Cinema i autocinema al GEiEG

Foto: G;T;R

El cinema Truffaut és un equipament de l’Ajuntament de Girona que gestiona el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que presideix Guillem Terribas i que està allotjat a l’equipament cultural el Modern, és a dir a l’antic cinema Modern de Girona. El Truffaut programa pel·lícules en versió original i se’n surt. La gènesi original cal buscar-la l’any 1990 en l’oferta de l’empresari Narcís Agustí, content per un premi que havia rebut a nivell dels crítics del país, que va oferir als crítics de cinema gironins que programessin el que volguessin durant una setmana al desaparegut cinema Catalunya 3. Va ser un èxit que es va repetir l’any següent de tal manera que els crítics, que llavors eren bàsicament els que estaven lligats als dos diaris de la ciutat i a les emissores de ràdio, van proposar fer la programació durant tot l’any. No va ser possible. Però el 1992 va sorgir la oportunitat de programar entre setmana i en hores de vespre-nit a la que fins llavors era la sala X del Modern, i es va fer rebatejada com a cinema Truffaut. I allà, d’acord amb els empresaris, van començar a programar pel·lícules en versió original, de manera que poc després la sala segona ja era només per a ells. Amb les obres del Modern el Truffaut va ser acollit després pels cinemes ABC de la plaça Jordi de Sant Jordi, de l’empresa Regàs, que tenia Josep Maria Pallàs de programador, i allà van estar mentre van durar les obres al Modern, on van tornar i estan instal·lats perquè van guanyar, ja constituïts legalment, el concurs per a la gestió. El cinema Truffaut, que forma part de la xarxa més important del cinema europeu, Europa Cinemas, és també la seu oficial de la Filmoteca de Catalunya a Girona.

El motiu d’aquest article és que el col·lectiu va col·laborar amb l’Ajuntament en la programació i la presentació del cicle de cinema al carrer Truffaut d’Estiu, que es va celebrar durant anys a la plaça Josep Pla de Girona. Fa temps l’experiència va acabar per diverses raons, entre les quals, les burocràtiques. Però aquest any han tornar les sessions de Cinema a la Fresca. I ho fan en col·laboració amb el GEiEG, a les instal·lacions del Grup de Sant Ponç i de Palau-sacosta. La setmana passada, el dia 2, es va celebrar, amb èxit d’assistència, la primera sessió amb la projecció de Saben aquell, la pel·lícula de David Trueba amb gran interpretacions sobre la vida d’Eugenio. I demà, dia 9, a les deu del vespre, la segona pel·lícula a Sant Ponç. S’hi podrà veure Sis dies corrents, de la directora Neus Ballús, on s’explora, en clau de comèdia, els perjudicis en les relacions humanes, on es barreja ficció i realitat i es retrata la vida de treballadors d’una empresa de lampisteria i electricitat.

I torna també l’autocinema a la fresca, per veure cinema des del cotxe. El GEiEG i el Truffaut repeteixen iniciativa. Serà el dimarts dia 16, també a partir de les deu del vespre, al complex del GEiEG a Palau, al camp de llançaments. Ho podran escoltar per una freqüència per la ràdio del cotxe, però també per uns altaveus per a tots aquells que hi arribin en moto, bicicleta o patinet. Allà s’hi programarà Mad Max: Furia en la carretera. Ah, i totes les

projeccions són gratuïtes i obertes al públic.

JORDI GRAU, "Mirades" publicat en el Punt/Avui el 08.07.2024 

Dos grans escriptors de diaris: Miquel Pairolí / Manuel Cuyàs.

Fa tretze anys, de bon matí d’un 6 de juliol, en Guillem Terribas em trucava per donar-me la trista però esperada notícia de la mort d’en Miquel Pairolí. Demà farà ja tretze anys de la seva desaparició física i encara trobo a faltar el seu article diari on passava revista a l’actualitat però també a tantes altres coses més; llegir-lo s’havia convertit en una necessitat diària. Miquel Pairolí i Sarrà (Quart, 1955) va morir jove, amb 55 anys, quan li restaven les millors planes per escriure, tot i que el nivell de les que ens va deixar, al diari, a les seves novel·les, als assajos literaris, als dietaris i les biografies que va escriure, és d’un alt valor literari, com li ha reconegut la crítica. Queden els seus llibres, que agafen pes literari amb el pas dels anys i que, com sempre que escric sobre en Miquel, els animo a llegir. Ell, com tants, però més que ningú, va patir allò de la frontera mental de la Tordera i essent un gran escriptor va haver de passar per ser “un gran escriptor gironí”.

Miquel Pairolí i Manuel Cuyàs. Foto: R. Esteban 

Pensar en Miquel Pairolí em porta sempre inevitablement a Manuel Cuyàs (Mataró, 1952 - Badalona, 2020). Va ser també una patacada, la seva mort en plena pandèmia, perquè tots esperàvem que el trasplantament de medul·la aniria bé. No va ser així. També trobo a faltar el seu article diari. Quan en Miquel Pairolí es va trobar malament i només podia escriure tres dies a la setmana, li vaig demanar a en Manuel Cuyàs que ocupés el seu lloc. Després, quan en Miquel va publicar el seu mític Teló, el darrer article, en Cuyàs el va substituir. Era un risc, perquè en Pairolí tenia un públic fidel, era un analista fi de la situació, seriós però irònic i amb una mala llet que no necessitava paraules gruixudes. Però va ser un encert. En Manuel era radicalment diferent: era divertit, irònic, punyent. Podia semblar més superficial, però no ho era. Són dos dels grans escriptors de diaris que ha tingut aquest país, lamentablement morts massa joves.

He dit escriptors de diaris. Els dos van fer de periodistes i eren molt bons, però eren alguna cosa més que periodistes a la recerca de la notícia, tot i que ho feien. Eren escriptors, excel·lents columnistes. En Miquel excel·leix en els seus Dietaris que ha reeditat Editorial Gavarres. En Manuel va triomfar com escriptor de les Memòries de Jordi Pujol, amb el seu llibre biogràfic El nét del pirata, els seus llibres de temàtica mataronina i els seus article ara recollits a El Mataró de Manuel Cuyàs. Un altre cas en que no ser barceloní el va perjudicar massa.

Eren diferents, però molt bons. En Miquel va estudiar Filologia i en Manuel Història. Van donar classes com a mestres de català. El de Quart era reservat i es va tancar a Palol d’Onyar, per fer obra. En Manuel no parava de córrer tertúlies perquè era el tertulià perfecte, sempre irònic, sempre sortia amb un ciri trencat, sempre protagonista, a L’Oracle o amb en Grasset al 3/24. Eren bons en tot, però eren uns columnistes excelsos. Encara ara penso què escriurien sobre la situació del país i m’ho puc imaginar. Segur que es farien llegir i, a la seva manera, ens farien pensar. Els trobo molt a faltar: L’Escaire d’en Miquel. Els Vuits i nous d’en Manuel.

JORDI GRAU "Mirades" publicat en el Punt/Avui 05.07.2024