Eva Vázquez, Imma Merino, Miquel Berga Evoquen a VICENÇ PAGÈS.

 

En Vicenç era diferent. Era un empordanès de Figueres primer i de Torroella més tard. Era un amic, un escriptor, un lector, un cinèfil, un gran coneixedor de la música i músic. En Vicenç, aparentment era un home tranquil, tenia temps per fer moltes coses i les feia, sense deixar de ser un tertulià, un creador i un gran conversador d'altura. En poques paraules et podia definir un persona, una novel·la, una pel·lícula o un assaig. Era murri, tenia un somriure seriós. Amb una ironia molt fina, que de vegades et despistava i d'altres t'irritava. En Vicenç escrivia molt bé i sabia llegir i llavors fer-nos participés de les seves lectures. En Vicenç era diferent. Era... però per a mi encara es i serà en Vicenç Pagès, aquell jove de cabells negres que de vegades eren llargs. L'homenot, que de tant en tant, ens trobàvem sols o en companya. 
Guillem Terribas. 30.08.2022 

Vindrà la tristesa i serà una casa on estar-s’hi.cerimonial. I, així i tot, se m’acudeixen molt poques persones que haguessin llegit tant com ell i amb tant de profit. Va consultar totes les edicions a l’abast dels contes de Txèkhov per preparar-ne una antologia en català, i va dedicar un estiu a l’obra completa de Kafka, inclosos assajos i biografies, per a un sol curs de la Ramon Llull. Calia ser tan exhaustiu? “És que hi ha alguna altra manera de fer les coses?”, va replicar. La seva exigència, que podia arribar a cohibir, en realitat era profundament acollidora. No dic condescendent, sinó hospitalària, una proposta de casa on estar-s’hi. En cada llibre seu, hi he après més que en deu tractats gruixuts, i seguiré demanant-li d’entrar-hi.

No ens mereixem aquesta pena una altra vegada, una altra vegada a l’estiu. El primer cop, feia un dia radiant de platja, i va ser allà, mentre portava el meu fill d’un any agafat de la mà a tocar l’aigua, que en Guillem Terribas va trucar-me perquè acabava de morir en Miquel Pairolí. La segona vegada va ser aquest dissabte a la nit i, com si es tanqués un cercle, li va tocar al meu fill, que ha tingut temps de créixer prou per conèixer l’efecte dolorós de certes paraules, ser la persona que m’ho digués primer: “T’han trucat perquè s’ha mort en Vicenç Pagès.” Ha estat molt pitjor que la primera vegada, perquè a quina mà t’agafes quan el nen ja no és un nen i et colpeja de nou una trucada com aquesta? Des del migdia, amb la família havíem estat celebrant prop de mar l’aniversari d’una amiga que en poc temps va perdre la germana i el marit, tots dos a l’estiu, un estiu com aquest. Feia un dia preciós, estàvem contents de retrobar-nos, brindàvem, i de cop ella va dir: “No em trec la tristesa de sobre.” Mentre la vida t’estira, fins i tot amb una llum tan prodigiosa com la d’aquest dissabte d’agost, encara aquell desgast metòdic treballant per dins, la crosta que no marxa. També ens passarà, això, amb en Vicenç; no ens podrem treure la tristesa de sobre, i vindrà que potser l’acollirem amb un cert agraïment, si portar-ne el pes és també una manera de fer-lo present, a ell, precisament, que era tot el contrari d’un home trist. Si penso en totes les converses que vam tenir, i la majoria eren sobre temes llibrescos, em sorprenc recordant sobretot les que tractaven de coses molt quotidianes: els fills, l’aigua d’agulla, una cançó dels anys setanta, les virtuts de les arts marcials, de les quals apreciava, a més de la disciplina i la humilitat, l’oportunitat que li brindaven de relacionar-se amb gent que no tenia res a veure amb la literatura. “És important no perdre el món de vista”, em va comentar el dia que va enviar-me, perquè havia rigut incrèdula davant la seva nova afició, una foto seva i dels seus companys d’aikido, tots vestits amb el dogui cerimonial. I, així i tot, se m’acudeixen molt poques persones que haguessin llegit tant com ell i amb tant de profit. Va consultar totes les edicions a l’abast dels contes de Txèkhov per preparar-ne una antologia en català, i va dedicar un estiu a l’obra completa de Kafka, inclosos assajos i biografies, per a un sol curs de la Ramon Llull. Calia ser tan exhaustiu? “És que hi ha alguna altra manera de fer les coses?”, va replicar. La seva exigència, que podia arribar a cohibir, en realitat era profundament acollidora. No dic condescendent, sinó hospitalària, una proposta de casa on estar-s’hi. En cada llibre seu, hi he après més que en deu tractats gruixuts, i seguiré demanant-li d’entrar-hi.
EVA VÁZQUEZ publicat en el PuntAvui 29.08.2022

