It's a Wonderful Life USA 1946
(Que bonic es viure)
Director: Franc Capra
Guió: Frances Goodrich,
Albert Hackett,Frank Capra
Intèrprets: James Stewart,
Donna Reed,Lionel Barrymore,
Thomas Mitchell,
130 minuts.
A partir d’aquí Capra, amb el prestigi que
havia aconseguit a base d’un bon aprenentatge i treball constant, va
combinar la comèdia, com “Arsènic per compassió” (1944) amb Cary Grant ; “Un
gàngster per un miracle” (1961) amb Glen Ford i Bette Davis, amb el cinema social com “State of Union” (1948) amb Spencer
Tracy, Katherine Hepburn i Van Johnson. Però on Capra deixa anar tot el seu
sentimentalisme, la seva visió optimista de la vida i les ganes de viure i que
connectarà amb el gran públic, es amb la sèrie de pel·lícules que en podrien
“de la felicitat” amb tocs socials, com “Mr.
Snitg Goes to Washingtons” (1939) que en castellà la van titular Caballero Sin espada amb James Stewart i
Jean Arthur o “L’home del carrer” (1941) interpretada per Gary Cooper, Barbara
Stanwych i Walter Brennan, i fins a arribar a la que des de fa anys, cada 22 de desembre projectem en el Cinema
Truffaut, i ens serveix per renovar forces per viure amb entusiasme tot l’any nou,
em refereixo a “Que bonic és viure” (1946) amb James Stewart, Donna Redd,
Lionesl Barrymore, Thomas Mitchell.
Josep M. Fonalleras escriu sobre el Cinema Truffaut, el 22 de desembre i Que Bonic es viure, en el Periodico el 23.12.2018
(Que bonic es viure)
Director: Franc Capra
Guió: Frances Goodrich,
Albert Hackett,Frank Capra
Intèrprets: James Stewart,
Donna Reed,Lionel Barrymore,
Thomas Mitchell,
130 minuts.
Sempre, val la pena viure.
Franc Capra, Nascut amb
el nom de Francesco Rosario Capra a Sicília al poble
Bisacquino el 1897, va emigrar als Estats Units a l'edat de sis anys amb el seu
pare Salvatore, la seva mare Rosaria Nicolosi i els seus germans Giuseppa,
Giuseppe i Antonia. Va estudiar a l'Institut Tecnològic de Califòrnia i va obtenint el grau d'enginyer químic. El
18 d'octubre de 1918, es va enrolar, després de la seva graduació, a l'exèrcit
americà com a professor, es va llicenciat
el 13 de desembre de 1920 al contraure la grip espanyola. Aquest any va obtenir
la ciutadania nord-americana.
Aquesta dualitat cultural es notarà al llarg de la seva carrera cinematogràfica, dirigint històries molt humanes, algunes de tendres, altres reivindicatives, algunes divertides i d’altres amb un doble sentit crític de la societat americana. De fet, ell va crear el cinema de la “felicitat” amb un toc de crítica social.
Aquesta dualitat cultural es notarà al llarg de la seva carrera cinematogràfica, dirigint històries molt humanes, algunes de tendres, altres reivindicatives, algunes divertides i d’altres amb un doble sentit crític de la societat americana. De fet, ell va crear el cinema de la “felicitat” amb un toc de crítica social.
Capra va començar com la majoria dels directors dels anys 30
i 40 del segle passat, amb el cinema mut. Va destacar com a director i
guionista de comèdies protagonitzades per Harry Langdon. El 1934 va dirigir Va succeir una nit interpretada per Clark Gable i la Claudette
Colbert, una comèdia que s’ha convertit en un clàssic del cinema i que va
guanyar els oscars més apreciats: Millor guió adaptat, millor pel·lícula,
millor director, i millor actor i actriu.
A partir d’aquí Capra, amb el prestigi que
havia aconseguit a base d’un bon aprenentatge i treball constant, va
combinar la comèdia, com “Arsènic per compassió” (1944) amb Cary Grant ; “Un
gàngster per un miracle” (1961) amb Glen Ford i Bette Davis, amb el cinema social com “State of Union” (1948) amb Spencer
Tracy, Katherine Hepburn i Van Johnson. Però on Capra deixa anar tot el seu
sentimentalisme, la seva visió optimista de la vida i les ganes de viure i que
connectarà amb el gran públic, es amb la sèrie de pel·lícules que en podrien
“de la felicitat” amb tocs socials, com “Mr.
Snitg Goes to Washingtons” (1939) que en castellà la van titular Caballero Sin espada amb James Stewart i
Jean Arthur o “L’home del carrer” (1941) interpretada per Gary Cooper, Barbara
Stanwych i Walter Brennan, i fins a arribar a la que des de fa anys, cada 22 de desembre projectem en el Cinema
Truffaut, i ens serveix per renovar forces per viure amb entusiasme tot l’any nou,
em refereixo a “Que bonic és viure” (1946) amb James Stewart, Donna Redd,
Lionesl Barrymore, Thomas Mitchell.
Una història
tendre, entranyable i que et fa veure la vida com una sort. Ets la joia de
viure i de compartir-la amb els teus. Es una història sobre l’amistat i els
amics.
Es la
història d’un personatge anomenat George Bailey, que viu en un poble petit,
agradable i amb gent treballadora i senzilla. Ell té unes aspiracions que mai
podrà acabar de portar a terme. Malgrat d’anar en contra de la seva voluntat,
acabarà dirigint amb entusiasme i dedicació, una mena de cooperativa
Inmobiliaria que està mes el servei de la gent que de l’especulació, cosa que
li portarà greus problemes amb el “cacic” del poble.
Tornarem a
trobar-nos en el Truffaut per gaudir d’aquesta meravella, en versió original i
pantalla gran. Tornarem a compartir una nit entranyable, molt adient per
aquestes dates. I acabarem menjant coca de l’avia i xocolata desfeta, gentilesa
de Casa Moner.
Bones Festes
i molt bon any, gràcies a Franc Capra.
Guillem
Terribas. Full de sala del Cinema Truffaut.
Josep M. Fonalleras escriu sobre el Cinema Truffaut, el 22 de desembre i Que Bonic es viure, en el Periodico el 23.12.2018
https://www.elperiodico.com/es/opinion/20181223/bondad-recompensada-por-josep-maria-fonalleras-7217904?utm_source=facebook&utm_medium=social&fbclid=IwAR2YIXtTuSWJ8kJ5VmagKWmc5IRFic9Y-EcVmd3nGTG8RB3vxdtGnsO1BIg
Imatges de la "Festa de la Vida", en el Cinema Truffaut 22.12.2018
Imatges de la "Festa de la Vida", en el Cinema Truffaut 22.12.2018