Demà serà un altre dia.

dijous, 29 de desembre del 2016

MY FAIR LADY, en el Cinema Truffaut

MY FAIR LADY Estats Units, 1964
Direcció: George Cukor.
Intèrprets: Audrey Hepburn, Rex Harrison,Stanley Holloway, Wilfrid Hyde-White.
Durada: 170 min. Gènere: Musical.
Idioma: Anglès.

Un musical per recordar
La gent del Truffaut estem molt contents de tancar la segona temporada del "Clàssic de mes", amb una extraordinària pel·lícula basada en un gran musical que va triomfar a Broadway l'any 1956. Fins l'any 1964 la Warner Bross no la va portar al cinema. Dirigida pel gran George Cukor, va estar nominada a 12 Oscars i li van donar 8, entre ells el de millor director, pel·lícula i actor. A Broadway va interpretar el paper protagonista d' Elza Doolittle, l'actriu i cantant Julie Andrews, però com que no era gaire coneguda en el món del cinema, li van donar el paper a una jove ja molt apreciada i estimada pel gran públic cinematogràfic, a Audrey Hepburn, que va ser doblada a les cançons per Marni Nixon, la mateixa que va deixar la seva veu a Debora Kerr a "El Rei i jo" i a Natalie Wood a "West Side Story". De totes maneres en el DVD de la pel·lícula, en els "extres", hi ha algunes cançons cantades per la mateixa Audrey, que no ho fa malament. Curiosament en una època en que pràcticament totes les pel·lícules els hi espanyolitzaven el títol, a aquesta li van mantenir el títol original, cosa que no va passar en alguns països sud-americans que li van posar com a títol la traducció "Mi bella dama". El que sí que va fer la distribuïdora espanyola fou doblar la pel·lícula i les cançons. Ens trobem, doncs, en una història que està basada en el mite de Pigmalió i que va inspirar a l'escriptor Irlandès G.B. Shaw (1856 - 1950) l'obra teatral magistralment adaptada per la comèdia musical Lerner i Loewe i que posteriorment Alan Jay Lerner en va fer el guió cinematogràfic. La pel·lícula està dirigida pel sempre convincent i professional George Cukor, i explica la història ambientada en el Londres de l'any 1912 on l'excèntric lingüista Henry Higgins (esplèndida i eficaç interpretació de Rex Harrison, 1908 · 1990, un actor, anglès tot terreny, al meu parer no prou reconegut) coneix a la sortida del teatre a una desvalguda jove ( interpretada per la dolça i juvenil Audrey Hepburn) anomenada Eliza Doolittle,
que ven flors i s'expressa amb un llenguatge molt vulgar que crida l'atenció del lingüista Henry Higgins. Davant d'aquest esdeveniment i veient la passió que hi posa, el seu amic el Coronel Pickering, el provoca amb una aposta que consisteix en què en sis mesos ha d'ensenyar a parlar correctament a aquesta vulgar joveneta i que sigui, a més a més, la seva acompanyant a la festa de recepció a l'ambaixada de Transilvània. I aquí comença l'aventura, la comèdia i el musical. La crítica i el públic van aplaudir aquesta esplèndida pel·lícula de la que el propi director en deia: " Penso que My Fair Lady és una pel·lícula encantadora... Audrey l’ha interpretat amb molta força. Treballa de valent... és extremadament intel·ligent, inventiva, modesta... i graciosa" i de Rex Harrison, va dir: "És magnífic igualment, ha realitzat una gran interpretació com ho havia fet a l’escenari." Gaudim d'aquesta obra d'art, en pantalla gran i amb una còpia nova digitalitzada. Que sigui un bon regal de fi d'any, d'aquest 2016 en el que han passat, com cada any, coses bones i dolentes, però que no oblidarem.
Guillem Terribas, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona (29.12.2016)

dissabte, 24 de desembre del 2016

Els crítics escullen ‘Carol' com a millor pel·lícula del 2016

El col·lectiu gironí que gestiona el cinema Truffaut situa ‘La mort de Lluís XIV' en segona posició.