A favor de la vida, la literatura

Fa uns mesos, mentre jo visitava Trieste, Vicenç Pagès em va escriure dient-me que aquesta ciutat era el lloc on més li agradaria anar. De fet, em va comentar el seu projecte: llegir (o rellegir) els escriptors principals (Svevo, Joyce, Saba, Pahor, Magris, Madieri) vinculats a Trieste abans de fer un viatge en el qual, afegia, “curiosament la Camil·la i la Berta també hi estan interessades”. Quan fa unes setmanes vaig saber de la gravetat de la malaltia d’en Vicenç vaig témer que no podria fer aquest viatge amb la seva companya i la seva filla. També vaig tornar a sentir allò que, a mesura del temps, ja sabem sobre la fragilitat de l’existència i, per tant, dels projectes que ens fem. Tanmateix, allò que projectem cap al futur ho vivim en el present. És així que he imaginat que en Vicenç ha fet aquest viatge llegint els “escriptors de Trieste”. Com tants d’altres.

Em consta que, fins al final, ha llegit (durant els últims dies, quasi l’únic que li permetia fer una malaltia devastadora) i ha escrit tant com ha pogut. Bona part de la seva vida s’ha lligat a la literatura. No pas a la manera de la literatura com a substitut de la vida. No va ser la literatura en contra de la vida, sinó a favor seu. Una manera de viure-la amb més coneixement i amb més lucidesa sobre l’experiència humana i els signes dels temps, cosa que tant ha reflectit en les seves crítiques i articles com en els seus textos de creació narrativa i assagística. És així que hi ha vida (amb les il·lusions i decepcions, amb la memòria de les vivències i la cultura generacionals) en la seva literatura, malgrat els jocs amb el llenguatge, els cercles d’infinites combinacions i una certa manera postmoderna de fer meta literatura. Entre altres, hi són per sempre més El món d’Horaci, La felicitat no és completa, Els jugadors de whist, Dies de frontera.

Lector voraç, sempre curiós, sense prejudicis pel que fa a èpoques, estils o gèneres, el llegir no li va fer perdre mai l’escriure. Va escriure sobre allò que va llegir i el llegat literari va inspirar-lo sense mimetismes perquè era un home temperat que escrivia amb audàcia. Va pensar la literatura i va fer-ne. També, tant en converses amistoses com en clubs de lectura, va discutir-la amb conviccions modulades per la ironia. Va ensenyar-ne els seus continguts com a professor d’institut i després a la Universitat Ramon Llull. I va estimular generosament a escriure, com reconeixen els seus alumnes, a través de tallers literaris. Que l’escriptura ha de lligar-se al desig (però també a l’esforç) ho va apuntar amb Un tramvia anomenat text, un manual a contracorrent per ajudar a escriure en uns temps que no semblen concedir valor a fer-ho amb propietat i finesa.
Ahir, en aquest diari, Miquel Riera escrivia que va tenir present en Vicenç el 25 d’agost, Sant Genís, a la plaça de la Vila de Torroella de Montgrí mentre hi ballaven els gegants i s’hi tocaven sardanes de festa major. No ens ho vam dir, però, com en el cas d’altres persones, em passava el mateix: sentia una absència. El solia trobar a sota de la torre del rellotge, observant la gentada. Aleshores em deia: “Aviat ens arribaran els originals del Casero.” Hem compartit durant vint-i-cinc edicions la tasca com a jurats d’aquest premi de la Llibreria 22; en bona part, acompanyant-nos en Guillem i després també en Jordi, amb l’Eva, la Mita i en Fono; en unes quantes hi va ser Miquel Pairolí, mort tan prematurament com en Vicenç. Sempre era el primer que llegia les obres i ens feia arribar els seus comentaris concisos, precisos, esmolats, intel·ligents, com li era propi.
La capella ardent serà avui al tanatori de Torroella de Montgrí a partir de les 15.30, i a les 17.30 se celebrarà l’acte de comiat.
IMMA MERINO El Punt Avui 29.08.2022

