Demà serà un altre dia.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Toni Vall. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Toni Vall. Mostrar tots els missatges

divendres, 9 de juliol del 2021

Fellini, Figueras, Mel Brooks i el Truffaut

A
vui l’article són flaixos. Flaixos cinèfils que se’t creuen cada dia per davant. Flaixos que et fan pampallugues a les xarxes socials i a les televisions. Flaixos amagats a les cartelleres. A La 2 emeten La dolce vita i que bonic que és tornar-hi de tant en tant. Tornar a la Fontana, tornar a la nit de Roma, tornar a l’univers vitalista i somiador de Fellini, tornar a aquesta història sobre la recerca de la felicitat. Al canal 33 recuperen cada setmana entrevistes que s’han fet al llarg de la història de Televisió de Catalunya i que, pels motius que sigui, han quedat inèdites. O sigui, se n’han vist porcions però no s’han emès mai en la seva totalitat. Són entrevistes de Jaume Figueras. Hem pogut veure
delicioses converses amb Luis García Berlanga, Kirk Douglas i Shirley MacLaine i la setmana que ve amb Fellini i successivament amb Claude Chabrol, Jacqueline Bisset, Joan Fontaine, Roman Polanski, Kim Basinger, Peter O’Toole i Robert Mitchum, entre d’altres. Tants anys visitant festivals de cinema, preguntant, relatant amb coneixement, mirada serena i sentit de l’humor tot l’univers del cine. Aquestes converses són joies de l’arxiu de TVC, tot un encert regalar-nos-els. 
Retornen a la cartellera Mulholland Drive, Reservoir Dogs, La escopeta nacional, Amélie... Les distribuïdores i els exhibidors volen fer tornar l’espectador a les sales de cinema i per això li exciten la memòria, el desig de tornar a llocs coneguts i plaents. Esclar que no pot ser més bonic pensar que hi ha tantíssima gent que les descobrirà per primera vegada.
Mel Brooks ha complert 95 anys. Un mite del cinema que encara és en aquest món. Com agrair-li que ens regalés El jove Frankenstein i que produís L’home elefant de David Lynch? Diguem-li gràcies, potser li arriben. I el cinema Truffaut de Girona ha tornat aquest divendres a l’edifici del cinema Modern, casa seva, després d’un parell d’anys rellogat a l’Albéniz. Bon retorn a casa, amics.
TONI VALL / Diari Ara.cat 01.07.2021



dimecres, 8 de gener del 2020

Premi Nadal / Josep pla 2020: Pòquer de polítiques, parella d’autores

La vetllada del Pla i el Nadal reuneix la vida literària barcelonina.

