Demà serà un altre dia.

diumenge, 27 d’agost del 2017

García Lorca i la modernitat catalana

Lorca i Anna M. Dali a Cadaqués 1926.
Coincidint amb el 81è aniversari de l’afusellament de Federico García Lorca, decideixo llegir els dos volums de la biografia que Ian Gibson va escriure sobre el poeta andalús a finals dels vuitanta. Entre les nombroses revelacions que ofereix el llibre, hi ha un fet que m’ha sobtat, sobretot en un moment en què l’anomenada catalanofòbia sembla haver-se convertit en una veritable epidèmia dins d’alguns sectors espanyols, mentre que en d’altres sorgeix una certa mania injusta contra alguns dels elements més interessants de la cultura castellana. L’any 1924, Federico García Lorca va viatjar per primer cop a Catalunya. A la Residència d’Estudiants de Madrid va establir una gran amistat amb Salvador Dalí i aquest va decidir convidar-lo a passar la Setmana Santa a Cadaqués. Durant una setmana d’abril, Lorca va descobrir el cap de Creus, que va considerar com un veritable teatre òptic natural. A Cadaqués va conèixer la família Dalí i va fer amistat amb Anna Maria, la germana del pintor. També va conèixer la famosa Lídia de Cadaqués, sobre la qual no pararia de preguntar en la majoria de les cartes que escriuria posteriorment a Anna Maria. Els Dalí van decidir portar Lorca fins a Empúries perquè visités les ruïnes i tots plegats van viatjar fins a Girona per assistir a una celebració a la catedral de Girona. Lorca va quedar meravellat del viatge i va sentir una estranya atracció per l’Empordà, terra que visitaria altres cops. Al final del viatge va escriure a un seu company de Granada dient-li: “Després de la Vega de Granada, no hi ha res més bonic que l’Empordà.” Acabat el viatge, Lorca va visitar Barcelona, on va sentir “el Mediterrani, l’aventura i l’alt somni de l’amor perfecte”.
Àngel Quintana
L’any 1924, Catalunya vivia sota un clima de forta repressió política marcat per la dictadura militar de Primo de Rivera. Malgrat haver rebut el suport de la Lliga Regionalista i certs sectors de la burgesia catalana, Primo de Rivera va dictar l’any 1923 un decret de repressió de tot intent de separatisme per imposar la unitat de l’Estat i censuraria tota possible onada de catalanisme. La seva dictadura va implicar la suspensió de tots els partits catalanistes, l’extinció de la Mancomunitat, la prohibició de la llengua catalana i una forta censura de premsa. Aquell mateix any 1923, Federico García Lorca signaria juntament amb certs sectors de la premsa madrilenya un decret contrari als intents del govern dictatorial encaminats a limitar l’ús de la llengua catalana. Després del seu viatge de Setmana Santa, García Lorca no dubtaria a augmentar el seu odi contra tot intent de repressió del catalanisme, fins al punt d’afirmar que s’havia convertit en un catalanista furibundo i que simpatitzava amb tota aquella gent que “estava tan farta de Castella”. Després d’aquest primer viatge, Lorca tornaria molts de cops a Barcelona. Treballaria amb Margarita Xirgu, amb qui estrenaria, l’any 1927, al Teatre Goya, l’obra Mariana Pineda i l’any 1935, Doña Rosita, la soltera. Sempre mantindria un gran respecte per la llengua i la cultura catalanes, factor alimentat per l’amistat que mantindria amb gent com Sebastià Gasch, per a qui escriuria en la revista, publicada a Sitges, L’Amic de les Arts. Lorca va ser molts de cops a l’Ateneu de Barcelona, li agradava molt visitar la llibreria Verdaguer, dirigida per Anselm Domènech, oncle de Dalí. També sentia una gran passió per la Rambla. Crec que més enllà del seu valor testimonial, el cas García Lorca té un valor exemplar dins els temps que corren, ja que exemplifica el compromís intel·lectual d’un poeta que va comprendre tot allò que, avui, molts es neguen a voler comprendre.
ÀNGEL QUINTANA, publicat en el Pun-Avui 27.08.2017
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/-/1224731-garcia-lorca-i-la-modernitat-catalana.html?cca=1&utm_source=botons&utm_medium=com_epanoticies&utm_campaign=facebook

dijous, 24 d’agost del 2017

Bruce Springsteen - LIVE IN BARCELONA 2016 (complete show) - May 14th, 2016

Recomanacions literaries de l'estiu 2017.