ACTE DE COMIAT. Vicenç Pagès. Torroella, 29 d’agost 2022

Hi ha una mena de sentimentals als quals els horroritza posar-se sentimentals. En Vicenç n’era d’aquesta mena. I tot i que ara, els que som en aquesta sala, tenim sentiments compartits i a flor de pell, miraré de mantenir les formes. Si en Vicenç tingues notícia que m’he posat sentimental aprofitant que ell ja no hi era, no m’ho perdonaria mai.
La dotzena d’anys de diferència que ens portàvem va marcar d’alguna manera la nostra relació. Va començar quan jo li vaig demanar un pròleg, ara deu fer vint-i-cinc anys per un recull d’articles meus al Punt Diari que es deia “Amants i altres estranys”. Jo volia capgirar la convenció i demanar-li la benedicció al llibre a algú molt més jove que l’autor. En Vicenç tenia poc més de trenta anys llavors però jo, i molts, ja el percebíem com una presència singular en la literatura catalana. El vell -jo- considerava font d’autoritat al jove, en Vicenç. Li reconeixia la seva mirada superior i la seva preparació rigorosa. Des de llavors hem fet una colla de coses en col·laboració: vam editar un llibre de contes a partir de pintures d’en Joan Mateu; vam fer una petita incursió en la literatura infantil, jo li vaig presentar llibres, ell me´n va presentar a mi, i no fa ni tres dies que corregia les proves d’un llibre de contes de Forster que hem fet conjuntament i que sortirà el gener. No li dèiem Forster nosaltres, en dèiem el llibre d’en Fuster...
Els darrers anys un feliç atzar ens va convertir en pràcticament veïns a Barcelona, on ell venia a fer classes tres dies a la setmana. Entre les classes del dimarts i les del dijous vam establir una mena de rutina -potser de ritual- que consistia en trobar-nos cada dimecres a les sis i passejar pels volts de casa, a la part de dalt del Passeig de sant Joan o per Gràcia. Teníem bars de trobada habituals i ens llançàvem a converses que començaven amb qualsevol trivialitat i no sabíem com podien acabar: eren gairebé sempre, mig surrealistes, còmiques (rèiem molt) i sempre estimulants. Aquesta freqüentació la vam viure com una forma perfectament ordenada de l’amistat, sense que calgués caure en grans intimitats. La diferencia d’edat, però, devia tranquil·litzar-lo i d’una manera gradual jo anava veient com se li relaxava la musculatura emocional i com s’anava mostrant amb més franquesa i sense defenses calculades. Ens sentíem amics: de trobada setmanal i prou, però amics. La mort de la seva mare -tan recent- va acabar d’accelerar aquest procés, diguem-ne de confiança mútua.

És així com vaig anar tenint la sort d’endevinar els matisos polièdrics de la seva personalitat. Era obsessiu? Home Déu n’hi do, ell mateix m’ho admetia. Reservat i distant? Més d’un el veia així. Es podia emprenyar severament amb certes coses i certs personatges? I tant!. Podia ser amable i generós? Jo sempre li vaig sentir, sempre disposat a mirar les meves coses i fer-hi comentaris pertinents i taxatius, però sempre encoratjadors. Era rigorós amb la seva feina i les seves classes? Com el que més. Vivia les classes amb els nostres joves amb una barreja de passió i frustració, perquè sabia que amb la seva exigència en molts aspectes anava a contracorrent -gloriosament a contracorrent per principis i per dignitat professional. En Vicenç tenia molt present que a ell no li havien regalat res, que tot s’ho havia guanyat amb treball i mèrits estrictament propis... En fi, el parell d’hores d’aquelles trobades donaven per molt. Les solíem acabar al mercat: jo havia d’anar a comprar el sopar i no parava de temptar-lo amb alguna delicatessen, però la seva frugalitat no presentava cap fissura, era un frugal estructural. M’acompanyava fins a la porta de casa i jo encara feia un últim intent de posar-li a la mà algun tros de peix, una gamba, potser un calamar, el que fos. No en feia cap cas: amb la bossa de patates i la cervesa (o potser dues) que ens havíem pres al bar es considerava més que sopat. Les darreres trobades van ser el juny i de cop, d’un dia per l’altre, la malaltia.

