dissabte, 27 de juny de 2020

Guillem Terribas

Callaham Ruiz. Foto: Guillem Terribas.
No recordo gaire bé quan el vaig conèixer. Fa tant de temps que el tinc interioritzat, que he oblidat el moment concret en què vam coincidir per primera vegada. Ja em perdonareu, sobretot ell –espero–, però en això i en els noms soc una mica com un polític, un desastre; em costa força recordar la fotografia, l'anècdota, allò que dona peu al feeling. Com em sol dir un altre amic amb una frase que m'he fet meva: «No em van estimular gaire quan era petit i ja se sap...». Per sort o per desgràcia, el que no he oblidat és que durant la segona meitat de la dècada passada, un grup d'amics i coneguts van organitzar a Figueres el Festicurts, un modest festivalet de curtmetratges. Si no vaig errat, el vam convidar com a membre del jurat d'una d'aquelles primeres edicions i, des de llavors, ja no vam deixar de rebre el seu suport desinteressat, centrat en el seu inefable i reconegut do de gents, o en els números de telèfon de la seva cobejada agenda, que pel cas vindria a ser el mateix. Tant és així que, entre d'altres, ens va ajudar a «segrestar» per a l'ocasió flamants celebritats del món de la interpretació, com Sergi López, o de tòtems cinematogràfics, com Ventura Pons. Sense cap mena de dubte, va ser durant aquells anys de vi, flaones i curts que vam acabar de forjar la nostra amistat, com en Rick i en Louis al final de Casablanca, una relació còmplice i directa amb el cinema com a nexe d'unió, que va anar eixamplant ­terreny amb el pas dels anys.
Guillem Terribas. Foto: Callaham Ruiz.

Des de llavors, el personatge en qüestió es va acabar vinculant a la meva persona, a les meves dèries, als projectes en els quals m'he anat emmerdant d'una o una altra manera: Scalletti: Girona connection, Acocollonat, Sant Martí i molts altres, alguns dels quals encara al forn. I no he estat l'únic. Mèdici gironí al qual és impossible no oferir-li prendre part, no demanar-li ajuda o consell, o simplement no voler tenir-lo a prop, pel que pugui ser. La seva afabilitat, el seu seny, la seva bonhomia i experiència donant empremtes i apagant focs, l'han convertit en un prohom com els d'abans, d'aquells al servei de tots i respectat per tothom. I heu provat de fer un cafè amb ell? Tothom que el veu el saluda! A Girona, que és terra d'esquerps! Per no parlar del seu innegable poder de la ubiqüitat. Paraula. «Quan sigui gran vull ser com tu», li he dit més d'una vegada. I el cabró riu. Ara fa uns anys que assegura estar jubilat però fa i desfà més que mai. I també escriu i fa de marit, pare i avi. El meu ídol després de Clint Eastwood. I Traci Lords. Les ciutats es fan grans en bona part pels personatges que hi neixen, que hi viuen, que se les estimen i que, sobretot, encomanen als altres el seu flow, la seva energia positiva. Girona és gran, avui, en bona part per ell, pel de La 22, pel «terrorista» cultural, pel del cinema Truffaut i la Creu de Sant Jordi. Per en Guillem Terribas. Però a ell tant li fa, tot això. Demà serà un altre dia.
CALLAHAN RUIZ , publicat en el Diari de Girona 27.06.2020

dimarts, 23 de juny de 2020

La Devesa pren força per al ‘Sant Jordi’ del juliol

 Els llibreters de Girona estudien diverses opcions i una altra possibilitat que veuen de bon ull és posar les parades a la plaça de la Independència i obrir fins a la mitjanit.


