Demà serà un altre dia.

diumenge, 19 de juny del 2011

Bolaño fa feliç Girona

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3584610









Patti Smith va assistir per sorpresa a la inauguració del carrer que porta el nom de l'escriptor, al costat d'Herralde, Echevarría, Montané i Salomé Bolaño.
D
es de l'any 2008 ha estat batallant el poeta xilè Jorge Morales perquè el seu idolatrat Roberto Bolaño tingués ni que fos una discreta placeta dedicada a Girona, la ciutat on diuen que va ser feliç i pobre, i al final tanta perseverança, una perseverança tossuda, desbordant, tremenda, com saben els que el coneixen bé, ha tingut recompensa: un carrer inacabable, encara a mig urbanitzar, del barri de Domeny, que porta el seu nom des de fa uns quants mesos i que ahir va ser inaugurat en un acte tan poc protocol·lari, tan espontani i al mateix temps tan emotiu i greu, que el crític literari Ignacio Echevarría va assegurar que Bolaño “s'hauria fet un fart de riure” de veure'ls a tots allà reunits per honorar ben mirat un carrer llarguíssim però buit, i en presència únicament d'“una autoritat i a sobre derrocada”, va dir en referència a la regidora en funcions de Cultura, Lluïsa Faxedas. La veritat és que n'hi havia d'altres, de representants polítics, com la candidata del PSC a les últimes eleccions, Pia Bosch, que mentre esperava que comencés l'acte s'havia acostat a saludar una dona amb dues trenes mal pentinades i una vestimenta desmenjada d'eterna d'adolescent que tenia una retirada extraordinària a Patti Smith. Hi tenia una semblança prodigiosa, comentava incrèdula la gent, però no, devia ser una semblança i prou, fins que el llibreter Guillem Terribas, en pujar a la tarima, va anunciar que “Jorge Morales és l'única persona del món capaç d'aconseguir que dediquin a Bolaño un carrer de tres quilòmetres i que Patti Smith deixi tot el que estigui fent per venir a Girona a celebrar-ho amb els amics de l'escriptor”. La cantant nord-americana, lectora incondicional de Bolaño des que fa quatre anys va descobrir-lo amb la traducció anglesa del portentós 2666, no va dubtar a acompanyar el seu amic Ignacio Echevarría fins a un descampat de Domeny per compartir amb tota la colla bolañesca aquest acte d'afirmació de la vida com a literatura, o del seu revers, de la literatura com una secreció de la vida, i fins i tot, accedir a la petició unànime perquè pugés a l'escenari a fer pública la seva adhesió a la causa. Com que domina poc el castellà, va disculpar-se, en lloc de discursejar es va oferir a interpretar “una cançó per a Bolaño”, i en sec, sota un cel gris que a estones s'esqueixava per filtrar una afilada claror, va interpretar Wing (“and if there's one thing / could do for you / you'd be a wing / in heaven blue”), un tema que ahir va sonar més elegíac que mai. Va ser el moment més especial de la festa, perquè havia estat no només del tot inesperat, sinó a més gens premeditat, però va haver de rivalitzar en encongiment i emoció amb la lectura que poc abans havia fet Salomé Bolaño d'algunes de les cartes que havia rebut del seu germà quan ell vivia encara a Girona i ella ja havia tornat a Mèxic, en què li parlava del fred i la boira, d'aquesta ciutat tan a propòsit per a les seves màscares i per a la lectura del “terrible Onetti”, de la seva fèrria obstinació de ser escriptor encara que fos “abocat a l'abisme i amb una secretària cega”. No tenir-lo ja al costat, la feia sentir terriblement sola, però poques vegades tant com fa tres anys, quan arran de la mort també de la mare, Victoria Ábalos, va tornar al domicili familiar i, entre capses amuntegades, va descobrir un paper que desconeixia, una mena de decàleg amb dotze punts, l'últim dels quals era un imperatiu “escriu!”, en què el seu germà afirmava la necessitat dels amics, l'exigència de “tocar, mirar i escoltar les parpelles del món”, de ser fidel i crític, de recordar que “el teu cos ha estat bell i que ho continua sent sota aquesta capa de desamor”, i que acabava aconsellant: “Si et quedes sol, projecta en els hospitals i els jardins les ombres de tots els que vas conèixer”. Mentre ho llegia, tenia sense cap dubte el germà al costat.
A l'acte, conduït per un frenètic Morales, editor de la revista El Llop Ferotge, van prendre també la paraula el cineasta Isaki Lacuesta, que va recordar la intenció primera d'aconseguir per a Bolaño la placeta que hi ha davant el pont d'Eiffel, amb la intenció de construir-hi “una pista de gel oberta només al juliol”; l'editor Jorge Herralde, que va admetre que “amb Bolaño el catàleg d'Anagrama va arribar al seu màxim esplendor”, i l'escriptor xilè Bruno Montané, que va llegir un poema escrit amb Bolaño la primavera de 1977 titulat La cantera de las manos.
Eva Vázquez, publicat a El Punt el 19.06.11. A la foto d'Eva Vázquez: Patti Smith, Ignacio Echevarria, Jorge Herralde i Guillem Terribas.

