Lluís, que era molt més de la broma i
sabia desaparèixer amb elegància i estava més pendent de la
"Xita", que en aquella època
ja festejaven, que no pas per nosaltres, pobra mainada perduda en la nostra adolescència.
Va ser amb la moguda de La Pastera, el Centre
Cultural més lliberal i creatiu de Salt amb anys, que la nostra relació és va
fer més intensa. Allà amb en Lluís ( i molta altre gent) em vaig poder
realitzar tant en l'apartat de pintura com el teatral. Si he tingut algun
mestre amb les manyes de pintar, sens dubte va ser en Lluís. Molts anys vaig
estar influenciat per la seva manera de dibuixar i pintar. I ell, que en el
fons sempre ha estat una mica gandul, em feia treballar, fent cartells, decorats...
fins i tot les faixes dels puros que va donar el dia del seu casament. Una per
una les vaig dibuixar durant tota una nit amb els noms de Xita_Mateu, totes
diferents i de diferents colors. Més tard, va deixar a les meves mans, un
marrec de disset anys, la organització dels Dijous Pastera, que consistien en
trobades amb gent de la música, la
literatura, la "política", que cada dijous a les 8 del vespre venien
a la Pastera a fer una xerrada. He de dir, però, que mai en va deixar sol, jo
sabia que en un moment o altre apareixeria en Lluís, encara que només fos en el
meu imaginari.
Amb en Mateu vaig poder fer teatre. Jo que
volia ser actor de cinema i em vaig haver de conformar a actuar a les ordres
d'en Lluís. Obres com "Homes i No", "La terra és belluga" i
sobretot les inoblidables t les nits d'estiu, en el Padró de l'església de Salt,
representant "Becket o l'Honor de Déu" de Jean Anohuil. En Lluís
interpretant el paper de Becket i jo del seu jove ajudant. El final els "brutus"
dels barons de Rei (interpretat per en Joan Canals) ens mataven. I, també, les
nits que vam representar "Antigona" de Salvador Espriu, en la jo feia
el paper de Tirèssies i en una de les nits de les tres representacions, l'home
va arribar a la lluna o això ens van dir.
Aventures com el Grup 13 escu-pint, una idea
de fer un grup d'artistes de pintors i escultors saltencs i fer coses junts. De
fet, només em vam fer-ne una: una exposició col·lectiva a una de les Sales de
la Biblioteca de Salt per la Festa Major. Tres membre d'aquest grup, Jordi
Gispert, Lluís Mateu i jo mateix, anys
més tard, a mitjans dels anys setanta, vam formar part de la compromesa i
activa Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (L' ADAG). Van ésser uns anys
compromesos , de canvis i grans esperances. A l'ADAG vam participar-hi fent cartells, muntant
exposicions sobre els Drets Humans, Salvem la Devesa, El Carnestoltes i la més
reconeguda, la dedicada a Carles Rahola, que va anar a Barcelona, a la Fundació
Miro i a Cadaquès.
Aventures com la de la revista La Farga. En Lluís des de el primer
número forma part del consell de
redacció, amb el seu Bugarac i fent portades. Vam compartir l'aventura de
treure la revista cada mes, transformant-la de "Butlletí del Casal de
Jubilats" a "Revista de Salt.
En Lluís és un home d'idees i d'acudits, de
solucionar un entrebanc i inventar-se noms. Quan després d'uns anys de no fer
Pastorets a Salt, és van recuperar de la mà d'en Joan Canals, ens vam
tornar a treballar junts . Era per allà l'any 1975.
Ell, en Lluís, com sempre és va reservar la "creació" de decorats,
vestuari, maquillatge... i jo, d'ajudant d'ell i també d'actor. Per aquella
època l'actor Xicu Masó buscava gent per muntar una obra de teatre a Girona. Li
vaig suggerir que vingués a Salt a veure Els Pastorets, que hi havia gent molt maca.
Va venir i li va agradar, sobretot l'ambient i les ganes d'aquella
"mainada". El vaig invitar, a en Xicu, a la festa del final dels Pastorets, un berenar sopar
(molt senzill) en el bar de l'antic Patronat "Can Panxut". Allà és va
parlar de teatre, la gent és va animar i en Xicu va "encendre" la
xispa de crear un grup de teatre o més ben dit "un taller de teatre".
Amb aquestes que surt en Lluís Mateu, amb la seva fina ironia, i deixa anar allà
amb tot el personal engrescat, que més que un taller, potser seria millor fer
un "talleret". I d'aquí va sortir el famós nom d' "El Talleret de Salt".
Ha estat un gran aprenentatge estar el costat
d'en Lluís. Tot i que ell sempre s'ha reservat el "veure a venir", ha
estat i és un líder, però no li ha agradat mai liderar.
En Lluís si hagués estat més
"valent" hi hagués fet el salt, seria un personatge reconegut arreu
del país. El fet de no fer aquest pas, els saltencs i el seu entorn hi hem
sortit guanyant.
En Lluís ha tocat la pintura, el teatre, la
música, la bicicleta i, el bon viure. Menys amb la música i la bicicleta, he
tingut la sort de compartir moltes històries i aventures que ens han apassionat
a els dos. Espero que duri per molts anys. En Lluís encara és jove, possiblement
el més "jove" de tota la colla.
Gràcies
per molt Lluís.
Guillem Terribas
