Demà serà un altre dia.

dimarts, 21 de desembre del 2010

D'ara endavant



D'ara endavant
Apartir d'avui ens trobarem en aquestes pàgines. D'ara endavant mantindrem una relació mensual. Ho aprofitaré, ja que som a la fi de l' any, per fer una mirada enrere.
Serà un repàs personal i també del meu entorn habitual, que és Girona.
Hi ha la dita que "A Girona, rai". Doncs bé, a Girona també patim la crisi, també hi ha empreses que han tancat i que tancaran. També hi ha indigents i gent que amb prou feines arriba no a finals de mes, sinó a demà passat. Els consumidors de llibres, de teatre, de música i els que tenen inquietuds culturals han hagut de fer restriccions. Els restaurants (a Girona cada vegada hi ha més estrelles Michelin) tenen els seus problemes per mantenir la qualitat i el personal.
Durant 75 anys hem tingut, a Girona, una caixa d'estalvis: Caixa de Girona. El dia del patró de la ciutat, sant Narcís, els gironins vam veure desaparèixer tots els rètols de les oficines de la Caixa de Girona, que van ser substituïts pels de la totpoderosa La Caixa. Encara no ens hem assabentat del que realment ha passat. Però ha passat.
Hem patit la no entesa d'un govern a tres bandes que al final de la legislatura ha renegat d'ell mateix. Ha estat una llarga agonia i una campanya cansada i previsible. I, una altra vegada, hem demostrat que som un país que celebra derrotes i que vota la gent que ens insulta i ens denuncia. L'endemà de les eleccions, al matí, el personal estava ocupat mirant la premsa, comentant i reflexionant sobre l'estat de la qüestió i, a la tarda, el mateix personal estava nerviós pel que passaria al cap d'unes hores: l'esperat Barça-Madrid. Els déus ens van fer costat.
Qui no coneix la crisi i va pujant imparablement, tant en públic com en qualitat, és el festival de tardor de Catalunya Temporada Alta, que va començar l'1 d'octubre i va acabar el 12 de desembre. Un festival d'una gran varietat i qualitat, que es fa entre Girona i Salt, i aquest any també a Bescanó. La majoria d'espectacles són de rigorosa estrena a Catalunya. Espectacles de fora i del país, de petits i grans formats. El seu director, Salvador Sunyer, ha sabut captar la varietat i l'exigència que demana un festival. I, com sol passar en aquesta mena d'esdeveniments, per molt que un vulgui seguir tots els espectacles i ofertes mai acaba de veure el que vol o pot. Sempre et trobes el que et diu: "I no vas veure aquella obra?" Sembla una competició. Recordo que, una vegada, al festival de Cannes, en el lliurament de la millor pel·lícula segons la crítica, una amiga meva, que en una setmana havia visionat més de 40 pel·lícules, va deixar anar: "Mira que és tenir mala sort: li han donat el premi a aquesta pel·lícula que no he vist".
La gent del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestiona el cinema Truffaut, el 17 de novembre van celebrar 10 anys d'estreta col·laboració amb l'ajuntament, propietari de l'edifici. Tot i que aquests sí que viuen la crisi del cinema, gràcies a la ideologia i l'entusiasme que porten, tot i la diversitat d'opinions, no han perdut la il·lusió ni les ganes d'animar la clientela, de treballar i col·laborar amb diferents entitats de les comarques, de ser la seu de la Filmoteca de la Generalitat a Girona i d'organitzar presentacions de pel·lícules amb els seus directors o actors i fent debats. En aquest sentit, no estan pas en crisi, ans al contrari. Acabaré aquest any, i ja fa molts anys que ho faig, veient la pel·lícula de Frank Capra Que bonic és viure . Els darrers anys, el 22 desembre, la gent del Cinema Truffaut organitza, a la nit, una projecció gratuïta de la pel·lícula. Sempre és millor veure-la acompanyat i en pantalla gran.
I, un any més, els Pastorets. Una tradició que durant molts anys va ser l'única fàbrica d'actors d'aquest país. A Girona, la gent del Grup Proscènium celebraran els 30 anys ininterromputs representant la versió de mossèn Francesc Gay El misteri de Nadal , amb adaptació del director del grup, Joan Ribas. Finalment, apunto una recomanació per acabar i començar bé l'any: la lectura d' Octubre , el dietari que acaba de publicar Miquel Pairolí, editat per Acontravent. Imprescindible!


Guillem Terribas, publicat a Ara.com el dia 21.12.10

diumenge, 19 de desembre del 2010

Ara o mai

Fa anys, un dia d’estiu assolellat, net i clar, un dia d’aquells de bon viure’l, era a la delegació d’una emissora d’àmbit nacional per fer-hi una col·laboració. Era primera hora del matí. Mentre esperava, una amiga, redactora, anava de bòlit perquè no tenia cap notícia per donar dins la connexió del migdia. Li vaig dir que si no tenia cap notícia, per un dia podia dir que la ciutat, la província, estava tranquil·la, que tot era normal, que feia un dia esplèndid per anar a la platja, per passejar o per llegir. Que aquesta era la gran notícia, que no hi havia males notícies. Em va somriure i em va dir que això no ho podia fer, que havia de passar alguna cosa, que no podia dir que avui era un gran dia perquè no hi havia notícia. Que no quedava bé informar d’aquestes coses.
En el món de la comunicació s’ha arribat a un punt que explicar la veritat, encara que sigui veritat, no queda bé. Sempre hi ha d’haver un punt de fatídic en les notícies, en els comentaris, en les cròniques, en les columnes. I si no es fatídic, ha de ser crític, hi d’haver mala bava, ironia, polèmica… Estem vivim una època de massa informació, tanta que atabala, que ja no saps si va passar ahir o avui.
Per tant, es fa necessària una altra manera de comunicar, d’informar. Cal una renovació, buscar nous llenguatges, rebre les informacions amb més tranquil·litat, més reflexió, no tant de bombardeig. I no passa res si no passa res. ARA encara hi som a temps. Demà passat potser ja no.

Guillem Terribas, llibreter , publicat a "Firmes convidades" Ara.cat 11.11.10

dissabte, 11 de desembre del 2010

Dos premis de primera


El premi Quim Masó i la beca Primer Acte, destinats a projectes teatrals, tenen Temporada Alta com a nexe.
L'operació, sens dubte, és rodona. La convocatòria de la cinquena edició del premi Quim Masó a projectes de producció teatral, que ahir es va fer pública a La Planeta, ha coincidit amb el naixement d'un altre premi amb les bases gairebé calcades, la beca Primer Acte, que convoca la Fundació Jaume Casademont, i que destina 30.000 euros a un projecte de producció teatral, en aquest cas adreçada a un públic familiar o infantil. Els muntatges guanyadors s'estrenaran, tots dos, en el marc del festival Temporada Alta, que actuarà de nexe d'unió: el Quim Masó, en un dels espais del Sistema Metropolità de Teatres i Auditoris (SMTA), mentre que el projecte guanyador de la beca Primer Acte s'estrenarà, seguint les bases, a El Teatre, de Bescanó, un equipament que aquest any ja s'ha vinculat a Temporada Alta, fruit de l'aposta decidida que l'Ajuntament bescanoní ha fet per al seu teatre.
El premi Quim Masó no ha variat gaire les bases, i la dotació econòmica continua havent de representar, com a màxim, el 50% de la producció. La mateixa condició recullen les bases de la beca Primer Acte. El termini per presentar projectes també és el mateix en ambdós casos: es va obrir ahir i es tancarà el 31 de gener del 2011, i els veredictes es faran públics l'abril de l'any que ve. En el cas de la beca Primer Acte, l'espectacle s'estrenarà el novembre del 2011 i formarà part de la programació del Teatre Nacional de Catalunya. El jurat de la beca Primer Acte el formen Josep Domènech (Temporada Alta), Quim Marcé (director d'El Teatre de Bescanó), Bernat Puigtobella (TNC), Francesc Rosell (tècnic de teatre infantil i familiar) i Ferran Baile (periodista especialitzat). El jurat del premi Quim Masó es manté, de moment, inalterable i està format per Àlex Rigola (director), Begoña Barrena (crítica teatral), Toni Casares (Sala Beckett), Pere Puig (La Planeta), Salvador Sunyer (Temporada Alta) i Guillem Terribas (secretari).
La beca Primer Acte està impulsada per la Fundació Jaume Casademont, representada ahir per Enric Sucarrats, per l'Ajuntament de Bescanó, representat per l'alcalde, Xavier Soy, per Temporada Alta i el Teatre Nacional de Catalunya. El premi Quim Masó el promouen la família Masó, representada ahir per Xavi Masó, Bitò Produccions, la Llibreria 22 i el Grup Proscènium, sota el patrocini de l'Ajuntament de Girona, representat per l'alcaldessa, Anna Pagans, la Diputació de Girona, l'assessoria Ribas-Àlvarez i Bitò. A l'acte d'ahir hi van assistir Mercè Frauca, vídua de Quim Masó, i Teresa Ruhí, vídua de Jaume Casademont.
Dani Chicano, publicat en El Punt 11.12.10. A la Foto de Joan Sabater: Terribas, Pagans, Masó, Soy i Sucarrats.

Els premis Quim Masó de teatre incoporen una beca d´obres infantils i familiars


Els Premis Quim Masó, dotats amb 30.000 euros per a una producció escènica en català, incorporaran aquest any una beca denominada Primer Acte destinada a projectes de teatre infantils i familiars i que estarà dotat també 30.000 euros.
La presentació d'aquest nou premi es va fer ahir a Girona amb motiu de l'estrena del guanyador del guardó de l'any passat, l'obra Tot, de l'argentí Rafael Spregelburd. L'alcaldessa, Anna Pagans, va presidir l'acte al costat del director del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, el qual va explicar que l'objectiu és "promoure noves produccions".
Els guanyadors dels dos premis estrenaran els seus respectius muntatges a Temporada Alta, encara que el guanyar de la beca Primer Acte també serà present en la programació estable del Teatre Nacional de Catalunya.
La presència d'aquest últim en el festival de tardor de Girona tindrà lloc al teatre de la població de Bescanó, l'alcalde de la qual, Xavier Soy, va assistir a l'acte.
Diari de Girona 11.12.10 a la Foto d'Aniol Resclosa: Guillem Terribas, Anna Pagans, Xevi Masó, Xavier Soy i En ric Sucarrats.

dilluns, 6 de desembre del 2010

OCTUBRE de Miquel Pairolí, editorial Acontravent


Miquel Pairolí és un home de pagès. Miquel Pairolí viu i escriu a Quart, a pocs kilòmetres de Girona. Miquel Pairolí, és escriptor i periodista. Ha treballat a les redaccions d' El Punt i del Diari de Barcelona. Ara escriu una columna diària en El Punt. També fa col•laboracions a Presència i a la Revista de Girona. Ha escrit novel•la i assajos. També dietaris.
Octubre es un dietari, escrit al llarg dels anys 2005 /2009. Ja el primer que va publicar Miquel Pairolí era un dietari, editat per Columna amb el nom de "Paisatge amb flames" (1990). L'any 1999, va publicar a La Campana, un altre dietari amb el nom de "L'enigma". Entre aquets dietaris i Octubre, Miquel Pairolí ha conreat la novel•la, "El Camp de l'ombra" (1995, La Campana), "El Convit" (1998, La Campana), "El manuscrit de Virgili" (2004, La Magrana) i "Cera" (2008, La Magrana); l'obra de teatre "El retrat de Voltaire (1997, Pagès editorial). Té publicats assajos sobre dos autors que admira i coneix bé com Josep Pla i Tomasi di Lampedusa. L'any 2006, va publicar un recull d'articles i entrevistes de caire literari titulat "Exploracions" (Editorial CCG edicions).
Amb Octubre, ens mostra, ens ensenya, ens explica d'una manera càlida, planera, reflexiva i un xic crepuscular la vida quotidiana d'un home que viu a pagès, que escriu, que escolta música i reflexiona sobre el pas de la vida. Ens parla de la terra, de la música, de la gent, de la mort, de la soledat, de l'amor. I ens ho explica amb un to confidencial. A diferència dels seus articles que solen tenir mala bava i van directa a l'assumpte, en aquest dietari ens trobem amb un Miquel Pairolí més reposat, més a prop del lector. Més intimista.
I el millor de tot, es com ens ho diu, com ho escriu. Miquel Pairolí té una riquesa de llenguatge extraordinària i domina molt bé la llengua. En ambients amicals es fa la broma que Josep Pla "Pairoleja".
No deixeu de tenir i llegir aquesta petita gran obra.
Guillem Terribas. Foto: Jordi Soler

dimecres, 1 de desembre del 2010

Vint anys no són res.


