Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) ja té una llarga experiència en el món de les lletres. El 1990 va publicar el seu primer llibre Cercles d’infinites combinacions (Empúries, descatalogat) i fins a Els jugadors de whist ha conreat l’assaig, la crítica, la novel·la, contes... Aquesta experiència i les llargues hores de lectura l’han conduït durant una llarga temporada a escriure aquesta novel·la plena de vida, d’experiència i, sobretot, de bona escriptura. El mateix Vicenç reconeix que a “Els jugadors...” hi ha abocat tot el que podia i volia dir sobre un món, un temps i una ciutat, Figueres, que coneix molt bé. De fet es el món en que ha viscut i on s’ha format.Els jugadors de whist és una novel·la que aplega diferents gèneres: el dietari, la biografia, la crònica, el pensament i la divulgació. Evocació dels primers anys de joventut; les primeres amistats, el paisatge dels primers anys de vida i que mai t’abandonen; els primers amors i els primers desamors; el món dels “rebels sense causa”; l’arribada al món dels adults amb totes les seves conseqüències: el treball, el matrimoni, els fills, les separacions...
Vicenç reivindica una ciutat, Figueres, com a decorat de la seva història. Hi ho fa com si fos Brooklyn, Manhattan, el Raval o Montmartre. És la història d’una generació, que utilitzant l’argot cinematogràfic (cosa que ell fa contínuament a la novel·la per descriure una situació o un personatge), anomena de “La Guerra de les Galaxias”. Però, també es vàlida per a qualsevol generació, entre d'altres coses perquè entre unes i altres només hi ha algunes variacions puntuals.
Les referències, les recomanacions tant literàries com cinematogràfiques, són per tenir en compte. També el gran coneixement que desborda en Vicenç sobre les noves tecnologies de la comunicació.
Vicenç Pagès ha escrit un cocktail molt ben combinat que es fa llegir. Possiblement, hi ha abocat massa de tot, però com diu ell, “he quedat sec”. Ho ha deixat anar tot. Ara es cosa nostra, del lector, saber païr bé tot el que, magistralment, ens explica i escriu. De moment, tant crítica com públic l’està acollint molt bé i serà, sens dubte, una novel·la que calarà dins el panorama narratiu català.
Per acabar, transcriuré un paràgraf del llibre:
“Quantes pel·lícules hem vist que culminen amb una grua oferint una visió des de les altures que ens allunya dels personatges fins que desapareixen, absorbits per l’entorn?”(...) “ara sí, la càmera es desplaça a poc a poc cap amunt, cap els núvols, i la cançó s’acaba en aquest moment perquè ha arribat la FI”.
Guillem Terribas
