dimarts, 19 de novembre de 2019

LIBERTÉ: Cerimònia inèdita de dolor, desig i fantasia

El director Albert Serra presenta al festival Temporada Alta la seva pel·lícula més atrevida 

Albert Serra en el Cinema Truffaut el dia del pre-estrena de Liberté.
Foto: David Borrat.
Abans de la projecció, el director ja alertava que Liberté és segurament la seva pel·lícula més “agosarada, atrevida i, sens dubte, la més original de l’any”. Però, tot i l’advertència, el film va desbordar les expectatives de molts dels espectadors d’una sala plena a vessar, que va rebre la pel·lícula amb estranyesa, disconformitat i entusiasme a parts iguals.
La preestrena de l’última pel·lícula d’Albert Serra, Liberté, va tenir lloc al cinema Truffaut de Girona dimarts passat. Després de recórrer diferents festivals com els de Cannes o Sevilla, es va poder veure a Girona per primer cop a Catalunya, ahir a Barcelona i a partir del divendres 15 de novembre ja es programarà en cartellera de manera regular.
Guillem Terribas, Albert Serra i Àngel Quintana
durant la presentació de Liberté en el Cinema
 Truffaut. Foto Salvador García.

El film, ambientat al segle XVIII, mostra com els cortesans expulsats de la cort puritana de Lluís XVI es reuneixen de nit al bosc i allà fan realitat les seves fantasies més perverses sota la mirada viciosa d’uns i altres. Entre la foscor de la nit i el clarobscur de la llum de la lluna, els cossos dels personatges cada vegada es van fent més explícits: des de fregaments i tocaments fins a sadomasoquisme i jocs fetitxistes que requereixen orina. Tot i això, els rituals més desagradables són els que es planifiquen però no s’arriben a veure en pantalla perquè impliquen animals i també vòmits, excrements i altres putrideses. Les generacions que van créixer amb el cinema eròtic i Pasolini a la gran pantalla reconeixen que “cap d’aquestes imatges els suposa una novetat extrema”. Tanmateix, Ane Da Silva, una jove estudiant, reconeix que la va “impactar molt veure per primera vegada al cinema homes i dones grans despullats practicant sexe com animals”.
I és que aquestes imatges generen en l’espectador més aversió que desig perquè, tal com afirma Àngel Quintana, que va presentar l’acte, la pel·lícula és “explícitament sexual però alhora gens eròtica”: els protagonistes es miren sempre entre ells amb voyeurisme i fascinació, però aquesta no és la mirada de l’espectador, perquè els cossos, la depravació i el llibertinatge dels personatges no sedueixen. I, de fet, aquestes escenes requereixen necessàriament treballar amb actors no professionals, com sempre ha defensat Serra: “Els actors professionals es negarien per contracte a representar aquestes escenes i els moments més pujats de to els van gravar membres de l’equip sense cap mena de problema”, diu el director. Certament, aquestes imatges representen un discurs trencador contra el puritanisme però, tanmateix, el més revolucionari de la pel·lícula no és tant el que mostra sinó la manera com ho fa.
La dilatació del desig
Foto: Arxiu Cinema Truffaut.

A Liberté es fragmenta l’espai i el temps, i tot es desenvolupa des d’un punt de vista ambigu i canviant. El temps es dilata fins a l’extenuació i l’acció es repeteix contínuament però sense estridències, cap narració definida ni objectiu final. Potser per això alguns espectadors van marxar abans d’hora davant la impossibilitat d’augurar un final a la pel·lícula. Aquest ritme pausat també provoca llargs moments en silenci en què només se senten els grills, el vent i gemecs tímids i llunyans dels protagonistes. Així, el silenci, la respiració i la comunió de la sala esdevé un element més de la projecció.
Per tant, Liberté no és un cant dionisíac amb orgies desfermades i disbauxa delirant, sinó que aquesta atmosfera apunta a passions molt més fondes i obscures. És un ambient malaltís que fa impossible l’harmonia entre els cossos, una amalgama d’actes irracionals que escapen a la lògica del dia. En definitiva, és una cerimònia inèdita de dolor, desig i fantasia. I aquest malestar sí que interpel·la directament l’espectador, ja que trasllada el retrat d’època a les passions més íntimes de cadascú i parla de com la societat malalta canalitza el desig. Per a Adrià Expòsit, espectador cinèfil que ha seguit tota la carrera del director, “aquest és l’element de més lluïment d’una pel·lícula essencialment fosca i ombrívola”.
Un poema de la nit
Article en el Diari Ara.cat 

En paraules del director, el film “és un poema de la nit on tot és possible”, ja que representa un moment en què tot es pot imaginar sense límits i posar-se en pràctica, sense el filtre i el control de cap moral repressora. I passa el mateix en l’obra d’Albert Serra, que busca sempre crear noves imatges de ficció inèdites fins aleshores que no obeeixin a cap esquema preconcebut. Una cosa que, sens dubte, amb Liberté aconsegueix.
És en aquest sentit que “és una pel·lícula que conserva la innocència”, tal com va apuntar una espectadora, perquè no s’inscriu dins de cap cànon establert i manté l’estil inconfusible del director. Durant el col·loqui que va tenir lloc després de la projecció de la seva pel·lícula, Serra va avançar que el seu pròxim projecte tractaria sobre l’amor i l’interès.
ANIOL COSTA-PAU, publicat a l'Ara.cat comarques gironines.14.11.2019

dilluns, 18 de novembre de 2019

LA MARTINA VA AL CAU · Presentació a la Biblioteca de Palafrugell





Divendres 15 Novembre 2019. Sala Polivalent de la Biblioteca. 17.30h.
Hora del Conte La Martina va al Cau (Estrella Polar, 2019) de l’escriptor Guillem Terribas.
Adaptació d’Hora del Conte amb la companyia Alma i la mar de contes. Presentació a càrrec de l’autor, Guillem Terribas.
Activitat familiar orientada a infants a partir de 6 anys.

divendres, 8 de novembre de 2019

CRISTINA CERVIÀ en el record.



