Demà serà un altre dia.

divendres, 19 de gener del 2018

A la recerca del camarada comunista de Jaume Ministral

Joan Manuel Soldevilla publica la novel·la ‘L’amic de Praga’.

La literatura catalana compta amb grans escriptors oblidats rere les prestatgeries dels més mediàtics, com el gironí Jaume Ministral i Macià (Girona, 1914 - Barcelona, 1982). Mestre, escriptor, guionista i editor, té una extensa i variada obra: va escriure novel·les policíaques, de ciència-ficció, d’aventures i juvenils, a més de col·laborar en uns quants mitjans, d’escriure teatre, guions radiofònics i sèries com el Dr. Caparrós. Però hi ha un capítol de la seva història que fins ara ben pocs sabien. Al començament de la Guerra Civil, quan el bàndol republicà va rebre l’ajuda dels brigadistes internacionals, Ministral va ser l’ajudant del metge comunista txec František Kriegel, que més tard es convertiria en un dels caps de la Primavera de Praga (1968), després de lluitar a la Xina i a l’Índia, i d’ajudar Fidel Castro.
L'escritptor Joan Manuel Soldevilla / DAVID BORRAT / DAVID BORRAT
És una aventura sobre l’amistat de dos personatges extraordinaris que s’escola entre els principals fets històrics de la segona meitat del segle XX, i que ara el catedràtic de literatura Joan Manuel Soldevilla (Barcelona, 1964) ha transformat en una novel·la: L’amic de Praga(Columna). “Era una història extraordinària que necessitava ser explicada, no podia quedar en l’oblit”, explica Soldevilla, que va descobrir la relació entre els dos personatges gràcies a uns quaderns de Ministral en què relatava detalladament els seus anys al front i on tenia un paper essencial el metge txec. “Ministral era un dels dos ajudants de Kriegel a l’hospital de campanya i la seva figura el va marcar molt... i això que eren molt diferents!”, indica Soldevilla, que, a través de dos investigadors ficticis, Tarongi i Dacs, va desgranant com es van conèixer, els fets que van compartir i com, quaranta anys després de separar-se, recuperen el contacte en una Europa dinamitada per les guerres i sense els múltiples canals de comunicació actuals.
Soldevilla combina la investigació de Tarongi i Dacs amb recreacions fictícies i documentació real com ara cartes i articles. I ho fa saltant en el temps i d’un personatge a un altre, sense ordre cronològic ni causal. “Vaig meditar-ne molt l’estructura, i té un ordre poètic: volia mostrar la petita aventura que és la investigació, en què el lector tingués un paper actiu, que s’engresqués a continuar estirant el fil”, diu després de reconèixer que un dels reptes principals era que l’excés de documentació no fes feixuga la lectura.

Realitat vs. ficció

Al llarg de la novel·la apareixen molts personatges però només dos són ficticis: Tarongi i Dacs. Tota la resta són persones reals que es van creuar en la vida de Ministral, de Kriegel i del mateix Soldevilla. Per exemple, hi apareixen gironins tan coneguts com Guillem Terribas de la Llibreria 22 i l’editor Quim Curbet, i escriptores com Teresa Pàmies, que potser va tenir un paper fonamental en la relació de Ministral i Kriegel. “M’agrada que hi hagi una frontera difusa entre la ficció i la realitat, i reconec que moltes de les coses que viuen els investigadors em van passar a mi durant la recerca. Potser perquè no soc novel·lista he necessitat basar-me en experiències reals”, reflexiona l’autor que, com els dos investigadors de la novel·la, va descobrir per casualitat l’escriptor gironí a la Fira del Llibre Vell de Figueres, ara fa vuit anys. Al llarg d’aquest temps, i gràcies a múltiples aliats, ha aconseguit que Curbet Edicions en reediti algunes novel·les, que se’n commemori el naixement i que les Biblioteques de Girona en conservin per sempre més el llegat. “La novel·la és la culminació de tota la recerca”, reconeix l’escriptor, que creu que Ministral “és una de les figures més extraordinàries de la nostra història”. “Va ser molt avançat en la seva època, es va moure en diversos àmbits i va ser pioner en molts aspectes. Però mai es van reconèixer els seus mèrits i si deixem passar el temps arribarem tard”, adverteix.
Després d’uns quants llibres sobre el món del còmic, la ciència-ficció i la literatura popular, Joan Manuel Soldevilla signa amb L’amic de Praga la seva primera novel·la que, més que un simple relat, és un petit homenatge a dues grans personalitats que van quedar oblidades en la immensitat de la història.
Maria Garcia, publicat a l'ARA.Cat