‘Première' a Roses




El Teatre de Roses va ser el marc ahir de la preestrena de ‘Morir en tres actes', un film de David Pujol, per a TV3, protagonitzada per Abel Folk, Anna Vicens i Enric Matarrodona.
Un bon actor és un bon actor, tant li fa si és professional com si és amateur. El Teatre Municipal de Roses va ser el marc de la presentació de la pel·lícula Morir en tres actes, dirigida per David Pujol i produïda per TV3, protagonitzada per Abel Folk, Anna Vicens, Enric Matarrodona, Aida Folch i Marc Rodríguez, amb la participació del grup de Teatre de Roses. David Pujol va precisar que la seva obra és la “fusió del treball d'actors professionals amb actors amateurs; és amateur, perquè estima, no un aficionat”. Pujol va revelar que el film és fruit del seu amor pel teatre, pel Teatre Municipal de Roses i pel grup de Teatre de Roses, que dirigeix Ignasi Tomàs. Va confessar que ja estava tip de fer documentals –és autor de la sèrie de TVE El Bulli, història d'un somni– i que va plantejar aquesta obra per explicar el teatre amb aficionats, a través d'una història de ficció. Va fer un primer guió i el va enviar a Laia Tomàs, filla del director rosinc. Anna Espinach es va afegir a l'elenc de guionistes i el resultat es va estrenar ahir en dues funcions plenes de gent de Roses.
La gent de Roses intentava veure's a la pel·lícula. Dono fe que alguns ho van celebrar quan es van veure. Puc dir que n'hi va haver que preferirien no ser identificats. Molts rosincs van fer d'extra en la producció, com a espectador de l'obra que representa que s'assaja durant tota aquesta pel·lícula que estrenarà TV3.
Per un servidor va ser tota una aparició veure Guillem Terribas, llibreter, agitador cultural omnipresent i una de les ànimes de la Sala Truffaut, de Girona, com a presentador de l'acte. Ell mateix va remarcar que la pel·lícula podria saltar perfectament de la tele pública catalana a les sales comercials d'arreu de l'Estat. Produïda per la Nutria Produccions, Estratègia Audiovisuals i Televisió de Catalunya, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Roses, Morir en tres actes, és una pel·lícula divertida, una tragèdia còmica i romàntica. amb molts tocs de Woody Allen. Fins i tot, el film es permet projectar les imatges més belles i tòpiques de la vila de Roses. Només faltaria que no hi sortís Roses, que ha invertit 100.000 euros, dels 700.000 que ha costat la producció.
Abel Folk és un amargat que odia el teatre, casat amb una apassionada per l'escena i pels gats –ai, els gats!–, paper interpretat per la rosinca Anna Vicens. Folk compra arsènic per enverinar els gats. Vicens i Enric Matarrodona, bisbalenc de naixement i rosinc d'adopció, són els protagonista del l'obra El retorn del Capità Brown, ficció dins la pel·lícula.
Entre els extres hi figura, segons va confessar ell mateix, Carles Pàramo, alcalde de Roses. Es fa veure per la seva manera de ballar, com pot, al fons del costat dret de la pantalla. Pàramo va agrair la valentia de Magda Casamitjana, alcaldessa de Roses (2007-2011), per decidir donar suport a la producció: “Entenc que l'alcaldessa Casamitjana ho tingués difícil amb la por de l'oposició.” Magda Casamitjana, que també va sortir a l'escenari a parlar, va agrair la unanimitat de tot el consistori de Roses per fer aquesta inversió de projecció de Roses al món.
Després d'explicar els seus començaments en el teatre amateur, al qual té un gran afecte i respecte, Abel Folk va voler aprofitar per fer una crida a tots els ajuntaments de Catalunya a impulsar iniciatives com la de Roses.
Esteu atents quan la programin per TV3, ho agraireu. Graveu-la.
Salvador Garcia-Arbós, publicat en El Punt 17.06.11. A la foto de Manel Lladó: Abel Folch, Anna Vicens i Enric Matarrodona.

UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS



AL FINAL DE LA ESCAPADA
Espanya, 2010.
Direcció i guió: Albert Solé.
Durada: 78 min.
Gènere: Documental.
Idioma: Català i castellà


"El Universo es un reloj sin relojero"
(Miguel Núñez)
"Hay que pasar página, si. Pero antes hay que leerla"
(Marcos Ana, poeta)
"La muerte digna es un derecho cuando se ha vivido dignamente" (Miguel Núñez)

Un heroi del nostre temps. És com va definir el malaguanyat Manuel Vázquez Montalban al protagonista de la història que ens explica Albert Solé a Al final de l’escapada. El personatge es Miguell Núñez (Madrid 1920 · 2008) que va néixer al barri madrileny de Lavapiés. Membre històric del Partido Comunista de España i un dels fundadors del PSUC. Va passar 14 anys de la seva vida tancat en presons franquistes. Del 1978 al 1982 va ser Diputat a Madrid. El 1986 va fer el seu primer viatge a Nicaragua i allà va crear la ONG «Acsur-Las Segovias». L’any 1998 l’Ajuntament de Barcelona li va atorga la Medalla d’Honor de Barcelona i l’any 2004 la Generalitat, La Creu de Sant Jordi.
Albert Solé, fill del històric polític català Jordi Solé Tura (Mollet del Vallès, 1930 - Barcelona, 2009) reconegut reporter de televisió (TVE, TV3) especialitzat en temes socials, es va donar conèixer en el món del cinema amb el seu primer llargmetratge, estrenat i també presentat en el Truffaut, «Bucarest, la memòria perduda» realitzat l’any 2007 i que va obtenir diversos premis, entre ells el Goya i el Gaudi 2009, com a millor documental.
Albert Solé, al igual que va fer en el seu anterior film, «Bucarets...», on feia un recorregut a la vida política i social del seu pare Jordi Solé Tura, malalt del Alzheimer; també ho fa, i molt bé, a Al final de l’escapada, on ens mostra diferents moments de la vida i pensament de Miguel Núñez, sobretot els darrers mesos del compromès i lluitador comunista
Miguel Nuñez, que en els darrers anys va tornar a la ciutat que el va veure néixer, Madrid, va voler retornar a Barcelona, perquè volia morir dignament i després del cas «Leganés» va veure clar que entre el Cardenal Rouco Varela i la presidenta Esperanza Aguirre, ho tenia molt malament de poder portar a terme el seu desig.
Albert Solé, que coneixia a través del seu pare Jordi a Miguel Nuñez, sap connectar amb el que ens vol dir Nuñez, així com retratar els seus moments feliços i els moments de denúncia. També hi ha una sèrie de personatges que parlen de Nuñez i les vivències amb ell i els seus compromisos, com el poeta Marcos Ana, Evo Morales, Ernesto Cardenal, Agustín Ibarrola, entre altres. Entranyable la visita que li fa Pasqual Maragall acompanyat de la seva dona Diana, els darrers dies de vida de Miguel.
Tot i que l’eix principal del documental d’Albert Solé, es la voluntat de Miguel Nuñez de morir dignament, també ens parla del legat entre generacions, el sentit de la memòria històrica i la difícil relació entre la lluita i el compromís polític i la vida familiar.
No hem d’oblidar a personatges que han viscut amb dignitat i que també han volgut morir amb la mateixa dignitat que van voler viure. I això i moltes altres coses ens explica Albert Solé en aquesta necessària i recomanable pel·lícula Al final de l’escapada.
Guillem Terribas. Full - crítica pel Cinema Truffaut Maig 2011