Presentació del llibre LA CARÍCIA DELS DETALLS, de Vicenç Pagès Jordà, a la Llibreria 22 de Girona

 Imatges, fragmentades, de la presentació del llibre de Vicenç Pagès Jordà LA CARÍCIA DELS DETALLS el darrer dia del mes de Febrer de 2026 a la Llibreria 22 de Girona. El van Presentar Núria Iceta, de la Revista l'Avenç i el professor Miquel Berga. Les imatges i la realització es de Guillem Terribas Roca. 28.02.206

I Memorial Vicenç Pagès Jordà. Un gat i un encàrrec: Hemingway, Carver i...

El Memorial Vicenç Pagès Jordà és un punt d’encontre entre lectors i escriptors amb ganes de reflexionar sobre literatura contemporània. Partint de l’admiració per l’obra i la figura de l’escriptor empordanès, es tractaran temes i autors que hi tinguin punts de contacte. En la seva primera edició, Miquel Berga, professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra, posa Pagès al costat de la literatura de grans autors europeus com Hemingway, Carver i Txèkhov. Ho organitza: Aula d'escriptura

I Memorial Vicenç Pagès 14 12 2023

A un any de la mort prematura de l'escriptor VICENÇ PAGÈS, s'institueix el 14 de desembre (data del seu naixement l'any 1963) El Memorial Vicenç Pagès, que es portarà a terme, cada anys en el Centre Cultural de la Mercè de Girona.

«Kennedyana», el llegat de Vicenç Pagès, es presenta a Girona

L’obra pòstuma de l’escriptor empordanès es fixa en la nissaga dels Kennedy.

Ernest Folch, Glòria Granell i Guillem Terribas, en un moment de la presentació.

L’Auditori de La Mercè va acollir ahir a la tarda la presentació a Girona del llibre Kennedyana, l’obra pòstuma de Vicenç Pagès Jordà, un acte que va servir per recordar l’escriptor empordanès, mort a finals del mes d’agost.

El darrer llegat de Pagès, presentat fa uns dies a Figueres, la seva ciutat natal, i a Torroella de Montgrí, on residia, és alhora un relat literari, una síntesi de la mitologia suscitada a l’entorn de la família Kennedy i un assaig singular sobre la redefinició dels límits entre la vida pública i la privada en el món mediàtic contemporani.

Els encarregats de presentar el llibre, editat per Folch&Folch, van ser el llibreter Guillem Terribas, l’editor Ernest Folch, el vicealcalde i regidor de Cultura de Girona, Quim Ayats i Glòria Granell, directora de l’Aula d’Escriptura, d’on va ser professor Pagès.

Escriptors com Mercè Cuartiella, Esteve Miralles, Josep Maria Fonalleras, Jordi Dausà o Mar Bosch van participar en l’acte al centre cultural La Mercè. També hi van prendre part la poeta Rosa Font, els periodistes Eva Vàzquez i Jordi Amat o Toni Puigverd.

Diari de Girona. Redacció. 30.11.2022. Foto: Marc Martí.

DICCIONARI VICENÇ PAGÈS JORDA / Celebrem la seva vida. / Llibreria 22

Acte en memòria de Vicenç Pagès (1963 · 2022) a la Sala Planeta, organitzat per la Llibreria 22 / Planeta, dins els actes del 42 Premi de Novel·la Curta Just M. Casero/ 30 Proposta de Poesia, el dia 5 de novembre de 2022. Imatges de Joan Roura / Guillem Terribas / Google. Realització i muntatge Guillem Terribas.

Vicenç Pagès Jordà (1963 · 2022)

Vídeo promocional de l'acte del dia 5 de novembre de 2022 a la Sala La Planeta, dins els actes del 42 Pemi de Novel·la Curta Just M. Casero/30 Proposta de poesia 2022 que organitza la Llibreria 22 / Sala La Planeta

VICENÇ PAGÈS : No blanquejarem la cendra

En Vicenç era diferent. Era un empordanès de Figueres primer i de Torroella més tard. Era un amic, un escriptor, un lector, un cinèfil, un gran coneixedor de la música i músic. En Vicenç, aparentment era un home tranquil, tenia temps per fer moltes coses i les feia, sense deixar de ser un tertulià, un creador i un gran conversador d'altura. En poques paraules et podia definir un persona, una novel·la, una pel·lícula o un assaig. Era murri, tenia un somriure seriós. Amb una ironia molt fina, que de vegades et despistava i d'altres t'irritava. En Vicenç escrivia molt bé i sabia llegir i llavors fer-nos participés de les seves lectures. En Vicenç era diferent. Era... però per a mi encara es i serà en Vicenç Pagès, aquell jove de cabells negres que de vegades eren llargs. L'homenot, que de tant en tant, ens trobàvem sols o en companya. 
Guillem Terribas. 30.08.2022

"No blanquejarem la cendra:

hi ha massa sutge i comprendre

és una feina costosa.