Imatges sobre Cristina Cervià (1965 · 2019) actriu, molt vinculada al Teatre i a Girona. Recordant a la persona de la Cristina Cervià durant el lliurament del 39 Premi de Novel·la Curta 2019, organitzat per la Llibreria 22 i celebrat a la Sala La Planeta, que ella hi va estar molt vinculada a les dues entitats i al mateix premi.


Llucia Ramis toca el cel

Llucia Ramis (Palma, 1977), amb Les possessions (Anagrama), és
Llucia Ramis. Foto Diari de Girona.
la guanyadora del tretzè premi Setè Cel a la millor novel·la publicada en el darrer any. L’escriptora mallorquina recollirà el premi, dotat amb 3.000 euros, divendres de la setmana vinent, dia 15 de novembre, en un decurs d’un acte que tindrà lloc a la biblioteca Iu Bohigas de la Factoria Cultural Coma Cros de Salt (20 h).

A Les possessions, retrat d’una societat desconcertada per la corrupció, narra, entre l’elegia, la crònica i el thriller, la història d’una dona que viatja per posar fre a l’espiral en la qual ha caigut el seu pare, que amb la jubilació ha passat de ser un plàcid professor d’institut a iniciar una batalla legal per un presumpte delicte urbanístic. La retrobada obre velles ferides i transporta la protagonista al cor de la història familiar, marcada per un fet que va passar a Madrid el 1993.
El jurat del premi, presidit per Vicenç Villatoro i format per Guillem Terribas, Miquel Berga i Albert Rossich, a més de l’alcalde de Salt, Jordi Viñas, la regidora de Cultura, Eva Rigau (sense vot), i tres clubs de lectura, van escollir la novel·la de Ramis enfront de les altres dues finalistes: El cel no és per a tothom, de Marta Rojals, i Permagel, d’Eva Baltasar.
Els premis Setè Cel van néixer el 2007 amb l’objectiu de “fomentar la lectura i la creació literària”. Impulsats per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Salt amb la col·laboració del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona, el guardó porta el nom de a llibreria saltenca que va fundar Josep Paulí.
Redacció El PuntAvui 08.11.2019


Llucia Ramis, premi Setè Cel per «Les possessions»

El guardó es lliurarà divendres 15 a les vuit del vespre a la biblioteca Iu Bohigas de Salt.  

Més informació :
https://www.diaridegirona.cat/cultura/2019/11/07/llucia-ramis-premi-sete-cel/1012431.html
 

diumenge, 3 de novembre de 2019

Dedicat a la Cristina

Cristina Cervià a la Festa de Lliurament del 36 Premi de
Novel·la Curta Just M. Casero, organitzat per la Llibreria 22
a la Planeta. 
M’he adonat que just fa 22 anys que soc membre del jurat del premi de novel·la curta Just Manuel Casero, que concedeix la Llibreria 22, de Girona. Aquesta llarga vinculació, la comparteixo joiosament amb Vicenç Pagès i també la disfruto amb els membres (Margarida Casacuberta, Josep Maria Fonalleras i Eva Vázquez) que s’hi van afegir més tard, però que, de fet, també fa molts anys que en formen part. Sumant-hi el llibreter jubilat Guillem Terribas i Jordi Gispert, el seu successor en la gerència de la 22 i com a secretari sense vot del premi, afirmo que aquesta és una “família” (amb tots els nostres problemes i discussions) a la qual em fa feliç pertànyer. Tanmateix, no escric aquest article per celebrar la coincidència que fa 22 anys que soc membre del jurat d’un premi literari organitzat per la Llibreria 22. Ho faig perquè, amb tantes experiències viscudes amb el Casero durant aquest temps, mai m’havia sentit tan emocionada i també orgullosa per la meva vinculació al premi com en la nit recent en què va tenir lloc l’acte d’entrega de la 39a edició. I això va ser perquè va estar dedicat a l’actriu Cristina Cervià, que va morir al març.
Imma merino i Josep M. Fonalleras, membres del jurat.


Com podia deduir-se de les paraules de Guillem Terribas, conductor de l’acte, era de justícia que la 22 fes aquesta dedicatòria (millor dir-ho així que referir-se a un homenatge perquè ella no en volia) a la Cristina, que, de manera generosa, va participar en multitud d’actes de la llibreria, sovint llegint fragments d’obres amb la seva veu càlida i clara. Recordant vivències amb la Cristina, vam intervenir-hi els seus germans, Imma i Alfred Cervià, i quatre amics seus: Meritxell Yanes i David Planas, que van compartir-hi l’escenari nombroses vegades i una experiència semblant del teatre, Josep Maria Fonalleras i jo mateixa. Vaig sentir que parlàvem en nom dels assistents perquè bona part dels quals també podien haver explicat les seves vivències amb la Cristina o podien recordar-la al teatre o en tants d’actes amb els quals va il·luminar la vida cultural gironina. És així que l’important és l’amor per la Cristina que es respirava en aquella sala. També és just que l’acte es fes a La Planeta, lloc que la Cristina tant s’estimava i on va actuar tantes vegades. Va ser allà on, fa 21 anys, vaig començar a relacionar-me amb ella en un acte a la memòria de Maria Mercè Marçal, que havia mort feia uns mesos. Que estrany, trist i també commovedor, participar en aquest altre acte, sense ella, però amb ella.
Imma Merino publicat en el PuntAvui "Ombres" 03.11.2019