Anna Mir, premi Nadal amb "Mapa de los afectos" i Laia Aguilar
Premi Josep Pla amb  "Pluja d'estels".
Teresa Pàmies, Maria Àngels Anglada, Olga Xirinacs, Maria Mercè Roca, Carme Riera, Isabel Olesti, Empar Moliner, Eva Piquer i Llucia Ramis. Són les escriptores guanyadores del premi Josep Pla. Carmen Laforet, Elena Quiroga, Dolores Medio, Lluïsa Forrellad, Carmen Martín Gaite, Ana María Matute, Carmen Gómez, Rosa Regàs, Lucía Etxebarria, Angela Vallvey, Maruja Torres, Clara Sánchez, Alicia Giménez Barlett, Carmen Amoraga i Care Santos. Són les guanyadores del premi Nadal. A priori, refiant-me d’una suposada bona memòria, pensava que mai s’havia donat el doblet de dues guanyadores la nit del dia de Reis a l’hotel Palace. M’equivocava. Tres vegades, s’ha produït. L’any 1994, Carme Riera i Rosa Regàs. L’any 2002, Eva Piquer i Ángela Vallvey. I l’any 2010, Llucia Ramis i Alicia Giménez Barlett. Qui sap si aquesta nit...
En els premis literaris els polítics acostumen a deixar-s’hi veure. M’expliquen que aquesta nit la classe política tindrà una alta representació femenina: Ada Colau, Mariàngela Vilallonga, Núria Marín i Teresa Cunillera. Si venen totes quatre serà un pòquer bastant insuperable. Sento que a Pere Gimferrer li xiuxiuegen el menú de la nit: “Hi haurà peix”. “Ah, sí? Quin peix?” “Serà calent, no pateixis. I per postres hi ha poma”. A la taula de periodistes algú farà una observació: “Aquest menú sembla del 1954”. Ho diu en positiu, que consti en acta.
Veig Núria Marín, primera carta del pòquer. Joaquim Nadal, Miquel de Palol, David Cirici, Sebastià Alzamora, Martí Gironell, Gerard Quintana, Carme Riera, Víctor Amela, Enric Calpena, Isona Passola, Hèctor Bofill, Jenn Díaz, Eva Piquer, Ada Castells, Alicia Kopf, Paula Bonet... L’abric de pells del comte de Sert em deixa estabornit. Guillem Terribas i Lluís Morral, dos llibreters amics que arriben junts. Veig la consellera de Cultura, segona carta confirmada. M’expliquen que Care Santos acaba d’explicar un
acudit. Això és un home que entra en una llibreria i demana que li recomanin alguna bona novel·la d’Ernest Hemingway. “Tenim El vell i el mar ”. “Ah, doncs doni’m El mar, sisplau”.
El gran Pepe Ribas conversa amb els no menys grans Javier Aparicio i Álvaro Colomer. “Espero que el nou ministre de Cultura estigui a l’altura. De moment ja ens n’han encolomat un d’Universitats que deunidó...” Es refereixen a Manuel Castells i entenc que no és sant de la seva devoció. De reüll veig que Teresa Cunillera ja ha arribat. Només en falta una. Joan Safont m’explica que, gràcies a uns diaris ocults, fa poc ha descobert que la seva tieta era una fidelíssima de Bocaccio. És bonic descobrir les vides ocultes dels que crèiem conèixer bé. Les novel·les n’estan plenes, d’aquesta mena d’històries.
Just abans d’entrar a sopar detecto el periodista que és famós per guardar-se ametlles, cacauets i patates fregides a les butxaques en tots els refrigeris i vernissatges a què assisteix, que no són pocs. Artur Mas i la seva dona també són ja al pis de baix, on hi ha el bar, aquell reservat del vell Ritz que per anys que passin sempre em crida l’atenció. La Cèlia, la fotògrafa del diari, em dona l’avís definitiu, l’alcaldessa Colau ja és a l’hotel. Pòquer completat. Aquestes festes han sigut mogudes per a Colau. “Doncs a mi m’agrada molt el que va escriure sobre la seva operació, el masclisme imperant i tanta inhumanitat”. És una editora qui m’ho confessa i, secretament, no puc estar-hi més d’acord. Ja està tothom assegut. Em diuen a cau d’orella que potser aquest any els dos guardons també tinguin “accent femení”. “Què és això de l’accent femení? Això sona fatal, tu!”, diu una membre de la conversa. Doncs sí, sona fatal. Allò de la literatura femenina ja ho tenim més que superat, oi?
TONI VALL diari Ara 07.01.2020