Encendrem tantes espelmes

com anys viscuts i paraules

escrites. Serà solemne

el comiat, perquè és dura

i preciosa la vida."
Mònica Miró Vinaixa.

L’esperit del temps de Vicenç Pagès

L’escriptor ha mort als 58 anys. Repassem la seva trajectòria amb l’editor Josep Lluch, el llibreter Guillem Terribas i el professor i escriptor Miquel Berga.

La mort prematura de l'escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963-Torroella de Montgrí, 2022) aquest dissabte a causa d'un càncer ha escampat una tristor sincera entre companys d'ofici, gent de lletres i també entre una comunitat lectora fidel als llibres de l'autor d'Els jugadors de Whist. Un escriptor que sabia que el seu ofici era solitari i que es va saber construir una parcel·la des d'on va esprémer al màxim la llibertat d'escriure de què volia i com volia.
De posat seriós, Pagès gastava una ironia fina que els que el tractaven trobaran molt a faltar. Entre els seus amics hi havia el llibreter i activista cultural Guillem Terribas. "Fa més de dos mesos em va enviar un whats per informar-me del que tenia, encara ahir al matí li vaig enviar una foto. En Vicenç era una persona totalment diferent, era la rehòstia, et desmarcava, tenia un sentit de l'humor irònic molt empordanès que depèn de com t'ho podies agafar malament. Era imprevisible, atramuntanat. En Vicenç era superintel·ligent i un gran lector. De mi va dir 'en Guillem és d'aquells que diu i fa'. Era un amic", recorda Terribas, que lamenta que en la pròxima edició del Premi Casero haurà d'incorporar un record per a Pagès, que va ser membre del jurat guardó durant molts anys.

"Ha marxat un dels autors més significatius. La seva obra no només era sòlida, obria camins, era innovadora, era un autor autoexigent, no pretenia anar escrivint per escriure, la seva primera novel·la era d'una ambició total, des de bon principi tenia la voluntat de fer literatura de qualitat. En algun moment va sentir que no tenia prou públic... però amb Els jugadors de Whist i Dies de frontera va arribar al gran públic. I no s'adonava que per a escriptors més joves era un referent", argumenta l'editor de Proa, Josep Lluch, que a banda de publicar-lo, van compartir moltes complicitats.

Un altre dels grans còmplices de Vicenç Pagès és l'assagista, escriptor i professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra Miquel Berga. Pagès i Berga estaven enllestint una antologia de contes d'E.M. Forster que es publicarà al gener a Edicions 62. "Com aquell qui diu vam tancar el llibe abans-d'ahir. El llibre inclourà quatre contes de Forster traduïts per mi i amb una introducció d'ell, i 24 hores abans de morir encara parlàvem d'un parell de canvis que volia fer. La seva mort la visc com una tragèdia personal però també com una tragèdia per a la literatura catalana", exposa Berga.
Miquel Berga que ha publicat diversos llibres sobre George Orwell i d'altres escriptors anglosaxons relacionats amb la Guerra Civil, a banda de recomanar l'obra literària de Vicenç Pagès vol posar l'èmfasi en la seva feina com a crític literari: "s'ha mort el nostre primer crític. Crec que és un home que ha afrontat la seva fulminant malaltia amb una lucidesa clínica i endreçada, que és exactament l'actitud o la manera com en Vicenç escrivia les seves crítiques literàries que són exemplars, i que potser algun dia es recolliran en una antologia".
LÍDIA PENELO / El Público 28.08.2022
https://www.publico.es/public/l-esperit-temps-vicenc-pages.html