Carol, la pel·lícula de Todd Haynes protagonitzada en els papers principals per Cate Blanchett i Rooney Mara, ha resultat escollida pel Col·lectiu de Crítics de Girona com a la millor pel·lícula estrenada a Girona el 2016. Es dóna la circumstància que és l'únic títol que ha obtingut vots (amb un total de 54 punts) dels set membres del col·lectiu que aquest any han votat: Anna Bayó, Jordi Camps, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Àngel Quintana, Guillem Terribas i Paco Vilallonga.
El dies 12 i 13 de gener, el Truffaut organitza conjuntament amb la Universitat de Girona les jornades Pensar una pel·lícula: Carol, amb un programa de nou conferències, coordinat per la professora i crítica Imma Merino i que girarà al voltant del film i les temàtiques.
En segon lloc ha resultat escollida La mort de Lluís XIV, d'Albert Serra (amb 39 vots), amb el seu punyent retrat d'un patètic Rei Sol els últims dies de vida prostrat al llit. Per la seva banda, El hijo de Saul, de László Nemes, guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, ha quedat en tercera posició amb 37 vots. A continuació, amb tan sols un vot menys, va resultar escollida Elle, de Paul Verhoeven, amb Isabell Huppert exercint un nou tour de force interpretatiu en el paper d'una dona que no denuncia la violació que ha patit a casa seva.
Per la seva banda, Patterson, pel·lícula de Jim Jarmusch (24 vots), i L'avenir (20 vots), de Mia Hansen-Løve, van completar les primeres posicions de la llista.
El Punt-Avui 24.12.2016

ETERNITÉ, full de sala Cinema Truffaut

França, 2016
Director: Tran Anh Hung
Intèrprets: Mélanie Laurent, Audrey Tautou,

Bérénice Bejo, Jérémie Renier,
Pierre Deladonchamps, Félix Bossuet,
 Quentin Demon, Travis Kerschen,
Dorian Salkin,Romàn Malempré,
 Maxime Rennaux.

Gènere: Drama romàntic.
Durada: 115 min.
Idioma: Francès.



Carícies, petons i abraçades.

Ens trobem davant d'una pel·lícula totalment francesa, tant per la seva construcció, producció, interpretació i ambientació que està  dirigida pel director vietnamita de 54 anys Tran Anh Hug, el mateix director que ens va sorprendre l'any 1993 amb El olor de la papaya verde (Mùi du du xanh - L'odeur de la papaye verte)


Eternité,  ens parla d'amor, de la vida i de la mort. Amb moltes abraçades i delicades carícies acompanyades per dolços petons. Tot amb una rigorosa i esplèndida fotografia en color i una continuada musica de diversos temes alguns més famosos que altres de piano. Uns esplèndids paisatges, jardins, cases senyorials, generoses i burgeses. Amb una vida conjugal envejable. Molt feliços i que s'estimen molt. Que l'home toca la guitarra i la dona pareix fills i filles. Tots els personatges son sensuals, agradables, nets i polits.
També vivim la mort, la desaparició dels  ésser estimats. Plorem la mort i somriem la vida, amb els personatges de la història que esta narrada  per una delicada veu femenina i  amb molt pocs diàlegs.
Tota la pel·lícula es tendre, tot es lent, les mirades, els somriures, els plors... tot es lent, suau, no hi ha presa. Aquest fet la fa molt relaxant.
La història que ens explica el director comença a finals del segle XIX i acaba a finals del segle XX, viscuda pel personatge de Valentine, interpretat dolçament per l'actriu Andrey Tauton, que es casa els 20 anys i té molts de fills i després filles, que es moren o es fan monges. Un fill es casa amb Mathilde, interpretada per la interessant actriu  Mélanie Laurent, que també te més fills i filles i també creixen, s'estimen i desapareixen.
Podríem resumir aquesta història d'amor, com la de tres generacions de dones, 100 anys d'humanitat. Històries que van i venen, de records que tornen i sempre son les dones que condueixen aquest amor, aquesta tendresa,  aquets 100 anys de carícies, d'abraçades i de petons.
Es un film que si t'hi poses amb ganes de deixar-te endur pel que veuràs i t'explicaran, t'ho passaràs deliciosament bé, sinó tens aquesta sort, t'ho pots passar fatalment malament. Indiferents segur que no us hi deixarà.

Guillem Terribas Roca Full de Sala del Cinema Truffaut 23.12.2016

dijous, 22 de desembre del 2016

Rècord a les escales de la catedral de Girona 22.12.2016


Els Giang Brothes baten un rècord Guiness pujant les escales de la Catedral de Girona fent equilibri cap amb cap
Els dos germans vietnamites tarden 52 segons i superen en distància i temps l'anterior marca que tenien des del 2014 una parella d'artistes xinesos.
Girona, 22 de desembre 2016.
Imatges i muntatge: Guillem Terribas

dissabte, 26 de novembre del 2016

El documental ‘Priorat' mostra la transformació de la comarca

 Es projecta avui al cinema Truffaut, en un acte en què participarà Josep Roca i que inclourà un tast de vi.