diumenge, 6 de gener del 2019

El Truffaut, assignatura pendent

Cinema Truffaut Girona
M’agrada assabentar-me de què fan els irreductibles d’aquest cinema gestionat i programat per un grup d’amics, cinèfils molt més que romàntics entestats en fer de la seva passió una passió compartida.
Els cinèfils sempre tenim assignatures pendents. Sempre ens quedaran pel·lícules per veure. No ens les acabarem mai. Algunes mancances ens semblen imperdonables, injustificables, terribles. He conegut persones nerviosíssimes perquè no sabien com arribarien a llegir tot el que volien, a escoltar tota la música que desitjaven i a veure totes les pel·lícules que els semblaven imprescindibles. És tanta la feina i tan escàs el temps que s’atabalen de mala manera. I és un descans quan comprens que llegir, escoltar i veure tot el que vols és impossible. Sembla una deducció senzilla i òbvia però costa més del que et penses arribar-hi.
Toni Vall, autor de
l'article. 
Pensava en això l’altre dia mentre veia els últims minuts de Que bonic que és viure. L’emetien, com és tradició no escrita, el dia abans de Nadal. No debades la de Frank Capra està considerada, amb justícia, la millor pel·lícula nadalenca de la història. Bé, això m’ho invento però als cinèfils les exageracions i hipèrboles sempre ens agraden. Doncs bé, una vegada més veia James Stewart interpretant George Bailey, l’home més bo de Bedford Falls, i fent-li l’ullet al Clarence, el seu àngel de la guarda, i pensava que tinc una mancança relacionada amb Que bonic que és viure.
Fotograma de la pel·licula de FranK Capra "Que bonic es viure"
Sí, perquè cada 22 de desembre al vespre des del 2006 Que bonic que és viure es projecta al Cinema Truffaut de Girona. M’agradaria anar-hi un any. Per dos motius. Perquè sempre em fa il·lusió tornar a veure aquesta obra mestra, manifest humanista emocionant i profund, dard afinat contra el capitalisme salvatge i la voracitat del mercat. I sobretot, perquè no he estat mai al Truffaut! I això, a aquestes altures de la pel·lícula, només ho puc considerar una mancança.
M’agrada assabentar-me de què fan els irreductibles d’aquest cinema gestionat i programat per un grup d’amics, cinèfils molt més que romàntics -avui en dia si et diuen romàntic és com si et diguessin nostàlgic, o sigui, un insult- entestats en fer de la seva passió una passió compartida, que és de llarg el millor que es pot fer amb les passions. També m’agrada assabentar-me’n a partir del que de tant en tant m’explica el Guillem Terribas, una de les seves ànimes. Al Guillem li agrada explicar què fan allà ell i els seus amics. Al seu llibreAlegra’m la vida ho va deixar per escrit però sempre li queden coses per explicar. La vida del Truffaut, igual que ho eren la vida i el cinema de l’artista que li dona nom, és dinàmica i evolutiva. No s’estanca. Sempre li passen coses noves.

Guillem Terribas i Salvador García presentant la pel·lícula el passat 22 de desembre 2018
És bonic escoltar les seves aventures en un temps en què vivim l’aniquilació sistemàtica i traïdora de les sales de cinema. És bonic saber que encara no hi has anat mai i que l’assignatura pendent continua. És una assignatura pendent que et fa recança però que no t’angunieja ni et corca. Penses que així, dilatant el temps, fent esperar la millor oportunitat, potser la primera vegada serà encara més bonica.
Toni Vall, publicat a secció "El Gran carnaval" del diari ARA.cat el 06.01.2019
https://www.ara.cat/suplements/diumenge/Truffaut-assignatura-pendent_0_2156784301.html