En Vicenç ha viscut el procés de la seva malaltia fulminant amb una lucidesa clínica i endreçada, compartint informes sobre el seu estat, precisos i rigorosos: ha estat la mateixa actitud amb la que practicava la seva exemplar crítica literària. Era, al meu entendre, el nostre primer crític. Tots els seus treballs de crítica dispersos en revistes com L’Avenç o la Revista de Girona i als diaris, han de ser aplegats en un sol volum que esdevindrà canònic per a generacions futures.
El privilegi de la seva amistat ha estat un estímul constant, l’oportunitat de compartir lectures i manuscrits amb algú que viu i pensa “dins” de la literatura universal, un lector penetrant i un creador que viu amb plena consciència la seva condició d’escriptor i el sistema cultural al que pertany. Fa uns anys en una entrevista que li va fer la Marcela Topor pel Catalonia Today a propòsit del seu llibre sobre la literatura juvenil vam destacar com a titular aquesta seva afirmació “Bad readers make incomplete citizens” “Els mals lectors fan ciutadans incomplets” En Vicenç sabia més que ningú que som llenguatge i que en l’objectiu de generar competència lingüística és on es lliura la batalla essencial per establir el grau de maduresa i civilització de qualsevol societat.
Just abans de la malaltia vam compartir apassionades discussions sobre el darrer llibre de Martin Amis, “Desde dentro”, que ell considerava una obra mestra. El llibre d’Amis té al centre la seva relació vital amb Christopher Hitchens –el brillant “Hitch”- i, en especial, els darrers mesos de la vida d’aquest seu amic que seguia escrivint -sense perdre l’humor àcid- mentre convivia amb un càncer terminal. Qui ens havia de dir que al cap d’un parell de setmanes els ecos d’aquella història s’instal·larien amb crueltat en la seva pròpia vida. La biografia, la vida, dels escriptors, diuen, són els seus llibres. En el seu cercle íntim hi ha una vida d’un altre nivell, és clar. Hi ha l’amor de la Berta, de la Camila, dels familiars; hi ha l’estima i els records dels seus amics i amigues, però ell -com tots els escriptors importants-, ell és, ara, els seus llibres. En Vicenç Pagès Jordà ha esdevingut els seus lectors. En aquest sentit té molta vida per endavant. Espero que no em consideri un sentimental tronat si dic que avui, malgrat la pèrdua i el buit i el dol, som aquí per celebrar la seva vida. La que ens va regalar i la que ens deixa per compartir en els seus llibres. Gràcies per la companyia, amic.

MIQUEL BERGA, llegit en el acomiadament d'en Vicenç.

VICENÇ PAGÈS : No blanquejarem la cendra

En Vicenç era diferent. Era un empordanès de Figueres primer i de Torroella més tard. Era un amic, un escriptor, un lector, un cinèfil, un gran coneixedor de la música i músic. En Vicenç, aparentment era un home tranquil, tenia temps per fer moltes coses i les feia, sense deixar de ser un tertulià, un creador i un gran conversador d'altura. En poques paraules et podia definir un persona, una novel·la, una pel·lícula o un assaig. Era murri, tenia un somriure seriós. Amb una ironia molt fina, que de vegades et despistava i d'altres t'irritava. En Vicenç escrivia molt bé i sabia llegir i llavors fer-nos participés de les seves lectures. En Vicenç era diferent. Era... però per a mi encara es i serà en Vicenç Pagès, aquell jove de cabells negres que de vegades eren llargs. L'homenot, que de tant en tant, ens trobàvem sols o en companya. 
Guillem Terribas. 30.08.2022

"No blanquejarem la cendra:

hi ha massa sutge i comprendre

és una feina costosa.

Encendrem tantes espelmes

com anys viscuts i paraules

escrites. Serà solemne

el comiat, perquè és dura

i preciosa la vida."
Mònica Miró Vinaixa.

