La coincidència en les mateixes dates de Sant Jordi, la Setmana Santa i la precampanya, causa embolic.
Els penitents van ser ahir els soferts ciutadans que van desafiar els elements -que al final no van ser els atmosfèrics sinó la resta de ciutadans- i es van acostar a la Rambla. Després de superar no sense dificultats una plaça Catalunya plena de parades de partits polítics, podien ensopegar unes quantes vegades fins arribar als estands de les principals llibreries.
Amb aquestes coincidències de calendari porto un embolic. No sé si Jesús arrossegava una rosa cap al Calvari, si avui haig de regalar una corona d'espines, ni si Maria Magdalena està signant a la Rambla exemplars de Diario de una mujer pública. Al poti-poti Sant Jordi-Setmana Santa s'hi suma encara la precampanya electoral -a tocar del riu, qui sap si perquè sigui més fàcil que hi arribi la sang, coincideixen en pocs metres les parades del PSC, de CiU, d'ERC, el PP i d'ICV amb els seus respectius candidats a l'alcaldia de Girona-, i el resultat només pot ser un: els crucificats del dia són els periodistes a qui els ha tocat treballar.
Passió, el que es diu passió, n'hi posen molta més els escriptors que els vianants que omplen la Rambla després que -primer misteri- els mals auguris climatològics es quedessin només en això, en auguris. Els escriptors i els llibreters saben que s'hi juguen una part de les vendes de l'any -alguns dels primers, tristament, se les juguen totes-, mentre que el gran públic, la massa silenciosa que aprofita la tarda per veure de prop, i els més agosarats fins i tot tocar, aquella cosa anomenada llibres, s'ho agafa amb la calma que comporta el saber que si no en compra un en comprarà un altre, i molta mala sort seria que cap no quedés bé en una lleixa del moble del menjador.
No menor és la passió que en aquesta Setmana Santa-Sant Jordi hi posen els polítics. El convergent Carles Puigdemont reparteix globus i punts de llibre -sota una bandera estelada, arriscant-se que Duran Lleida li apliqui càstig per tal crim a la manera dostoievskiana- just al davant de Blanca Palmada (ERC), que té pensat fer-li arribar un exemplar de Cuenta conmigo, de Jorge Bucay, després de les eleccions. Pia Bosch (PSC), per la seva banda, ven -és un dir- a 15 euros el seu El futur de Girona. Teoria i pràctica. El seu anterior, títol -a mitges amb Joaquim Nadal- era El futur comença ara. Amb tal bibliografia hi ha qui l'alinea entre els futuristes de Marinetti, però hi ha qui prefereix adscriure-la a la ciència-ficció.
Passada la plaça Catalunya, que amb tant partit polític ve a ser com l'hort de Getsemaní, on tant et poden tallar una orella com vendre't per 30 monedes, la Rambla dóna la benvinguda als penitents, que són els pobres ciutadans que han gosat anar-hi a primera hora de la tarda. El perquè, no se sap. És el segon misteri.
Els vianants més veterans -homes que han superat ja la seixantena- tenen la precaució d'utilitzar paraxocs: col·loquen simulant amor o protecció una mà a l'espatlla de la senyora, i la fan anar un metre per davant seu, obrint pas i enduent-se els cops. Qui no ho fa així, supera àmpliament les tres caigudes que marca la tradició per completar el recorregut.
Ocult darrere d'un home amb paraxocs baixo la Rambla a la recerca d'escriptors, cosa difícil perquè no tinc tirada cap als autors catalans i no els diferencio dels dependents de les parades, ja que ningú ha tingut la previsió de col·locar-los un signe distintiu. Intueixo que tot aquell que signa llibres ha de ser escriptor, si no és que les funcions dels empleats de llibreria hagin experimentat un notable salt qualitatiu.
(Coneguts que estan de festa em pregunten si estic passejant. Ho nego en totes tres ocasions, abans no ha cantat el gall. Estic treballant, coi).
Rafel Nadal, que pel gran públic no és Rafel Nadal sinó aquell senyor que surt amb en Cuní, signa exemplars d'Els Mandarins, un mirada sobre personatges que d'una o altra manera tenen poder, i entre els que curiosament no hi ha inclòs ningú de la seva famíla. Carles Monguilod estira un any més de la veta del Vint-i-cinc anys i un dia, per més que alguns càlculs ja el col·loquen més a prop dels 30 anys de carrera que dels 25, però té un bon motiu: a mitja tarda ja signa llibres amb una mà mentre amb l'altra sosté un gin tònic més apropiat per banyar-s'hi que per engolir-lo. Al seu costat, Javier Cercas signa exemplars, sense gin tònic però tampoc nous: Anatomía de un instante. A prop seu hi ha un senyor gran, un jove amb ullleres i una noia somrient que no semblen empleats de Guillem Terribas sinó escriptors. En quedi constància per si de cas. M'asseguren que ha fet acte de presència Maria Mercè Roca, però tampoc no sé si com a política o com escriptora, vet aquí un tercer misteri.
Tanmateix el misteri més gros, més absurd i més incomprensible és el dels compradors. Davant meu i en un minut tres vegades, tres, diferents persones han tingut a les mans El club dels optimistes incorregibles, de Jean-Michel Guneassia, i en tres més Sunset Park, de Paul Auster, dos dels millors llibres ja no de l'any sinó de la dècada, i en totes tres ocasions el comprador ha optat per pseudoliteratura. Aixó sí, pseudoliteratura embolcallada en una bonica faixa que l'elogia fins el paroxisme. Dedueixo que els llibres són com les persones: amb la faixa dissimulen i oculten la realitat. Quan se la treuen i veiem el que hi ha, ja les tenim a casa i no hi ha manera de retornar-les.
