En els darrers anys, a principis de juny, rebia una trucada d’en Ramon Torramadé, per demanar-me l’escrit per la Farga d’estiu. Fins hi tot alguna vegada m’havia vingut a veure a la Llibreria per reclamar-lo. La majoria de les vegades me l’havia de reclamar. Ell no em va fallar i jo tampoc li vaig fallar.
Aquest any no he rebut la tradicional trucada d’en Ramon per demanar-me la col•laboració.
Vaig conèixer a en Ramon quan es va instal•lar a Salt, al carrer Hernán Cortes (ara carrer Llarg) molt a prop de casa meva. Allà hi tenia la vivenda i la fusteria. Jo era molt jove. Ell treballava sol i molt. Sempre el veia treballant, amb la porta oberta de la fusteria. A mida de que el temps va anar passant, aquell fuster anomenat Ramon es va anar fent amb el veïnatge. També amb mi. Vaig tardar anys a conèixer la personalitat d’en Ramon. En aquella època era discret. Les veia a venir. Però una vegada conegut, en Ramon, et deixava meravellat per els seus coneixements, la seva visió del mon i de la seva cultura. I, sempre treballant tot el dia de fuster.
No va ser, però, fins que vam aterrar a l’Associació de Veïns, la combativa Associació de Veïns de quan Salt era Girona, que vaig tenir una forta relació i coneixença amb en Ramon. Ell era el més gran de la colla, però el que treballava més i el que es cansava menys. I sempre més l’ he vist igual. Sempre més l’he conegut igual: amb bicicleta, amb la bandera catalana, a totes les manifestacions i en totes causes perdudes i no tant perdudes i algunes de guanyades. Allà sempre hi era en Ramon, amb la seva dona.
I, també, al Casal de Jubilats, a la revista La Farga. Quan ell hi va començar a participar en el Consell de redacció, jo n’era el director. Amb els anys, una colla, cançats dels anys elaborant la revista i, per voler anar més lluny amb les poques possibilitats que teníem, vam abandonar la La Farga. Llavors, Ell es va fer càrrec de la coordinació La Farga, que és i parla de la vida quotidiana del nostre poble: Salt. Gràcies a ell, no s’ha perdut la continuïtat i, a més, ha encomanat el seu entusiasme a nova gent perquè aquesta revista no deixi de sortir cada mes de cada més.
La darrera vegada que el vaig estar amb Ramon i, com sempre, acompanyat de la seva dona, va ser el dia 3 de març, la festa de la Independència de Salt. Va ser precisament en el Teatre de Salt durant l’acte de celebració. El vaig veure molt bé i animat. Vam comentar la llarga i interessant entrevista que li havien fet el diumenge passat en el Punt Diari. Aquesta va ser la darrera vegada que el vaig veure en vida.
Amb en Ramon Torramadé, desapareix una raça d’homes que han estat fidels a un idea i l’han portat a terme fins a les darreres conseqüències. Un home dialogant i dur en la defensa dels seus ideals. Un home de la terra. De soca rel. Un home amb el somriure amable i convincent. Un home de lluita continua, de treball constant. Que la seva memòria i el seu record no ens abandoni mai.
Aquest any en Ramon no m’ha demanat aquest escrit, però sortosament en Manel Oliveras, el nou coordinador de la Farga, m’ha fet arribar l’encàrrec. Anem bé.
Guillem Terribas
Publicat a la revista la Farga, especial estiu 2010
Aquest any no he rebut la tradicional trucada d’en Ramon per demanar-me la col•laboració.
Vaig conèixer a en Ramon quan es va instal•lar a Salt, al carrer Hernán Cortes (ara carrer Llarg) molt a prop de casa meva. Allà hi tenia la vivenda i la fusteria. Jo era molt jove. Ell treballava sol i molt. Sempre el veia treballant, amb la porta oberta de la fusteria. A mida de que el temps va anar passant, aquell fuster anomenat Ramon es va anar fent amb el veïnatge. També amb mi. Vaig tardar anys a conèixer la personalitat d’en Ramon. En aquella època era discret. Les veia a venir. Però una vegada conegut, en Ramon, et deixava meravellat per els seus coneixements, la seva visió del mon i de la seva cultura. I, sempre treballant tot el dia de fuster.
No va ser, però, fins que vam aterrar a l’Associació de Veïns, la combativa Associació de Veïns de quan Salt era Girona, que vaig tenir una forta relació i coneixença amb en Ramon. Ell era el més gran de la colla, però el que treballava més i el que es cansava menys. I sempre més l’ he vist igual. Sempre més l’he conegut igual: amb bicicleta, amb la bandera catalana, a totes les manifestacions i en totes causes perdudes i no tant perdudes i algunes de guanyades. Allà sempre hi era en Ramon, amb la seva dona.
I, també, al Casal de Jubilats, a la revista La Farga. Quan ell hi va començar a participar en el Consell de redacció, jo n’era el director. Amb els anys, una colla, cançats dels anys elaborant la revista i, per voler anar més lluny amb les poques possibilitats que teníem, vam abandonar la La Farga. Llavors, Ell es va fer càrrec de la coordinació La Farga, que és i parla de la vida quotidiana del nostre poble: Salt. Gràcies a ell, no s’ha perdut la continuïtat i, a més, ha encomanat el seu entusiasme a nova gent perquè aquesta revista no deixi de sortir cada mes de cada més.
La darrera vegada que el vaig estar amb Ramon i, com sempre, acompanyat de la seva dona, va ser el dia 3 de març, la festa de la Independència de Salt. Va ser precisament en el Teatre de Salt durant l’acte de celebració. El vaig veure molt bé i animat. Vam comentar la llarga i interessant entrevista que li havien fet el diumenge passat en el Punt Diari. Aquesta va ser la darrera vegada que el vaig veure en vida.
Amb en Ramon Torramadé, desapareix una raça d’homes que han estat fidels a un idea i l’han portat a terme fins a les darreres conseqüències. Un home dialogant i dur en la defensa dels seus ideals. Un home de la terra. De soca rel. Un home amb el somriure amable i convincent. Un home de lluita continua, de treball constant. Que la seva memòria i el seu record no ens abandoni mai.
Aquest any en Ramon no m’ha demanat aquest escrit, però sortosament en Manel Oliveras, el nou coordinador de la Farga, m’ha fet arribar l’encàrrec. Anem bé.
Guillem Terribas
Publicat a la revista la Farga, especial estiu 2010