RAC1, Jordi Basté 18.07.2017 

Som a l’estiu i, per molts, a part de ser l’època de les vacances, és l’època de llegir els llibres que no hem pogut llegir durant l’any, pels motius que sigui. Avui volem recomanar-vos-en uns quants. Per a tots els públics i per a tots els gustos. Aquestes són les recomanacions del Guillem Terribas, de la 22 de Girona.
El llibre de l’estiu.
“Patria”, de Fernando Aramburu. És un llibre que ja té un recorregut però que val la pena recordar.
Llibres que continuen atrapant als lectors.
“La senyora Stendhal”, de Rafel Nadal.
“Quan arriba l’ombra”, de Jaume Cabré.
“Tierra de campos”, de David Trueba.
“El monarca de las sombras”, de Javier Cercas.
“Els vells amics”, de Sílvia Soler.
“Nosaltres dos”, de Xavier Bosch.
”El navegant”, de Joan-Lluís Lluís.
Novel·les d’estiu.
“Sota l'aigua”, de Paula Hawlins (la mateixa de “La noia del tren). Neil Abbot, uns dona que abans de morir truca a la seva germana Julia i, aquesta ignora la trucada.
“Individus com nosaltres”, de Ferran Torrent. Encara no fa un mes que el vam tenir. Històries valencianes de corrupció i de tràfic d'influències. Recupera personatges d'anteriors novel·les. 
“La sorra vermella”, de Josep Navarro Santaeulàlia. Ambientada el 1941, dos personatges tornen clandestinament a Barcelona, per trobar a una nena petita i una noia afusellada per les tropes franquistes. Ben escrita i ben explicada.
Infantils i juvenils.
“Talpet terratrèmol”, d'Anna Llenas, un llibre per a primers lectors on predomina la il·lustració.
”El Capità Calçotets". Aquest personatge creat per Day Pilkey i que ara s'ha posat de moda a través de la pel·lícula que s'està projectant aquests dies. Han sortit molts llibres i uns d'ells és “Endevinalles. Enigmes i rialles amb el Capità Calçotets”.
Dos títols per a més grans.
”L'Illa Paidonèsia”, d'Oriol Canosa, amb il·lustracions de Gabriel Salvado. Premi Josep M. Folch i Torres 2016.
”Els perseguidors de paraules”, de Marc Artigau, amb il·lustracions de Màriam Ben-Arab. Ja van a per la tercera edició.
Llibres de lladres i serenos. Novel·la policíaca, novel·la negra...
”La substància del mal” (en català, Rosa dels Vents; i en castellà, Alfaguara), de Luca d'Andrea. Primer thriller d'aquets escriptor italià nascut l'any 1979. L'han comparat amb Stephen King i Jo Nesbo. 1985, durant una gran tempesta, tres personatges són assassinats. 30 anys després es resoldrà el cas.
”Ho sé tot de tu”, de Claire Mackintosch, en català editat per La Campana. En canvi, en castellà, editat per Debolsillo, porta per títol “Te estoy viendo”. “I see you”, l'original (Et veig). Thriller psicològic. La protagonista veu en els anuncis del diari la seva foto. Coincidència? Un error? o alguna cosa més? Les respostes: llegint el llibre.
Llibres fantàstics, de ciència ficció.
Dels molts, un clàssic editat per Ediciones B, un volum de 600 pàgines que pertany a “Crónicas vampiras", escrit per Anne Rice (“Entrevista con el vampiro”) i que porta per títol “El príncipe letal y los Reinos de la Atlántida”.
        