diumenge, 7 de gener del 2018

“I què? Què tal? Quin any, eh?” Premi Josep Pla / Nadal 2018

El Pla i el Nadal viuen una edició amb poca presència de polítics i autoritats.
L’ambient a l’Hotel Palace abans de l’anunci dels guanyadors dels premis Nadal i Pla.
Foto: MANOLO GARCIA
És interessant i bonic alhora bussejar per la història dels nostres premis literaris. Llegir i investigar, entendre moments, guardons, oblits i distincions esdevinguts al llarg dels anys. Sempre intento fer-ho els dies abans de la concessió de la nova edició. El Josep Pla, sempre el dia 6 de gener i nascut per homenatjar el geni de Palafrugell, va veure la llum el 1968 amb el premi a Terenci Moix per una de les poques obres que va publicar en català:Onades sobre una roca deserta. És mítica l’anècdota de la primera trobada entre Terenci i Pla. Al primer li encantava explicar-la: “Terenci Moix? Vostè és maricon, oi?” “Sí, senyor Pla, per servir-lo”.
Tothom sap que el Pla i el Nadal s’anuncien el mateix dia i passejar-se per la llista dels premiats és comprovar que el novel·lista menorquí Pau Faner els ha guanyat tots dos. L’any del seu Nadal, el Pla va ser per a Gerard Vergés i el jurat feia autèntica patxoca: Joan Teixidor, Joan Perucho, Pere Gimferrer, Josep Maria Castellet i Joaquim Molas. És divertit descobrir que en aquells temps, a mitjans dels vuitanta, els jurats eren poc políticament correctes. Molas, per exemple, sempre amb pocs pèls a la llengua, no va tenir cap problema a reconèixer a l’ Avui que l’obra de Vergés li havia agradat molt més que la del favorit en totes les travesses, Albert Manent, que va quedar finalista. ¿Us imagineu un membre d’un jurat literari dient alguna cosa així actualment? Impossible.
Per cert, que l’únic supervivent d’aquell gloriós jurat, el gran Gimferrer, passeja avui tranquil·lament pel luxós saló del Palace, il·luminat enguany amb llum molt més intensa. Res a veure amb la claror tènue a què se’ns tenia acostumats. No és l’únic canvi. Habitualment hi venien membres del govern català, cosa ara mateix impossible. De fet, la pregunta que trenca tots els gels de les converses de compromís és: “I què? Què tal? Quin any, eh?” És la manera més eloqüent de referir-se a la situació política, suposo. O sigui, que de polítics, avui, pocs. M’expliquen que han hagut de retirar dos coberts de la taula presidencial per falta de quòrum “noble”. Però hi han afegit Carme Riera, membre de la Real Academia. Bé, no està malament, una bona escriptora per suplir l’absència de polítics.

No s’enfonsa el món

Segons amb qui parlis sembla que si en un acte d’aquesta mena no hi ha polítics s’hagi d’enfonsar el món. Alguns respiren alleujats quan veuen Xavier Trias, Joaquim Nadal i Artur Mas. Ramon Tremosa arriba amb una llampant bufanda groga. Algun llacet a la solapa també hi veig. Hi és també Ada Colau, esclar. Se’ls enduen tots al ja clàssic bar de la planta inferior. Poques sorpreses. Hi veig també Josep Maria Pou i fa bona cara, però deu estar cansat. Ahir un senyor que s’hi assemblava molt es va emmascarar amb la barba del rei Melcior.
Hi ha molts periodistes culturals i alguns llibreters com els imprescindibles Lluís Morral i Guillem Terribas. Les converses amb el gran Joan Safont sempre són un plaer. I amb el company Víctor Fernández sempre ve de gust explicar-nos mútuament les últimes adquisicions de joies literàries. Ell sempre em guanya, no cal dir-ho. Veig alguns antics guanyadors dels dos premis: Víctor del Árbol, Andreu Carranza, Care Santos, Sergio Vila-Sanjuán, Lluís Foix, Lorenzo Silva. També Sebastià Alzamora i Manel Forcano, a qui un cop -sembla que ja faci segles- van batejar com a “imparables”. Per no equivocar-me, repasso la llista dels últims guanyadors del Pla i el nombre de periodistes augmenta cada cop més. Qui sap si serà un auguri per a l’afortunat d’aquesta nit. I parlant de periodistes, hi veig el gran Tomás Alcoverro, a qui amb raó li diuen “el degà”.
Lídia Heredia s’ha lesionat i a última hora és baixa com a mestra de cerimònies. Núria Solé li agafa el lloc i oficia de meravella. Algú li ha escrit que a la benvinguda digui “Distingides autoritats”. No sé si algú es donarà per al·ludit.
Toni Vall, publicat a Ara.cat 07.01.2017

dimecres, 15 de febrer del 2017

Que ningú destrueixi els cines que ens han fet com som

«Per als joves anar al cinema no és una vivència especial. Resulta quelcom excepcional, exòtic, fora de la no
Cinema Albeniz de Girona 
rma, no natural com abans»