Vicenç Pagès, l’home que jugava

Avui ja es pot dir en veu alta. Molt alta. I amb totes les lletres de l’abecedari i totes les possibles exclamacions. Vicenç Pagès ha sigut (¡és!) un dels escriptors més brillants, intel·ligents, prolífics, polièdrics i robustos de la meva generació. Potser el que més i molt probablement de més d’una generació, des de finals dels 80 fins aquest maleït dia d’agost en què ha traspassat, just enmig de les festes de Torroella, el seu poble d’adopció. Ja es podia dir abans, és clar, però ara, desgraciadament, és una afirmació concloent, definitiva. I aquí sí que el tòpic té validesa. Amb la mort del Vicenç, amic, company de jurats, col·lega d’unes quantes aventures, la literatura catalana perd un baluard capital, una pedra de toc. Per moltes raons: per la seva innegable qualitat i perquè, abans que res, Vicenç era un lector incombustible i insubornable que tenia tota la literatura (i no només la catalana) al cap, que era capaç de distingir, de definir, d’establir cànons i codis. Això no és fàcil. Es pot ser escriptor i prou (és a dir, crear universos de ficció més o menys plausibles), però en un estadi superior hi ha qui pensa en el seu ofici i reflexiona des de la primigènia condició de lector, és a dir, d’amant apassionat.
Costa escriure aquestes línies. M’ho acaben de dir per molt diversos canals, tots els amics i amigues que hem compartit el fulgor intel·lectual del Vicenç. De vegades discrepava amb ell (alguna vegada, bastant fort), però sempre es mantenia, en la discussió, en la discrepància, un respecte absolut per la seva figura, per algú que tant era capaç de confeccionar una novel·la breu tan intensa com ‘Carta a la reina d’Anglaterra’ i unes novel·les com ‘Els jugadors de whist’ o la iniciàtica i emotiva ‘Dies de frontera’. Que podia parlar de les olors i les pudors en la literatura, que comprenia com ningú la importància del que hem anomenat literatura infantil, que se submergia, amb humor i amb distància, amb un toc anglès i alhora figuerenc, en la ‘Memòria vintage’.
Em deixo tants títols. Els que ja coneixem i un que Ernest Folch editarà ben aviat amb el títol de ‘Kennedyana’, l’última novetat del Vicenç, un retrat literari de no ficció narrativa. Me’n deixo tants. Ja tindrem temps d’entrar a fons en el seu llegat. Ara només tenim a mà la desolació i el desconsol. Vivim, uns quants, en estat de xoc. Sabíem la gravetat de la malaltia, però ell mateix ens animava discretament: «Agraeixo aquestes paraules, Josep Maria». I res més. Vicenç era discret i educat, en aparença un home distant, ordenat i precís. La seva literatura transmet de vegades aquesta percepció. Però alhora, rascant només una mica, amb una mica de confiança que hi tinguessis, desplegava una ironia demolidora, un humor incisiu i, alhora, una bondat que només podia basar-se en la confiança en determinats valors que ell assumia i que es concentren en la necessitat de ser lleial als principis, al bé suprem que s’amaga en els homes i dones que han escrit i que hem llegit.
JOSEO M. FONALLERAS / El Periòdic 29.08.2022 /Foto:JOANCORTADELLAS
https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20220827/vicenc-pages-home-jugava-josep-maria-fonalleras-14362172

https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20220827/mor-escriptor-vicenc-pages-jorda-14361587

Se m’és mort un amic

  S’acaba de morir en Vicenç Pagès. Jo li deia Horaci, en homenatge al Món d’Horaci una de les seves novel·les més conegudes, i ell m’anomenava Tristany.

Era un dels meus millors amics. Cada any, a la fi de l’agost, solíem dinar junts «  en terreny neutre » al club nàutic de Boadella. Cada cop era un festival d’intel·ligència, una festa de l’amistat. Quins farts de riure ! Amb Guillem Terribas, fou el meu mentor en l’univers de la literatura catalana quan vaig publicar per primera vegada al Principat. «  Noi, a Barcelona, soc un pagès i tu ets un exòtic ! » 

Ara que m’acaben d’assabentar de la seva defunció, em costa ordenar les idees i que els sentiments em surtin classificats. Els records es barregen. Les presentacions arreu de Catalunya, les visites de llibreries, les trucades, els àpats, els seus estirabots. Era un home bo, recte, d’una gran exigència moral, « guapo », apassionat pel Japó i la novel·lística de Flaubert (el darrer cop que el vaig veure —era a la 22 de Girona on ens havíem conegut—  li vaig regalar un segell de Flaubert editat pels correus francesos ) elegant, brillant, d’una intel·ligència superior, amb un humor digne d’un lord passat per Oxford. Li enviava regularment els meus manuscrits que em comentava amb paciència i molta finor. Llegia els seus textos i, quan li assenyalava una possible castellanada, responia «  Tristany, ets una mica talibà. » 

Ens resta la seva obra immensa i variada. A més de les novel·les (la meva preferida és La felicitat no és completa), els seus contes, els seus articles lluminosos, m’entusiasmen els seus assaigs. Teníem la mateixa edat i, mentre escric aquest adeu, toca una orquestra perquè ha mort el dia de la festa major del meu poble. La nit serà llarga i trista. Sayonara Sensei !           