diumenge, 14 de gener del 2018

La crítica gironina tria ‘Detroit’ i ‘Estiu 1993’

    Dues pel·lícules dirigides per dones encapçalen la llista del Col·lectiu de Crítics.

                     
El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha triat Detroit com la millor pel·lícula estrenada a Girona el 2017, amb 50 vots de 70 possibles, fet que ha “demostrat el gran consens que ha obtingut aquest thriller dramàtic de Kathryn Bigelow que narra l’esclat social i la consegüent repressió policial que van tenir lloc a aquesta ciutat dels EUA a finals dels seixanta”, segons el comunicat amb què ahir es van fer públics els resultats de la 25a edició d’aquestes votacions anuals.
Rècord de públic
En la segona votació ha quedat destacada Estiu 1993, de la realitzadora catalana Carla Simón, amb 42 vots. Aquesta ha estat també la pel·lícula que més recaptació i espectadors ha tingut en la història del cinema Truffaut , que gestiona el Col·lectiu de Crítics. Es dona la circumstància, remarcada pels crítics en el comunicat, que tant Detroit com Estiu 1993 han estat dirigides per dones.
A continuació, per ordre de puntuació, hi ha Personal shopper, d’Olivier Assayas (29 vots); El otro lado de la esperanza, d’Aki Kaurismäki (25 vots); Dunkerque, de Christopher Nolan (24 vots); Lady Macbeth, de William Oldroyd (19 vots); La La Land, de Damien Chazelle (18 vots); Wonder Wheel, de Woody Allen (16 vots), i Get out (Déjame salir), de Jordan Peele, i Silence, de Martin Scorsese, totes dues amb 13 vots.
En aquesta ocasió, han votat set membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona: Anna Bayó, Jordi Camps Linnell, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Àngel Quintana, Guillem Terribas i Francesc Vilallonga. El Col·lectiu de Crítics va iniciar aquestes votacions anuals l’any 1993. En aquella primera edició, els crítics gironins van triar Los timadores, de Stephen Frears, com a millor pel·lícula de l’any.
Petit Truffaut

El Truffaut reinicia diumenge la programació infantil, el Petit Truffaut, amb els films El Nadal del Sr. Branquilló i L’escombra voladora (12 h), recomanats a partir dels 4 anys, que es tornaran a projectar el dia 21. Estan basats en els contes de Julia Donaldson, i L’e
scombra voladora va ser nominada a l’Oscar al millor curt d’animació.
Publicat en el Punt Avui 11.01.2017


LA MEVA LLISTA (Guillem Terribas):
ESTIU 1993
WONDER WHEEL
LADY MACBETH
PERSONAL SHOPPER
THE SQUARE de Ruben Östlund
DETROIT
SUBIRBICON de George Clooney
EN CUERPO Y ALMA  d'Ildikó Eneydi
CANCIÓN DE NUEVA YORK de Marc Weeb
AL OTRO LADO DE LA ESPERANZA              

Girona aposta pel cinema Truffaut com a servei públic

L’Ajuntament de Girona presenta demà en el ple el nou conveni amb el Col·lectiu de Crítics, que el gestiona, per millorar l’eficiència de la gestió.
 L’Ajuntament de Girona presentarà demà en el ple la proposta perquè el cinema
Truffaut passi a ser un “servei públic municipal de cinema en versió original”, a través d’un nou conveni amb el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestiona el Truffaut des de l’any 2000, quan va obrir les seves portes en el seu actual espai: una sala remodelada de l’antic cinema Modern. L’últim conveni entre l’Ajuntament –propietari de la sala– i el Col·lectiu de Crítics va acabar el 31 de març del 2010, i des d’aquella data quedava pendent un nou conveni que “adaptés el servei a la nova realitat del moment i que permetés un millor desenvolupament dels principis inspiradors que van motivar la seva creació”, en paraules del regidor de Cultura, Carles Ribas. Segons va dir, “els bons resultats obtinguts feien necessari mantenir el model de gestió indirecte del servei”, de manera que continuï en mans del Col·lectiu de Crítics, al qual es va adjudicar el 14 de setembre del 2000 en un concurs públic, amb unes bases en què s’especificava que l’entitat adjudicatària no podia tenir afany de lucre i que, si el cinema tenia superàvit, els diners servirien per millorar la programació. I en el cas que hi hagués pèrdues econòmiques, l’Ajuntament se’n faria càrrec fins al 50 per cent.
“Aquesta proposta de servei millora l’eficiència de la gestió, facilitant-hi la utilització de mitjans i serveis públics; contribueix a la realització d’activitats d’utilitat pública i compleix la legislació d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera”, afegeix Ribas, que afirma que “el Truffaut és a Girona el pal de paller del cinema en versió original, alternatiu, no comercial i de creació”, i que amb aquesta mesura es garanteix “el sosteniment econòmic d’una activitat que en el circuit comercial no existeix”. Ara, el Truffaut rep 31.000 euros anuals de l’Ajuntament i tot fa pensar que, segons el nou conveni, deixarà de percebre una quantitat fixa i passarà a demanar a les arques municipals els diners que necessiti per cobrir les seves despeses, sempre justificades. Segons el president del Col·lectiu de Crítics, Guillem Terribas, el Truffaut és un dels equipaments culturals municipals en què la taquilla cobreix un tant per cent més alt del seu pressupost. El 2017 va ser un any especialment bo per al Truffaut, gràcies a l’èxit d’Estiu 1993, que va estar cinc mesos en cartellera.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 14.01.2017

* Nota: Els dos darrers anys, no s'ha utilitzat del tot tot el pressupost destinat al Cinema Truffaut (31.000 €).

L’APUNT

El cinema Truffaut, un servei públic

L’Ajuntament de Girona vol refermar el seu compromís amb el cinema Truffaut de Girona considerant-lo, a partir d’ara, un “servei públic municipal”. De fet, el cinema gestionat des de l’any 2000 a l’antic Modern pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona –amb una etapa prèvia, com a iniciativa privada, entre el 1992 i el 1998– ha fet i continua fent, dia a dia, una gran feina per la difusió del cinema d’autor i/o en versió original a Girona: un cinema “no comercial”, la qual cosa no vol dir que sigui necessàriament minoritari. Ho ha demostrat, per exemple, el gran èxit d’Estiu 1993, que l’any passat va omplir moltes sessions al Truffaut: més que un cinema, un servei públic imprescindible per a la bona salut cultural de Girona.
El Punt-Avui 14.01.2017.


dimecres, 10 de gener del 2018

Promoció Llibreria 22. Gener 2018



Informació, recordatori de llibres que tenen i recomana la Llibreria 22 de Girona. Imatges de presentacions fetes els darrers mesos i informació de novetats que sortiran .