Que veinte años no es nada, i fins i tot que és un soplo la vida, ho vaig sentir fa uns dies quan pràcticament van coincidir la inauguració a la Fontana d'Or de l'exposició Vint anys de pensament contemporani, a propòsit de les activitats de la Càtedra Ferrater Mora, i l'acte de celebració dels 10 anys del cinema Truffaut, el qual té el seu origen llunyà, però cert, en una Setmana de la Crítica que va organitzar-se, també fa vint anys, als desapareguts Cinemes Catalunya. Dic llunyà, però cert, perquè els crítics de cinema que vam programar aquella setmana ignoràvem que uns anys més tard ens constituiríem en el col·lectiu que va assumir la gestió del Truffaut, però aleshores vam descobrir el plaer d'organitzar coses junts i el sentit de fer possible que un “altre cinema”, i a més en versió original, es fes visible a Girona. Per això, passat el temps, continuem una aventura tan singular al nostre país com és la gestió d'un cinema públic.
Deu anys, que en certa manera són vint, sense oblidar que durant un període hi va haver una sala Truffaut assumida per una empresa d'exhibició, no són res, però a la vegada molts. En aquests anys hi ha hagut gent que ha marxat i d'altra que ha entrat en un col·lectiu d'amics que mai no hem deixat de barallar-nos i que ens hem resistit a perdre la il·lusió. Però reconec que, començant per jo mateixa, hi hem estat temptats. No només perquè moltes distribuïdores ens trepitgen perquè no tenim poder i no mostren cap mena de sensibilitat pel projecte d'una sala pública que pressuposa que el cinema també és Cultura. No només perquè, tot i el compromís i implicació de l'Ajuntament de Girona, la crisi va retallant el finançament de la Cultura. També, perquè aquell sentit del qual parlava ha pogut entrar en crisi quan hem cregut que el públic ens abandonava. I és clar que ens hem preguntat si ens equivocàvem o si havíem perdut la connexió amb els nostres espectadors.
Per això, mai no agrairem prou a Joan Alsina, un espectador habitual del Truffaut, que el dia del desè aniversari es presentés amb un mateix regal per a cadascun dels membres del col·lectiu i per als treballadors de la sala: un exemplar imprès de les nostres crítiques dels films programats en aquests últims dos anys. Un volum fet a imatge i semblança dels que vam editar durant vuit anys fins que no vam poder continuar fent-ho per falta de diners. Sense signar-lo, discret com és, en Joan hi va deixar un text preciós en què evoca l'experiència com a espectador al Truffaut i afirma que, malgrat els moments de possible distanciament amb el públic, hi ha persones que valoren la dedicació i la passió amb la qual mantenim viu aquest projecte. Gràcies. Però qui de veritat el manté viu i amb sentit són els espectadors com ell.
Potser Joan Alsina exemplifica allò que el sociòleg Edgar Morin va dir un dia de fa més de vuit anys al Truffaut en presentar-hi Andrei Rublev, de Tarkovski. Que el cinema ens fa ser millors o que almenys som més generosos quan veiem una pel·lícula: ens apartem d'un indigent al carrer, però simpatitzem amb el rodamón Charlot. Morin va ser al Truffaut quan va participar com a professor convidat a la Càtedra Ferrater Mora. Malauradament, quan el juny del 2000 va ocupar-la Theo Angelopoulos, l'únic cineasta que ha estat professor d'aquesta càtedra de pensament contemporani, el nou Truffaut s'havia d'obrir. Ho va fer cinc mesos després. Més endavant, aprofitant una altra ocasió, hi va presentar Eleni. Recordo Angelopoulos pensant com neix un film. I també recordo molts altres professors convidats que, sobretot els primers anys, vaig tenir la sort d'entrevistar. Molts ja són morts, com és el cas del mateix Josep Ferrater Mora, que va morir poc després de la constitució de la càtedra que manté viva i plena de sentit el seu director, Josep Maria Terricabras; de Paul Ricoeur (1913-2005), que va recordar la tendència humana a la fragilitat i l'error; d'Adam Schaff (1913-2006), que, l'any 1991, encara va poder dir que el fracàs del socialisme real no comportava la derrota del socialisme, sinó el fet que aquest no pot existir sense democràcia i llibertat; del matemàtic Lluís Antoni Santaló (1911-2001), per al qual el repte de les matemàtiques és ser capaç de dir alguna cosa dins del caos d'un univers que no és perfecte, ni ordenat ni harmoniós; del físic i químic Ilya Prigogine (1917-2003), que va veure a l'univers que el caos tendia a l'ordre. I recordo el dia que Noam Chomski, que és viu, va reunir mil persones en una conferència anti-imperialista a La Mercè.
Imma Merino. Publicat a El Punt 28.11.10

diumenge, 21 de novembre del 2010

Un cinema que està sol


El cinema Truffaut de Girona ha fet deu anys. El Truffaut és l'únic cinema públic de versió original que hi ha en aquests moments a Catalunya. La proposta pot resultar estranya per als que creuen que el cinema sempre ha estat i serà un negoci privat. A mi em sembla molt bé, que hi hagi multiplexs, que el cinema privat inverteixi en 3-D i que a les sales, a més de pel·lícules, es facin partits de futbol. El problema és que ningú des dels multiplexs no pensa en el cinema com a bé cultural. Actualment a Catalunya, més enllà dels grans circuits de sales en versió original de Barcelona –Verdi, Icària i Renoir– i d'experiències aïllades –Alexandra, Casablanca i Méliès–, no hi ha lloc perquè circulin determinades pel·lícules. El cinema català viu el millor moment de la seva història, i una part de la seva producció no troba un espai per projectar-se en la majoria de ciutats mitjanes de Catalunya. L'existència d'uns cinemes públics permetria preservar el cinema com a bé cultural, fer circular tot tipus de produccions del país i proporcionar les grans pel·lícules internacionals. Això és el que recull la llei de cinema quan parla de crear una xarxa de cinemes concentrada.
El problema que té actualment el Truffaut de Girona és que es troba sol. No té cap altra cinema semblant que permeti que les distribuïdores apostin còmodament per la circulació de determinats productes i que ajudi a difondre la versió original arreu del país. La soledat del Truffaut és deguda al fet que mentre a Girona hi va haver un interès polític per crear un espai cultural pel cinema, en altres llocs no hi va haver aquesta vocació. En els darrers anys, han estat moltes les ciutats que han quedat sense cinemes al centre de les ciutats. Els ajuntaments no han mogut ni un dit per recuperar-los, i s'han anat creant sumptuosos multiplexs als afores. Resulta curiós que mentre els polítics no paren de parlar de com la gran aposta cultural ha estat la política de creació d'equipaments, en canvi no s'hagi pensat en el cinema com a bé públic. Sempre he cregut que si des de fa anys en el teatre es va pensar que s'havia de fer una gestió entre el que és públic i el que és privat, en l'exhibició del cinema també era necessari pensar en aquests termes. Si s'hagués fet, el Truffaut no seria un oasi enmig del desert.
Àngel Quintana, publicat en El Punt, a la secció: Plaça Major, 21.11.10

Els deu anys del cinema Truffaut de Girona


Amb la preestrena d'una pel·lícula del cineasta gironí Isaki Lacuesta i amb un petit acte amb diferents parlaments dels representants de les institucions que li donen suport, el cinema Truffaut de Girona, dedicat a la difusió i programació del cinema que no té cabuda en les sales comercials, ha celebrat els seus deu anys de vida. La sala, després de les dificultats dels primers temps, s'ha consolidat plenament entre el públic gironí, que hi troba una pantalla on es projecten films que, d'altra manera, no arribarien a Girona. El fet que sigui subseu de la Filmoteca de Catalunya ha contribuït també a dinamitzar el Truffaut, a hores d'ara un referent pel que fa a aquests tipus de sales arreu de Catalunya. Al llarg dels seus deu anys, el Truffaut ha posat en evidència també que, com passa amb el teatre, el cinema d'autor i de creació més arriscada necessita també del suport públic, sense el qual la seva difusió seria molt difícil, per no dir impossible.
Editorial "El Punt" 20.11.10

dijous, 18 de novembre del 2010

El Truffaut es fa gran




El desè aniversari del cinema aplega nombroses autoritats, elogis per al col·lectiu que el gestiona, i l'alcaldessa Anna Pagans promet la reconversió de dues sales.
http://www.tv3.cat/videos/3219710
La proposta de celebrar l'aniversari del cinema Truffaut amb dues sessions de La noche que no acaba no podia ser més adient. En primer lloc, perquè es tractava d'una preestrena en l'àmbit estatal i, sobretot, perquè aquesta ha estat dirigida per l'amic Isaki Lacuesta, cineasta gironí que representa la nova fornada de directors sorgits d'aquestes comarques. En segon lloc, perquè Lacuesta va ser membre durant una etapa del col·lectiu de crítics que gestiona la sala. I en tercer lloc, què millor que preestrenar un film que la primera meitat tracta vastament sobre el rodatge de Pandora i l'holandès errant, que tant ha marcat l'imaginari i la mitologia de Girona i la Costa Brava.
La cita va congregar un nombrós públic en la primera sessió –gratuïta com a agraïment als incondicionals d'aquest cinema–, i nombros

es autoritats en la segona, l'oficial a porta tancada amb rigorosa invitació. Potser en aquesta hi faltava un cert caliu –els seients buits mai no hi ajuden–, però que el mestre de cerimònies Guillem Terribas, president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, va saber solucionar aportant el seu habitual to proper i fent còmplices tots els que van pujar a l'estrada a fer parlaments. Abans, però, ell es va encarregar de fer un repàs als més de deu anys d'història del Truffaut (tot recordant la primera etapa que depenia de l'empresa privada) i per repassar un per un tots els membres del col·lectiu que l'han fet realitat. També va aprofitar l'ocasió per agrair el suport incondicional de l'Ajuntament –“l'única que ha apostat fort perquè el Truffaut fos un cas únic a tot l'Estat”–i per remarcar que el Truffaut vol ser “l'alternativa i no pas la competència als altres cinemes de la ciutat”. Això ho va dir, com bé va assenyalar Terribas, sense la presència de cap empresari del sector, a diferència del 17 de novembre de fa deu anys, quan es va fer l'acte d'inauguració.
D'aquesta manera es va donar pas un per un als diversos parlamentaris. La primera a intervenir va ser Lluïsa Faxedas, regidora de Cultura de l'Ajuntament de Girona –“la jefa” en paraules de Terribas–, la qual va aprofitar per fer una lloança a la tasca del col·lectiu i qüestionant si a la pràctica el model Truffaut és exportable. A continuació, Esteve Riembau, director de la Filmoteca de la Generalitat, també va remarcar “la tasca exemplar” del cinema, sobretot pel que fa a la programació de la que també és subseu de la Filmoteca a Girona.

