Demà serà un altre dia.

divendres, 19 de maig del 2023

Un tec com a funeral d’en (Bragues) Miquel Ruíz.

En Miquel Ruiz va deixar per escrit que en comptes de funeral, els seus amics havien de fer un bon dinar.


En Miquel Ruiz era foto­pe­ri­o­dista i amic. Tenia nas per a les notícies i mos­trava una certa teme­ri­tat per acon­se­guir les fotos. Sem­pre volia i havia de fer un pas més, fins i tot si no calia, i això li va cos­tar algun dis­gust i alguna pata­cada. Fun­da­dor de Fotògrafs per la Pau, s’ha par­lat molt de la seva dèria per Bòsnia i la feina que hi va fer. Per totes aques­tes coses, el Col·legi de Peri­o­dis­tes el va fer col·legiat d’honor, car­net que ja no va poder reco­llir.

Va tenir una vida activa fins i tot quan va tenir el pri­mer ictus, el 2010. Des de lla­vors li va pas­sar de tot: més ictus, el cor, els pul­mons, les cames, però no parava. Con­ti­nu­ava orga­nit­zant històries i embo­li­cant els seus amics per tirar-les enda­vant. Sem­pre va ser així. Per això a l’acte d’home­natge que se li va fer a la Casa de Cul­tura els qua­li­fi­ca­tius més uti­lit­zats van ser ron­di­nairetos­suttor­ra­co­llons i indis­ci­pli­nat. Però també sor­ne­guerxer­raireama­bleinquietpro­fes­si­o­nalètic i soli­dari.

Quan es va morir ja ho havia orga­nit­zat tot, com sem­pre. No hi va haver fune­ral perquè havia donat el seu cos a la ciència, malmès com el tenia. Però va dei­xar per escrit unes quan­tes coses que s’havien de com­plir. Gent d’El Punt li vam dir adeu men­jant pop a Can Vidal un diven­dres. Però ell ja havia deci­dit com havia de ser el seu adeu: un tec a la Pelosa, amb una gran colla d’amics. La Pelosa era el seu oasi, on es va casar, on feia arros­sa­des amb els amics. Una cala para­disíaca entre el camí de cala Mont­joi i cap Nor­feu, al Parc Natu­ral del Cap de Creus.


Foto: Salvador García Arbós.


Més de vui­tanta per­so­nes s’hi havien de reu­nir dilluns. Però no va comp­tar amb la seva esti­mada tra­mun­tana, i dilluns en bufava. I es va acti­var el pla B: el dinar es va fer al recent­ment bate­jat Casal Miquel Ruiz, a Fortià, el poble on va viure. I lle­gint les últi­mes volun­tats va dei­xar escrit: “Tenint en compte el destí de les meves res­tes, demano, exi­geixo, que el meu fune­ral o cerimònia de comiat sigui una festa on els amics puguin recor­dar-me com vul­guin, que no cele­brin un fune­ral sinó la meva Vida Vis­cuda, però els únics que podran lle­gir unes parau­les seran el meu fill Isaac, la meva esposa Dolors, en Quim Bona­ven­tura, Quim Cur­bet, Gui­llem
Ter­ri­bas
i un panegíric el meu amic Enric Matar­ro­dona.” I així es va fer. Es van men­jar embo­tits de Carns Toni de Girona, el germà d’en Miquel va apor­tar un per­nil de Gra­nada, van beure vins del celler Espelt, en Mindán va fer l’arròs i es van degus­tar xui­xos de La Pun­tual. Es va men­jar molt i es va beure més. Tot exces­siu, com en Miquel. En Lites va fer un mun­tatge radiofònic i sota l’atenta mirada d’una figura a mida real d’en Miquel Ruiz, el nos­tre Bra­gues, va par­lar qui havia de fer-ho. En Quim Cur­bet va lle­gir un poema de Sagarra i en Ter­ri­bas, que no s’havia pre­pa­rat res, van llançar el gran repte: fer cada d’any l’aplec de la Pelosa, asse­gu­rant que era una ins­pi­ració que li havia fet arri­bar en Miquel. En Pep Rodríguez, la pare­lla de fet de l’enyo­rat Pere Bahí, va can­tar i fer can­tar, i així va ser el fune­ral somiat per en Bra­gues. Ah, i l’Enric Matar­ro­dona va escurçar el panegíric que ja havia lle­git en l’home­natge, però es va equi­vo­car i va impri­mir el llarg, cosa que tot­hom li va agrair. Bra­gues, al teu cel sies!

JORDI GRAU "Mirades" 17.05.2023 en el PuntAvui.