Fa pocs dies vaig llegir Alegra’m la vida (Columna), el llibre de records cinèfils del gran Guillem Terribas, etern llibreter de la 22 de Girona, que ha volgut donar fe sobre el paper de la seva passió irrefrenable pel cinema. Ens parla dels films importants de la seva vida, de la gestió del cine Truffaut de Girona, del rodatge a la ciutat (i a la seva llibreria) de Soldados de Salamina, de les pel·lícules que veu amb la seva néta i dels cinemes que ha freqüentat amb més assiduïtat, els que recorda amb més estimació, les platees on ha gaudit i somiat incomptables vegades.

És en aquest últim aspecte en el que avui voldria detenir-me una mica. Parlant amb el Guillem de la nostra passió compartida, un s’adona que no és l’únic que se’n recorda perfectament dels cinemes on ha vist tal o qual pel·lícula. I que aquest detall, lluny de resultar baladí, esdevé substancial. Tan important és haver vist aquella pel·lícula, com el cinema on la vaig veure. Tan important és haver vist, per posar un exemple, Sense perdó, de Clint Eastwood, com recordar que la vaig veure al cine Capitol de Barcelona, quan una de les dues sales encara era de cinema. O que Atrapat en el temps la vaig veure dues vegades al cinema Bosque, quan encara només era una sala, immensa per cert. O que Batman va ser al Coliseum i Indiana Jones i l’última creuada a l’Urgell i al Bosque. 

A la Filmoteca de Travessera de Gràcia el meu germà m’hi va portar a veure Un dia a les carreres, dels Germans Marx. I ja a la de l’Avinguda de Sarrià –abans l’Aquitània- centenars de clàssics al llarg de vint anys. Des d’Un, dos, tres a Viure, des de West Side Story a VertigenEls quatre-cents copsL’última sessióDoctor ZhivagoL’home tranquilEl fantasma del paradís i no sé quantíssimes més. 

Tan el Guillem com jo estem convençuts que aquesta memòria geogràfica tan marciana la posseeix qualsevol persona que, per posar una edat aproximada, superi els trenta anys i hagi concebut el cinema com una experiència cultural i sensorial important al llarg del seu trajecte vital. Té tot el sentit que recordi que El llibre de la selva de Disney la vaig veure per primer cop al cinema Savoy del Passeig de Gràcia. Que Gladiator va ser al Montecarlo pocs dies abans que es tanquessin per sempre les seves portes. O que a l’Alexandra encara que multipliqués per tres els dits de les mans i els peus encara me’n faltarien per enumerar tots els films que hi vaig veure.

He posat aquest llindar d’edat perquè és evident que els joves d’avui –franja entesa de forma inconcreta i injustament generalitzadora- no perceben d’aquesta manera l’experiència d’anar al cine. Per motius generacionals i tecnològics, per interessos diversos i divergents, per la sobreexplotació del seu temps vital i ociós... Anar al cinema no és per a ells una vivència especial. Resulta quelcom excepcional, exòtic, fora de la norma. No natural com abans, quan era quasi espontani, una rutina beneficiosa.

“No hi anem perquè és molt car!”, diuen sovint. Mentida! Car en relació a què? A un concert? A un llibre? A dues cerveses? Un cubata? El dia de l’espectador és un invent més vell que l’anar a peu. Als Texas l’entrada val tres euros. Hi ha promocions especials, descomptes, abonaments i tota mena de possibilitats a baix cost. Diuen que és car perquè pitjant un botó de l’ordinador i un quadradet on hi posa "download" és gratis. Qualsevol cosa és cara si la comparem amb la gratuïtat. No diguem mentides ni siguem hipòcrites. 