Del passat al futur

El protocol es va trencar amb l'aparició estel·lar del conseller Quim Nadal, que va acabar pujant a l'escenari com a exalcalde i per declarar la seva satisfacció “pel que vam fer” i “que duri molts anys”. Això va donar pas al fet que l'alcaldessa de Girona Anna Pagans no només va aprofités per felicitar el col·lectiu –“sense ells no estaríem aquí”, va dir–, sinó per parlar de futur. És aquí quan no només va garantir-ne la continuïtat, sinó assegurant que d'aquí a pocs dies el consistori posarà en funcionament un concurs d'idees i el projecte executiu per rehabilitar l'edifici Modern com a “centre cívic i cultural” que tindrà dues sales de cine. Aquesta va ser la cirereta de l'acte, l'anunci que el cinema Truffaut compleix deu anys i, sobretot, que es fa gran.

Eduard Voltes “dubta” sobre l'aplicació de la llei del cinema
El secretari de Cultura de la Generalitat, Eduard Voltes, que tampoc no es va voler perdre l'acte de celebració del que ell considera el “model de cinema” al qual fa referència la llei del cinema quan parla de la xarxa concertada de pantalles, a més de considerar el Truffaut “un petit miracle”, va aprofitar l'ocasió per reivindicar la tasca feta pel govern a l'hora d'esbossar la llei del cinema. També, però, va recordar que ara el que cal és aplicar-la i fer-la complir. És aquí quan, en declaracions a aquest diari, creu que les eleccions projecten una “ombra de d'incertesa” respecte a quina serà la seva aplicació. Segons una percepció personal va dir que “si després de les eleccions ERC no és decisiva aquesta llei no s'aplicarà o, com a molt, s'aplicarà a la baixa”. Va afegir “m'agradaria pensar el contrari, però les darreres declaracions [en referència explícita a Artur Mas] em fan témer el pitjor”. Voltes va recordar que malgrat la llei es va aprovar amb una gran majoria, els dos grans partits, PSC i CiU, semblaven que “l'aprovaven arrossegats”.
Jordi Camps Linnell, publicat en El Punt 18/11/10 A la foto de Manel LLadó: Guillem Terribas, Llüisa Faixedas, Quim Nadal, Esteve Riembau, Anna Pagans i Eduard Voltes. Foto 2: Esteve Riembau, Sílvia Munt, Rosa Verges...

Pagans anuncia un complex civicocultural amb dos Truffaut
L'alcaldessa va explicar que properament s'obrirà el concurs del projecte executiu per remodelar l'antic cinema Modern.
L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, va anunciar ahir la creació d'un complex civicocultural a l'antic edifici del cinema Modern de Girona, que tindrà dues sales de cinema Truffaut. D'aquesta manera, la sala que gestionava el col·lectiu de crítics de Girona es duplicarà. Pagans va fer aquest anunci en un dels actes de commemoració del desè anivesari de la sala Truffaut, en el qual es va preestrenar la nova pel·lícula del director gironí Isaki Lacuesta, La noche que no acaba, que evoca l'estada de l'actriu nord-americana Ava Gardner a la costa Brava als anys 50.
L'alcaldessa de Girona va explicar que en les properes setmanes s'obrirà el concurs del projecte executiu per remodelar l'antic cinema Modern. Pagans va assenyalar que aquest nou equipament tancarà un potent triangle cultural del Barri Vell de la ciutat que té per vèrtex el Teatre Municipal, el Centre Cultural de la Mercè i el Centre Cívic amb les sales Truffaut. A l'acte, també hi va participar el secretari de Cultura de la Generalitat, Eduard Voltas, qui va assegurar que el Govern català donarà suport a aquesta iniciativa cultural.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 18/11/10

dimecres, 10 de novembre del 2010

Estranya parella



El titular no es refereix a la imatge que acompanya aquestes línies, en què podem veure, l'any 2005, l'actor Sergi López i el director d'escena Jorge Picó en la presentació de l'estrena de Non solum, a Salt, sinó a la que formen el duet Sergi López-Guillem Terribas. Dissabte a la nit, en un nou capítol del cicle Espai Obert, del Teatre de Bescanó, l'actor i el llibreter van confegir un epíleg de gairebé una hora per a la representació del monòleg que protagonitza l'actor vilanoví, una mena de miracle teatral que ja fa cinc anys que volta. López i Terribas coincideixen, al cap de l'any, en uns quants actes, ja siguin presentacions de films al Truffaut, d'obres de teatre com la que ens ocupa, o fins i tot de premis literaris, com el Just Manuel Casero, o teatrals, com el Quim Masó. Són amics des que l'actor va venir al Truffaut a presentar el film Western (Werbnstern, en versió Terribas), el 1998. Abans, López ja havia actuat poc abans a la sala La Planeta, d'on es va endur un dolorós record, en una de les representacions de Brams o la kumèdia dels herrors, amb Toni Albà, quan, en l'escena final de la funció, es va menjar una de les columnes que hi ha entre les cametes negres. Tres punts i a córrer. L'anècdota és invariablement comentada en cada trobada, com també la de la catifa vermella de Canes, en què López, aleshores sense haver viscut cap catifa vermella, sentint els fotògrafs que el cridaven pel nom va pensar que per allà hi havia algú de Vilanova que el coneixia. Gràcies a l'Espai Obert, però, a més de gaudir novament de l'estranya parella, vam poder saber que López es va empescar Non solum, juntament amb Jorge Picó, per tornar a trepitjar escenari després d'un llarg període d'abstinència teatral, a causa dels compromisos cinematogràfics. “Jo no volia, però, fer personatges –va explicar–, volia actuar, però sense complexitats, no volia explicar històries, volia fer una cosa més estripada, més estranya, i en aquest sentit el llenguatge del teatre té més possibilitats d'anar més lluny que el del cinema, perquè l'espectador accepta millor les convencions”. Transformar el teatre en un “espai viscut”, perdre-li el respecte, és una de les premisses per fer una bona feina, tot i que no evita els nervis, perquè el mateix actor reconeix que, fins al centenar de funcions d'un espectacle, abans de sortir hauria agraït tenir a mà un botó que, en prémer-lo, li permetés desaparèixer automàticament, per aparèixer en el bar de davant del teatre prenent una canya. López és algú pròxim, espontani, amb una agilitat mental remarcable, que és capaç de parlar de la seva feina sense rastre de fatuïtat, la qual cosa s'agraeix, i més si després d'una funció d'un espectacle que requereix una notable exigència mental i física –malgrat que, aparentment, el que fa no sigui dificultós–, està disposat a compartir les seves impressions amb el públic que es queda al teatre. Vetllada completa.
Dani Chicano, publicat en El Punt 26/10/10

diumenge, 31 d’octubre del 2010

El film Partir i Sergi López al Truffaut




Catherine Corsini, directora i guionista francesa de 54 anys, ja va dirigir a Sergi López, l'any 1996, en una pel•lícula anomenada "La novelle Eve". Es una realitzadora que en les seves històries li agrada explicar i experimentar el comportament entre parelles i, sobretot, ressaltant la seva relació sexual.
A "Partir", Corsini, segueix en aquesta mateixa línea, però amb més duresa, arribant fins a les darreres conseqüències.
L'acció esta situada al sud de França. Un matrimoni d'uns quaranta anys, amb un fill adolescent, té una vida còmode, que sobre el paper tot funciona de meravella. Ella( Kristin Scott Thomas) està a casa, no treballa. Ell (Yvan Attal) treballa de metge i porta els diners a casa i té el domini sobre tot el que passa al seu voltant. Es un home progre i aparentment tolerant. Tot va bé fins que ella decideix tornar a obrir la consulta. Ell, tot generós, no hi veu cap problema, ja pagarà els costos. Durant les obres del nou consultori, ella coneix a un dels paletes, emigrant català (Sergi López). I aquí comença a trontollar la història d'aquest matrimoni que es l'enveja de l'espectador.
A partir d'aquest moment la història fa un gir i el que era de color de rosa, un mon perfecta, es converteix en una mena d'infern sense sortida. Amb una història agressiva, turmentosa i amb un "amour Fou" fins a les darreres conseqüències.
La pel•lícula té alguns alts i baixos, però queden superats per la perfecta interpretació i compenetració dels dos actors protagonistes. Les escenes intimes de sexe, gens gratuïtes, entre la Kristin i en Sergi, son creïbles i envejables.
Curiositats:
Alguns dels exteriors de la pel•lícula es van rodar en terres gironines.
Les nacionalitats dels dos actors, son respectades a la pel•lícula. La Kristina es una actriu anglesa que treballa molt sovint a França i per tant té un francès correcte. A la pel•lícula, fa d'una anglesa que és va casar amb un francès i que ha agafat la seva nacionalitat. En Sergi, és un actor català que es més conegut i premiat a França que en el seu país. A la pel•lícula fa d'un obrer català que ha anat a treballar a França, i parla un francès no tant correcta com ella, igual que a la vida real.
Els dos, en un moment de la pel•lícula, per explicar els seus orígens ho fan amb cançons que els han marcat. Ella li canta una cançó en angles i ell li canta "l'home estàtic" de Pau Riba, en català. Una Clara referència, al mateix temps, del seu espectacle teatral "Nonsolum".
Recomanació: atenció amb el principi i amb la fi.
* El dissabte dia 23/10/10, a 2/4 de 7 de la tarda la pel·lícula va ser presentada per Guillem Terribas i Sergi López .
Guillem Terribas, fulla-crítica pel Cinema Truffaut. Del 22 al 28 d'Octubre 2010

dissabte, 23 d’octubre del 2010

10 anys de Truffaut

El 17 de novembre es commemorarà l'aniversari del cinema amb la preestrena del documental d'Ava Gardner realitzat per Isaki Lacuesta
Malgrat que la “marca” Truffaut, creada pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, ja fa vint anys que funciona, enguany, concretament el proper 17 de novembre, se celebraran els 10 anys de la primera projecció com a cinema públic. Si aleshores la pel·lícula inaugural amb caràcter de preestrena va ser Así es la vida, d'Arturo Ripstein –Calle 54, de Fernando Trueba, va ser la primera pel·lícula estrenada en sessions regulars–, ara, en motiu d'aquest aniversari s'ha decidit celebrar un acte institucional commemoratiu projectant La noche que no acaba, el documental d'Isaki Lacuesta sobre Ava Gardner, basat en el llibre de Marcos Ordóñez La noche que no acaba i presentat amb èxit al darrer Festival de Sant Sebastià. Una proposta que no podia ser més adient, si es té en compte que el film està dirigit per un cineasta gironí –que a més representa la nova fornada de directors de relleu sorgits d'aquestes comarques– i que, durant uns anys, va estar vinculat al mateix col·lectiu que gestiona el cinema. Tot això, sense dir que mitja pel·lícula tracta sobre el rodatge de Pandora i l'holandès errant, que tant ha marcat l'imaginari i la mitologia de Girona i la Costa Brava.
Així mateix, aquella mateixa setmana, del 12 al 18 de novembre, es completarà l'acte de celebració amb la projecció de tres títols mítics que han marcat la dècada del Truffaut (Saraband, Mulholland drive, El silenci abans de Bach) i un d'homenatge a François Truffaut (Jules i Jim).
Durant la roda de premsa d'ahir, Guillem Terribas i Paco Vilallonga, membres del Col·lectiu de Crítics, van voler valorar aquests deu anys destacant com el cinema ha funcionat a ple rendiment malgrat viure temps de crisi “gràcies sobretot perquè gaudim d'un equip molt compacte i mancat d'esperit especulatiu i, és clar, al suport de l'Ajuntament de Girona, sense el qual el Truffaut no seria possible”. També es va recordar que el Truffaut pertany des del 2002 a la xarxa Europa Cinémas i que el projecte d'un nou Truffaut amb dues sales que tira endavant permetrà adaptar-se als “nous temps.”
L'“amic” Sergi López
Per altra banda, l'actor Sergi López tornarà novament al Truffaut per presentar avui (18.30h) la projecció de Partir, que ell protagonitza.
Jordi Camps Linnell; El Punt 23/10/10 Foto: Manel LLadó

