Demà serà un altre dia.

dijous, 25 d’agost del 2016

Mor als 96 anys l'excap d'estudis del Vicens Vives Joaquim Estrach

Professor de matemàtiques de centenars de gironins és recordat per la seva entrega i exigència.

El professor Joaquim Estrach Frigolé ha mort als 96 anys. Home d'important presència física i veu potent, va ensenyar matemàtiques a centenars de gironins i va marcar una època com a cap d'estudis a l'Institut Jaume Vicens Vives des de mitjans dels anys 70 fins a la seva jubilació, l'any 1986. Estrach va ser enterrat dilluns en una cerimònia al tanatori de Sant Gervasi. Els últims anys havia viscut en una residència a Cerdanyola del Vallès.
El Sr. Estrach. Foto: Marc Martí
Enamorat de les matemàtiques, sobretot la més clàssica i de l'àlgebra, Estrach va dedicar més de seixanta anys de la seva vida a la docència, entre l'acadèmia de can Coquard i l'institut Jaume Vicens Vives. En la seva joventut, l'any 1938 va haver d'anar a la guerra. A les Borges Blanques va caure en un pou i va estar tres dies sense menjar ni beure. Va acabar en un camp de concentració a Deusto. Després va començar a estudiar Químiques. Li agradaven sobretot les matemàtiques. En una entrevista a Diari de Girona, fa deu anys, assegurava que «a les classes, quan hi havia nois que es preparaven per a enginyers, jo disfrutava preparant-los».
Ja abans d'acabar la carrera va entrar a l'Acadèmia Coquard on hi exerciria de professor tota la seva vida docent. L'any 1971 va treure's les oposicions i el van destinar a Banyoles. Després d'una permuta va traslladar-se, al cap de poc al Vicens Vives. Allà, sense abandonar l'Acadèmia Coquard, va marcar una época com a profesor i també cap d'estudis. Era seguidor del Girona FC i soci del GEiEG i durant molts anys anava molt sovint al castell de Sant Miquel i als Àngels. Apassionat de la muntanya, de jove havia pujat a cims com la Pica d'Estats, el Mont Perdut o l'Aneto. Investigant informes policials, l'historiador Josep Clara va trobar que a l'Institut, entre finals dels anys 60 i principis dels 70 hi havia dos professors considerats desafectes al règim: Rosina Lajo i ell.
Degut a l'emprempta que va deixar en l'institut fa uns vuit anys, se li va dedicar un carrer interior del centre. Només hi ha dos noms més amb aquest privilegi: Dolors Condom i Ignasi Bonnin. Ho recorda l'exdirectora Elisabet Saguer que apunta que «tenia molt caràcter però molt bon cor». «Amb un crit, feia creure tothom» i va afirmar que «treballava sempre perquè l'institut fos cada dia millor».
L'exprofessor de física de l'institut Paco Simón, explica que el seu excompany es dedicava totalment a l'ensenyança. «No trobava mai el moment de jubilar-se. Va esperar als setanta anys i perquè quasi el van treure». «Era molt treballador i ho dominava tot. Tant podia fer matemàtiques, com literatura o història. Tenia molt de geni. M'agradava fer-lo empipar perquè l'estimava i era la manera de relacionar-m'hi».
El cronista oficial de la ciutat, Enric Mirambell, defineix Estrach com «un gran professor tant a l'institut com a l'acadèmia Coquard. Era un home sacrificat i entregat que coneixia molt bé la matèria i l'explicava molt bé. Era exigent amb els alumnes però també amb si mateix».
L'exalcalde Joaquim Nadal va incidir en detallar que Estrach era «un professor exigent i seriós. Molt contundent però molt implicat i compromès amb la millora de la docència. Tenia molt bona relació amb el claustre i tothom en tenia un bon concepte».
Diari de Girona 25.08.2016
* Vaig tenir el Sr. Estrach de professor de matemàtiques el tercer curs de batxillerat, a l'institut vell del carrer de la Força. Vaig ser un alumne discret, assegut en els darrers bancs de la classe per qüestions d'abecedari. Alguna vegada va pronunciar el meu nom: Terribas, amb un to "autoritari"  que sempre em va quedar. Era una persona que ens feia molt de respecte. Li agradava molt el futbol. Jo era molt mal estudiant de matemàtiques i em va suspendre amb tota la raó del mon. Molts anys més tard, un dia va entrar a la llibreria, va donar unes voltes, va mirar llibres i quan va marxar em va dir: adéu Terribas, amb el mateix to. Se'n recordava del meu nom! Va venir moltes més vegades a la Llibreria i ens vam trobar pel carrer i al camí del Santuari d' Els Àngels, tot i la seva avançada edat, caminava molt bé.
Ja m'ha passat altres vegades, personatges que de vailet em feien molt de respecte i fins i tot una certa por, amb els anys quan els he conegut   millor, he comprovat que eren unes bellísimes persones, intel·ligents, agradables i amables. El Sr. Estrach era un d'ells.
Guillem Terribas  