Un dia radiant i la Rambla plena a vessar; tothom amb un llibre i una rosa a la mà. I a tocar, a la plaça Catalunya, associacions, col·lectius i partits polítics fent propaganda de les seves accions i campanyes. El que seria un clàssic Sant Jordi ja és passat o ciència-ficció, perquè pel mig ens ha passat per sobre una pandèmia global que ho ha engegat tot en orris. Malgrat això, tal com es va anunciar a l’abril, la festa literària i de les roses de Sant Jordi tindrà lloc, excepcionalment, el 23 de juliol, un dijous.
Bé, més que un Sant Jordi serà una festa estival al voltant del llibre i la rosa, i són diverses les opcions que hi ha sobre la taula perquè aquesta celebració sigui un èxit. 
Concretament, a Girona, els llibreters de la ciutat fa setmanes que es reuneixen per posar-se d’acord i consensuar una proposta que agradi a l’Ajuntament, que, pel que diuen, està obert a escoltar i a facilitar les coses. En espera de la reunió definitiva amb el consistori i tenint clar que fer-ho com és tradicional a la Rambla ja està descartat, l’opció que està prenent més força entre els paradistes del sector del llibre seria la Devesa. El fet que allà no hi ha problema d’espai per mantenir les distàncies socials –entre parada i parada, però també per al públic– i, sobretot, l’ombra que proporcionen els plàtans –en ple mes de juliol– són dues de les principals bases. Que també pugui coincidir amb la celebració d’una nova edició de Firatast –pendent encara de l’aprovació– puja enters entre els partidaris.
La Devesa, on s’estan recol·locant alguns dels pocs concerts de música programats aquest estiu també, pot permetre que es facin activitats paral·leles, com ara actuacions musicals, firmes de llibres o contacontes.
Una altra opció que s’estaria valorant és la de la plaça de la Independència, un espai a l’epicentre urbà on ja anteriorment ha tingut lloc alguna festa literària prèvia al Sant Jordi, com ara la de les firmes de llibres. El fet que només seran una desena les llibreries participants, la proximitat amb molts d’aquests establiments, que a la tarda ja no hi tocarà el sol i que allà, a la plaça de Sant Agustí, sempre hi bull l’activitat d’oci i social fan que aquesta candidatura també tingui molta requesta entre alguns dels llibreters consultats.
Un altre dubte que hauran de resoldre té a veure amb els horaris. No està clar que tothom vulgui arrencar la jornada ben d’hora, a les nou del matí. El sector editorial, llibreter i de la flor treballa perquè a Barcelona les parades estiguin obertes fins a les dotze de la nit. Aquí també es demanarà que així sigui i, per tant, que l’esdeveniment comenci a la tarda seria una decisió més que raonable, pel fet que la jornada s’allargarà per darrere en uns horaris més propis dels calorosos dies d’estiu.
Res no està decidit i això només son alguns dels pros i els contres que hi ha per celebrar aquesta diada alternativa. També el gremi de floristes hi haurà de dir la seva. I així, tothom content. 

Guillem Terribas: “No se’n pot dir un Sant Jordi”


Es faria una cavalcada de Reis a l’estiu si el coronavirus hagués afectat les celebracions del Nadal? I si es fes, se’n diria igual: la cavalcada de Reis?” La pregunta, que té una resposta clara (no), és la que es fa l’exllibreter i activista cultural Guillem Terribas a l’hora de parlar d’aquest Sant Jordi. S’estima més referir-s’hi com una festa d’estiu del llibre i la rosa –“I ja està”– o, de retruc, “d’un retorn a la llibertat de poder tornar a sortir i disfrutar de la vida”. Explica que està content que es pugui celebrar un acte alternatiu, però insisteix a dir que és absurd dir-ne Sant Jordi, perquè “no és el mateix”. Està al cas de les diferents propostes que s’estan pensant per celebrar aquesta diada i ell és dels que estarien a favor de fer-ho a la Devesa. Creu que seria el millor lloc per evitar el sol i per l’espai que ofereix per mantenir les distàncies. Mirant enrere –sense ira–, recorda que aquesta arbreda era l’espai preferit pels gironins per festejar en època estival, i la Rambla a l’hivern. També, que tots els canvis de data del Sant Jordi no han estat un èxit, com aquells anys en què, com que coincidia amb festius, es va celebrar el 27 d’abril. Per això insisteix a voler anomenar-la “la festa del llibre de l’estiu”. Alguna cosa en deu saber, aquest home, que va rebre el premi Trajectòria 2018 de la Setmana del Llibre en Català, d’un sector que cerca la manera de reflotar.
JORDI CAMPS LINNELL, publicat en el PuntAvui 23.06.2020