Truffaut 10 anys en versió original


La sala gironina celebra l'aniversari recuperant els films més representatius d'aquesta dècada.
E
ls llums d'un cotxe il·luminen la carretera que simbolitza l'ascens als paradisos de la Meca del Cinema. Mulholland Drive deixa Los Angeles als seus peus, mentre de la ràdio s'escapa una sonata de Bach. Dins el vehicle, una parella escolta la melodia en silenci; feia 30 anys que no es veien. Podria ser l'inici d'una pel·lícula, però són imatges de tres films que han esdevingut mite dins l'imaginari recent del cinema Truffaut. És per això que la sala gironina rescata Mulholland Drive, El silenci abans de Bach, de Pere Portabella, i la bergmaniana Saraband per celebrar el seu desè aniversari.El president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, parla de l'efemèride com d'un bon moment "per aturar-se i mirar enrere, a veure si la feina feta ha valgut la pena". Al seu torn, l'associació arriba enguany als 20 anys de vida, i Terribas recorda els seus primers passos als cinemes Moderna i ABC fins que l'Ajuntament va adquirir el Museu del Cinema. Va ser llavors quan es va demanar al col·lectiu que elaborés un projecte de gestió, que va culminar en l'assentament definitiu al carrer Portal Nou. "Bojos", diferents i unitsEn aquesta dècada, s'ha ?aconseguit consolidar un model que és únic a l'Estat espanyol: una sala de cinema amb programació estable i permanent, en un edifici de titularitat municipal i gestionada per una entitat sense ànim de lucre. El secret, segons Terribas, és que aquells "bojos" apassionats del setè art que van unir-se fa vint anys continuen tenint les mateixes ganes de tirar el projecte endavant: "Tenim visions molt diferents del cinema, ens barallem molt i discutim si cal, però ens uneix la il·lusió del primer dia i el fet que aquest projecte és una part molt important a la nostra vida". De la mateixa manera, Terribas explica que entrar a formar part de la xarxa Europa Cinemas, que vetlla per la producció independent, els va donar un suport i un ressò internacional bàsic per al desenvolupament de la institució.Els regals d'aniversari són diversos: d'una banda, s'ha elaborat un cicle de Filmoteca amb alguns films representatius d'aquests deu anys, escollits cadascun per un crític del col·lectiu que el "defensarà" davant el públic assistent. A tall d'exemple, el president de l'associació ha triat Million Dollar Baby; el dilluns vinent es projectarà Gerry, de Gus Van Sant, i el cicle el clourà l'amor impossible i perfecte de In the mood for love.On sí s'han posat d'acord els diversos crítics és en la tria de "Les Tres Pel·lícules", en majúscules, que millor simbolitzen aquesta dècada. Són les esmentades Mulholland Drive, Saraband i El silenci abans de Bach, que es projectaran la setmana del 12 al 18 de novembre, la mateixa de l'aniversari.Mirant al futur, Terribas admet que la gran assignatura pendent és poder disposar d'una segona sala per a les activitats alternatives, i així no haver de tallar l'exhibició regular de films quan s'organitzen xerrades, presentacions de pel·lícules fora de la programació estable o durant els cicles de Filmoteca. "Les distribuïdores s'empipen, i és normal", diu, "quan lloguem una pel·lícula per una setmana i n'acabem fent només la meitat dels passis", així que aconseguir un segon espai és ara l'objectiu. El Truffaut encara els propers temps, doncs, amb energies renovades i projectes per complir. "Estem molt contents de continuar vius", conclou Terribas. I per molts anys, desitja la comunitat cinèfila de Girona.
MARTA PALLARÉS, Diari de Girona 23/10/10

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Maragall viu


Sentir Montserrat Carulla recitar el Cant espiritual, tal com el recita al final de l'obra teatral Joan Maragall: la llei d'amor, és emocionant. A banda que el poema sigui conegut més enllà de Catalunya o que no ho sigui –és el preu que paguem tots els europeus per tenir un sistema cultural en què les cultures estatals i majoritàries eclipsen les minoritàries– el cert és que el poema de Maragall mereix ser considerat una composició de referència de la tradició occidental. Independentment que sigueu creient o agnòstic–de fet l'autor serpenteja entre una actitud i l'altra– el poema commou. En el muntatge teatral de Joan Ollé culmina l'obra, pren forma de colofó, i la dicció de l'actriu, en particular als últims versos, tendeix a l'apoteosi. El Cant espiritual és un poema per ser llegit en la intimitat del lector, però també per ser escoltat, quan es diu amb la claredat i el ritme amb què ho fa Carulla. En els últims anys, Ollé ha signat diversos muntatges teatrals a partir de la prosa o el vers d'escriptors catalans. Aquest de Maragall, que s'ha estrenat a Temporada Alta, és el més reeixit de tots. Ollé treballa per immersió poètica, més que seguint un fil cronològic o temàtic. És la paraula el que pren més relleu i que perfila el món i la biografia de l'escriptor. Per això, la dicció dels actors és molt treballada, impecable. En aquest muntatge s'ha aconseguit un efecte sorprenent. Llegint l'obra de Maragall, de vegades fa ànsia la llengua que utilitza. És el barceloní de fa un segle, prefabrià, impregnat de castellanismes i d'arcaismes de la Renaixença. En canvi, sentida en aquest muntatge, la llengua de Maragall vola alt, es revaloritza. Com es revaloritza l'obra de Maragall en conjunt. Tenim la sensació que, per a força gent, l'Any Maragall servirà per descobrir un autor que dormia al prestatge dels clàssics polsosos. Servirà per fer passar Maragall de la condició de clàssic mort a la de clàssic viu, que són aquells autors que, més enllà del temps, ens parlen, amb saviesa i emoció, de les coses essencials de la vida.
Miquel Pairolí, El Punt-Avui 12.10.10 . Foto: Julieta Soler

Set anys arreu del món


"Fin du voyage" guanya el premi al millor film del Cycle Touring Film Festival
F
in du voyage, de Claude Marthaler, va ser designada la millor pel·lícula de la I edició del Cycle Touring Film Festival, celebrat aquest cap de setmana al Casino de Begur i en el marc de la celebració del primer congrés de cicloturisme a Palafrugell. Pel jurat, el film, en què es mostra l'experiència del viatge en bicicleta que va fer Marthaler durant 7 anys arreu del món, va merèixer el guardó “per la seva capacitat de mostrar, relatar un viatge i molt especialment per explicar el després: les emocions, el reconeixement i la rebuda del públic”.
Pel que fa al premi a la millor aventura, va ser per a l'obra titulada Long road north, de Gwendal Castellan i Ian Hinkle, documental que també es va endur el premi del públic. Segons el jurat, “la ruta que segueix és impressionant a nivell paisatgístic, però val a dir que són els seus protagonistes els que a través de les seves paraules, en un to de conversa privada, ens fan viure intensament i gaudir d'aquest viatge”.
El jurat d'aquesta primera edició estava composat per Empar Vaqué, naturalista i promotora del cicloturisme al Baix Empordà; Luis Markina, cicloturista expert; Guillem Terribas, membre del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona; i Mikael Colville-Andersen, fotògraf i membre del Denmark's Bicycle Ambassador.
Jordi Camps Linnell, El Punt 12.10.10

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Un dia en el rodatge


A mitjans d’octubre de l’any passat vaig acompanyar a Modest Prats en una visita a Pasqual Maragall en el seu despatx d’ex-president a Barcelona. L’editor i amic Xavier Folch, va fer d’amfitrió.
Maragall ens va rebre puntualment i cordialment i tot seguit ens va invitar en un dels despatxos de l’amplia estança.
La sorpresa va ser veure una càmera que gravava la nostra arribada. Al darrera del càmera hi havia, donant indicacions, Carles Bosch. El vaig saludar. Els dos ens vam sorprendre de retrobar-nos en aquell lloc i em va preguntar si teníem cap inconvenient en que gravessin la nostra visita. Cap, li vaig contestar. Llavors, en Carles, em va explicar que feia dos anys que seguia amb un equip reduït (hi havia el càmera, una noia i un tècnic de so) tot el que feia i deixava de fer Pasqual Maragall i així poder recullir en un documental el procés de la seva malaltia.
Pasqual Maragall va estar esplèndid i molt comunicador. Ens ensenyava el seu mòbil, una eina imprescindible per comunicar-se i, sobretot, per fer fotos i així no oblidar persones, edificis i tot el que se li posava al davant. Quan alguna vegada s’oblidava d’alguna cosa, que van ser poques, ens deixava anar: son coses de la malaltia. I en Carles observava, reia i encara de vegades es sorprenia de les sortides del ex-president. De tant en tant em comentava alguna cosa o en demanava que fes alguna pregunta. Una de les dèries d’en Maragall que feien anar de bòlid a en Carles era la música. A Maragall li encanta la música, no parava de posar-nos música i, segons en Carles, quan va en cotxe sempre n’escolta. I es clar, em deia en Carles, això ens costarà una fortuna de drets d’autor.Van ser més de dues hores, que en cap moment la mirada d’en Carles i del càmera ens va deixar. Molt poques vegades en Carles va donar alguna indicació, li agradava l’espontaneïtat de Maragall i de la gent que l’acompanyàvem, sobretot la conversa amb Mn. Modest Prats, algunes d’elles amb un perfecta italià. Fins i tot, quan en Maragall ens va invitar a passejar per la seva Barcelona. Maragall no parava d’explicar-nos anècdotes i de tirar fotos a edificis. Els vianants el paraven pel carrer i a ell li encantava... i el càmera anava recollint tota aquella intensa vida que es va oblidant.
Fa uns mesos, en Tono Folguera, productor de la pel·lícula, em va comentar que el documental anava al Festival de Sant Sebastià, que es diria “Bicicleta, cullera i poma” i que de les 50 hores de filmació s’havia reduït a unes dues hores i que la nostra visita a en Maragall, com a tantes altres, havia saltat del muntatge definitiu.