En els últims quinze anys, a Barcelona han tancat: Alexandra, Alcázar, Club Coliseum, ABC, Astoria, Diagonal, Publi, Fantasio, Savoy, Urgell, Casablanca, Lauren Universitat, Lauren Horta, Waldorf, Renoir Les Corts, Lauren Sant Andreu, Maremagnum, Rex... I la llista podria seguir. També han obert el Phenomena, el Balmes Multicines i el Zumzeig. El Lauren Gràcia s’ha convertit en el Texas i el Boliche ha tornat a la vida. No tot són males notícies i també cal entendre que els temps canvien. 

De la vella escola en queden pocs: la sala gran de l’Aribau, el Comedia, els Verdi i para de comptar. Fa pocs dies vam saber que l’Ajuntament ha comprat el teatre Tantarantana. Em va semblar una notícia extraordinària. Què ha de fer l’administració sinó protegir el patrimoni? I què són els teatres i els cinemes sinó patrimoni cultural i urbanístic d’una ciutat? Què són sinó memòria i experiència? Per què ens tractaven de bojos, de romàntics caducats, de nostàlgics empestats quan ens atrevíem a suggerir que des de la gestió pública s’havia de vetllar més i millor el patrimoni de la ciutat? 

Voldria acabar explicant una batalleta. La setmana passada vaig tornar a veure La La Land a la sessió de les 20 h als Verdi. Hi havia uns tres quarts d’entrada. Amb les crispetes ja s’hi compta, ja s’accepten i si te les prens amb filosofia no molesten gens ni mica. Però des de ja fa un temps hi ha persones que s’han aficionat a emportar-se el sopar al cinema i no pas un discret entrepà de formatge o una bossa de patates fregides. No, no, un grup de joves de davant meu va treure una paperina de menjar preparat comprat en un establiment de woks! La ferum dels fideus amb vedella va impregnar de seguida tota la sala i era francament desagradable. I no eren els únics. Com a mínim un parell de grups d’amics més van decidir que calia sopar veient la pel·lícula, igual que ho farien si estiguessin a casa veient qualsevol sèrie acabada de descarregar.


Hi detecto dos problemes educatius. El primer relacionat amb l’educació més elemental: no saber que la fortor de menjar pot importunar les persones del teu entorn, que no estan obligades a suportar el flaire del teu sopar. L’altre problema és d’educació cultural: no saber que al cine no s’hi va a sopar menjar preparat. I no ho saben senzillament perquè no hi van, perquè es pensen que anar al cine no és res especial. Van a veure La La Land al cine perquè sí, perquè toca, perquè hi va tothom. En realitat els importa un rave veure-la al cine, veure-la a casa o no veure-la. Per tant s’enduen el wok i avall! Profund desconeixement, ignorància total. Una mica de respecte, sisplau, pels cines que ens han fet com som.

dissabte, 28 de gener del 2017

Guillem Terribas: “Seré llibreter fins al final”

Llibreter i activista cultural
Foto: Pere Virgili. 

Jubilat de les seves obligacions a la mítica 22 de Girona, Terribas reflexiona a 'Alegra'm la vida' sobre la seva passió cinèfila.

Llegint el teu llibre queda clar que el cinema t’ha fet més bona persona.Sí, jo també ho crec. I és fantàstic perquè molta gent que se’l llegeix em diu que els ha alegrat una mica la vida; per tant, doble alegria, la del cinema i la del llibre.
El cinema et va arribar abans que els llibres, oi?
I tant! Em vaig fer llibreter als 27 anys, o sigui que ja en portava vint veient i vivint el cine, ja m’havia impregnat del tot. Sempre he dit que no soc un lector voraç, sinó més aviat normalet. Vaig lent llegint i m’hi fixo molt. Et recomano, per exemple, Una lectora poc corrent, d’Alan Bennett, que em va encantar. És plena de detalls suggerents en què fixar-se.
Alegra’m la vida parles de cinema i de vida, de com es relacionen.
Sí, no és una successió de batalletes. Cada pel·lícula que menciono em serveix per parlar d’alguna cosa rellevant que m’ha passat a la vida. Per exemple, Romeu i Julieta de Franco Zeffirelli em serveix per parlar de la descoberta de Shakespeare. La meva nit amb Maud, de Rohmer, em fa viatjar, 30 anys després d’haver-la vist per primera vegada -quan jo en tenia 18-, fins a la nit fantàstica en què vaig sopar amb el seu protagonista, Jean-Louis Trintignant, a Girona.
Doctor Zhivago et fa recordar l’amistat amb dos escriptors.