dimecres, 17 de juny de 2020

La Vérité : Duel d’actrius

LA VÉRITÉ
França, 2019
Direcció: Hirokazu Koreeda
Intèrprets: Catherine Deneuve,Juliette Binoche,
Ethan Hawke,Clémentine Grenier
Gènere: drama familiar
Durada: 105 minuts
Idioma: francè



El director japonès Hirokazu Koreeda, nascut a Tòquio ara fa cinquanta-vuit anys, va començar a treballar a la televisió i amb els anys s’ha guanyat el prestigi com a guionista, productor i director de films que han estat molt ben valorats per la crítica, algunes de les seves pel·lícules han guanyat diversos premis.
La Vérité (2019) és una pel·lícula totalment francesa, però dirigida i pensada per un japonès. I aquesta n’és possiblement la gràcia: fer cinema a la manera francesa –intimista, de llargs diàlegs, amb preguntes i dubtes, amb molts primers plans– i amb dues reconegudes actrius franceses, però amb un toc que la fa diferent, la cultura del director, que li dona un toc personal que l’espectador pràcticament no nota, però que fa que el film, la història, tingui un altre ritme.
Segons sembla, l’actriu Juliette Binoche feia temps que volia tenir una trobada artística amb la «diva» i admirada actriu Catherine Deneuve. L’experiència i el saber fer de la Catherine fan que superi la prova i li «robi» protagonisme a la Binoche, que té clar que davant d’una actriu com la Deneuve no hi té res a fer i la deixa fer. La Juliette, sense cap complex, es posa, durant tota la història, durant tot el que dura el film, en un segon pla, i aquest fet li dona una prestància i elegància que l’espectador agraeix a l’actriu. Per altra banda, aquesta realitat, aquesta relació interpretativa de les dues actrius, que l’espectador veu i ha sabut captar, és el que vol el director en la seva història, la d’una actriu que ja ve de tornada, que ha estat la més desitjada i premiada de la seva generació i que encara, a una edat considerable, continua dominant la situació i continua essent una actriu desitjada pels directors, i, també, que encara conserva fragments d’aquell glamur que va fer anar de bòlit a companys de repartiment i als mateixos espectadors. Aquest és el personatge de Fabienne, interpretat per la gran Catherine Deneuve, que en el film acaba de publicar les seves memòries, on explica tot i més de la seva intensa vida com a actriu i alguns fets de la seva vida íntima.

Lumir, el personatge interpretat per Juliette Binoche, és la filla de la Diva, treballa de guionista en films i sèries de televisió i viu a Amèrica, i entra a la història de Fabienne perquè, després d’un temps de tenir una relació amb la seva mare a distància, es trasllada uns dies a París per visitar-la, acompanyada del seu marit, un actor americà de segona fila (amb una interpretació molt convincent d’Ethan Hawke) i la seva filla petita.
Mare i filla es retroben després de bastant de temps que no s’havien vist. Es respecten, sobretot la filla, però hi ha una tensió continuada i aquesta vegada més intensa i conflictiva a causa de les memòries que l’actriu acaba de publicar. La filla no està d’acord amb diversos passatges del llibre ni amb l’oblit que té de la seva existència dins la vida de l’actriu, segons el que hi ha escrit.
Per tant, tenim històries de cinema, relacions familiars amb rerefons d’egoisme i lluita de fortes personalitats, d’ego entre una actriu i el seu entorn més pròxim. Per la veterana actriu, la seva fita com a professional dins el món de l’espectacle sempre ha passat per davant de la seva vida íntima i dels pensaments personals.
Ara bé, la gràcia d’aquesta pel·lícula no és només la trobada de les dues actrius dives del cinema francès, ni tampoc la història d’una actriu i la seva filla, sinó el to de comèdia i la manera d’explicar una situació conflictiva, que podria arribar a ser dramàtica, amb un to positiu i fins i tot irònic, i gens tràgic. 
Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