Joan-Daniel Bezsonoff Montalat 27. 08.2022 Nuvol. 

https://www.nuvol.com/llibres/no-blanquejarem-la-cendra-271484

https://www.nuvol.com/llibres/vicenc-pages-jorda-i-el-deure-de-la-saviesa-271337

Josep M.Muñoz https://www.lavenc.cat/index.php/cat/Blog/blog_entry47

Màrius Serra: https://www.nuvol.com/llibres/assaig/vicenc-en-tots-els-sentits-271194

Melcior Comas https://www.nuvol.com/llibres/el-mon-den-vicenc-271282 

ANTONI PUIGVERD https://www.lavanguardia.com/opinion/20220829/8488630/vicenc-pages-jorda.html

No blanquejarem la cendra.

 

El funeral de Vicenç Pagès Jordà a Torroella de Montgrí ha congregat família, escriptors, editors i amics, persones de diferents generacions que l'estimaven i admiraven, la transversalitat generacional que ell tant anhelava,
“A la vida, per comprendre de debò com són les coses d’aquest món, has de morir, si més no una vegada”. Vet aquí una frase del cicle de Ferrara de Giorgio Bassani que ahir presidia un funeral inversemblant des de la pantalla del tanatori de Torroella de Montgrí. Des de les festes de Pasqua que organitzava la llibreria Cucut cada Dijous Sant abans de la pandèmia que no s’havien aplegat tants escriptors a l’Empordà. Aquesta vegada hi érem convocats per la passió d’un amic, crucificat per un càncer als 58 anys. Abraçades, consternació compartida en una rara comunió entre tots els que l’admiràvem i el llegíem. Gent de totes les edats, persones grans però també molt joves. La transversalitat generacional que havia anhelat en Vicenç com a escriptor es va fer present.
La família havia disposat al vestíbul del tanatori una taula amb llibres del Vicenç perquè tothom es pogués endur un record. Es veu que en una de les múltiples carpetes obertes que en Vicenç tenia a l’ordinador, la seva dona, la Camil·la, hi va trobar un arxiu titulat “Funeral”, que contenia una llista de coses que podrien passar en el seu eventual enterrament. L’havien fet fa temps amb la Camil·la, com un divertimento, molt abans de saber que estava malalt. Una de les accions que ell hi proposava era “regalar llibres dedicats als assistents al funeral”. No va tenir temps de signar cap exemplar, però la Camil·la i la seva filla Berta van consumar aquesta ocurrència del Vicenç portant els seus llibres com a ofrena al tanatori. Jo em vaig emportar Cercles d’infinites combinacions i El món d’Horaci, els seus dos primers llibres, publicats als anys 90, quan el Vicenç encara signava amb un sol cognom. A partir del seu tercer llibre es va convertir en Vicenç Pagès Jordà, i sempre m’he preguntat si era conscient que aquestes sis síl·labes l’acostaven al nom del seu admirat David Foster Wallace.