diumenge, 7 de gener del 2018

“I què? Què tal? Quin any, eh?” Premi Josep Pla / Nadal 2018

El Pla i el Nadal viuen una edició amb poca presència de polítics i autoritats.
L’ambient a l’Hotel Palace abans de l’anunci dels guanyadors dels premis Nadal i Pla.
Foto: MANOLO GARCIA
És interessant i bonic alhora bussejar per la història dels nostres premis literaris. Llegir i investigar, entendre moments, guardons, oblits i distincions esdevinguts al llarg dels anys. Sempre intento fer-ho els dies abans de la concessió de la nova edició. El Josep Pla, sempre el dia 6 de gener i nascut per homenatjar el geni de Palafrugell, va veure la llum el 1968 amb el premi a Terenci Moix per una de les poques obres que va publicar en català:Onades sobre una roca deserta. És mítica l’anècdota de la primera trobada entre Terenci i Pla. Al primer li encantava explicar-la: “Terenci Moix? Vostè és maricon, oi?” “Sí, senyor Pla, per servir-lo”.
Tothom sap que el Pla i el Nadal s’anuncien el mateix dia i passejar-se per la llista dels premiats és comprovar que el novel·lista menorquí Pau Faner els ha guanyat tots dos. L’any del seu Nadal, el Pla va ser per a Gerard Vergés i el jurat feia autèntica patxoca: Joan Teixidor, Joan Perucho, Pere Gimferrer, Josep Maria Castellet i Joaquim Molas. És divertit descobrir que en aquells temps, a mitjans dels vuitanta, els jurats eren poc políticament correctes. Molas, per exemple, sempre amb pocs pèls a la llengua, no va tenir cap problema a reconèixer a l’ Avui que l’obra de Vergés li havia agradat molt més que la del favorit en totes les travesses, Albert Manent, que va quedar finalista. ¿Us imagineu un membre d’un jurat literari dient alguna cosa així actualment? Impossible.
Per cert, que l’únic supervivent d’aquell gloriós jurat, el gran Gimferrer, passeja avui tranquil·lament pel luxós saló del Palace, il·luminat enguany amb llum molt més intensa. Res a veure amb la claror tènue a què se’ns tenia acostumats. No és l’únic canvi. Habitualment hi venien membres del govern català, cosa ara mateix impossible. De fet, la pregunta que trenca tots els gels de les converses de compromís és: “I què? Què tal? Quin any, eh?” És la manera més eloqüent de referir-se a la situació política, suposo. O sigui, que de polítics, avui, pocs. M’expliquen que han hagut de retirar dos coberts de la taula presidencial per falta de quòrum “noble”. Però hi han afegit Carme Riera, membre de la Real Academia. Bé, no està malament, una bona escriptora per suplir l’absència de polítics.

No s’enfonsa el món

Segons amb qui parlis sembla que si en un acte d’aquesta mena no hi ha polítics s’hagi d’enfonsar el món. Alguns respiren alleujats quan veuen Xavier Trias, Joaquim Nadal i Artur Mas. Ramon Tremosa arriba amb una llampant bufanda groga. Algun llacet a la solapa també hi veig. Hi és també Ada Colau, esclar. Se’ls enduen tots al ja clàssic bar de la planta inferior. Poques sorpreses. Hi veig també Josep Maria Pou i fa bona cara, però deu estar cansat. Ahir un senyor que s’hi assemblava molt es va emmascarar amb la barba del rei Melcior.
Hi ha molts periodistes culturals i alguns llibreters com els imprescindibles Lluís Morral i Guillem Terribas. Les converses amb el gran Joan Safont sempre són un plaer. I amb el company Víctor Fernández sempre ve de gust explicar-nos mútuament les últimes adquisicions de joies literàries. Ell sempre em guanya, no cal dir-ho. Veig alguns antics guanyadors dels dos premis: Víctor del Árbol, Andreu Carranza, Care Santos, Sergio Vila-Sanjuán, Lluís Foix, Lorenzo Silva. També Sebastià Alzamora i Manel Forcano, a qui un cop -sembla que ja faci segles- van batejar com a “imparables”. Per no equivocar-me, repasso la llista dels últims guanyadors del Pla i el nombre de periodistes augmenta cada cop més. Qui sap si serà un auguri per a l’afortunat d’aquesta nit. I parlant de periodistes, hi veig el gran Tomás Alcoverro, a qui amb raó li diuen “el degà”.
Lídia Heredia s’ha lesionat i a última hora és baixa com a mestra de cerimònies. Núria Solé li agafa el lloc i oficia de meravella. Algú li ha escrit que a la benvinguda digui “Distingides autoritats”. No sé si algú es donarà per al·ludit.
Toni Vall, publicat a Ara.cat 07.01.2017