Demà serà un altre dia.

dissabte, 1 d’agost del 2020

SEMPRE ENS QUEDARAN LES LLIBRERIES

Fa anys, molts, un Sant Jordi va caure en dilluns de Pasqua i els “gremis” van acordar traspassar-lo quatre dies més tard, per Nostra Senyora de Montserrat. No va anar bé. I mai més s’ha qüestionat el dia, passi el que passi.

Però aquest any ha passat. I ha passat molt, tant que no han estat quatre dies sinó tres mesos el que s’ha traslladat la festa del llibre. Del 23 d’abril al 23 de juliol.

Penso que es difícil canviar els hàbits i els usos de la gent en general. Sant Jordi es el 23 d’abril i el 23 de juliol es Santa Brígida. Sant Jordi es a la primavera i Santa Brígida en ple estiu. El 23 d’abril la gent treballa, els estudiants van a classe... El 23 de juliol molta gent fa vacances i els estudiants, també (fora dels que repeteixen).

Tot i així, va haver-hi un moment que vaig pensar que era un bon moment per aplegar gent i celebrar la tornada, fer una gran festa d’estiu del llibre. Que fos el gran retrobament després de tres mesos de confinament entre els lectors, els llibreters, els escriptors, els editors... Que no seria com el Sant Jordi, però podria ser l’inici d’una nova aventura literària.

Vaig comprovar que el meu somni no seria possible, quan des de dalt, es recomanava poca assistència i molt de control. I els darrers dies, les notícies han estat pràcticament negatives a portar a terme aquesta trobada al carrer com si no hagués passat res. Hi ha passat i, està passant. I el somni, s’ha acabat.

Sapigueu, però, que cada dia de cada dia, en qualsevol llibreria del país i en qualsevol prestatge d’aquestes llibreries, hi ha un llibre que us està esperant. Només cal que l’aneu a buscar.

Guillem Terribas, llibreter emèrit.
*Publicat a La Vanguadia amb el títol de HOLA, STA. BRÍGIDA el 24.07.2020.


MALEIT CORONAVIRUS / Especial Estiu Revista La Farga.

Aquest any no hi haurà Festa Major a Salt. Aquest any molts de pobles no celebraran la seva esperada Festa Major, com la gent de Salt. Aquest any seria millor que ja el liquidéssim i en comencéssim un de  nou. Oblidar aquest any repetit de dosos i ceros. O com deia una amiga meva dies abans de la nit de Sant Joan “Què tal si ens prenem el raïm per la revetlla de Sant Joan i liquidem ja el 2020?."

Mai ens ho haguéssim cregut si a principis d’aquest anys ens haguessin dit el que passaria, el que passaríem i el que aguantaríem. Inimaginable el fet d’estar confinats durant més de tres mesos i, encara ara, vivim amb reserves, temors, amenaces i proclamant, que si no fem bondat la “cosa” pot tornar amb la mateixa o més intensitat del que hem passat i patit.

Amb tots els respectes a la gent que ha patit el COVD-19, els que encara el pateixen, la gent que ha estat a les portes de la mort i els que han mort, per aquest virus incontrolat, l’epidèmia ha estat greu i ha fet mal, no hi ha cap dubte, però també s’ha de dir que la cosa s’ha portat bastant malament per part dels governants de pràcticament tots els països, encapçalats pel “locu” d’en Donald.

Entre nosaltres, hi han hagut discursos llargs i repetitius per part dels respectius presidents que tenim. Per una banda teníem el grup del govern d’Espanya amb militars inclosos, que cada dia de cada dia ens informaven i de vegades ens desinformaven. I llavors una mena de tres mosqueters, que cada dia ens aconsellaven el que havien de fer i les queixes del poc cas que els hi feien el govern d’Espanya. Tots dos ens volien informar i sobretot que  veiéssim la “transparència” de les seves actuacions i que es preocupaven per nosaltres, per la nostra salut. Tots plegats acabaven essent  avorrits, repetitius, pesats i contradictoris

Ara a les acaballes de tota aquesta moguda, aquest mal son que hem passat i que d’aquí a uns anys, possiblement, no ens ho  creurem que l’hem viscut, sembla ser que ens han donat més llibertat i responsabilitat perquè siguem nosaltres mateixos els que prenem les precaucions degudes, però encara hi ha contradiccions i fets incomprensibles que costen d’entendre i d’acceptar. Per exemple a les platges, que es a l’aire lliure, la gent ha d’estar separada dos metres i en canvi en els avions, que es un recinte tancat i que t’hi pots passar hores i hores, la gent continua apilonada en tres seients ben estrets i amb mascareta. A les platges, per prevenció, han anul·lat totes les dutxes que es fan servir per netejar-se i treure’s la sal. O sigui que higiènicament no s’entén. En els teatres, cinemes i llocs on s’hi fa cultura hi han unes prevencions que fan riure, per no plorar. Butaques separades, reducció a la meitat de l’aforament i mirar els espectacles amb mascareta. En canvi pots anar en una terrassa d’un bar o restaurant, fins hi tot a l’interior i allò es el campi qui pugui. A les llibreries hi pots entrar-hi tranquil·lament i en canvi a les biblioteques no. Els nens a les escoles han de tenir una separació que no tenen en els autobusos o en el metro. I així la tira.

El que si queda clar, es que totes les administracions públiques, repeteixo totes, han tirat pel dret de fer complir unes restriccions molt estrictes molt difícils de complir i que la majoria de les vegades et fan abandonar el que volies portar a terme. I sobretot, en el que representa cultura en general.  En definitiva, per treure’s responsabilitats, feina i problemes han multiplicat les mesures de control. Escoles, biblioteques, festes Majors, espectacles al carrer o en teatres i espais culturals públics, tots els han  tancat o en mesures difícils de portar a terme que fan perdre les ganes d’anar-hi o d’organitzar alguna cosa en algun espai que depengui de l’Ajuntament.

I ha estat sobretot en els ajuntaments on s’ha vist més aquesta pràctica. Perquè, també, es l’administració més propera. Res de res, tot anul·lat o traslladat fins que la cosa no porti complicacions. No han pensat amb la gent, amb els sentiments i les ganes de viure. No han pensats amb els professionals de la música, de l’espectacle, amb els firaires i gent que espera l’estiu per viure al carrer, per ser feliç, per anar de gresca, per treballar, per guanyar-se la vida dignament. Només posar dificultats a propostes. No s’han preocupat per proposar (o escoltar) alternatives, utilitzar la imaginació, re programar-se i adaptar-se a les circumstàncies. Millor no complicar-se la vida i esperar temps millor.

Penso que el poble, la gent tenim més imaginació que els nostres  governants i improvisarem alguna cosa, ens farem  sentir, viurem la festa i l’estiu d’una altra manera, però la viurem. Si hem estat tres mesos fent coses en els terrats i en els balcons, compartint amb els veïns les ganes de viure i de deixar-se sentir, els pobles a la seva manera, també, tots faran la seva Festa Major i Salt que es un poble que s’està reiniciant cada dia de cada, que viu intensament els esdeveniments, que a l’estiu el viu al carrer, fent sopars, escoltant música, anant a les ribes del Ter  a jugar i a berenar, fer correfocs i matins amb gresca, alguna cosa, de ben segur, que se’ns acudirà.

Bona Festa Major, gent de Salt. Ens la mereixem. Ens l’hem guanyat.

Guillem Terribas Roca. 
Publicat a la Revista LA FARGA de Salt, especial Estiu / Juliol 2020