Girona acomiada Aragó amb una cerimònia sòbria

Centenars d'amics i lectors van assistir ahir al funeral a la basílica de Sant Feliu.  L'escriptor va escollir un gravat d'Enric Marquès i un dels ‘Quatre quartets' de T.S. Eliot per al recordatori.

Familiars i amics van omplir ahir al matí la basílica de Sant Feliu de Girona per acomiadar el periodista i escriptor Narcís-Jordi Aragó en una cerimònia sòbria, sense més parlaments que el retrat que va llegir Pep Radresa en nom de la família i la lectura de les Benaurances de l'Evangeli segons sant Mateu. El mateix Aragó havia estipulat la senzillesa de l'acte en les seves últimes voluntats, incloent-hi la brevetat, la contenció i fins la humilitat del taüt, una caixa de fusta natural que només adornaven un ram de roses i una creu també de fusta.
Foto: Manel LLadó
En canvi, no va ser possible que, com hauria estat el seu desig, mossèn Pere Domènech oficiés la missa per les seves exèquies pel fet que es trobava de viatge a Terra Santa. Joan Riu, el rector assignat per substituir-lo, va excusar el contratemps amb la lectura d'un whatsapp de mossèn Domènech en què, des de la distància, s'unia “a la pregària en l'hora del comiat” de Narcís-Jordi Aragó, “un referent per a molts gironins”.
En la seva homilia, Joan Riu va subratllar també la gran estima que l'escriptor sentia per Girona i “les seves pedres venerables”, així com les seves profundes conviccions cristianes i les seves qualitats de “bon espòs, amic entranyable i mestre en periodisme”, que s'expressava amb “una escriptura àgil i acurada”. Riu va recordar que havia tingut ocasió de constatar el caràcter “proper, falsament distant” d'Aragó en les sessions de cinefòrum que havien compartit tant a Salt com a Banyoles i Vidreres, i va agrair-li “el seu humil mestratge i el seu compromís”.
La part més emotiva de la cerimònia va arribar just al final, quan la veu de la mezzosoprano Titon Frauca va recórrer la basílica amb una esgarrifança, i Pep Radresa, marit d'una de les nebodes d'Aragó, Muntsa Bosch Aragó, va llegir un text breu en nom de la família [el reproduïm sencer al peu d'aquesta pàgina] en què, a més d'honorar la memòria de Mercè Huerta, la dona de l'escriptor, que va morir fa just un any, es resumien els trets principals del seu caràcter en “l'amor per Girona, l'austeritat i la generositat”.
En el recordatori, Aragó, reafirmant fins a última hora les seves lleialtats, va voler que hi estampessin un gravat de l'artista Enric Marquès, per qui va sentir sempre una estima i un respecte capaç de vèncer qualsevol diferència ideològica, i que representa la Girona vella coronada pels campanars de Sant Feliu i la Catedral. A l'interior, va demanar que s'hi imprimís un dels Quatre quartets de T.S. Eliot, un dels seus llibres de capçalera: “La comunicació dels morts és parlada amb foc / més enllà del llenguatge dels vius.” A la sortida, pensant en com parlar-hi a partir d'ara, alguns dels assistents comentaven com, en l'últim any, Aragó havia trencat la seva reticència a l'ús de l'ordinador per comunicar-se amb aquells qui estimava almenys a través del correu electrònic.
Eva  Vázquez, el Punt-Avui 25.08.2016
OPINIÓ

