Alex Waag, va morir d'accident d'aviació a Algèria, el dimarts dia 17 d'agost. L' Alex havia nascut a Paris, fa 47 anys. Va viure fins els 14 a la Provença i llavors es va traslladar a Berkeley (Califpornia) on ja treballava com a pilot d'helicòpter. El 1994 es va traslladar a Girona amb la seva dona Kathy i les seves dues filles. Durant uns anys va treballar de cambrer al polpular restaurant Bistrot, mentre convalidava el títol de pilot expedit als Estats Units.
Era un bon jan. Agradable, simpàtic... Una pena. Imma Merino li fa un record en la seva columna del mes d'agots en el Punt d'avui dia 21.
Dijous vaig tenir el privilegi de participar en un acte a l'Era d'en Saulot, una botiga de Pals amb productes de la terra i una vocació d'espai cultural, concebut com un gest de reconeixement i agraïment a Montserrat Abelló amb motiu de la publicació de l'antologia dels seus poemes d'amor. Abelló és l'amor per les paraules i la vida que tan bé expressen molts dels seus versos, com ara aquests: “Visc i torno a reviure / cada poema / cada paraula. / Estimo tant / la vida / que la faig meva / moltes vegades”. La poesia com una manera de reviure cada moment, d'apropiar-se la vida a través de les paraules. La poetessa va dir aquests versos. També la cantant Mariona Segarra. Els sabia en Roger Costa-Pau, que també era allà per dir el seu amor per la poesia d'Abelló. I jo els sentia vivament, com una ferida que em recordava l'amor a la vida quan em colpia una mort. Poc abans de començar l'acte m'havia arribat la notícia de la mort del meu amic Alex Wagg, el pilot que manejava l'helicòpter estavellat a Algèria mentre hi netejava les línies elèctriques d'alta tensió. Vaig conèixer l'Alex, que era francès i també tenia nacionalitat suïssa, fa molts anys, potser cap a vint, quan va arribar a Girona amb la Kathy “americana” i les seves filles Anaïs i Alina, que eren molt petites. Venien de Califòrnia buscant una altra vida que fos més tranquil·la. La meva mare i la meva tia deien que era un home com els d'abans de la guerra. I era veritat. Tenia un aire d'actor del Hollywood clàssic. A Girona va separar-se de la Kathy i després va casar-se amb una gironina, amb la qual va tenir una altra filla. La vida, que tant estimava, va dur-lo a altres llocs fins a morir a Algèria. Quina tristesa. Ara fa unes hores he visitat la meva amiga Carme, que va perdre la seva filla Irene en l'accident de Mèxic. Quanta tristesa, però també quant d'amor per la seva filla, que tant estimava la vida. I penso en la Nathalie, que ha perdut el seu fill Alex. És per amor a la vida que la mort fa tant de mal, però potser pot arribar a suportar-se.
Imma Merino, el Punt 21/08/10. Foto: Manel LLadó.
Era un bon jan. Agradable, simpàtic... Una pena. Imma Merino li fa un record en la seva columna del mes d'agots en el Punt d'avui dia 21.
Dijous vaig tenir el privilegi de participar en un acte a l'Era d'en Saulot, una botiga de Pals amb productes de la terra i una vocació d'espai cultural, concebut com un gest de reconeixement i agraïment a Montserrat Abelló amb motiu de la publicació de l'antologia dels seus poemes d'amor. Abelló és l'amor per les paraules i la vida que tan bé expressen molts dels seus versos, com ara aquests: “Visc i torno a reviure / cada poema / cada paraula. / Estimo tant / la vida / que la faig meva / moltes vegades”. La poesia com una manera de reviure cada moment, d'apropiar-se la vida a través de les paraules. La poetessa va dir aquests versos. També la cantant Mariona Segarra. Els sabia en Roger Costa-Pau, que també era allà per dir el seu amor per la poesia d'Abelló. I jo els sentia vivament, com una ferida que em recordava l'amor a la vida quan em colpia una mort. Poc abans de començar l'acte m'havia arribat la notícia de la mort del meu amic Alex Wagg, el pilot que manejava l'helicòpter estavellat a Algèria mentre hi netejava les línies elèctriques d'alta tensió. Vaig conèixer l'Alex, que era francès i també tenia nacionalitat suïssa, fa molts anys, potser cap a vint, quan va arribar a Girona amb la Kathy “americana” i les seves filles Anaïs i Alina, que eren molt petites. Venien de Califòrnia buscant una altra vida que fos més tranquil·la. La meva mare i la meva tia deien que era un home com els d'abans de la guerra. I era veritat. Tenia un aire d'actor del Hollywood clàssic. A Girona va separar-se de la Kathy i després va casar-se amb una gironina, amb la qual va tenir una altra filla. La vida, que tant estimava, va dur-lo a altres llocs fins a morir a Algèria. Quina tristesa. Ara fa unes hores he visitat la meva amiga Carme, que va perdre la seva filla Irene en l'accident de Mèxic. Quanta tristesa, però també quant d'amor per la seva filla, que tant estimava la vida. I penso en la Nathalie, que ha perdut el seu fill Alex. És per amor a la vida que la mort fa tant de mal, però potser pot arribar a suportar-se.
Imma Merino, el Punt 21/08/10. Foto: Manel LLadó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada