"E l retrovisor mostra i emmarca només una part de la realitat que hi ha darrere el cotxe. Alguns vehicles en tenen dos o tres o més, per tenir més trossets de realitat retallada (...). Per cobrir adequadament la seva funció, els retrovisors han d'estar nets i ben orientats cap al punt que més convé al conductor, tant per mostrar el que li cal com per ser còmodament accessibles a la seva vista". És una citació del recomanable llibre Aicnàlubma , de Joaquim M. Puyal i Ortiga, editat per Columna. Un llibre imprescindible per conèixer de primera mà el món de la informació i les seves mancances, manipulacions, interessos i contradiccions. Puyal fa una reflexió de com veu la comunicació, un món que coneix bé i en el qual fa molts anys que treballa amb la màxima dignitat possible.
Aquests últims dies he pensat molt en les reflexions de Joaquim M. Puyal i la manera en què ens venen i rebem les informacions. La història de la mort de Bin Laden és un bon exemple de com ens han venut ( i ens estan venent, perquè la cosa va per llarg) una mena de pel·lícula mal feta i mal explicada, plena de contradiccions i rectificacions que cada dia es fa més increïble.
Amb la popularitat del president Obama, que va de caiguda amb una crisi incontrolable, amb tota la moguda bèl·lica al Líban, les revoltes de Tunísia i Egipte... es feia necessària una cortina de fum. I si voleu entendre millor què vull dir, us recomano la revisió de la pel·lícula Cortina de fum ( Wag the dog , EUA, 1997), dirigida per Barry Levinson i interpretada per Robert De Niro i Dustin Hoffman, entre d'altres. O us recomano, també, la història de la dona de la neteja i el superpoderós Strauss-Kahn, ara més conegut amb les sigles DSK. Em costa creure, per més embalat que un vagi sexualment, que de bon matí, i ja amb una certa edat, el possible futur president de França ataqui la dona de la neteja que ha entrat a la seva habitació a fer-hi les feines. Partint de la base que som en un hotel de luxe de Nova York i que el personatge que hi ha dins de l'habitació està supercontrolat i protegit, m'és difícil d'empassar-me que de la mateixa habitació en surti cridant la senyora de fer feines dient que l'han volgut violar. Potser sóc un incrèdul, però em ve a la memòria, quan passen aquestes coses, aquella famosa frase que fa anys era el títol d'una vinyeta de la revista Tiovivo i que deia: "Increïble, però mentida".
Després hi ha la manera com s'ha tractat l'acampada dels indignats de les diverses capitals d'Espanya, sobretot a Madrid i Barcelona. Tothom hi ha dit la seva. I els mitjans de fora, vull dir, de nord enllà, ja l'han proclamat com la revolució dels indignats . Alguns fins i tot l'han comparat amb els moviments de Tunísia i Egipte. Aquesta visió, aquesta manera d'informar, d'especular i magnificar notícies només crea confusió. No beneficia a ningú. O potser sí, vés a saber.
I encara tenim la interpretació de les eleccions. Fa uns anys, els polítics que s'hi havien presentat i els seus portaveus utilitzaven l'estratègia de dir que no havien perdut, encara que fos contra tota evidència. Sempre trobaven una explicació positiva de la derrota. Fins i tot ens renyaven dient-nos que ens havíem equivocat perquè no els havíem votat. Al final, el missatge que quedava era que ningú havia perdut. Últimament ja accepten públicament la derrota amb cara de resignació i deixant ben clar que han trucat al contrincant guanyador per felicitar-lo, que han perdut. Llavors fan aquell afegitó que han comprès el missatge, que en prendran nota, que faran una reflexió. I l'endemà passat, la majoria de les vegades ja ni se'n recorden.
Deixeu-me acabar amb una recomanació sana i sense cap mala intenció ni doble interpretació. Per poc que pugueu, passeu per la Galeria Atelier, del carrer Rovira i Trias, 9, de Barcelona, per gaudir de l'exposició que des del 18 d'aquest mes hi té el pintor saltenc Jordi Gispert. La visió de les extraordinàries teles de Jordi Gispert, la seva vida i color, la seva força expressiva, us alegrarà el dia i la vida.
Ja em direu.
Aquests últims dies he pensat molt en les reflexions de Joaquim M. Puyal i la manera en què ens venen i rebem les informacions. La història de la mort de Bin Laden és un bon exemple de com ens han venut ( i ens estan venent, perquè la cosa va per llarg) una mena de pel·lícula mal feta i mal explicada, plena de contradiccions i rectificacions que cada dia es fa més increïble.
Amb la popularitat del president Obama, que va de caiguda amb una crisi incontrolable, amb tota la moguda bèl·lica al Líban, les revoltes de Tunísia i Egipte... es feia necessària una cortina de fum. I si voleu entendre millor què vull dir, us recomano la revisió de la pel·lícula Cortina de fum ( Wag the dog , EUA, 1997), dirigida per Barry Levinson i interpretada per Robert De Niro i Dustin Hoffman, entre d'altres. O us recomano, també, la història de la dona de la neteja i el superpoderós Strauss-Kahn, ara més conegut amb les sigles DSK. Em costa creure, per més embalat que un vagi sexualment, que de bon matí, i ja amb una certa edat, el possible futur president de França ataqui la dona de la neteja que ha entrat a la seva habitació a fer-hi les feines. Partint de la base que som en un hotel de luxe de Nova York i que el personatge que hi ha dins de l'habitació està supercontrolat i protegit, m'és difícil d'empassar-me que de la mateixa habitació en surti cridant la senyora de fer feines dient que l'han volgut violar. Potser sóc un incrèdul, però em ve a la memòria, quan passen aquestes coses, aquella famosa frase que fa anys era el títol d'una vinyeta de la revista Tiovivo i que deia: "Increïble, però mentida".
Després hi ha la manera com s'ha tractat l'acampada dels indignats de les diverses capitals d'Espanya, sobretot a Madrid i Barcelona. Tothom hi ha dit la seva. I els mitjans de fora, vull dir, de nord enllà, ja l'han proclamat com la revolució dels indignats . Alguns fins i tot l'han comparat amb els moviments de Tunísia i Egipte. Aquesta visió, aquesta manera d'informar, d'especular i magnificar notícies només crea confusió. No beneficia a ningú. O potser sí, vés a saber.
I encara tenim la interpretació de les eleccions. Fa uns anys, els polítics que s'hi havien presentat i els seus portaveus utilitzaven l'estratègia de dir que no havien perdut, encara que fos contra tota evidència. Sempre trobaven una explicació positiva de la derrota. Fins i tot ens renyaven dient-nos que ens havíem equivocat perquè no els havíem votat. Al final, el missatge que quedava era que ningú havia perdut. Últimament ja accepten públicament la derrota amb cara de resignació i deixant ben clar que han trucat al contrincant guanyador per felicitar-lo, que han perdut. Llavors fan aquell afegitó que han comprès el missatge, que en prendran nota, que faran una reflexió. I l'endemà passat, la majoria de les vegades ja ni se'n recorden.
Deixeu-me acabar amb una recomanació sana i sense cap mala intenció ni doble interpretació. Per poc que pugueu, passeu per la Galeria Atelier, del carrer Rovira i Trias, 9, de Barcelona, per gaudir de l'exposició que des del 18 d'aquest mes hi té el pintor saltenc Jordi Gispert. La visió de les extraordinàries teles de Jordi Gispert, la seva vida i color, la seva força expressiva, us alegrarà el dia i la vida.
Ja em direu.
Guillem Terribas, publicat en el diari Ara el 29.05.11
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada