A propòsit del Truffaut

Paco Vilallonga i Guillem Terribas amb el cartell dels 10 anys del Truffaut. Foto: Manel Lladó.

De tot aquest desgavell del concurs per la gestió del cinema Truffaut de Girona hi ha coses inexplicables. Algunes ja s’han anat comentant a la premsa i a les xarxes. És recomanable la lectura de l’article de Jordi Serrano, publicat en El Punt Avui el 14 d’abril passat, en el qual afirma de manera taxativa: “L’Ajuntament de Girona ha comès un error polític, tècnic i burocràtic enorme. La solució era un conveni.” Hi ha moltes més aportacions interessants en aquesta desafortunada història, com ara la carta de suport de l’Acadèmia del Cinema Català que ja ha estat signada per més de 6.000 persones o l’article El Cinema Truffaut i l’absurd burocràtic d’Íngrid Guardiola, a l’Ara. Perquè el que resulta més lamentable és la incapacitat d’una administració (entesa com un tot: polítics, tècnics, funcionaris...) per valorar la feina des de fa més de 25 anys del Col·lectiu de Crítics de Cinema, un grup de persones que han treballat per amor a l’art, sense buscar un interès o una plataforma de promoció personal. Si Catalunya aspira a arribar a ser com la de l’1 al 3 d’octubre del 2017 (amb tots els dubtes que el futur vagi cap aquí) és per la gran capacitat de la societat civil de liderar els moviments ciutadans, des de l’associacionisme i les entitats. Ho vaig albirar als anys setanta quan tot estava per fer i tot era possible, organitzant cursets de català, conferències polítiques o recitals de cançó. L’activisme es pot fer des de molts fronts com ara les revistes locals, els grups de teatre, les colles excursionistes, castelleres, sardanistes o de gegants i capgrossos. La gestió del cinema Truffaut no havia de subhastar-se en un concurs, ni per la feina feta ni pel tema econòmic. Quan hi ha dèficit l’Ajuntament el cobreix i quan hi ha beneficis retornen al municipi, cosa que no passarà amb una empresa privada. El Truffaut no existia abans de parir-lo el Col·lectiu de Crítics, no era res. El model de funcionament és únic i l’ha creat, decidit i gestionat el Col·lectiu. Si l’Ajuntament considera que s’ha de canviar aquest model d’èxit, el que no es pot fer és aprofitar-se de l’essència i i posar-la en safata de plata a un nou gestor. Si no s’aconsegueix resoldre aquest cul-de-sac, el col·lectiu podria dir fins aquí hem arribat, creu i ratlla, foc nou. Es tanca una porta i des de la societat civil se’n podria obrir una altra.

Opinió en el Punt Avui 01.05.2026 de Joan Ventura.  

Sobre ‘Dylan i el cinema’. Les màscares de Dylan en la música, la vida i també el cinema

Àngel Quintana presenta el llibre ‘Dylan i el cinema’ (Enderrock Llibres), sobre un aspecte poc estudiat del músic, acompanyat per Carme Pardo i Mazoni. 

Àngel Quintana observa des de la cantonada amb ulleres fosques l’actuació de Mazoni X.C.

“En aquest llibre he pogut parlar de dues de les meves grans passions: el cinema i Bob Dylan”, va dir dimecres Àngel Quintana (Torroella de Montgrí, 1960), historiador i crític de cinema molt vinculat a aquest diari, en la presentació del seu últim llibre, Dylan i el cinema (Filmar la llegenda), publicat per Enderrock Llibres, que va tenir lloc a la Llibreria 22 de Girona. Davant d’una sala plena, Quintana –amb ulleres fosques dylanianes– va estar molt ben acompanyat a la tarima per Carme Pardo, professora d’història de la música a la Universitat de Girona, on l’autor és ara el degà de la Facultat de Lletres, i el músic bisbalenc Jaume Pla, Mazoni, reconegut militant dylanià, que va explorar els seus records de joventut sobre el cantautor de Duluth, Minnesota, i al final de l’acte va regalar, amb l’únic acompanyament de la seva guitarra acústica, una fantàstica versió de Love minus zero / No limit, clàssic que Dylan va incloure en el seu fonamental Bringing it all back home (1965) i, per petició popular, la seva adaptació al català, lliure i ben reeixida, de Maggie’s farm, curiosament del mateix disc, coneguda en la seva relectura com La granja de la Paula. No és casualitat, per tant, que Pla hagués dit prèviament que, dins les diferents veus del sempre mutant Dylan al llarg dels anys, la seva preferida és la del període 1964-1966.