diumenge, 14 de juny de 2020

Torna la màgia al Truffaut de Girona

El cinema és un dels primers a il·luminar altra vegada la gran pantalla.

Passen deu minuts de les quatre de la tarda. Hi ha nervis i molta emoció. D'aquí cinc minuts es tornarà a engegar el projector de la pantalla del cinema Truffaut de Girona, que reobre després de noranta dies de tancament obligat. "És un moment històric encara que no en siguem conscients. No hi ha cap precedent de tres mesos sense cinema i amb tot tancat", explica Guillem Terribas, ànima de la Llibreria 22 i president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestiona un dels pocs cinemes públics de Catalunya, propietat de l'Ajuntament gironí.
Amb l'inici de les obres a l'edifici de l'antic cinema Modern, el Truffaut es va traslladar al cinema Albéniz Plaça, des d'on continua programant pel·lícules en versió original i cinema d'autor. Però aquesta tarda presentava un aspecte diferent. La mascareta és obligatòria dins de la sala i durant tota la pel·lícula, a l'entrar has de rentar-te les mans amb gel i la majoria de butaques estan precintades amb una cinta marró i una de vermella i blanca: només es pot seure en una de cada tres cadires, i com a molt per parelles. "Ara tenim 42 de les 125 butaques disponibles, és a dir, un terç. I a partir de dilluns, que entrem en fase 3, en podrem utilitzar la meitat", indica el coordinador del cinema, Carles Ribas, que es nota que està nerviós abans de la primera sessió de la reobertura: "Ens sentim com els nens quan tornen a l'escola després dels tres mesos d'estiu, teníem tantes ganes de poder tornar a obrir!"
La tornada va crear molt interès pels diversos mitjans
de comunicació. 