Pintura de JOAN MATEU

L’acte va ser sobri. Tres cançons i dues intervencions. Antoni Puigverd i Miquel Berga, dos ‘germans grans’, van ser els encarregats de fer els parlaments, al costat d’un retrat vertical del Vicenç, obra de Joan Mateu, que feia pensar en la imatge d’un soldat caigut en combat. Un soldat de la literatura. En rebre el premi Nacional de Cultura, l’any 2014 en Vicenç ja ens havia advertit que per sort o per desgràcia els catalans hem tingut millors resultats amb les lletres que amb les armes.
Puigverd va destacar que en Vicenç ha escrit obres d’un calibre inusual: “Has estat un dels millors del teu temps, si no el millor”, li va dir. Pagès era “un escriptor de culte, un eufemisme que es fa servir quan un gran talent com el seu no troba el reconeixement popular, sinó tan solament entre els lectors més exigents”. Com a crític literari, Pagès “no va caure mai en la pedanteria dogmàtica dels crítics que imposen tant sí com no una idea de la literatura, mentre menyspreen les altres”. Puigverd va observar encertadament que en Vicenç ha estat “un mag, un jugador, un prestidigitador de la paraula. “T’has divertit molt escrivint. Ha sabut ser divertit i cultíssim alhora”. També va lamentar en Vicenç no va tenir tot el reconeixement que es mereixia com a autor d’una obra “d’una alçada heroica en un país d’alè casolà”. I va concloure amb aquestes paraules: “Ets plenament el que volies ser, un escriptor. Un gran escriptor. Has viscut en els llibres i per als llibres, Vicenç. Has acomplert el teu destí”.
“Hi ha una mena de sentimentals als quals els horroritza posar-se sentimentals. En Vicenç era un d’aquests”, va dir Miquel Berga en encetar la seva intervenció. “Si en Vicenç tingués notícia que m’he posat sentimental aprofitant que ell ja no hi era, no m’ho hauria perdonat”, va afegir. Berga va evocar les seves passejades amb en Vicenç pel Passeig de Sant Joan, a Barcelona, i “les converses mig surrealistes, còmiques (rèiem molt) i sempre estimulants”. Berga, que com en Vicenç ha estat professor universitari, deia que en Pagès “vivia les seves classes amb els alumnes amb una barreja de passió i frustració, perquè sabia que amb la seva exigència anava a contracorrent -gloriosament a contracorrent per principis i dignitat professional”. Berga va destacar el talent crític de Pagès i va acabar amb una crida: “Tots els seus treballs de crítica dispersos en diaris i revistes han de ser aplegats en un volum que esdevindrà canònic per a generacions futures”. Llegir ha estat una de les grans passions d’en Vicenç i la seva esquela, d’una gran sobrietat, recollia la seva màxima, que diu: “No llegir quan ho tens tot fet, sinó llegir per no fer-ho tot”. És a dir, no deixar la lectura per després de la feina, sinó trobar en els llibres totes les vivències que no ens cabran en la nostra limitada existència i que ens podem estalviar de viure literalment.
De vivències ahir tothom en tenia alguna per explicar. Guillem Terribas, que ja ha programat un homenatge dins els actes del Casero, recordava el dia que en Pagès va presentar el seu primer llibre a la 22, content d’oficiar en aquell santuari. Eva Comas, professora de Blanquerna, m’explicava que havia assistit al procés de gestació del protagonista d’Els jugadors de Whist, mentre prenien còctels en llargues converses a Can Boades. Joan-Lluís Lluís, nascut com ell i molts altres autors l’any 1963, em feia veure que en Vicenç és el primer escriptor que marxa d’aquesta prolífica lleva que ell va saber capturar tan bé en tota la seva dimensió pop. La Glòria Granell, que compartia amb ell la direcció de l’Aula d’escriptura de Girona, em deia que el trobarien molt a faltar perquè era un puntal de l’escola. Ernest Folch em parlava amb passió de Kennedyana, que serà la primera obra pòstuma d’en Vicenç aquest novembre, un llibre sobre la nissaga dels Kennedy que és també una memòria generacional i un repositori de totes les obsessions més personals del Vicenç. Joan Burdeus recordava els seus seminaris a la facultat (“El millor professor que he tingut mai”). Josep Lluch, que ha estat el seu editor aquests darrers anys, creu que les generacions més joves el tindran com un referent, i jo també ho crec, la seva és una obra truncada però que s’expandirà pòstumament entre els lectors, com va passar, en una altra escala, amb Roberto Bolaño o David Foster Wallace. L’ordinador d’en Vicenç és plena de carpetes obertes amb projectes inacabats, però amb l’obra que ha deixat n’hi ha prou per alimentar aquesta devoció.

En Toni Sala em comentava la darrera frase pública d’en Vicenç, el tuit lacònic que va fer poc abans de morir: “No blanquejarem la cendra”. La mort és una putada, sí, però en Toni hi veia un altre replec de sentit, perquè la putada és doble si encara no t’han ni sortit els primers cabells blancs. La vida d’en Vicenç Pagès Jordà no és completa. No blanquejarem la cendra.

Bernat Puigbotella / Nuvol 29.08.2022

“No he tingut mai por davant el full en blanc”

L’any 1998 Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) va publicar Un tramvia anomenat text, un assaig que va obrir el camí del plaer en els manuals d’escriptura servint-se de models clàssics oblidats com Aristòtil i Horaci. L’ha reeditat al cap de més de vint anys a Empúries sense cap esmena, cosa que en reafirma la vigència, coincidint amb la publicació de Les estructures elementals de la narrativa (La Campana), d’Albert Sánchez Piñol, que Vicenç Pagès qüestiona per la seva reducció de l’aprenentatge a una fórmula, i amb la traducció de l’assaig Viure escrivint (L’Altra), d’Annie Dillard, al pròleg del qual el mateix escriptor figuerenc, arran de la seva experiència com a professor de l’ Aula d’Escriptura de Girona , enumera 39 esglaons que s’han de superar per arribar al text.

Vicenç Pagès en el jardí de casa seva a Torroella de Montgri. Foto: Manel Lladó

No és gaire habitual que es reediti l’obra d’un autor viu, i menys un assaig.