Text i foto: Guillem Terribas Roca "Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona". Publicat a la fulla del Cinema Truffaut en motiu de l'estrena i posterior projecció, del 1 d'octubre 2010 al 11 de novembre 2010

dijous, 23 de setembre del 2010

De Sils a l'infern



Setze artistes han reinterpretat el relat popular del viatge a l'infern de Pere Porter per a una exposició que s'inaugurarà demà a Sils i visitarà Girona i Salt .

La història de Pere Porter i el seu viatge a l'infern a través de l'estany de Sils va sorgir a principis del segle XVII de la imaginació d'un autor anònim i la tradició oral l'ha fet arribar fins als nostres dies amb molt bona salut. Així ho demostra l'exposició El viatge a l'infern (Interpretació artística del relat de Pere Porter) que ha organitzat l'Ajuntament de Sils i que demà s'inaugura a la sala d'exposicions municipal (19.30h), coincidint amb l'inici de la festa major. L'arxiver municipal, Lluís Costa, amb el suport de Bonart Cultural, ha coordinat aquesta iniciativa, que va néixer durant una trobada dels artistes a Garriguella. L'exposició es podrà visitar a Sils fins al 10 d'octubre i, entre el 5 i el 21 de novembre, s'instal·larà a La Carbonera del Museu d'Història de la Ciutat de Girona. Durant el mes de febrer del 2011 també es podrà veure al centre cultural Les Bernardes, de Salt.
Els setze creadors que han reinterpretat amb les seves pintures, ceràmiques i fotografies el sarcàstic viatge a l'infern de Porter –farcit de crítiques a l'estament judicial i, de retruc, al religiós– són Pep Admetlla, Jordi Amagat, Dolors Bosch, Lluís Bosch Martí, Quim Domene, Ignasi Esteve, Jordi Gispert, Jordi Gispert Jr, Pep Iglésias, Bep Marquès, Josep M. Oliveras, Josep Perpinyà, Miquel Ruiz, Miquel Simon, Guillem Terribas i el recentment desaparegut Robert Manera. Gairebé tots pertanyen a la mateixa generació i han desenvolupat llargues i prolífiques trajectòries, com es va destacar ahir en la presentació de l'exposició, que va tenir lloc als serveis territorials de Cultura a Girona, amb el seu titular, Miquel Sitjar, i l'alcalde i el regidor de Cultura de Sils, Martí Nogué i Carles Taberner, respectivament, acompanyant alguns dels artistes. El catàleg de l'exposició inclou, a més de les reproduccions de totes les obres, textos escrits per Ricard Planas, Lluís Costa, Pep Valsalobre, Jordi Tardà –autor de la novel·la La porta de l'infern, també inspirada en la mateixa història–, Salvador Garcia-Arbós, Narcís Figueras i Pep Vila. En el catàleg també es reprodueix un extracte de la narració, a partir de l'adaptació que David Pujol en va fer per al llibre El cas estrany d'en Pere Porter, il·lustrat per Ignasi Esteve. “Un cas estrany que encara és actual, com el cas estrany d'en Millet, el cas estrany dels pederastes de l'Església, el cas estrany de la Fundació Caixa Girona... Hi ha molts casos estranys, que semblen ciència-ficció però són reals”, va dir Dolors Bosch, resumint bé l'estat d'opinió dels seus companys, el “clan de Garriguella”, que potser trobarà un nou motiu d'inspiració en La fi del món a Girona, de Joaquim Ruyra.
*Text i fotos, Xavier Castillón, El Punt 23/09/10.

divendres, 17 de setembre del 2010

"El meu cinema"




No va ser fins després del gran tour que vaig fer per Europa que vaig conèixer la família Agustí de Girona, uns empresaris d'allò més dinàmics i engrescadors amb el quals, després de seduir-nos mútuament, hem acabat fent realitat que Besiers torni a tenir uns cines tan cèntrics i excepcionals com aquests”. Així d'agraït i satisfet es va mostrar Richard Chambon, director general d'aquest impressionant centre comercial anomenat Polygone Béziers, que es va inaugurar dimarts a l'esmentada localitat occitana. L'acte, tot un esdeveniment social per a aquesta pròspera ciutat de 75.000 habitants, va congregar uns cinc mil convidats –tots ells amb rigorosa invitació– que van poder gaudir d'aquest complex comercial i d'oci que, comparativament, triplica –en quantitat i qualitat– l'Espai Gironès de Salt, i del qual, sens dubte, el nou multicine Monciné és un dels puntals.
A tan important cita no hi van faltar, és clar, els Agustí; encapçalats pels joves directius de l'empresa familiar –en Joan, en Jordi i l'Esteve– i el patriarca, Narcís Agustí. La delegació gironina va ser més àmplia i tampoc no hi van faltar una bona colla d'empleats –des d'encarregats fins a administratius i programadors–, així com l'omnipresent Guillem Terribas, que no se'n perd mai ni una, sobretot si té relació amb el cinema.
Malgrat que l'empresa gironina Ocine disposa de 15 complexos –repartits a Catalunya, el País Valencià, el País Basc i ara dos en territoris de l'Estat francès–, el de Besiers ha passat a convertir-se, segons el seu director general, Jordi Agustí, en el “referent” de la seva marca. La veritat és que, tot i que encara falta polir alguns detalls d'última hora (és d'agrair, però, que per primera vegada en una inauguració d'aquestes característiques, no veiéssim ni un sol paleta), el cinema feia goig. El patró conceptual és clarament d'Ocine, amb el plus afegit que les nou sales del complex estan totalment digitalitzades, i una aposta per un disseny més afrancesat, marcat per la gran catifa vermella del vestíbul, que dóna la benvinguda als espectadors al més pur estil de Canes, i una sala d'espera acollidora amb els seus sofàs baixos de vellut granat. A més, trobem d'allò més reeixit el seu nom: Monciné (un joc de paraules que tant pot interpretar-se com “món de cine” o “el meu cinema”).

Un altre detall diferencial d'aquest cinema és la programació. Només cal mirar la cartellera de la primera setmana per veure que el 50% dels films projectats són de producció estatal, és a dir, francesos. Res, com aquí a casa nostra... Sense anar més lluny, la gran preestrena va tenir coma protagonista un film francès, Les petits mouchoirs, que va fer que s'omplís la sala més gran, per a satisfacció de tothom. Això sí, la sessió era gratuïta.
Text i fotos de:Jordi Camps Linnell /El punt 17.09.10

dimecres, 8 de setembre del 2010

Retrat de l'artista Malalt


A Contra Vent publica el diari inèdit del palafrugellenc Joan Granés, l'escriptor amic de Josep Pla mort als 22 anys.
El llibre revela amb cruesa les pors, l'abúlia i la soledat de l'escriptor en trànsit de morir.

Mentre els altres es reunien als cafès, reien, ballaven, festejaven, hi havia a Palafrugell un noi de constitució malaltissa que omplia la convalescència amb una obsessiva indagació de l'ànima. Als setze anys, havia contret una afecció respiratòria que no faria sinó agreujar la debilitat del seu sistema nerviós, així que des de l'adolescència s'havia acostumat a viure prostrat rere una finestra, amb un llibre sempre a les mans, envejant la vida dels altres, detestant-la al mateix temps, cobejant secretament fugir del poble, de la frivolitat i el rumor, de les noies, sobretot, de la seva seducció i indiferència. Es deia Joan Granés i Noguer (Palafrugell, 1905-1928), havia estudiat pel seu compte llatí, anglès, alemany i francès, i va escriure coses com ara aquesta: “La meva qualitat és d'ombra”, “defujo tot encontre”, “en mi hi havia quelcom de monstruós i d'inhumà, quelcom d'absolutament contrari a la vida”. Aquestes declaracions, terribles a la boca d'un quasi nen, apareixen en un quadern que Granés va redactar entre el juliol i l'octubre de 1925 i que, dipositat a l'Arxiu Municipal de Palafrugell, s'ha mantingut inèdit fins avui.

El mirall inhumà, que l'editorial A Contra Vent publica ara en transcripció de la filòloga Caterina Martí, és un document excepcional i pèrfidament bell que revela amb la màxima cruesa, despietadament, les pors, les inseguretats, les inapetències i soledats de l'artista jove en trànsit de morir. Perquè la mort, la seva imminència, és de fet el corrent subterrani que relliga les pàgines d'aquest quadern escrit quan Granés tenia vint anys i ja se sentia vell, fastiguejat de tot i en particular de si mateix, retratant-se com un ésser abúlic, sempre enutjat, de caràcter “cendrós i impotent”, sense energia, d'un pessimisme radical; un misantrop, fet i fet, incapacitat per a les coses del món, negat per al plaer, lliurat a les “tenebres” de la masturbació. Només el consolen de la soledat els llibres que devora: Gide, Larbaud, Nietzsche, Poe, Baudelaire, Pascal, Wilde i, per damunt de tots, Paul Valéry, de qui pren una de les divises del quadern, “Quin és el segell de la llibertat realitzada?” (l'altra és de Nietzsche: “Ja n'hi ha prou d'avergonyir-se d'un mateix”), i el nom que apareix en majúscules a la primera pàgina, Athikté, la ballarina grega sobre la qual el poeta francès sustenta un assaig sobre la dansa que el jove empordanès va assaborir amb fruïció. Granés, però, al contrari de Valéry, a qui va conèixer el 1924, tal com explica al llibre, quan l'autor d'El cementiri marí va venir a l'Ateneu de Barcelona), no va resoldre el dilema entre vida i literatura, a pesar que d'aquest forcejament n'extreu unes pàgines de profunditat extraordinària que han intrigat durant molt de temps Javier Cercas, que va reivindicar-ne l'autor en un article a El País el 1998 i que ara recupera l'edició d'A Contra Vent, junt amb l'únic estudi conegut fins ara sobre Granés, de Xavier Xargay.

Diuen que va morir just quan havia aconseguit fer el salt desitjat a Barcelona, per mediació de Joan Estelrich, Àngel Ferran i Josep Pla, que van facilitar-li les poques col·laboracions que seria a temps d'oferir, a La Nau i D'Ací d'Allà. Pla, però, no dedica al seu convilatà ni una ratlla a la seva extensíssima obra, tot i que Granés no és pas gaire més efusiu en l'únic esment que en fa: “Canvio de cercle. Conversa amb Pla; cap energia, cap resistència. Acabo jugant al dòmino.” En realitat, l'interès de Granés per la família Pla l'absorbia completament la germana: “A Palafrugell hi ha tres coses importants: les manufactures, l'altar barroc i la Rosa Pla.” A la seva mort, diuen també que Valéry en persona, impressionat per la pèrdua, va enviar una carta de condol que Estelrich faria reproduir a La Publicitat. A Granés li hauria agradat saber que al final no estava tan sol.


El segell recupera també els articles d'Augusto Assía
Q
uim Torra, un editor certament atípic, ha dit algun cop que A Contra Vent es dedica a “exhumar cadàvers”, i alguns són de veritat exquisits, com les quartilles de Joan Granés que conserva l'Arxiu Municipal de Palafrugell junt amb altra documentació de l'escriptor (cartes, fotografies i articles, a més de la biblioteca), procedent de les donacions que entre el 1998 i el 2009 van fer la seva germana, Rosa Granés Noguer, i Isabel Llamas Granés. El mirall inhumà reprodueix alguns retrats de l'artista impúber, desafiant i estranyament desvalgut, i uns fulls solts que complementen el pensament abocat al dietari amb instruccions maniàticament precises sobre les bases intel·lectuals de l'escriptura, la rutina de treball i fins i tot el règim dietètic recomanable per cultivar una ment saludable: per descomptat, res de beure ni fumar ni sortir de nit, s'imposa; al contrari: respirar net i estalviar la veu, en especial si és per dir vaguetats.