Còmics.
En ressaltarem un d’editat per l'editorial basca Astiberri, que ara està recuperant material de còmic americà independent. El títol “Sex Criminals”. “Volum 1: Un truco sucio”. De moment la sèrie és oberta. De Matt Fraction i Chip Zdarsky. De què va? Doncs d’un Home i una dona quan fan sexe, el temps es congela, menys ells i llavors aprofiten per fer malifetes.
Llibres de fons, d’aquells per tornar a llegir.
”Cien años de soledad”, de Gabriel Gárcia Márquez. Ara que es celebra 50 anys de la seva publicació se n'ha fet una edició especial.
”Memorias de Adriano”m de Margeritte Yourcenar. Un clàssic per llegir i rellegir. Hi ha versió catalana i castellana, aquesta darrera amb traducció de Julio Cortázar.
”Jo confesso”, de Jaume Cabré. Una llarga i profunda història on passa de tot i més.
”La ciudad de los prodigios”, d'Eduardo Mendoza. La Barcelona de finals i del segle XVIII i principis del dinou. Per entendre moltes coses actuals.
”Vuitanta-sis contes”, de Quim Monzó. Una recopilació que la va fer el propi Monzó ara fa uns anys i amb alguns retocs, del propi autor, en el llenguatge.
”Carol”, de Patricia Highsmith. La novel·la que va escriure amb pseudònim per tocar un tema tabú en aquella època, anys 50, a Estats Units: la relació entre dues dones. Una gran història d'amor. En català a L'Avenç i en castellà Anagrama.
”2666”, de Roberto Bolaño. L'obra pòstuma d'aquest malaguanyat autor Xilè. Ara reeditada per Alfaguara.
        
Llibres per a lectors exigents.
”Clarisa”, de Stefan Zweig. Filla d'un militar austríac i enamorada d'un socialista francès. Esclata la Gran Guerra i la noia que està embarassada decideix tenir un fill de l'enemic.
”Mística conilla”, de Jordi Lara, editat per 1984. El llibre aplega sis relats llargs, que tenen la mateixa intensitat com si es tractés d'una novel·la. Les edats de la vida, el misteri de l'art o l'amor pel país, són alguns del temes que tracta.
”Dies de pluja”, de Karl Ove Knausgard, escriptor noruec, que fa pocs dies va estar per Barcelona parlant dels seus llibres. Aquest és el cinquè volum d'una saga anomenada "La meva lluita", una mena d'autobiografia novel·lada. Ara està acabant d'escriure el sisè i últim volum.
“Elena Ferrante, escriptora italiana (hi ha qui diu que és un home) es va donar a conèixer amb la sèrie de quatre de llibres "L'amiga genial", “Història del nou cognom", “Una fuig, l'altra es queda" i "Història de la nena perduda", editats per La Campana, en català, Lumen, en castellà. Ara l'editorial Navona ha recuperat una trilogia que ha traduït al català l'escriptora Anna Carreras amb els títols de "L'amor que molesta", "Els dies de l'abandonament" i "La filla fosca".
”El cel segons el Google", de Marta Carnicero. Aquesta jove escriptora amb la seva primera novel·la ens parla de la fidelitat i la paternitat. També sobre la vida mateixa i la importància de la literatura.
I un per fer-nos pensar i reflexionar, “La voluntat de comprendre. La filosofia en minúscula”, de Xavier Antich.
        
El Premi Llibreter.
Millor novel·la en català: “Els estranys”, de Raül Garrigasait, editada per 1984.
Altres literatures: “Estirpe”, de Marcello Fois, editat per Hoja de Lata.
Àlbum il·lustrat: “El banc blau”, d'Albert Asensio, editat en català i castellà per Babulinka.
Biografies.
”Ara comença tot”, de Lluís Homar.
”El cavaller Floïd”, de Genís Sinca. Biografia del mecenes Joan B. Cendrós.
”Xirinacs. El profestisme radical i no violent”, de Lluís Busquets.
”Howard Hawks, el camelón de Hollywood”, d'Albert Galera, un estudiós del cinema. “Río Bravo”, “L'esport favorit de l'home”, “Quina fera la nena”, “El son etern”, “El Dorado”, “Terra de faraons”, “Bola de foc”...
”Incluso la verdad”. Història secreta de ‘Lo niego todo" (el seu darrer disc). Joaquín Sabina/Benjamín Prado.
I parlant de música:
”La música i nosaltres. Una mirada als anys de la transició”, de Vicenç Pagès. Fotografies de Francesc Fàbregas.
        