L’èxit és reeditar un llibre al cap de vint anys. He tingut sort. Per mi cada llibre s’entén a partir dels anteriors. El 1995 vaig publicar El món d’Horaci, una novel·la molt experimental i estrambòtica, i tenia ganes de fer alguna cosa més normal, de manera que els dos anys següents van sortir la Carta a la reina d’Anglaterra i Un tramvia anomenat text. Quasi bé podrien anar junts, perquè són com la teoria i la pràctica. A l’assaig insisteixo que has de ser clar i ordenat, i a la novel·leta faig precisament això. Són els meus dos llibres més clàssics, i els que han funcionat millor. En canvi, les coses més experimentals, divertides i trencadores no tenen tant d’èxit. Al lector li agrada més Sándor Márai o Jane Austen, una literatura agradable de llegir.

Aquesta és una de les tesis del llibre: el descrèdit de l’avantguarda.

La gent busca una narrativa plaent. Els best-seller estan pensats perquè el lector no s’entrebanqui i mantingui l’interès, com en un viatge en primera classe, sense sotragades.

Però té el perill d’advocar per una literatura que satisfaci el gust popular, que no assumeixi riscos.

La major part de la ficció que consumim és d’aquesta classe. De tant en tant, llegeixes L’home sense atributs o Kafka, que tenen sentit en la mesura que hi ha un mainstream amable. A mi m’agrada molt Dickens, un autor que es preocupa que el lector estigui complagut. En l’art o el teatre potser no és tan clar. Quan vas al Macba o al TNC, allò no és el mercat, sinó unes institucions que afavoreixen la transgressió. Però si vas a una llibreria i preguntes què es ven, et diran Aristòtil, és a dir, la narrativa fluïda. No defenso un model, sinó que faig una constatació.

De la narrativa també podem dir allò que passa a vegades en poesia: no hi entenc gaire res, però m’agrada?
Tots tenim moments. Hi ha vegades que et ve de gust una història tradicional i d’altres, que vols que et sacsegin. Hi ha quadres que ens agraden molt, però no ens els posaríem al menjador de casa.

Un altre tema del ‘Tramvia’ és la crítica dels manuals que separen llengua i literatura.

A mi m’interessa molt la teoria de la llengua. De fet, em sap greu no saber llatí, perquè tenia un professor tan dolent, que vaig preferir el batxillerat mixt i fer matemàtiques. Per a mi, que vaig estudiar periodisme, la filologia ha estat un hobby, però només llegeixo el que m’interessa. Potser un llibre de Saussure no l’acabaré, però sí els de Joan Solà o Carme Junyent. Si escrius, no en fas prou amb la gramàtica, necessites anar una mica més a fons, esbrinar la relació entre el pensament i l’escriptura. He comprovat que als estudiants que tenen poc lèxic els costa més pensar. Sense llegir, és difícil. En aquest tema m’he tornat molt tradicional: s’ha de llegir com a mínim una hora al dia, per anar bé tota la vida, en paper, en silenci i sense fer res més. Aquesta és l’autèntica formació contínua. Després tens les xarxes, les sèries televisives i tot el que tu vulguis, però aquest és un coneixement que t’ha d’arribar així, tot sol, una hora, cada dia. Veu una connexió, doncs, entre l’escriptura i el raonament? 

És irrefutable, perquè els conceptes els adquireixes a través de les paraules. Si jo dic indulgència o redempció i no saps què volen dir, tens una frontera que limita la teva capacitat de comprensió. Si saps 500 paraules i un altre, 2.000, estàs en desavantatge. Em trobo alumnes que tenen molts de problemes amb les frases subordinades, que és una evolució cap al pensament complex que s’hauria d’haver resolt en la infància, quan es fa el pas de la coordinació a la subordinació.

Daniel Cassany sosté que és preferible una frase plana a una de subordinada.

Fins i tot ha mesurat el nombre de paraules idoni en cada frase, i el nombre de frases ideal en un paràgraf. És una ximpleria. No tinc cap llibre a casa que segueixi aquesta regla.

Però va ser el primer que va publicar un manual d’escriptura d’èxit en català. 

Va ser el Sánchez Piñol de finals del segle XX, perquè també ignorava Aristòtil i només parlava dels americans i els anglesos. La diferència és que Sánchez Piñol ni tan sols s’ha llegit en Cassany, perquè s’erigeix com el pioner.

Arran de l’experiència com a professor d’institut, també va publicar un assaig en defensa del plaer en la literatura juvenil, ‘De Robinson a Peter Pan’. 

Com el Tramvia, és un llibre escrit a favor del lector, que no et clava la coça. Ara em sap greu no haver-hi inclòs Little women, que als nois dels setanta ens va ajudar a entendre el món femení, encara que fos d’un segle abans. És un llibre més bo del que sembla, perquè de petits en llegíem una versió reduïda, però no el vaig incloure a la tria perquè em molestava la cursileria de la primera escena.