I, mentre ho expliquen, comencen a desfilar els primers vuit espectadors que no s'han volgut perdre la reobertura. "Tenia moltes ganes de canviar de pantalla, a casa em distrec massa. Soc un habitual del Truffaut i l'he trobat molt a faltar", reconeix Jordi Güell. Una fila més enrere, assenteix amb el cap Jordi Mitjà: "Sobretot enyorava tota la litúrgia: soc d'Hostalric i sempre que venim primer fem un volt per Girona, després venim al Truffaut i, quan sortim, anem a sopar".
Encadenats a una veritat
Per donar la  bentornada al públic fidel, els impulsors del cinema han escollit dues pel·lícules ben diferents. D'una banda, La verdad, de Hirokazu Kore-eda. "La gràcia d'aquesta pel·lícula, a banda que és totalment francesa però pensada i dirigida per un japonès, és el to de comèdia i la manera d'explicar una situació conflictiva, que podria arribar a ser dramàtica, amb un to irònic i gens tràgic", assegura Terribas, que va insistir a programar-la el primer cap de setmana de la reobertura.
I l'obra comparteix cartell amb un clàssic:  Encadenats, d'Alfred Hitchock, la preferida de François Truffaut, l'inspirador del cinema. "No podem mirar al futur sense veure d'on venim. Vam pensar en alguna de Hitchock, i ens vam decantar per aquesta perquè és una de les seves millors pel·lícules, tot i que potser no és de les més conegudes", diu el llibreter, que també destaca una connexió entre les dues pel·lícules que ha trobat l'escriptor Josep Maria Fonalleras i en què ells no havien pensat: "La veritat que hem passat i per la qual hem estat encadenats a no poder sortir de casa".
Aspecte de la sala. Foto: Jordi Camps. 
Els conillets d'índies de tots els cinemes"Fa setmanes que la gent em para pel carrer per preguntar-me quan obrirem. És un motiu d'orgull que la gent el trobi a faltar", ressalta Ribas mentre ven les entrades. El de Girona és un dels primers cinemes de Catalunya que ha tornat a il·luminar la pantalla. "Les distribuïdores tot just estan engegant i les primeres estrenes no arriben fins al 19 de juny. I vam pensar que, sent un cinema públic, havíem d'obrir abans", assenyala el coordinador. I Guillem Terribas afegeix: "Som una mica com els conillets d'índies de tots els cinemes. Perquè així la gent no tingui por de venir i torni a les sales de cinema".De fet, el Truffaut és una rara avis de la seva espècie. A més de ser públic, sol programar pel·lícules diferents de les que ofereixen les grans sales de cinema: "No som competència seva, som un complement. Com ho són les biblioteques per a les llibreries", diu com a exemple Terribas.Terribas va ser una de les deu persones que van fundar el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que inclou també Salvador Montalt, Àngel Quintana, Paco Vilallonga, Imma Merino i Ingrid Guardiola, entre d'altres. I el que va començar com un cicle de cinema en versió original d'una setmana, es va plasmar al cap de dos anys en una sala pròpia dins el desaparegut Cinema Modern, per oferir cada setmana una pel·lícula en versió original, a més d'organitzar debats, presentacions i cicles."És l'aventura d'una colla de bojos. I el que em té el cor robat i meravellat és que fa més de 30 anys que les mateixes deu persones continuem junts per amor a l'art, i amb les mateixes ganes que el primer dia", confessa amb emoció Terribas mentre mira les portes del Truffaut, que aquesta tarda, per fi, ha pogut tornar a fer brollar la màgia del cinema després de noranta dies en la foscor del coronavirus.
MARIA GARCIA publicat a l'ARA.Cat 13.6.2020

dimecres, 3 de juny de 2020

El Truffaut de Girona, punta de llança del retorn dels cinemes a Catalunya

La sala gironina reobrirà el 12 de juny amb estrictes mesures sanitàries.
Interior del Cinema Truffaut. Foto: David Borrat