Llibres d’autoajuda.
Un de la Marie Kondo, una jove japonesa que ha venut més de 3 milions  d'exemplars d’aquest llibre que porta per títol “La màgia de l’ordre. Eines per ordenar casa teva i la teva vida”, editat per Ara llibres.
        
Llibres de cuina.
Dels molts i variats que hi ha, un que ho té tot i és fàcil de cuinar: “Cassoles de Girona. Receptes tradicionals a foc lent”, d’Abraham Simon-Ferré i editat per Viena edicions.
”Anarkia”, un llibre que és un luxe per l’edició i la presentació, editat per Montagut Editores. També és una meravella el que hi ha dins. Una obra del jove del Celler de Can Roca, en Jordi Roca. Postres extraordinàries i imaginatives. Més de 500 pàgines i un preu que està a l'alçada del que s'ofereix, 95 €.
        
Llibres de poesia.
”Dies d'agost”, de Susanna Rafart. Prosa poètica. Intimista. Reflexions,

”Em dic la veu”, de Rosa M. Font.
”La ciutat cansada”, (Premi Carles Riba 2016) de Maria Cabrera.
”Josep Carner. Llibres de poesia 1904-1924”, una edició crítica molt ben editada (Ed. 62) a cura de Jaume Coll.
        
Llibres amb efemèride.
Centenari del naixement de:
Gloria Fuertes. “Geografia humana”, “Otros poemas”.
Juan Rulfo. “Pedro Páramo”.
Palau i Fabre. “Poema del Alquimista”.
150 anys del naixement de:
Prudenci Bertrana. “Josefat”, “Tots els contes”. L' editorial Ela Geminada ha recuperat tots els títols.
        
Alguns autors de la casa.
”Només seran quatre gotes”, de Mònica Usart.
”Un home cau”, de Jordi Basté i Marc Artigau. L’investigador Albert Martínez.
”On em portin els ametllers”, de Bàrbara Julbe.
”Com es vull una granota i altres relats”, d'Òscar Andreu.
”Curs de feminisme per microones”, de Natza Farré.
”Pit i amunt”, del Benet Iñigo.
”Els coixinets”, de Joan Maria Morros. Acaba de sortir editat per Columna.