Pot ser que el pròleg a ‘Viure escrivint’, d’Annie Dillard, sigui la veritable revisió del ‘Tramvia’?

El Tramvia és aristotèlic, i el pròleg absorbeix l’experiència de les classes d’escriptura. Hi ha tot de manuals sobre com escriure, i és temptador deixar-te endur per aquests consells. Però a mesura que escrius i fas classes, t’adones que a vegades aconselles coses que tu no fas. Admetre això, saber separar el temari de l’experiència, em va costar temps. El pròleg és d’algú que ja ha donat voltes a aquest conflicte, i que ha admès que explicava coses que no es creia.

Quines no es creia? 

Per exemple, que el conte hagi de tenir un final tancat. Totes les possibilitats queden reduïdes a una de sola, i al final potser no importa tant qui és l’assassí, sinó aquell moment en què qualsevol podia ser-ho. O que al primer paràgraf has d’enganxar el lector. Si això fos veritat, hauríem de reconsiderar tota la literatura, perquè a molts escriptors el poder del començament els és igual: confien que el lector ja vindrà. O que dins un relat tot ha de tenir un sentit, d’acord amb aquell famós ganxo d’on ha d’acabar penjat algú que s’atribueix a Txèkhov, encara que prové de Tomasevski. Hi ha molts consells que no funcionen. La idea que el showing [mostrar] té més força que el telling [explicar] és una mentida podrida. N’hi ha molts exemples, com ara les històries de judicis, que m’agraden molt. Quan algú puja a declarar, explica els fets, no cal un flashback; n’hi ha prou amb el testimoni que parla. Per què ho has de veure, si dit ja és una meravella i a sobre més barat de filmar? I també hi ha les el·lipsis. A Pulp fiction no arribes a veure ni una sola imatge del combat de Bruce Willis en tota la pel·lícula, de la mateixa manera que a Reservoir dogs tampoc hi surt l’atracament, i no passa res. Llavors, per què tanta insistència en el showing? Jo soc molt partidari dels resums i les el·lipsis, i cada vegada menys de la mania d’explicar-ho tot, que és una opció, però no un manament.

Quina hauria de ser la funció d’un bon manual?

Al final l’únic que podem fer és donar recursos, però l’ús que en faci cadascú depèn de molts factors, també de l’estat d’ànim o de l’edat. És com tenir una paleta de colors: no pots dir que el blanc és millor que el negre. Els tens allà i els pots fer servir tots. L’oli és millor que l’aquarel·la? El fang és millor que el ferro? Doncs hi ha gent que ho sosté, això. Em costa molt d’entendre que un escriptor com Sánchez Piñol advoqui pel concepte de fórmula, com un funcionari.

Escriure és, com diu Quimi Portet, treure la bèstia que portes a dins?

És una frase molt bona: “Tinc una bèstia a dintre meu.” És molt precís. Escriure és un exorcisme. Hi ha una cosa que és allà, i si la saps domesticar et quedes més tranquil i fins i tot et poden donar diners.

Fa anys, parlant amb l’escriptora Caterina Pasqual, em va dir que tenia “una bèstia al celler” i que de tant en tant baixava a donar-li menjar.

Sí, la bèstia és un dimoni, també. Però jo no l’alimento pas. La idea és fer-la sortir. Per això quan parlo amb en Josep Pujol i Coll i em diu que ara ja no necessita escriure, el veig en un estadi superior als que encara tenim el monstre a dins. Si ja has aconseguit treure’l i no ha tornat, per què alimentar-lo? Ja pots dedicar-te a llegir, passejar, anar a nedar... L’objectiu és aquest, no alimentar la bèstia.

Miquel Pairolí em deia, quan va publicar ‘Octubre’, que la seva ambició màxima era arribar a escriure sense paraules, tornar l’escriptura transparent.

Un Rothko, és clar. Però una cosa és treure adjectius i l’altra és la bèstia, la urgència de treure’t alguna cosa que et cou. Hi ha gent que em diu que no sap de què escriure. Doncs que no ho faci. Jo mai no he tingut por davant el full en blanc.

Escriu cada dia? De vuit a tres? 

No. Jo treballo, eh? Només escric quan faig vacances. Però no tinc pressió. Per escriure no n’hi ha prou de tenir temps. Te n’ha de sobrar. És d’aristòcrates, té una part d’inutilitat important. Un dia ets al tren i et ve al cap una idea, i quan l’escrius potser no era tan bona com et semblava. Per saber-ho has hagut de perdre-hi una tarda. El model és Virginia Woolf i tota aquella gent de Bloomsbury, que vivien de renda. Si no tens fills, has heretat una mansió i disposes d’una minyona que et fa el dinar, tindràs bona disposició a perdre el temps. Sí, escriure té un punt d’aristòcrata i anacrònic.