L’esperit del temps de Vicenç Pagès

L’escriptor ha mort als 58 anys. Repassem la seva trajectòria amb l’editor Josep Lluch, el llibreter Guillem Terribas i el professor i escriptor Miquel Berga.

La mort prematura de l'escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963-Torroella de Montgrí, 2022) aquest dissabte a causa d'un càncer ha escampat una tristor sincera entre companys d'ofici, gent de lletres i també entre una comunitat lectora fidel als llibres de l'autor d'Els jugadors de Whist. Un escriptor que sabia que el seu ofici era solitari i que es va saber construir una parcel·la des d'on va esprémer al màxim la llibertat d'escriure de què volia i com volia.
De posat seriós, Pagès gastava una ironia fina que els que el tractaven trobaran molt a faltar. Entre els seus amics hi havia el llibreter i activista cultural Guillem Terribas. "Fa més de dos mesos em va enviar un whats per informar-me del que tenia, encara ahir al matí li vaig enviar una foto. En Vicenç era una persona totalment diferent, era la rehòstia, et desmarcava, tenia un sentit de l'humor irònic molt empordanès que depèn de com t'ho podies agafar malament. Era imprevisible, atramuntanat. En Vicenç era superintel·ligent i un gran lector. De mi va dir 'en Guillem és d'aquells que diu i fa'. Era un amic", recorda Terribas, que lamenta que en la pròxima edició del Premi Casero haurà d'incorporar un record per a Pagès, que va ser membre del jurat guardó durant molts anys.

"Ha marxat un dels autors més significatius. La seva obra no només era sòlida, obria camins, era innovadora, era un autor autoexigent, no pretenia anar escrivint per escriure, la seva primera novel·la era d'una ambició total, des de bon principi tenia la voluntat de fer literatura de qualitat. En algun moment va sentir que no tenia prou públic... però amb Els jugadors de Whist i Dies de frontera va arribar al gran públic. I no s'adonava que per a escriptors més joves era un referent", argumenta l'editor de Proa, Josep Lluch, que a banda de publicar-lo, van compartir moltes complicitats.

Un altre dels grans còmplices de Vicenç Pagès és l'assagista, escriptor i professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra Miquel Berga. Pagès i Berga estaven enllestint una antologia de contes d'E.M. Forster que es publicarà al gener a Edicions 62. "Com aquell qui diu vam tancar el llibe abans-d'ahir. El llibre inclourà quatre contes de Forster traduïts per mi i amb una introducció d'ell, i 24 hores abans de morir encara parlàvem d'un parell de canvis que volia fer. La seva mort la visc com una tragèdia personal però també com una tragèdia per a la literatura catalana", exposa Berga.
Miquel Berga que ha publicat diversos llibres sobre George Orwell i d'altres escriptors anglosaxons relacionats amb la Guerra Civil, a banda de recomanar l'obra literària de Vicenç Pagès vol posar l'èmfasi en la seva feina com a crític literari: "s'ha mort el nostre primer crític. Crec que és un home que ha afrontat la seva fulminant malaltia amb una lucidesa clínica i endreçada, que és exactament l'actitud o la manera com en Vicenç escrivia les seves crítiques literàries que són exemplars, i que potser algun dia es recolliran en una antologia".
LÍDIA PENELO / El Público 28.08.2022
https://www.publico.es/public/l-esperit-temps-vicenc-pages.html