En la seva campanya de repesca de grans autors oblidats, Torra anuncia també per a finals de mes Salt a la foscor, aplec d'articles sobre l'ascensió del nazisme que Augusto Assía, destinat a Berlín entre 1927 i 1933, va publicar a La Vanguardia. El nou dietari de l'escriptor gironí Miquel Pairolí, Octubre,, a més de Màrius Torres, Pere Coromines, Lluís Muntanyà, Ignasi Aragay i Evelyn Waugh, completen el catàleg de novetats per a la tardor.
* Eva Vázquez. El Punt 08/09/10. Foto: L. Casanovas. Arxiu Palafrugell

dilluns, 6 de setembre del 2010

Estrena a Girona de la pel·lícula LOPE



L'actriu Carla Nieto presentarà avui als Ocine Girona ‘Lope', acompanyada del també gironí Edmon Roch, productor d'aquest ‘biopic' sobre el cèlebre escriptor.
“No m'ho acabo de creure, encara haig d'assumir que he participat en aquesta superproducció. Des que vaig llegir el guió, em vaig proposar de fer el que fos –professionalment, s'entén– per aconseguir el paper de María de Vega. Era com una obsessió i, després de passar per uns càstings molt durs, amb molta competència, la veritat és que ha estat un verdader premi”. Així d'exultant es mostra Carla Nieto (Girona, 1983), jove actriu promesa que reconeix viure el moment “més dolç” de la seva carrera, i més ara que ha viscut la seva primera experiència en una superproducció espanyola. És per això que vol viure intensament aquesta oportunitat i, després de participar en la presentació oficial de la pel·lícula a Madrid, i ahir a Barcelona, aquesta nit no es vol perdre la presentació de Lope a Girona, que tindrà lloc als Ocine (22.15 h). A l'acte, que serà presentat per Guillem Terribas, tampoc no hi faltarà el productor del film, el també gironí Edmon Roch.

A Carla Nieto l'hem vist fer d'adolescent en sèries d'èxit com La Via Augusta i Acusados, i d'estrella del rock al film Trash. Ara, per a aquest biopic d'amor i aventures basat en l'extraordinària història del cèlebre escriptor Lope de Vega, encarna un personatge ben diferent dels que havia fet fins ara, en tots els conceptes. María de la Vega, la germana del dramaturg, és, segons ella, “una dona d'allò més humil i pobra, que no gaudeix de gaires privilegis. Potser per això sent devoció pel seu germà i li encantaria viure les aventures i relacions amoroses que ell sí que experimenta. Per altra banda, María també exerceix com a germana assenyada que supleix el paper de mare, la que fa tocar de peus a terra el protagonista”. En ser un personatge “molt allunyat de mi”, per preparar-lo la jove actriu assegura que va llegir molt sobre Lope de Vega, a més d'alguna obra seva, sobretot sonets. També es va informar sobre l'època a través de llibres de costums i d'història del Segle d'Or espanyol. Però, segons reconeix, també es va basar en més d'un component del seu entorn familiar, sobretot pel que fa a la faceta de “dona treballadora”.
Quant a la seva relació amb el director, el brasiler Andrucha Waddington, Nieto el defineix com a “geni” i destaca la seva faceta creativa i el fet que deixa improvisar molt.
Filla de la consellera de Salut Marina Geli, Carla Nieto no para i, tot i reconèixer que té alguna bona oferta cinematogràfica que encara no pot confirmar, ben aviat se la podrà veure en una de les sèries destacades d'aquesta nova temporada televisiva, Ángel o demonio, que emetrà Cuatro. En aquesta sèrie, avança, “hi exploto un vessant més fosc i violent”.
* Jordi Camps. El Punt 03/09/10. Foto: Fox.



Els gironins de ‘Lope' als Ocine
L'actriu Carla Nieto i el productor Edmon Roch van presentar ahir davant del públic gironí congregat als multicines Ocine Lope, un entretingut biopic centrat en les aventures i desventures del cèlebre escriptor espanyol Lope de Vega. Protagonitzada per Alberto Amman, Leonor Watling i Pilar López de Ayala en els papers principals, la pel·lícula narra la joventut i els amors d'un jove Lope just a partir del seu retorn amb l'Armada Espanyola l'any 1582. Malgrat que viurà els anys de pobresa a Madrid, ben aviat se les enginya per triomfar en el món de la comèdia i l'amor.
La gironina Carla Nieto, que interpreta el paper de la germana del protagonista, María de Vega, es va mostrar entusiasmada de participar en la seva primera superproducció cinematogràfica. Per la seva banda, el també gironí Edmon Roch va destacar la bona rebuda que està tenint el film, que ben aviat es presentarà als festivals de Venècia –fora de concurs– i Toronto, on participarà a la secció oficial.
* Jordi Camps Linnell. El Punt 04.09.10. A la Foto de Miquel Ruiz, Edmon Roch, Carla Nieto i Guillem Terribas.

dissabte, 21 d’agost del 2010

La vida, l'amor i la mort.


Alex Waag, va morir d'accident d'aviació a Algèria, el dimarts dia 17 d'agost. L' Alex havia nascut a Paris, fa 47 anys. Va viure fins els 14 a la Provença i llavors es va traslladar a Berkeley (Califpornia) on ja treballava com a pilot d'helicòpter. El 1994 es va traslladar a Girona amb la seva dona Kathy i les seves dues filles. Durant uns anys va treballar de cambrer al polpular restaurant Bistrot, mentre convalidava el títol de pilot expedit als Estats Units.
Era un bon jan. Agradable, simpàtic... Una pena. Imma Merino li fa un record en la seva columna del mes d'agots en el Punt d'avui dia 21.
Dijous vaig tenir el privilegi de participar en un acte a l'Era d'en Saulot, una botiga de Pals amb productes de la terra i una vocació d'espai cultural, concebut com un gest de reconeixement i agraïment a Montserrat Abelló amb motiu de la publicació de l'antologia dels seus poemes d'amor. Abelló és l'amor per les paraules i la vida que tan bé expressen molts dels seus versos, com ara aquests: “Visc i torno a reviure / cada poema / cada paraula. / Estimo tant / la vida / que la faig meva / moltes vegades”. La poesia com una manera de reviure cada moment, d'apropiar-se la vida a través de les paraules. La poetessa va dir aquests versos. També la cantant Mariona Segarra. Els sabia en Roger Costa-Pau, que també era allà per dir el seu amor per la poesia d'Abelló. I jo els sentia vivament, com una ferida que em recordava l'amor a la vida quan em colpia una mort. Poc abans de començar l'acte m'havia arribat la notícia de la mort del meu amic Alex Wagg, el pilot que manejava l'helicòpter estavellat a Algèria mentre hi netejava les línies elèctriques d'alta tensió. Vaig conèixer l'Alex, que era francès i també tenia nacionalitat suïssa, fa molts anys, potser cap a vint, quan va arribar a Girona amb la Kathy “americana” i les seves filles Anaïs i Alina, que eren molt petites. Venien de Califòrnia buscant una altra vida que fos més tranquil·la. La meva mare i la meva tia deien que era un home com els d'abans de la guerra. I era veritat. Tenia un aire d'actor del Hollywood clàssic. A Girona va separar-se de la Kathy i després va casar-se amb una gironina, amb la qual va tenir una altra filla. La vida, que tant estimava, va dur-lo a altres llocs fins a morir a Algèria. Quina tristesa. Ara fa unes hores he visitat la meva amiga Carme, que va perdre la seva filla Irene en l'accident de Mèxic. Quanta tristesa, però també quant d'amor per la seva filla, que tant estimava la vida. I penso en la Nathalie, que ha perdut el seu fill Alex. És per amor a la vida que la mort fa tant de mal, però potser pot arribar a suportar-se.
Imma Merino, el Punt 21/08/10. Foto: Manel LLadó.

divendres, 13 d’agost del 2010

EL ESCRITOR (The Ghost Writer)


D ’entrada dir que el títol original de la pel·lícula “l’escriptor fantasma”, té més sentit que la traducció que li han posat en la versió espanyola. Un “escriptor fantasma” és aquell que per encàrrec d’un editor, escriu en nom d’un personatge que normalment sol ser mediàtic. En el nostre país, també s’en diu “fer de negre”.
Aclarit aquest punt, la trama del film va d’un primer ministre anglés, amb clares referències a Tonny Blair (Pierce Brosman, broda el personatge) que està escrivint les seves memòries. De fet ja tenia un escriptor que els hi estava escrivint i ha de ser reemplaçat per un altre, degut a que el primer l’han trobat mort en estranyes circumstàncies. I és com apareix un nou escriptor “fantasma”, molt ben interpretat i contingut per Ewan McGregor, un periodista que està passant per un mal moment. Aquest serà l’escriptor protagonista de la història, juntament amb una esplèndida i sorprenent Olivia Williams, que fa de dona del primer ministre. També, a la complicada història que ens explica Polanski sobre el poder i les seves trames político-socials amb clares referències corruptives, hi podem trobar l’encara atractiva i madura actriu Kim Cattrall, coneguda pel gran públic pels sis anys que va estar a la sèrie “Sexo en Nova York”, que interpreta a la madura (i encara seductora) i eficient secretària del primer ministre. I, possiblement hi trobem la darrera interpretació del veterà actor nord-americà Eli Wallach, en un petit paper.
Els que hem seguit la trajectòria cinematogràfica de Polanski, veurem que dins el seu cinema, sempre hi ha les mateixes variants i denuncies: Les (males) relacions humanes, sobretot entre l’home i la dona; les corrupcions i les trames polítiques, i finalment, un toc de suspens. Només cal recordar “Lunas de hiel” (1992), “Frenético” (1988), “Chinatow” (1974), “La Semilla del diablo” (1968) i fins i tot de les seves primeres pel·lícules, sobretot l’estètica i l’atmosfera de “El cuchillo en el agua” (1962).

"El escritor" també té molt del mestre Hitchcok, per la seva trama complicada i d’intriga que fa que l’espectador no pugui deixar ni un moment de mirar la pantalla i en el que ella està passant.
Amb aquesta pel·lícula, podem comprovar que Polanski segueix essent un gran director, que té molt clar el que es el cinema i com s’ha d’explicar una narració. Que sap triar les històries i estar el dia del que passa a la nostra societat. I, sobretot, sap treure suc dels actors.
Ens trobem, doncs, davant d’una de les millors pel·lícules d’aquest any 2010, amb un director, que a part del seus problemes personals amb la justícia, no ha perdut la gràcia i la mestria de fer un bon cinema, que sap combinar perfectament la comercialitat amb la qualitat.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Fulla-crítica pel Cinema Truffaut de Girona (del 13/08/10 al 19/08/10)

Brown ha venut 32 exemplars del seu llibre des de l'abril


L 'exprimer ministre britànic Gordon Brown no té èxit com a escriptor després de la derrota electoral en què va perdre el càrrec al maig. La recopilació dels seus discursos d'entre el 2007 i el 2009 gairebé no té sortida. Des de l'abril només s'han venut 32 exemplars de The change we choose (el canvi que triem), segons revelava ahir el diari The Daily Telegraph.