El racó dels contes

Quan acabem la conversa, Vicenç Pagès Jordà m’ensenya el seu preuat “racó dels contes”, un moble antic, d’aquells de vitrina amb pany i clau, potser procedent d’algun vell institut, on hi té ben ordenada tota la seva biblioteca de narrativa curta, des dels clàssics als contemporanis, des de les antologies a les obres completes dels seus autors preferits. Com sosté a Un tramvia anomenat text, el conte és la forma d’escriptura més pura, “la matriu de tots els textos”, que Cortázar comparava amb el modelatge d’una esfera d’argila. Ell també n’ha escrit, però continua sent més conegut per les novel·les, els assajos o els articles de crítica literària, en què adopta la veu del sentit comú sense deixar de portar a la pràctica allò que ell mateix pregona sobre el text com una barreja indestriable d’inspiració i ofici, “de flama i cristall”. S’ha entretingut a llegir tot Txèkhov, de qui prepara una àmplia antologia dels contes en traducció de Xènia Dyakonova, buscant-hi la famosa frase del ganxo, i no la va trobar. Haver guanyat el Premi Nacional de Cultura (2014), i el Sant Jordi, el Sant Joan, el Crexells i el Rodoreda, no li ha pas donat més temps, l’or de l’escriptor, ni l’ha apartat d’aquests entreteniments llibrescos, com el de resseguir les referències a les olors i les pudors en la literatura, recopilades en dues plaquettes de la col·lecció Envinats de Vibop Edicions. Potser amb això n’hi ha prou, perquè com ell també diu, la quantitat de plaer o de dolor que hagis posat en una obra no té res a veure amb els resultats obtinguts.

Eva Vázquez, publicat en el PuntAvui 24.08.2021

Els Jugadors de Whist. Una lectura

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) ja té una llarga experiència en el món de les lletres. El 1990 va publicar el seu primer llibre Cercles d’infinites combinacions (Empúries, descatalogat) i fins a Els jugadors de whist ha conreat l’assaig, la crítica, la novel·la, contes... Aquesta experiència i les llargues hores de lectura l’han conduït durant una llarga temporada a escriure aquesta novel·la plena de vida, d’experiència i, sobretot, de bona escriptura. El mateix Vicenç reconeix que a “Els jugadors...” hi ha abocat tot el que podia i volia dir sobre un món, un temps i una ciutat, Figueres, que coneix molt bé. De fet es el món en que ha viscut i on s’ha format.
Els jugadors de whist és una novel·la que aplega diferents gèneres: el dietari, la biografia, la crònica, el pensament i la divulgació. Evocació dels primers anys de joventut; les primeres amistats, el paisatge dels primers anys de vida i que mai t’abandonen; els primers amors i els primers desamors; el món dels “rebels sense causa”; l’arribada al món dels adults amb totes les seves conseqüències: el treball, el matrimoni, els fills, les separacions...
Vicenç reivindica una ciutat, Figueres, com a decorat de la seva història. Hi ho fa com si fos Brooklyn, Manhattan, el Raval o Montmartre. És la història d’una generació, que utilitzant l’argot cinematogràfic (cosa que ell fa contínuament a la novel·la per descriure una situació o un personatge), anomena de “La Guerra de les Galaxias”. Però, també es vàlida per a qualsevol generació, entre d'altres coses perquè entre unes i altres només hi ha algunes variacions puntuals.
Les referències, les recomanacions tant literàries com cinematogràfiques, són per tenir en compte. També el gran coneixement que desborda en Vicenç sobre les noves tecnologies de la comunicació.
Vicenç Pagès ha escrit un cocktail molt ben combinat que es fa llegir. Possiblement, hi ha abocat massa de tot, però com diu ell, “he quedat sec”. Ho ha deixat anar tot. Ara es cosa nostra, del lector, saber païr bé tot el que, magistralment, ens explica i escriu. De moment, tant crítica com públic l’està acollint molt bé i serà, sens dubte, una novel·la que calarà dins el panorama narratiu català.
Per acabar, transcriuré un paràgraf del llibre:
“Quantes pel·lícules hem vist que culminen amb una grua oferint una visió des de les altures que ens allunya dels personatges fins que desapareixen, absorbits per l’entorn?”(...) “ara sí, la càmera es desplaça a poc a poc cap amunt, cap els núvols, i la cançó s’acaba en aquest moment perquè ha arribat la FI”.
Guillem Terribas