Els cinemes catalans comencen a veure la llum. Després de tres mesos aturats per la pandèmia de covid-19, el 12 de juny reobriran les portes del Truffaut de Girona, que serà el primer cinema català que reprèn el seu funcionament normal. I ho farà sense ni tan sols esperar-se a l'arribada d'estrenes, projectant el clàssic de Hitchcock Encadenats i el nou treball de Hirokazu Koreeda, La verdad, amb Catherine Deneuve, que ja es va estrenar comercialment l'any passat però que al Truffaut encara no havien tingut l'ocasió de passar. El divendres següent arribarà la primera novetat, Matthias & Maxime, l'última pel·lícula dirigida i protagonitzada per l' enfant terrible canadenc Xavier Dolan, i el 26 de juny la guanyadora del premi Talents del D'A, Un blanco, blanco día. Tot, com sempre al Truffaut, en versió original subtitulada.
El Truffaut porta instal·lat des del maig del 2019 en una de les tres sales dels Cinemes Albéniz Plaça, a l'espera que acabin les obres de remodelació de l'antic Cinema Modern, però el 12 de juny no obriran les tres sales del complex, sinó únicament la del Truffaut. Que el Truffaut s'afanyin a reobrir mentre la majoria de cinemes catalans s'esperen al 26 de juny, que és quan arribarà el primer bloc important d'estrenes, té a veure amb les característiques del cinema gironí. “Som un cinema públic”, explica Guillem Terribas, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que gestiona la sala i des del 2018 té un conveni amb el consistori gironí. “Entenem que per als altres cinemes és difícil reobrir mentre no hi hagi estrenes, però volem animar la gent a tornar al cinema i recuperar de mica en mica la normalitat”, afegeix.
El funcionament del cinema, tanmateix, no serà el normal. L'aforament de 120 butaques quedarà reduït a unes 30-35 localitats que estaran senyalitzades per tal de garantir la distància de seguretat entre els espectadors, que hauran de portar mascareta al cinema –ells en tindran algunes a mà per si de cas algú se n'oblida–. Les quatre sessions habituals es convertiran en tres per tal de tenir temps entre sessió i sessió de netejar i desinfectar les sales i, especialment, les zones de contacte amb l'espectador. Al cinema hi haurà dispensadors de gel hidroalcohòlic, tot el personal portarà guants i no es vendran crispetes ni begudes.
Els Verdi reobriran amb el BCN Film Fest
Les mesures sanitàries del Truffaut no són gaire diferents a les que hauran d'adoptar els Cinemes Verdi de Barcelona quan reobrin el dijous 25 de juny per acollir el seu propi festival, el BCN Film Fest, que inaugurarà el drama de David Ilundain Uno para todos, amb David Verdaguer. David García, responsable de màrqueting dels cinemes, explica que també reduiran l'aforament –“En principi treballem amb la idea d'un 30%”– i les sessions i contractaran personal per reforçar les mesures sanitàries de neteja i desinfecció. “Abans treballaven només als matins, però ara hi hauran de ser tota la jornada perquè els lavabos es netejaran cada 30 minuts i les sales entre sessió i sessió”, diu García.
El reforç de neteja també afectarà les màquines expenedores d'entrades i les taquilles i està previst renovar els filtres de purificació de l'aire condicionat. Als Verdi tampoc se sentirà olor de crispetes acabades de fer a l'entrada: “Em temo que durant un temps les crispetes calentes desapareixeran del cinema i com a molt es vendran les envasades –apunta–. En el sector estem molt conscienciats i seguirem les directrius que va proposar la Federació de Cinemes d'Espanya. I, si pecarem d'alguna cosa, serà d'excés de zel”. En principi només reobriran les sales del carrer Verdi. Els Verdi Park del carrer Torrijos hauran d'esperar.
Fora de Catalunya els primers a posar en marxa els projectors seran tres sales de la cadena Cinesa: els Cinesa As Cancelas de Santiago de Compostel·la, els Cinesa Puerto Venecia de Saragossa i els Cinesa Luxe Bonaire de València, que reobriran el dilluns 8 de juny, amb les mesures sanitàries ja esmentades i una programació de reestrenes recents com Onward, Joker, Paràsits, Expedient Warren, Bloodshot i alguns clàssics populars dels 80 i 90 com Caçafantasmes, Matrix i Els Goonies. El preu, com és d'esperar, serà especial per animar el públic i anirà dels 4,90 euros dels cinemes Cinesa als 5,90 dels Cinesa Luxe.

Les primeres estrenes de la desescalada

Matthias & Maxime, de Xavier Dolan, que al març ja es va poder veure durant tres dies a Filmin, serà la primera estrena que arribarà als cinemes després de l'aturada pel coronavirus: el 19 de juny. Una setmana després, el 26, desembarcarà el primer bloc important d'estrenes amb la comèdia indie amb Dakota Johnson Personal assistant, el drama esportiu Corre como una chica, la brasilera Divino amor, la road movie espanyola La cinta de Álex i, casualitats de la vida, dues cintes islandeses: el drama rural Oro blanco i el thriller dramàtic Un blanco, blanco día. Excepte Personal assistant, totes són estrenes de distribuïdores independents. El primer títol amb un cert ganxo comercial arribarà el 3 de juliol (el Pinotxo de Garrone i Benigni) i el primer blockbuster serà Tenet, de Christopher Nolan, que s'estrenarà el 17 de juliol.
XAVI SERRA , publicat a l'Ara.com 03.06.2020