Crònica d' Albert Soler, publicada en El Diari de Girona 24.04.11
Els penitents van ser ahir els soferts ciutadans que van desafiar els elements -que al final no van ser els atmosfèrics sinó la resta de ciutadans- i es van acostar a la Rambla. Després de superar no sense dificultats una plaça Catalunya plena de parades de partits polítics, podien ensopegar unes quantes vegades fins arribar als estands de les principals llibreries.
Amb aquestes coincidències de calendari porto un embolic. No sé si Jesús arrossegava una rosa cap al Calvari, si avui haig de regalar una corona d'espines, ni si Maria Magdalena està signant a la Rambla exemplars de Diario de una mujer pública. Al poti-poti Sant Jordi-Setmana Santa s'hi suma encara la precampanya electoral -a tocar del riu, qui sap si perquè sigui més fàcil que hi arribi la sang, coincideixen en pocs metres les parades del PSC, de CiU, d'ERC, el PP i d'ICV amb els seus respectius candidats a l'alcaldia de Girona-, i el resultat només pot ser un: els crucificats del dia són els periodistes a qui els ha tocat treballar.
Passió, el que es diu passió, n'hi posen molta més els escriptors que els vianants que omplen la Rambla després que -primer misteri- els mals auguris climatològics es quedessin només en això, en auguris. Els escriptors i els llibreters saben que s'hi juguen una part de les vendes de l'any -alguns dels primers, tristament, se les juguen totes-, mentre que el gran públic, la massa silenciosa que aprofita la tarda per veure de prop, i els més agosarats fins i tot tocar, aquella cosa anomenada llibres, s'ho agafa amb la calma que comporta el saber que si no en compra un en comprarà un altre, i molta mala sort seria que cap no quedés bé en una lleixa del moble del menjador.
No menor és la passió que en aquesta Setmana Santa-Sant Jordi hi posen els polítics. El convergent Carles Puigdemont reparteix globus i punts de llibre -sota una bandera estelada, arriscant-se que Duran Lleida li apliqui càstig per tal crim a la manera dostoievskiana- just al davant de Blanca Palmada (ERC), que té pensat fer-li arribar un exemplar de Cuenta conmigo, de Jorge Bucay, després de les eleccions. Pia Bosch (PSC), per la seva banda, ven -és un dir- a 15 euros el seu El futur de Girona. Teoria i pràctica. El seu anterior, títol -a mitges amb Joaquim Nadal- era El futur comença ara. Amb tal bibliografia hi ha qui l'alinea entre els futuristes de Marinetti, però hi ha qui prefereix adscriure-la a la ciència-ficció.
Passada la plaça Catalunya, que amb tant partit polític ve a ser com l'hort de Getsemaní, on tant et poden tallar una orella com vendre't per 30 monedes, la Rambla dóna la benvinguda als penitents, que són els pobres ciutadans que han gosat anar-hi a primera hora de la tarda. El perquè, no se sap. És el segon misteri.
Els vianants més veterans -homes que han superat ja la seixantena- tenen la precaució d'utilitzar paraxocs: col·loquen simulant amor o protecció una mà a l'espatlla de la senyora, i la fan anar un metre per davant seu, obrint pas i enduent-se els cops. Qui no ho fa així, supera àmpliament les tres caigudes que marca la tradició per completar el recorregut.
Ocult darrere d'un home amb paraxocs baixo la Rambla a la recerca d'escriptors, cosa difícil perquè no tinc tirada cap als autors catalans i no els diferencio dels dependents de les parades, ja que ningú ha tingut la previsió de col·locar-los un signe distintiu. Intueixo que tot aquell que signa llibres ha de ser escriptor, si no és que les funcions dels empleats de llibreria hagin experimentat un notable salt qualitatiu.
(Coneguts que estan de festa em pregunten si estic passejant. Ho nego en totes tres ocasions, abans no ha cantat el gall. Estic treballant, coi).
Rafel Nadal, que pel gran públic no és Rafel Nadal sinó aquell senyor que surt amb en Cuní, signa exemplars d'Els Mandarins, un mirada sobre personatges que d'una o altra manera tenen poder, i entre els que curiosament no hi ha inclòs ningú de la seva famíla. Carles Monguilod estira un any més de la veta del Vint-i-cinc anys i un dia, per més que alguns càlculs ja el col·loquen més a prop dels 30 anys de carrera que dels 25, però té un bon motiu: a mitja tarda ja signa llibres amb una mà mentre amb l'altra sosté un gin tònic més apropiat per banyar-s'hi que per engolir-lo. Al seu costat, Javier Cercas signa exemplars, sense gin tònic però tampoc nous: Anatomía de un instante. A prop seu hi ha un senyor gran, un jove amb ullleres i una noia somrient que no semblen empleats de Guillem Terribas sinó escriptors. En quedi constància per si de cas. M'asseguren que ha fet acte de presència Maria Mercè Roca, però tampoc no sé si com a política o com escriptora, vet aquí un tercer misteri.
Tanmateix el misteri més gros, més absurd i més incomprensible és el dels compradors. Davant meu i en un minut tres vegades, tres, diferents persones han tingut a les mans El club dels optimistes incorregibles, de Jean-Michel Guneassia, i en tres més Sunset Park, de Paul Auster, dos dels millors llibres ja no de l'any sinó de la dècada, i en totes tres ocasions el comprador ha optat per pseudoliteratura. Aixó sí, pseudoliteratura embolcallada en una bonica faixa que l'elogia fins el paroxisme. Dedueixo que els llibres són com les persones: amb la faixa dissimulen i oculten la realitat. Quan se la treuen i veiem el que hi ha, ja les tenim a casa i no hi ha manera de retornar-les.
Crònica d' Albert Soler, publicada en El Diari de Girona 24.04.11