Vicenç Pagès, l’home que jugava

Avui ja es pot dir en veu alta. Molt alta. I amb totes les lletres de l’abecedari i totes les possibles exclamacions. Vicenç Pagès ha sigut (¡és!) un dels escriptors més brillants, intel·ligents, prolífics, polièdrics i robustos de la meva generació. Potser el que més i molt probablement de més d’una generació, des de finals dels 80 fins aquest maleït dia d’agost en què ha traspassat, just enmig de les festes de Torroella, el seu poble d’adopció. Ja es podia dir abans, és clar, però ara, desgraciadament, és una afirmació concloent, definitiva. I aquí sí que el tòpic té validesa. Amb la mort del Vicenç, amic, company de jurats, col·lega d’unes quantes aventures, la literatura catalana perd un baluard capital, una pedra de toc. Per moltes raons: per la seva innegable qualitat i perquè, abans que res, Vicenç era un lector incombustible i insubornable que tenia tota la literatura (i no només la catalana) al cap, que era capaç de distingir, de definir, d’establir cànons i codis. Això no és fàcil. Es pot ser escriptor i prou (és a dir, crear universos de ficció més o menys plausibles), però en un estadi superior hi ha qui pensa en el seu ofici i reflexiona des de la primigènia condició de lector, és a dir, d’amant apassionat.
Costa escriure aquestes línies. M’ho acaben de dir per molt diversos canals, tots els amics i amigues que hem compartit el fulgor intel·lectual del Vicenç. De vegades discrepava amb ell (alguna vegada, bastant fort), però sempre es mantenia, en la discussió, en la discrepància, un respecte absolut per la seva figura, per algú que tant era capaç de confeccionar una novel·la breu tan intensa com ‘Carta a la reina d’Anglaterra’ i unes novel·les com ‘Els jugadors de whist’ o la iniciàtica i emotiva ‘Dies de frontera’. Que podia parlar de les olors i les pudors en la literatura, que comprenia com ningú la importància del que hem anomenat literatura infantil, que se submergia, amb humor i amb distància, amb un toc anglès i alhora figuerenc, en la ‘Memòria vintage’.
Em deixo tants títols. Els que ja coneixem i un que Ernest Folch editarà ben aviat amb el títol de ‘Kennedyana’, l’última novetat del Vicenç, un retrat literari de no ficció narrativa. Me’n deixo tants. Ja tindrem temps d’entrar a fons en el seu llegat. Ara només tenim a mà la desolació i el desconsol. Vivim, uns quants, en estat de xoc. Sabíem la gravetat de la malaltia, però ell mateix ens animava discretament: «Agraeixo aquestes paraules, Josep Maria». I res més. Vicenç era discret i educat, en aparença un home distant, ordenat i precís. La seva literatura transmet de vegades aquesta percepció. Però alhora, rascant només una mica, amb una mica de confiança que hi tinguessis, desplegava una ironia demolidora, un humor incisiu i, alhora, una bondat que només podia basar-se en la confiança en determinats valors que ell assumia i que es concentren en la necessitat de ser lleial als principis, al bé suprem que s’amaga en els homes i dones que han escrit i que hem llegit.
JOSEO M. FONALLERAS / El Periòdic 29.08.2022 /Foto:JOANCORTADELLAS
https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20220827/vicenc-pages-home-jugava-josep-maria-fonalleras-14362172

https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20220827/mor-escriptor-vicenc-pages-jorda-14361587

Se m’és mort un amic

  S’acaba de morir en Vicenç Pagès. Jo li deia Horaci, en homenatge al Món d’Horaci una de les seves novel·les més conegudes, i ell m’anomenava Tristany.

Era un dels meus millors amics. Cada any, a la fi de l’agost, solíem dinar junts «  en terreny neutre » al club nàutic de Boadella. Cada cop era un festival d’intel·ligència, una festa de l’amistat. Quins farts de riure ! Amb Guillem Terribas, fou el meu mentor en l’univers de la literatura catalana quan vaig publicar per primera vegada al Principat. «  Noi, a Barcelona, soc un pagès i tu ets un exòtic ! » 

Ara que m’acaben d’assabentar de la seva defunció, em costa ordenar les idees i que els sentiments em surtin classificats. Els records es barregen. Les presentacions arreu de Catalunya, les visites de llibreries, les trucades, els àpats, els seus estirabots. Era un home bo, recte, d’una gran exigència moral, « guapo », apassionat pel Japó i la novel·lística de Flaubert (el darrer cop que el vaig veure —era a la 22 de Girona on ens havíem conegut—  li vaig regalar un segell de Flaubert editat pels correus francesos ) elegant, brillant, d’una intel·ligència superior, amb un humor digne d’un lord passat per Oxford. Li enviava regularment els meus manuscrits que em comentava amb paciència i molta finor. Llegia els seus textos i, quan li assenyalava una possible castellanada, responia «  Tristany, ets una mica talibà. » 

Ens resta la seva obra immensa i variada. A més de les novel·les (la meva preferida és La felicitat no és completa), els seus contes, els seus articles lluminosos, m’entusiasmen els seus assaigs. Teníem la mateixa edat i, mentre escric aquest adeu, toca una orquestra perquè ha mort el dia de la festa major del meu poble. La nit serà llarga i trista. Sayonara Sensei !           