Generós i exigent
Foto: Lluis Serrat

GUILLEM TERRIBAS ROCA
Narcís Jordi Aragó va ser un home savi, generós i molt exigent. També un cavaller, elegant, educat i amb una timidesa dissimulada.
Tenia uns coneixements extraordinaris i una capacitat de relacionar temes, personatges, dates i anècdotes. Envejable el fitxer de dades que devia tenir. Però també tenia una gran memòria per saber el que hi tenia i a on ho tenia. En Narcís era conegut per la seva intensa curiositat, coneixement i informació que va donar sobre la seva estimada Girona. No era historiador, però va investigar i informar tant o més que un bon historiador. Com a periodista va saber explicar d'una manera atractiva i pedagògica una notícia o una opinió. Però hi ha una vesant possiblement no tant coneguda, deguda possiblement perquè fa temps que va deixar pas a les noves generacions, que és la de cinèfil. En Narcís era un home que li agradava el cinema i anar al cinema. Més d'una vegada havíem coincidit en els cinemes Ultònia o Albéniz, mirant els “quadres” de les pel·lícules que feien, l'època en que penjaven les fotos de les pel·lis que es projectaven durant aquella setmana. I també alguna vegada vam anar al cinema junts. I li agradava parlar de cinema, comentar pel·lícules vistes. En Narcís va dirigir molts cine fòrums i va ser un activista a l'AFIC (Associació Fotogràfica i Cinematogràfica), promovent el cinema a través del Cinema Club. Tenia una videoteca envejable i solia revisar constantment el seus films preferits. Encara recordo el darrer llibre que li vaig vendre: El món, un escenari. Shakespeare, el guionista invisible, de Jordi Balló i Xavier Pérez.
Era generós. No li feia res compartir els coneixements, fer-te participar de les seves dèries i si era necessari, corregir els defectes que trobava en un escrit o una opinió. I sense embuts. Amb en Rafel Nadal ho hem recordat moltes vegades de quan col·laboràvem a Presència i ell ens corregia els escrits o ens donava alguna indicació i nosaltres, “pardillos” que érem, ens ho agafem com una manera de censura i de manipulació dels nostres “grans escrits i opinions”. Sempre li he (hem) agraït aquelles “classes” gratuïtes que ens va fer de com s'havia d'escriure una noticia o una opinió. Era generós quan se li demanava una col·laboració escrita, una conferència o una presentació de llibre. Mai li agrairé prou les moltes presentacions que va fer a la 22 el principi de la seva existència. Ell va donar sentit a molts d'aquells actes i a més, va ensenyar un art i ofici que en aquella època poca gent sabia fer. Ha estat generós amb tots els ciutadans de Girona i Catalunya, donant tota la seva gran correspondència, documents i llibres. Ha estat una de les coses que ha tingut més cura, de deixar-ho tot ben “lligat” abans d'emprendre el “llarg viatge”.
En Narcís era exigent, començant per ell mateix. Es preparava els escrits amb molta cura. De vegades em deia, davant de la meva inconsciència, “jo seria incapaç de improvisar una presentació o una locució”. S'ho preparava tot amb molta cura, fos important o no. Tenia una gran por al ridícul i el mateix temps un gran respecte a l'encàrrec que s'havia compromès a portar a terme. Em feia gracia veure els papers que duia per fer les presentacions. Eren escrits a màquina i amb lletra ampliada. Fins els darrers anys va escriure amb la típica màquina d'escriure. Un dia em va dir: ja em pots enviar la informació dels actes de la 22 a través de correu electrònic, i de memòria em va dir narcisjordi@gmail.com. Era tolerant, però no tolerava la hipocresia i els “caragirats”i no tenia pèls a la llengua a l'hora de dir-ho.
Presentació a la 22. Foto: Lluís Serrat
També era agraït, en Narcís. Sabia donar les gràcies d'una manera natural i sentida. Utilitzava molt el “correu” per mostrar el seu agraïment. En la darrera festa de lliurament del Premi Just Casero, vaig tenir un record per la seva esplèndida i delicada dona, la Mercè Huerta, que feia poc que ens havia deixat i que tant ell com ella, sempre van assistir a la festa del premi. L'endemà em va enviar un correu que deia: “Guillem, t'agraeixo de cor els teus sentiments i els teus records personals de la Mercè. Constatar que l'estimava tanta gent és per a mi el millor consol.
Una abraçada,
Narcís-Jordi”.
La darrera vegada que el vaig veure va ser a casa seva amb en Pep Radresa, ara fa un mes, estava molt animat acabant de “polir” i de fer el pròleg del seu darrer llibre, que serà un recull de les seves columnes publicades en aquest diari, El Punt Avui, i que publicarà la Fundació Valvi.
En Narcís ens ha deixat físicament, però tenim tot el seu saber en els seus llibres, les seves cròniques i opinions. El legat que ha deixat a la Fundació Masó. I el record de moments que hem compartir i que no oblidarem.
Ara podrà tornar passejar amb la seva estimada Mercè.
Guillem Terribas, publicat en el Punt-Avui 25.08.2016