Si en el moment de posar-se a la venda, el cost del llibre era de 20 lliures(uns 24 euros), l'obra ara només costa sis lliures. En la llista de best sellers de la llibreria en línia Amazon, l'obra del polític escocès se situa en el lloc 262.956.

El seu predecessor en el càrrec, Tony Blair, no vol que li passi el mateix i es prepara per a la sortida de la seva autobiografia, A journey (un viatge), el mes que ve. Blair preveu firmar-ne exemplars, una decisió que implica mesures de seguretat extraordinàries. Qui vulgui un autògraf de l'exprimer ministre haurà de permetre que el registrin i entregar el mòbil.

"Agències", publicat en El Punt, el 13/08/10

EL SAVI JOSEP ROCA





Fa uns anys, els propietaris de Masia Serra van regalar a Josep Roca una ampolla de vi per celebrar el naixement d'un seu fill. Fa un parell de dies, en una nit encalmada de Cap Roig, a Calella, Josep Roca la va obrir. No és cap notícia espectacular, ho sé, i vostès em poden dir que l'anècdota entra en el territori de les coses més íntimes i que no cal fer-ne propaganda. És cert. El que la converteix en categoria universal és un petit detall que afecta el vi i l'ampolla que el contenia.
Prové (provenia, perquè ja no en queda) d'una bota de 1860, una bota mare, en diuen, que és la que impregna d'aroma, d'història i de fervor familiar els vins dolços naturals Ino que, aquests sí, es poden adquirir a les botigues. Els amara, mai millor dit. L'ampolla que va destapar Josep Roca, però, en un tast de Set vins sentits (estimats i escoltats), tenia en el seu interior l'essència real i tangible, autèntica, d'una herència de 150 anys. Com que els espectadors de la seva performance eren més de 200 no en va poder oferir una copa a cada un, sinó dues gotes, dues peces d'orfebreria introduïdes en un flascó que calia olorar per entrar en l'interior de l'experiència i entendre-la i sentir-se'n fedatari. Em poden dir, amb tota la raó del món, que exagero. És el que jo sempre havia pensat d'un tast de vins. Sempre m'havia costat molt endevinar les aromes, les reminiscències, identificar fustes o cireres. Fins a la nit de fa dos dies, a Cap Roig.
El flascó que els dic era la concentració màxima, la tensa economia conceptual que resumeix un poema, però va ser el punt i final a una exhibició tècnica, a un càlid acostament de Josep Roca, savi en vins i ric en adjectius, al món de l'enologia entès com a univers paral·lel al de la música.
Capaç de convertir la rutina gustativa en un espectacle que va més enllà dels coneixements sobre vinyes o anyades i que s'endinsa en els plecs de la memòria més plaents, el mitjà dels germans Roca dibuixa, en certa manera, una autobiografia.
Tot abraçant el llegat dels clàssics, amb el contrapunt musical de Mozart, Massenet o Saint Saens (interpretats pel Quartet Gerió), ensenya les terres (àrides o fèrtils) que han infantat els vins que l'han fet ser com és. I les comparteix. Les ofereix com una narració, amb un fil argumental que va des del «llogarret per on surt la primavera» (el nom en alemany d'una vinya de Riesling) fins a l'evocació del xerès amontillado amb què recupera la veu antiga de la nissaga, nascuda a recer d'un barri obrer i immigrant.
Ànima enterbolida
Va ser una nit emocionant. Una nit que és una vida. La que transcorre entre la poda de gener i la desolació de la tardor, acabada la collita. La que promet noves floracions i anuncia la caiguda inevitable de la fulla. La que presagia l'esclat del raïm i preveu la gelada sobre el cep entortolligat i sol. Va ser una nit emocionant i torbadora perquè va acabar amb el ganivet que Sílvia Pérez-Cruz sempre és a punt de clavar-te. Mentre Josep Roca presentava un porto vintage, olorós i enfangat, l'artista cantava un fado d'Amália Rodrigues i Carlos Gonçalves que diu, si fa no fa, «si jo sabés que, morint, tindries una llàgrima per a mi... per una llàgrima teva em deixaria matar». Els assistents van picar de peus perquè tenien les mans ocupades amb la copa de Porto. Va ressonar un aplaudiment opac, com una ànima enterbolida.
Josep M. Fonalleras. El Periodico 13/08/10.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Ramon Torramadé, en el record.




En els darrers anys, a principis de juny, rebia una trucada d’en Ramon Torramadé, per demanar-me l’escrit per la Farga d’estiu. Fins hi tot alguna vegada m’havia vingut a veure a la Llibreria per reclamar-lo. La majoria de les vegades me l’havia de reclamar. Ell no em va fallar i jo tampoc li vaig fallar.
Aquest any no he rebut la tradicional trucada d’en Ramon per demanar-me la col•laboració.

Vaig conèixer a en Ramon quan es va instal•lar a Salt, al carrer Hernán Cortes (ara carrer Llarg) molt a prop de casa meva. Allà hi tenia la vivenda i la fusteria. Jo era molt jove. Ell treballava sol i molt. Sempre el veia treballant, amb la porta oberta de la fusteria. A mida de que el temps va anar passant, aquell fuster anomenat Ramon es va anar fent amb el veïnatge. També amb mi. Vaig tardar anys a conèixer la personalitat d’en Ramon. En aquella època era discret. Les veia a venir. Però una vegada conegut, en Ramon, et deixava meravellat per els seus coneixements, la seva visió del mon i de la seva cultura. I, sempre treballant tot el dia de fuster.

No va ser, però, fins que vam aterrar a l’Associació de Veïns, la combativa Associació de Veïns de quan Salt era Girona, que vaig tenir una forta relació i coneixença amb en Ramon. Ell era el més gran de la colla, però el que treballava més i el que es cansava menys. I sempre més l’ he vist igual. Sempre més l’he conegut igual: amb bicicleta, amb la bandera catalana, a totes les manifestacions i en totes causes perdudes i no tant perdudes i algunes de guanyades. Allà sempre hi era en Ramon, amb la seva dona.

I, també, al Casal de Jubilats, a la revista La Farga. Quan ell hi va començar a participar en el Consell de redacció, jo n’era el director. Amb els anys, una colla, cançats dels anys elaborant la revista i, per voler anar més lluny amb les poques possibilitats que teníem, vam abandonar la La Farga. Llavors, Ell es va fer càrrec de la coordinació La Farga, que és i parla de la vida quotidiana del nostre poble: Salt. Gràcies a ell, no s’ha perdut la continuïtat i, a més, ha encomanat el seu entusiasme a nova gent perquè aquesta revista no deixi de sortir cada mes de cada més.

La darrera vegada que el vaig estar amb Ramon i, com sempre, acompanyat de la seva dona, va ser el dia 3 de març, la festa de la Independència de Salt. Va ser precisament en el Teatre de Salt durant l’acte de celebració. El vaig veure molt bé i animat. Vam comentar la llarga i interessant entrevista que li havien fet el diumenge passat en el Punt Diari. Aquesta va ser la darrera vegada que el vaig veure en vida.

Amb en Ramon Torramadé, desapareix una raça d’homes que han estat fidels a un idea i l’han portat a terme fins a les darreres conseqüències. Un home dialogant i dur en la defensa dels seus ideals. Un home de la terra. De soca rel. Un home amb el somriure amable i convincent. Un home de lluita continua, de treball constant. Que la seva memòria i el seu record no ens abandoni mai.

Aquest any en Ramon no m’ha demanat aquest escrit, però sortosament en Manel Oliveras, el nou coordinador de la Farga, m’ha fet arribar l’encàrrec. Anem bé.
Guillem Terribas
Publicat a la revista la Farga, especial estiu 2010

dissabte, 15 de maig del 2010

GIRONA, TEMPS DE FLORS. Del 8 al 16 de maig 2010



A Girona hi ha dues dates en que hi ha més visitants que mai. A la tardor, per Fires i festes de Sant Narcís, entre el 29 d’octubre i el 1 de novembre. “Per tots Sants, tots a Girona”. L’altre, a la primavera, a primers de maig, durant més d’una setmana, Girona i el seu barri vell es converteix en un jardí vivent, en “Girona Temps de Flors”.

LA HISTÒRIA

La primera vegada que vaig tenir coneixement de l’ exposició de flors va ser pels anys seixanta, a través del meu amic Jordi Nadal. La família d’en Jordi, era de les benestant de Girona i la seva mare, juntament amb altres amigues eren unes assídues a l’exposició i concurs de les flors. Per aquest motiu, el meu amic, va estar durant un temps cuidant d’una rosa i la va presentar a concurs. Li van donar un accèssit. A partir d’aquell moment vaig entrar com a observador d’aquell esdeveniment que cada vegada es feia més gros i cada any més visitat.

Tot va començar l’any 1954, com un acte més de les festes de Primavera, impulsat i organitzat per “La Sección Femenina de la Falange Española”. Se la anomenà “ Exposició de Flores de Gerona”. Les animadores d’aquella aventura, eren Senyores de casa bona, amb bones relacions amb el règim. Totes elles capitanejades per Maria Cobarsi, que era de la Sección Femina. La Maria, ha estat el pal de paller d’aquest esdeveniment. Ha sabut capejar els canvis ideològics i les diverses crisis que hi hagut. Ha estat la seva raó de vida.
L’any 1958 van ocupar l’església romànica de Sant
Pere de Gallegans i s’anomenà “Concurso Provincial de Floricultura”. L’any 1982, es van traslladar a l’església gòtica de Sant Domènec, que era propietat de l’exèrcit. També va canviar el nom i els cartells (que des de l’any 1978 es feien ja en català) anunciaven “Exposició de flors de Girona”.
L’any 1991 va hav
er-hi una crisis, que ja venia d’anys enrere, entre els organitzadors i l’administració i no es va fer. L’edifici de Sant Domènec fou comprat per l’Ajuntament als militars amb la idea de que fos la futura Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

La exposició era un èxit, però era estàtica i tancada. Era difícil sorprendre al visitant any rere any. Des de l’any 1982 la organització anava a càrrec de l’Associació Amics de les Flors. Arran de la crisis i al no tenir un nou local en el barri vell, l’associació es va dissoldre amb l’amenaça de “no reprendre mai més aquesta mostra mentre les administracions no els oferissin un recinte adequat i els reparessin el greuge comès”.

A finals dels anys setanta una altre entitat associativa amb el nom d’ Amics de la Girona Antiga, anava portant endavant una activitat de foment i promoció dels habitatges de la ciutat vella. De fet eren una sèrie de burgesos i patricis que s’havien anat instal·lant a les cases velles i abandonades del barri antic. Comprades a cap preu hi van fer reformes i van donar vida en aquells indrets. L’any 1982 una de les iniciatives d’aquesta associació va ser mostrar algunes de les reformes portades a terme a les cases i als patis. I es va poder comprovar allò que Josep Pla escrivia l’any 1952 en el seu llibre publicat per Destino “Girona, un llibre de records”, que en els murs alts i aparentment abandonats dels carrers estrets, al seu interior s’hi troben uns fenomenals patis, que només en poden gaudir els propietaris. I ens engalta: “Girona fa la impressió d’haver estat formada per una junta de nobles miserables o de nobles rics escarransits i avariciosos. Però potser la terra no ha donat per a més, i no es poden fer miracles”.

