Demà serà un altre dia.

dimarts, 31 de maig del 2011

Increïble, però mentida




"E l retrovisor mostra i emmarca només una part de la realitat que hi ha darrere el cotxe. Alguns vehicles en tenen dos o tres o més, per tenir més trossets de realitat retallada (...). Per cobrir adequadament la seva funció, els retrovisors han d'estar nets i ben orientats cap al punt que més convé al conductor, tant per mostrar el que li cal com per ser còmodament accessibles a la seva vista". És una citació del recomanable llibre Aicnàlubma , de Joaquim M. Puyal i Ortiga, editat per Columna. Un llibre imprescindible per conèixer de primera mà el món de la informació i les seves mancances, manipulacions, interessos i contradiccions. Puyal fa una reflexió de com veu la comunicació, un món que coneix bé i en el qual fa molts anys que treballa amb la màxima dignitat possible.

Aquests últims dies he pensat molt en les reflexions de Joaquim M. Puyal i la manera en què ens venen i rebem les informacions. La història de la mort de Bin Laden és un bon exemple de com ens han venut ( i ens estan venent, perquè la cosa va per llarg) una mena de pel·lícula mal feta i mal explicada, plena de contradiccions i rectificacions que cada dia es fa més increïble.

Amb la popularitat del president Obama, que va de caiguda amb una crisi incontrolable, amb tota la moguda bèl·lica al Líban, les revoltes de Tunísia i Egipte... es feia necessària una cortina de fum. I si voleu entendre millor què vull dir, us recomano la revisió de la pel·lícula Cortina de fum ( Wag the dog , EUA, 1997), dirigida per Barry Levinson i interpretada per Robert De Niro i Dustin Hoffman, entre d'altres. O us recomano, també, la història de la dona de la neteja i el superpoderós Strauss-Kahn, ara més conegut amb les sigles DSK. Em costa creure, per més embalat que un vagi sexualment, que de bon matí, i ja amb una certa edat, el possible futur president de França ataqui la dona de la neteja que ha entrat a la seva habitació a fer-hi les feines. Partint de la base que som en un hotel de luxe de Nova York i que el personatge que hi ha dins de l'habitació està supercontrolat i protegit, m'és difícil d'empassar-me que de la mateixa habitació en surti cridant la senyora de fer feines dient que l'han volgut violar. Potser sóc un incrèdul, però em ve a la memòria, quan passen aquestes coses, aquella famosa frase que fa anys era el títol d'una vinyeta de la revista Tiovivo i que deia: "Increïble, però mentida".

Després hi ha la manera com s'ha tractat l'acampada dels indignats de les diverses capitals d'Espanya, sobretot a Madrid i Barcelona. Tothom hi ha dit la seva. I els mitjans de fora, vull dir, de nord enllà, ja l'han proclamat com la revolució dels indignats . Alguns fins i tot l'han comparat amb els moviments de Tunísia i Egipte. Aquesta visió, aquesta manera d'informar, d'especular i magnificar notícies només crea confusió. No beneficia a ningú. O potser sí, vés a saber.

I encara tenim la interpretació de les eleccions. Fa uns anys, els polítics que s'hi havien presentat i els seus portaveus utilitzaven l'estratègia de dir que no havien perdut, encara que fos contra tota evidència. Sempre trobaven una explicació positiva de la derrota. Fins i tot ens renyaven dient-nos que ens havíem equivocat perquè no els havíem votat. Al final, el missatge que quedava era que ningú havia perdut. Últimament ja accepten públicament la derrota amb cara de resignació i deixant ben clar que han trucat al contrincant guanyador per felicitar-lo, que han perdut. Llavors fan aquell afegitó que han comprès el missatge, que en prendran nota, que faran una reflexió. I l'endemà passat, la majoria de les vegades ja ni se'n recorden.

Deixeu-me acabar amb una recomanació sana i sense cap mala intenció ni doble interpretació. Per poc que pugueu, passeu per la Galeria Atelier, del carrer Rovira i Trias, 9, de Barcelona, per gaudir de l'exposició que des del 18 d'aquest mes hi té el pintor saltenc Jordi Gispert. La visió de les extraordinàries teles de Jordi Gispert, la seva vida i color, la seva força expressiva, us alegrarà el dia i la vida.

Ja em direu.


Guillem Terribas, publicat en el diari Ara el 29.05.11

Els arrossos de Fontsabeu



Ens vàrem conèixer quan amb una colla de joves buscàvem les respostes a les preguntes essencials de la vida, mentre descobríem el meravellós món del flirteig, i de l'amor. Després, ajagut durant mesos al llit de casa teva, llegies, devoraves llibres i et converties en un savi silenciós, com havia de ser, seguint la tradició dels tipògrafs, impressors de casa teva.
I no ens donaves treva en la batalla per impulsar més fort i més lluny la pilota contra les parets dels frontons del País Basc, on havíem vist en Joan. T'agradava guanyar, però ho feies amb elegància i discreció, aquella que vares portar a Presència, i a bastir amb en Josep Pallach una alternativa política que avui se'ns presenta com imprescindible.
Era l'hora de la veritat. Com havia de ser la seguretat de la democràcia? Una mostra: no vas voler que els vells guardes jurats de la Devesa fossin els policies locals que Salt reclamava, i feren un traspàs modèlic des de la teva responsabilitat de primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona.
Mentrestant agafàvem un autobús en direcció desconeguda, on viuríem records del passat, i allà al carrer Blanc ens juramentàvem per continuar junts amb en Tià de pare espiritual.
Jaume Curbet i seguretat democràtica fou una fórmula que de Vitòria a Madrid, a Catalunya i a Corea, a Canàries Costa Rica, Colòmbia…, es convertí en un paradigma de fer les coses bé, i avançades al nostre temps.
Però et vàrem perdre, sabíem poc de tu, i per tant l'anunci de la teva tornada a Girona fou una gran alegria. Et tornaríem tenir a Fontsabeu, la Lola ens faria els calamars farcits millors del món, i pixaríem tots junts sota els grans xiprers de la carretera de Llorà.
Continuaríem fent-nos les preguntes de joves, i t'escoltaríem amb atenció quan, bocabadats pels fets que feien tremolar totes les conviccions, ens donaves una lliçó racional del perquè de les delinqüències i dels delinqüents que més tard has descrit amb saviesa, en el teu darrer llibre.
M'escoltaves més del que parlaves, darrerament cada dia que he vingut a veure't en la teva darrera batalla, m'has continuat escoltant, somrient, i assentint. Nosaltres, perplexos, hem assistit a com planificaves, i dosificaves el teu amor cap als teus, que són molts, com afrontaves aquest camí amb una energia, dignitat, comprensió que em feien creure que seria així molt de temps.
Avui has dit “torno a marxar”, però abans ens vas fer l'encàrrec específic que hem de celebrar els 5 arrossos tan aviat com puguem. Ho farem, i mentre em Salvi cuini, en Pim l'ajudi, en Joan i en Jordi parin la taula, en Vicenç i en Guillem xerrin, l'Albert arribi tard, en Manel fumi, i en Miquel ens deixi amb el dubte de si vindrà o no, jo aniré preparant les cadires, com saps, la d'en Tià i la teva. No fos cas que a darrera hora apareguessis per la porta amb el teu somriure, càlid i plàcid, que trobarem a faltar cada dia.

Xavier Corominas, publicat ennn El Punt el 17.05.11. Foto: de Salvador Garia-Arbós a Roma 2006

Memòria i lliçó



Hi ha exemples de dignitat personal i de compromís amb la societat que transcendeixen l'àmbit estricte en el qual es desenvolupen. Acaben adquirint una categoria d'universals, perquè no ens parlen de l'anècdota o de la superfície, sinó que emeten una lliçó que és entenedora tant pel que fa a la profunditat com a l'extensió del territori on el missatge acaba essent fructífer. Una de les persones que reunien aquestes condicions es deia Jaume Curbet i va traspassar fa uns dies. Els seus familiars han obert fa no res una pàgina d'homenatge al Facebook i és aquí on es comencen a percebre les conseqüències del seu mestratge, lliçons difuses i tènues que han amarat el pensament de moltes persones, tant en la seva faceta de reflexió més humanista com en la condició d'expert en seguretat. Curbet, que tenia un mínim tracte amb la tecnologia, ara recull, en forma de testimoniatges que es van escolant a internet, els agraïments sincers de tota la saviesa i la joie de vivre que va ser capaç de transmetre.
Aquests escrits són a la xarxa i també en altres llocs, com en la sentida evocació que Quim Nadal va llegir el dia del seu enterrament. Provenen de persones que van conèixer el Curbet públic i el privat, que el van tractar com a professor o com a amic, que van poder percebre una filosofia que es va anar modelant amb els anys a partir d'una devoció quasi religiosa per la dignitat i per l'enaltiment del contacte sentimental, sense més límits que el de la pròpia honestedat. No es tracta d'escriure ara un panegíric ni tampoc d'entrar en els detalls personals d'algú amb qui vaig compartir molts sopars i unes quantes converses. Avui escric sobre Jaume Curbet perquè és un dels exemples que deia al començament. La seva aposta d'autodidacte a favor d'una policia al servei dels drets humans va ser capdavantera i ha marcat bona part del nostre present. I no solament això:
Curbet va fer un pas endavant en un moment decisiu. I els va continuar fent al llarg de la seva vida. Passos que ens han marcat un camí.



Josep M. Fonalleras, publicat a El Punt 21.05.11