diumenge, 20 d’agost del 2017

Dos països, dues realitats

Suso de Toro
Cal que passi temps perquè una comunitat, a través de les institucions que tingui, pugui anar reconstruint una realitat. Mai serà la mateixa, sempre hi haurà alguna cosa canviada, un estrip aquí, una peça fora de lloc allà, però aquesta reconstrucció global permetrà que cada membre d’aquesta comunitat pugui reconstruir també el seu sentit de la realitat.
Els atemptats a Catalunya cal emmarcar-los en la geoestratègia, la utilització que fa l’Aràbia Saudita principalment del wahabisme com un instrument de poder al món. És monstruós, però hem d’acceptar que els amos dels terroristes són els aliats dels nostres amos. No és una paradoxa, és una perversió política.
Tot i que la connexió de la cèl·lula organitzada a Catalunya amb els centres de decisió terrorista sigui laxa, l’atemptat que preparaven tenia un context polític local, segurament pretenia incidir en una ferida: en el conflicte entre l’Estat i Catalunya, que afronta setmanes decisives. Pretenia estripar la carn on hi ha rascada i ferida, sense poder predeterminar si mouria la societat en una direcció o la contrària, però sí que pretenia aprofitar el conflicte polític, parasitar, apropiar-se de la jornada. Han assassinat i mutilat, han fet mal a molta gent però una oportuna explosió els va posar en evidència i els va obligar a precipitar-se i matar fora del context previst.
No podem saber si els atemptats mouran l’ànim i l’opinió de les persones que celebraran la seva diada nacional i que votaran l’1 d’octubre en un sentit o en un altre, però sí que han tingut un efecte inesperat per tothom: han aflorat les estructures d’un estat. Han catalitzat les partícules de l’ambient en el qual ja estava vivint la ciutadania catalana, el que era gasós o líquid s’ha fet sòlid.
La població catalana acaba de comprovar que ja viu dins d’un país propi, perfectament delimitat: durant una jornada tràgica en què sentien que perillava cada persona i el mateix país, Catalunya ha estat sola, comptant únicament amb les seves pròpies forces. I sola s’ha enfrontat als seus enemics, els ha combatut i els ha vençut amb eficàcia. La ciutadania catalana ha viscut en aquesta jornada històrica l’experiència de la solitud, de la independència, del valor cívic i, sobretot, ha conegut l’evidència que a la pràctica ja té un estat. Els catalans reconstrueixen els seus dies, la seva realitat des de si mateixos, no necessiten virreis colonials.
Això ho ha viscut la societat catalana i ho hem vist, des de fora, qualsevol ciutadà espanyol que no estigui completament intoxicat pels seus mitjans de comunicació. Catalunya és un altre país, amb les seves estructures i els seus governants; un país que, a més, funciona exemplarment amb professionalitat, serietat i eficàcia. Un país envejable. Fa anys desitjava que Catalunya fos la mestra d’Espanya, evidentment ja és impossible i només queda l’enveja per a uns i per a d’altres l’admiració. Però s’imposa l’evidència de la serietat de la nació catalana, que ha estat retratada amb burla, menyspreu i mentides pels polítics espanyols i els mitjans de comunicació al servei de l’Íbex. Aquesta evidència entre l’opinió va contra la política centralista de Rajoy, el de les 500.000 signatures, i Soraya, la del 10 a 0, una política seguida per la resta dels partits estatals que li qüestionen a aquesta societat el dret a votar i decidir.
Els servidors d’aquest imperi de fantasia que somien a la cort madrilenya van creure que Catalunya era una autonomia seva, un país petit, però acaba de mostrar-se a si mateixa i als altres nua com el que és, una nació adulta i capaç que per ara no té pròpiament un estat.
És cert que una violència tan brutal fa que aflori el pitjor i el millor de la societat. El millor s’ha imposat al pitjor. El pitjor ja era conegut: que una cosa tan terrible hagi anat acompanyada d’un nou aflorament d’odi al català era previsible. Per molt que es vulgui ignorar, aquesta xenofòbia al català està molt estesa en la població espanyola, l’estenen els partits i els mitjans. Uns mitjans madrilenys que, com sempre en els últims temps, han actuat de manera gairebé unànime al servei del PP i l’Estat, ja confosos tots dos en una única cosa. Mentre que repeteixen com lloros “ Yes, we can ” o “ Imagine”, són incapaços de repetir “No tinc por” i necessiten traduir-ho. I oculten sistemàticament l’actuació de la policia catalana, els Mossos, parlant de “ la policía ”, quan cada dia es delecten anomenant la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Aquesta perversitat, aquesta manipulació constant del llenguatge és indicativa del que ha regit fins avui: l’ocultació, la negació i l’exclusió de la realitat nacional catalana. Els espanyols ignoren, perquè els seus mitjans els ho oculten, que aquest govern central ha exclòs els Mossos de la informació estratègica sobre terrorisme que rebien d’altres governs, quan Catalunya era un objectiu principal del terrorisme. Aquesta mostra d’autoritarisme antidemocràtic, de colonialisme i d’irresponsabilitat criminal és una cosa inaudita. Els espanyols no seran informats d’això, però com que els lectors d’aquest diari sí que ho saben, no insisteixo en el que ja és sabut.
Mariano Rajoy i la política espanyola s’estan empassant en aquests moments un gripau molt gros, i els espanyols estan assimilant una nova realitat: sota aquest estat hi ha més d’un país, i la foto amb el monarca no és més que un imperdible obligat per la circumstància extrema. En aquesta nova realitat, els que armats amb la justícia de l’Estat com a arma particular pretenen l’empresonament i l’embargament de polítics catalans ¿encara somien a empresonar Puigdemont quan la ciutadania sigui convocada a votar? ¿Amb quina autoritat ho farien? Quina autoritat tenen davant la ciutadania catalana aquests polítics que van deixar les seves vacances per aparèixer en una terra i en un país que els és més estrany que mai? Enfront de l’autoritat colonial només hi ha lloc per a l’autoritat de la ciutadania, la que vota lliurement.