Joan-Daniel Bezsonoff Montalat 27. 08.2022 Nuvol. 

https://www.nuvol.com/llibres/no-blanquejarem-la-cendra-271484

https://www.nuvol.com/llibres/vicenc-pages-jorda-i-el-deure-de-la-saviesa-271337

Josep M.Muñoz https://www.lavenc.cat/index.php/cat/Blog/blog_entry47

Màrius Serra: https://www.nuvol.com/llibres/assaig/vicenc-en-tots-els-sentits-271194

Melcior Comas https://www.nuvol.com/llibres/el-mon-den-vicenc-271282 

ANTONI PUIGVERD https://www.lavanguardia.com/opinion/20220829/8488630/vicenc-pages-jorda.html

No blanquejarem la cendra.

 

El funeral de Vicenç Pagès Jordà a Torroella de Montgrí ha congregat família, escriptors, editors i amics, persones de diferents generacions que l'estimaven i admiraven, la transversalitat generacional que ell tant anhelava,
“A la vida, per comprendre de debò com són les coses d’aquest món, has de morir, si més no una vegada”. Vet aquí una frase del cicle de Ferrara de Giorgio Bassani que ahir presidia un funeral inversemblant des de la pantalla del tanatori de Torroella de Montgrí. Des de les festes de Pasqua que organitzava la llibreria Cucut cada Dijous Sant abans de la pandèmia que no s’havien aplegat tants escriptors a l’Empordà. Aquesta vegada hi érem convocats per la passió d’un amic, crucificat per un càncer als 58 anys. Abraçades, consternació compartida en una rara comunió entre tots els que l’admiràvem i el llegíem. Gent de totes les edats, persones grans però també molt joves. La transversalitat generacional que havia anhelat en Vicenç com a escriptor es va fer present.
La família havia disposat al vestíbul del tanatori una taula amb llibres del Vicenç perquè tothom es pogués endur un record. Es veu que en una de les múltiples carpetes obertes que en Vicenç tenia a l’ordinador, la seva dona, la Camil·la, hi va trobar un arxiu titulat “Funeral”, que contenia una llista de coses que podrien passar en el seu eventual enterrament. L’havien fet fa temps amb la Camil·la, com un divertimento, molt abans de saber que estava malalt. Una de les accions que ell hi proposava era “regalar llibres dedicats als assistents al funeral”. No va tenir temps de signar cap exemplar, però la Camil·la i la seva filla Berta van consumar aquesta ocurrència del Vicenç portant els seus llibres com a ofrena al tanatori. Jo em vaig emportar Cercles d’infinites combinacions i El món d’Horaci, els seus dos primers llibres, publicats als anys 90, quan el Vicenç encara signava amb un sol cognom. A partir del seu tercer llibre es va convertir en Vicenç Pagès Jordà, i sempre m’he preguntat si era conscient que aquestes sis síl·labes l’acostaven al nom del seu admirat David Foster Wallace.