Sí, és el moment més entranyable del llibre, quan recordo Juan Luis Panero i Miquel Pairolí. Poc abans de morir, tots dos em van explicar que, igual que jo, sentien passió pel film de David Lean. No m’ho havien explicat mai abans i em va impressionar saber-ho en un moment en què la mort ja s’endevinava present en les seves vides.
Apareix també Que bonic és viure!
La projectem cada 22 de desembre al cinema Truffaut. És com una revisió dels vots, de la vida, de l’amistat, de l’alegria.
Afirmes que els cinemes no només no desapareixeran sinó que la gent hi tornarà en massa.
N’estic convençut! Anar al cinema és una cerimònia necessària. La gent tornarà a anar-hi de la mateixa manera que quan hi ha un partit del Barça els bars s’omplen a vessar perquè no és el mateix veure’ls a casa que en comunitat, amb els amics i bevent una cervesa. Amb les pel·lícules passa igual, s’han de veure al cine!
Et passa com a mi, que recordes tots els cinemes on has vist les pel·lícules...
Ho recordem perquè li donem la importància que es mereix, senzillament, perquè és la nostra memòria la que ens ho guarda. Aquest és un llibre sobre la memòria.
Parles dels estats d’ànim associats a pel·lícules.
Sí, és el mateix que he fet tota la vida amb els llibres. “Recomani’m un llibre alegre per a una persona que està molt malalta”, em deien sovint. Alegre? No! Que encara el fastiguejaràs més! Com més gent es mori en el llibre més s’alegrarà el lector, perquè veurà que ell encara està viu i encara té forces per continuar lluitant.
¿Una pel·lícula per quan estàs trist i una per quan necessites alegria?
Quan estic trist em poso Million dollar baby, de Cint Eastwood, ploro, em desfogo i em quedo fet una merda. Oli en un llum! I quan vull que m’alegrin la vida reviso L’home tranquil, de John Ford, esclar.
El llibre s’hauria pogut titular també Pel·lícules per a la meva neta?
Potser sí, però llavors hauria tancat massa el públic potencial. Semblaria que si no tens nets aquest no és el teu llibre. La idea inicial era que el llibre fos tan sols la part de les pel·lícules per veure amb els fills o amb els nets. Però al final la introducció es va anar allargant fins que el llibre va quedar en les dues parts que finalment té.
La teva neta Martina deu estar contenta...
I tant! L’altre dia fins i tot va signar algun llibre i tot!
T’agrada per a tu, el títol de llibreter emèrit?
Ui, a mi m’han dit de tot! Terrorista cultural, individu contracultural... Oi que un capellà o un metge ho seran fins que es morin? Jo també: seré llibreter fins al final.
Però expliques que et va costar afirmar que ho eres.
Sí, perquè de ser llibreter mai n’has après prou, sempre estàs en construcció. Bé, arribats a aquest punt potser sí que ja puc dir que ho soc.
A la 22 encara hi deus anar, oi?
Visc a 50 metres de la llibreria, o sigui que hi passo molt sovint. Hi quedo amb gent, arreglo algun aparador i porto la web i les xarxes socials.
Al llibre fas una definició preciosa de cinema: “És una mentida que ens ha emocionat i que la vivim com a real”.
Perseguit per la mort, de Hitchcock, me la crec perquè és mentida. O les pel·lícules de James Bond!
Oh! Em vaig aficionar al cine amb James Bond!
Ah sí? Doncs jo vaig veure Des de Rússia amb amor amb 15 anys i em va encantar!
Toni Vall Publicat a l'Ara 28.01.2017
http://llegim.ara.cat/entrevistes/Sere-llibreter-Fins-al-final_0_1732026802.html