Prèviament, l’acte va començar amb el doble pròleg del llibreter Jordi Gispert, de la 22, i l’editor Jordi Novell, d’ Enderrock Llibres , editorial que en un any i mig ja ha publicat vuit llibres, per fomentar “la memòria històrica relacionada amb la música i oferir una mirada catalana d’alguns temes internacionals”, com va dir Novell, abans de remarcar que “hi ha molts llibres sobre Dylan, però no gaires sobre la seva relació amb el cinema”. 
Dylan i el cinema és una versió traduïda, ampliada i actualitzada de Dylan et le cinéma (Nouvelles Éditions Place, 2021), un assaig escrit en francès en què Quintana analitzava l’interès de Dylan pel cinema des de diferents angles: primer com a espectador i amant des de jove del cinema clàssic de Hollywood, però també del cinema europeu de Fellini i Truffaut i pel·lícules com ara Les enfants du paradis, de Marcel Carné, amb referències directes o indirectes en algunes de les seves cançons, en les quals, com va dir Quintana, de vegades reprodueix frases de diàlegs d’alguns films. Però cal recordar que Dylan també ha fet cinema com a actor (Pat Garrett & Billy the Kid, 1973) i director (Renaldo and Clara, 1978), que les seves cançons apareixen en moltes bandes sonores, i que s’han fet unes quantes pel·lícules sobre ell, tant documentals (per descomptat, No direction home, 2005, de Martin Scorsese) com de ficció: I’m not there (2007), de Todd Haynes, en què Dylan és encarnat per sis actors diferents, entre els quals, una dona i un negre –reforçant la idea que la figura polièdrica de Dylan conté multituds, com diu la seva cançó I contain multitudes (2020) i com va recordar Pardo–, i la més recent A complete unknown (2024), de James Mangold, que òbviament és part de la novetat d’aquest llibre respecte a l’editat abans a França i també ha servit per il·lustrar-ne la portada. 

Carme Pardo va destacar la “prosa àgil [de Quintana], que et captiva i t’enganxa”, des que, en el prefaci, l’autor recorda el concert de Dylan al Liceu, el 23 de juny del 2023, on “ell era allà, en la foscor; el que importava era trobar la sonoritat perfecta de la seva música”. “A partir d’aquí, l’Àngel explica com Dylan es va posant diferents màscares a través del cinema i de les cançons”, va dir Pardo, que va definir Dylan com “l’home de les mil màscares i també de les mil veus”, sempre amb noves inquietuds i canvis de guió vitals i creatius que no sempre s’entenen si no es coneix bé el personatge i el seu permanent “joc de miralls i de capes”, com va dir Quintana.
Mazoni va mirar enrere: “Jo vaig descobrir Dylan quan tenia 14 anys, en una botiga de discos de la Bisbal. En aquell moment em va sonar molt estrany, perquè no tenia res a veure amb el que jo escoltava a la ràdio, però em va encuriosir. Sobretot per aquella veu tan humana i imperfecta, però que explica tantes coses, i que em va marcar profundament fins al punt que Dylan m’ha acompanyat tota la vida, tant per la seva música com per la seva personalitat. I la seva veu també em va ajudar a confiar en la meva pròpia veu, perquè jo no estava gaire satisfet amb el meu timbre”. I hi va afegir: “Per a un adolescent rebel com jo, era fàcil enamorar-se d’una persona així. Quan va electrificar la seva música, el van escridassar a Newport i li van dir “Judes!” a Manchester, però ell va decidir tirar endavant, fent la seva.” 
Publicat en el Punt Avui per XAVIER CASTILLON el 01.05.2026

La presentació a la 22 . Foto: GTR