Pintura de JOAN MATEU

L’acte va ser sobri. Tres cançons i dues intervencions. Antoni Puigverd i Miquel Berga, dos ‘germans grans’, van ser els encarregats de fer els parlaments, al costat d’un retrat vertical del Vicenç, obra de Joan Mateu, que feia pensar en la imatge d’un soldat caigut en combat. Un soldat de la literatura. En rebre el premi Nacional de Cultura, l’any 2014 en Vicenç ja ens havia advertit que per sort o per desgràcia els catalans hem tingut millors resultats amb les lletres que amb les armes.
Puigverd va destacar que en Vicenç ha escrit obres d’un calibre inusual: “Has estat un dels millors del teu temps, si no el millor”, li va dir. Pagès era “un escriptor de culte, un eufemisme que es fa servir quan un gran talent com el seu no troba el reconeixement popular, sinó tan solament entre els lectors més exigents”. Com a crític literari, Pagès “no va caure mai en la pedanteria dogmàtica dels crítics que imposen tant sí com no una idea de la literatura, mentre menyspreen les altres”. Puigverd va observar encertadament que en Vicenç ha estat “un mag, un jugador, un prestidigitador de la paraula. “T’has divertit molt escrivint. Ha sabut ser divertit i cultíssim alhora”. També va lamentar en Vicenç no va tenir tot el reconeixement que es mereixia com a autor d’una obra “d’una alçada heroica en un país d’alè casolà”. I va concloure amb aquestes paraules: “Ets plenament el que volies ser, un escriptor. Un gran escriptor. Has viscut en els llibres i per als llibres, Vicenç. Has acomplert el teu destí”.
“Hi ha una mena de sentimentals als quals els horroritza posar-se sentimentals. En Vicenç era un d’aquests”, va dir Miquel Berga en encetar la seva intervenció. “Si en Vicenç tingués notícia que m’he posat sentimental aprofitant que ell ja no hi era, no m’ho hauria perdonat”, va afegir. Berga va evocar les seves passejades amb en Vicenç pel Passeig de Sant Joan, a Barcelona, i “les converses mig surrealistes, còmiques (rèiem molt) i sempre estimulants”. Berga, que com en Vicenç ha estat professor universitari, deia que en Pagès “vivia les seves classes amb els alumnes amb una barreja de passió i frustració, perquè sabia que amb la seva exigència anava a contracorrent -gloriosament a contracorrent per principis i dignitat professional”. Berga va destacar el talent crític de Pagès i va acabar amb una crida: “Tots els seus treballs de crítica dispersos en diaris i revistes han de ser aplegats en un volum que esdevindrà canònic per a generacions futures”. Llegir ha estat una de les grans passions d’en Vicenç i la seva esquela, d’una gran sobrietat, recollia la seva màxima, que diu: “No llegir quan ho tens tot fet, sinó llegir per no fer-ho tot”. És a dir, no deixar la lectura per després de la feina, sinó trobar en els llibres totes les vivències que no ens cabran en la nostra limitada existència i que ens podem estalviar de viure literalment.
De vivències ahir tothom en tenia alguna per explicar. Guillem Terribas, que ja ha programat un homenatge dins els actes del Casero, recordava el dia que en Pagès va presentar el seu primer llibre a la 22, content d’oficiar en aquell santuari. Eva Comas, professora de Blanquerna, m’explicava que havia assistit al procés de gestació del protagonista d’Els jugadors de Whist, mentre prenien còctels en llargues converses a Can Boades. Joan-Lluís Lluís, nascut com ell i molts altres autors l’any 1963, em feia veure que en Vicenç és el primer escriptor que marxa d’aquesta prolífica lleva que ell va saber capturar tan bé en tota la seva dimensió pop. La Glòria Granell, que compartia amb ell la direcció de l’Aula d’escriptura de Girona, em deia que el trobarien molt a faltar perquè era un puntal de l’escola. Ernest Folch em parlava amb passió de Kennedyana, que serà la primera obra pòstuma d’en Vicenç aquest novembre, un llibre sobre la nissaga dels Kennedy que és també una memòria generacional i un repositori de totes les obsessions més personals del Vicenç. Joan Burdeus recordava els seus seminaris a la facultat (“El millor professor que he tingut mai”). Josep Lluch, que ha estat el seu editor aquests darrers anys, creu que les generacions més joves el tindran com un referent, i jo també ho crec, la seva és una obra truncada però que s’expandirà pòstumament entre els lectors, com va passar, en una altra escala, amb Roberto Bolaño o David Foster Wallace. L’ordinador d’en Vicenç és plena de carpetes obertes amb projectes inacabats, però amb l’obra que ha deixat n’hi ha prou per alimentar aquesta devoció.

En Toni Sala em comentava la darrera frase pública d’en Vicenç, el tuit lacònic que va fer poc abans de morir: “No blanquejarem la cendra”. La mort és una putada, sí, però en Toni hi veia un altre replec de sentit, perquè la putada és doble si encara no t’han ni sortit els primers cabells blancs. La vida d’en Vicenç Pagès Jordà no és completa. No blanquejarem la cendra.

Bernat Puigbotella / Nuvol 29.08.2022