Va ser a partir d’aquesta altre oferta d’obrir i ensenyar aquells patis, monuments i jardins amagats fins a les hores a la ciutadania, que van sortir noves propostes. El seu impulsor va ser l’arquitecte i regidor socialista Josep M. Birulés, que ho explica molt bé en un llibre que va publicar l’Ajuntament de Girona, “Girona Temps de Flors. 50 anys de cartells 1955-2005”, dirigit i coordinat per Dolors Vidal i Toni Monturiol, que us recomano.

A partir de l’any 1992, l’esdeveniment passa a dir-se “Girona Temps de flors. Monuments, Patis i Jardins”.
Durant aquets dies la ciutat de Girona es visitada
per a més de 250.000 persones, que busquen els indrets a on hi ha els millors patis, els millors muntatges florals i, també, llocs per menjar, dormir i també per a visitar.

Ha estat a partir d’obrir l’exposició pels diferents carrers, patis i jardins del barri vell de Girona, que aquets ha anat agafant una dignitat que havia perdut amb els anys per la deixadesa de la pròpia administració i dels propietaris. Eren carrers foscos, bruts, humits... Ara, en alguns llocs, s’hi han esmerat tant, que sembla un decorat.
Es un privilegi estudiar a la Facultat de Lletres, que ocupa l’antic edifici de Sant Domènec, per l’espai i la vista que té.

GUIA PRÀCTICA

1) Fer el recorregut per la muralla, on veureu els taulats de les cases del barri vell, els de les diferents esglésies, el Teatre Municipal i el Centre Cultural La Mercè, així com els magnífics espais de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. També quan es troben el riu Onyar amb el Ter envoltats pels arbres de la Devesa. Es pot veure durant tot el recorregut ( un kilòmetre aproximadament) els jardins interiors de moltes cases del barri vell, així com una bona panoràmica de Girona. La muralla comença en el Jardí de la infància, molt a prop del riu Onyar i de la Plaça de Catalunya. En aquest Jardí fa poc i en Temps de Flors, es va obrir i habilitar la visita al públic del refugi antiaeri que es va construir, en el soterrani del jardí, durant la Guerra Civil i que només s’hi pot entrar durant aquets dies. La Muralla acaba en el Jardins dels Alemanys (o al revés). En aquest indret es on hi ha els espais més sofisticats de la mostra a l’aire lliure. Durant moltes estones del dia hi han actuacions musicals i recitals de poesia. Hi trobareu “La Cisterna Gironella”, “Sot Torre Gironella”, “Pati de la Gironella”, “Jardins d’Alemanys”. Aquests indrets son domini del poeta i fabulador d’històries de Girona, Josep Tarrés, un imprescindible de sempre en la organització de l’esdeveniment.

2) Visitar el pati i l’espai de la Fontana d’Or (carrer ciutadans, 18), edifici singular i ben restaurat i conservat que fou l’ antiga fàbrica de moneda. Actualment, des de fa ja molts anys, es la seu de la Fundació Caixa de Girona. Cada any un grup de senyores de Girona, en el patí de l’edifici i la seva escalinata i fan el seu muntatge floral que va variant i es una sorpresa per la seva ornamentació, bellesa i imaginació durant aquets dies.
Al mateix temps podeu aprofitar per veure alguna de les interessants exposicions que sempre hi tenen muntades en els seus diferents espais, en el primer pis i, també, en el soterrani.


3) Imprescindible visitar, l’escalinata de Sant Martí. Es
l’estampa típica de la Girona Antiga. En aquest indret, no fa gaire, s’hi van rodar escenes de la pel·lícula “El Perfum” i “Soldados de Salamina”. Al costat de la petita esplanada on hi ha la bifurcació de les Escales que unes van en direcció cap a l’església de Sant Domènec i les altres, pujant amunt, a l’església de Sant Martí, hi trobareu el pintoresc i popular Restaurant Le Bistrot. En aquest espectacular racó un equip de decoradors i floristes hi fan la seva creació jugant amb l’espai i, sobretot, amb les escales. Aprofiteu, ja que hi sou, per visitar l’església de Sant Martí, que apart de l’espai, el treball de diverses instal·lacions en el seu interior el fan un lloc que no es pot deixar de visitar.


4) Les majestuoses escales de la Catedral, us podeu entretenir a contar quans esglaons hi ha. A veure si en conteu cent. Es un magnífic espai, amb la majestuosa i potent catedral al final de les escales. Aquí cada any diferents equips de jardineria, hi fan la seva aportació com si fos una competició. De vegades, però, l’expectació es tant, que us pot arribar a decepcionar. Però la cosa es pot arreglar visitant el interior de la Catedral que té la nau gòtica més gran del mon. Una vegada a dins podeu visitar el Claustre, que guanya amb la decoració, sempre oportuna que s’hi instal·la per la Mostra. Finalment, no podeu deixar de visitar el Museu de la Catedral on hi ha, entre altres curiositats religioses, l’admira’t Tapís de la Creació, el teixit romànic més important que ens ha arribat fins els nostres dies.

Recomanacions
*Portar un paraigües o impermeable. Sempre plou per aquestes dates. Cosa que no espanta a el visitant.
*Els pitjors dies per fer el recorregut son els festius i, sob
retot entre les 12 i 14 hores i les 17 i les 20 hores.
*El carrer més concorregut es el de la Força que va parar a la Plaça de la Catedral. Es molt estret i es el que comunica el barri jueu. Es un carrer ple de botigues d’a
rtesania, de decoració. També de bars i restaurants. Hi ha una interessant llibreria de vell, anomenada Portal del col·leccionista Joan Cortés. També, en aquesta mateix carrer, hi trobareu el Museu Jueu “Centre Bonastruch ça Porta, de visita obligada no només pel seu contingut, sinó pels seus jardins i espais interiors. Al final del carrer de la Força i abans d’arribar a la Catedral hi ha el Museu d’Història de la Ciutat. Al costat de la Catedral, en l’antic Palau Episcopal, hi trobareu el Museu d’Art (Pujada de la Catedral,12).
*En el barri del Mercadal, podeu anar a visitar el Museu del Cinema Tomàs Mallol, situat a l’antic edifici de les aigües (carrer Sèquia, 1). El més important d’Europa en quan a pre-cinema,
*Existeixen uns planells gratuïts que donen hostesses que estan repartides durant tot el recorregut. Agafeu-lo, anireu més ben orientats. No intenteu veure tot el recorr
egut en un dia, es molt llarg i cansat. Millor deixar una part per la pròxima visita.

*Encara que els dies festius tots els restaurants, fondes, bars, hotels i tot el que sembla en un lloc que donen de menjar es obert, es preferible que feu una reserva prèvia. O, si de cas, marxeu a la hora de dinar del circuit i aneu cap a l’eixample, allà la cosa es més tranqui-la. Les distàncies a Girona son curtes.

*Durant tota la setmana es fan diversos actes paral·lels: xerrades, exposicions, concursos, concerts.
Anoteu: Pati Cultural. Son una sèrie de concerts gratuïts que es fan a les tardes en el Pati de la Diputació de Girona (Pujada de Sant Martí 4-5).

*Podeu trobar la informació de totes aquestes ofertes en els mateixos programes que us donaran les hostesses, a la oficina de turisme, en els restaurants o hotels. També a les diferents webs que us indiquem.

*Girona ara està molt ben servida en quan a hostalatge i el menjar. Tenim un tres estrelles “El Celler de Can Roca” i “El Massana” que en té una.

A la Plaça de la Independència (atenció hi ha uns lavabos públics i ha estat remodelada recentment), també coneguda per Sant Agustí o la plaça dels cinemes, hi trobareu, a sota les voltes, diverses ofertes gastronòmiques a tenir en compta.

LLEGENDES
Girona es una ciutat plena de llegendes. S’han editat diversos llibres i també il·lustracions. Fins hi tot un Hotel porta el nom de “Llegendes de Girona” (Portal de la barca, 4. tel. 933 938 128 www.llegendeshotel.com), a ple barri vell. L’ Hotel està decorat amb plaques que expliquen totes les llegendes i aquestes estan reproduïdes en un llibre que van editar per la seva inauguració, ara fa dos anys.
La més famosa, de les llegendes, es la de les Mosques de Sant Narcís. Aquestes, van fer fora, miraculosament per obra i gràcia de Sant Narcís, a els francesos en un dels seus atacs a la Immortal Ciutat de Girona. La llegenda més recent, la que es va inventar el malaguanyat Emili Massana i Carles Vivó ( fa poc, també, ens va deixar) li va donar forma i vida: La Cocollona, es un animal en forma de cocodril i papallona que vola pel riu Onyar, que travessa la ciutat de Girona.
Però aquest any, No podran fer el compliment de la llegenda d’El Petó al cul de la lleona. Per ordre de l’Ajuntament s’ha tret l’escalinata per poder arribar al cul i fer-li el corresponent petó. Coses de la Grip A.
Aquest
a llegenda explica que per se un bon gironí o vols tornar a Girona has de fer el petó al cul de la lleona. L’escultura de la lleona, es troba prop del riu Onyar, entre el pont de Sant Feliu i l’entrada de l’església de Sant Feliu.

ON MENJAR

A ple barri vell, al darrera de l’Ajuntament, el Restaurant La Penyora( Nou del Teatre, 3 Tel. 972218948 www.tripwolf.com.) Original i acollidor atès per la Consol i en Lluís, grans conversadors i activistes culturals. Les taules son antigues màquines de cosir. Cuina del país amb tocs exòtics. Canelons i “pota i tripa”, son uns plats que no s’obliden. Bons vins. Preus entre 20 – 30 €.
El millor: L’espai, la decoració. La situació
El pitjor: Son lents amb el servei.


En el Carrer Alemanys, hi ha el Restaurant Alemanys 3, (Tel. 972213551 www.gironabonsfogons.com/alemanys3,) amb una cuina Mediterrània amb tocs gironins. Treballen molt bé els vins catalans. El propietari i cuiner Toni Vallory, està molt implicat en les diverses activitats culinàries que es celebren a Girona. Té una capacitat per a unes 50 persones i espais per a fumadors. Local molt agradable, amb diferents espais i desnivells. En una de les sales hi ha un fresc del pintor i poeta Narcís Comadira. A quatre passes de la Catedral, de Sant Domènec, dels Jardins de la Francesa, dels Jardins Alemanys. Preus entre 20-30 €
El millor: L’entorn. Els diferents espais. El tracte.

El pitjor: Que tanca a les nits. Però, si es un grup es pot pactar la obertura.

ON DORMIR

Hotel Peninsular, situat en un dels carrers més cèntrics i comercials de la ciutat. Zona de vianants, poc sorollós. Molt a prop del Pont de Pedra i de la Rambla de la Llibertat. Te dues entrades, pel carrer Sant Francesc i pel carrer Nou. Es l’hotel de “tota la vida”, amb més de 150 anys d’història. Té servei de bar, esmorzar i salons. Instal·lacions reformades. Habitacions a partir de 60 €.
El millor: La situació privilegiada i la comunicació.
El pitjor: Al ser un edifici d’anys, les habitacions no son perfectes.
Guillem Terribas. Publicat a la Revista "Descobrir Catalunya" del mes de maig 2010 nº 54. Text integre.

Fotos: Guillem Terribas