OPINIÓ

La vessant humana de Narcís-Jordi Aragó

OPINIÓ

Narcís-Jordi Aragó, mestre i amic


divendres, 19 d’agost del 2016

MARGUERITE, en el Cinema Truffaut

MARGUERITE
França, 2015.
Director: Xavier Giannoli.
Intèrprets: Catherine FrotAndré Marcon,
Christa Théret, Michel Fau, Denis Mpunga.
Durada: 125 min.
Gènere: Comèdia dramàtica.
Idioma: Francès.

"EL VESTIT NOU DE L'EMPERADOR"
Hans Christian Andersen l’any 1837 va escriure un conte titulat “El vestit nou de l’emperador” que ha estat un èxit fins els nostres dies i del qual s’han fet adaptacions teatrals i musicals. El conte explica la història d’un emperador que tenia una debilitat pels vestits, per estar el dia de la moda del vestir. Un dia es van presentar dos joves “espavilats” que es van fer passar per sastres. Aprofitant la debilitat del rei li van prometre que li farien el millor vestit del mon. El van confondre amb les seves fantasies i "art i manyes", li van treure els diners que van voler, fent-li creure que el vestit era tant màgic que aparentment no es veia, que era invisible, i ningú del seu entorn gosava contradir al rei. Fins que una criatura, sense res a perdre, li va dir al rei que no duia vestit.

El conte per descomptat és més llarg i té molta més gràcia de com l’he resumit jo ara.
Marguerite
utilitza el mateix “gag”. Es la història ambientada a el Paris d’ entre guerres (1920), una senyora amb molts diners i que viu en una immensa mansió, amb el seu marit, té una gran debilitat per la música, el cant i l’ opera. I a més d’agradar-li, la seva passió és cantar. Té més de mil partitures originals, moltes habitacions amb pianos i, segons ella, practica cada dia més de quatre hores a cantar. El problema és que desafina molt i molt i ella no se n’adona i les seves amistats per no contradir-la i per no perdre els seus “favors” no li porten la contraria, ans el contrari, aplaudeixen i admiren. Ni el seu marit sap com dir-li que no sap cantar. Però és clar, arriba un moment en que la “mentida” no pot durar més.

El jove (44 anys) realitzador francès Xavier Giannoli, sap conduir la història (potser massa allargada), sap ambientar l’ època i els personatges. Ha de treballar amb un únic “gag” aquesta comèdia agra, que té moments divertits, però en té més que no ho són, que són   lamentables per les situacions creades per aquest “gag” de la veu desafinada de la protagonista i entusiasme que hi posa. I se’n surt, sap convèncer i fer creure i participar de la història a l' espectador.

Tot i que hi han altres històries (secundàries) dins la trama de la pel·lícula, protagonitzades per un jove crític musical, una jove que canta de meravella, un cantant d’ òpera vingut a menys i un extravagant poèta-pintor-anarquista-vividor ; el pes de la pel·lícula, de la història d’aquesta “frustrada” cantant, recau en Margueritte, magistralment interpretada per l’ actriu Catherine Frot.
Els amants de la música i de l’ òpera, apart dels desafinaments de la protagonista, també podran gaudir de bona música durant les dues hores llargues que té de metratge la pel·lícula.
Guillem TerribasCol·lectiu de crítics de cinema de Girona
http://www.cinematruffaut.com/madame-marguerite/


dijous, 4 d’agost del 2016

PETONS MATINALS 1 PART 2016



Petons matinals en el Facebook. Primera part del 2016. Del 01 de gener al 30 de juny 2016. 
Guillem Terribas.