Priorat és un documental que està atraient l'interès de televisions europees i d'una de nord-americana després del seu pas per diversos festivals, algun de tan destacat com l'IDFA d'Amsterdam. Dirigit per David Fernández, mostra la transformació del Priorat en els últims 25 anys i posa cara als que van liderar una autèntica revolució en una zona que estava a punt d'enfonsar-se i la van situar com un referent vinícola a escala internacional.
El film és una història coral que gira entorn de l'arribada de René Barbier i de cinc persones vingudes de fora que van rellançar la comarca. Han estat gairebé quatre anys de rodatge i de moltes dificultats per aconseguir finançament. L'equip va recórrer pam a pam tot el Priorat, a més de fer entrevistes a Madrid, Barcelona, Girona i Londres.
Tono Folguera (Lastor Media), productor del documental, que ha tingut TVC entre els seus col·laboradors, en declaracions a ACN destaca la complexitat d'aquest projecte: “Primer, per motius físics, perquè les distàncies són més llargues del que sembla, amb carreteres plenes de revolts, i, segon, perquè ens va costar introduir-nos a fons en aquesta comarca i contactar amb un ampli nombre de personatges.”
Imma Puig, Salvador Garcia-Arbos i Josep Roca 
Priorat es projecta avui al cinema Truffaut de Girona (20 h, 5 euros), en un acte en què prendran part el director, el productor, el periodista Salvador Garcia-Arbós i l'enòleg Josep Roca. En acabar la projecció s'oferirà una degustació del vi Martinet Bru.
Per altra banda, demà, dissabte, a la Llibreria 22 de Girona, el mateix Josep Rere les vinyes (Rosa dels Vents), en un acte en què Salvador Garcia-Arbós conduirà una tertúlia amb els autors.
Roca, juntament amb Imma Puig, la coautora, presentarà el seu llibre
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt-Avui 25.11.2016

dijous, 24 de novembre del 2016

JOSEP-MARIA TERRICABRAS, l'home de la paraula

* Text inclòs a COGITARE AUDE  Miscel·lània d'homenatge a JOSEP-MARIA TERRICABRAS .

J.M. Terricabras a la Sala de Graus de la UdeG (17.11.2016)
impartint la seva darrera lliçó. 

 La primera vegada que vaig sentir a parlar de Josep M. Terricabras , fou  a finals dels anys seixanta. Va ser degut a la representació teatral a l'església de Sant Domènech (aquella època encara propietat dels militars) de l'obra "Set Contra Tebas". La gent de teatre de Girona i la mateixa revista Presència se'n va fer ressò de l'esdeveniment, com una ventada d'aire fresc a la manera de fer teatre, teatre independent. Sobresortia en els elogis la fantàstica interpretació d'un tal Josep M. Terricabres, un ex-capellà de Calella de la Costa.
Anys més tard vaig conèixer personalment a Josep M. Terricabras, a través de la Montserrat Martínez que me'l va presentar. El nom de Terricabras m'havia quedat pels elogis de la seva actuació a l'obra Set contra Tebas i, també, pel seu cognom, que era tant o més original que el meu i a més amb el mateix començament: "Terri"  ( a la guia telefònica de Girona, en Terricabras, va després de Terribas).
Vam anar algunes vegades al cinema, tots tres, la Montse, en Josep M.  i jo. A la Montserrat i a mi això del cinema ens alegra la vida i amb en Terricabras, vaig comprovar que també.  
Portada del llibre
Com m'ha passat altres ocasions , les vegades que vam anar junts a passejar o el cinema, no vaig ser conscients de que feia "d'espelma", fins que em van dir que entre la Montserrat i en Josep M. hi havia "marro".
La nostra relació, amb en Terricabres i amb la Montse, sempre ha estat més que cordial, continuem parlant, discutint, passejant, fent trobades i sobretaules i (llàstima) molt poques vegades al cinema.
No he vist mai en Terricabras  actuar dalt d'un escenari, però si que vaig comprovar  que realment era un bon actor, la primera vegada que va presentar un llibre seu, bé de fet era  la traducció del alemany del llibre TRACTATUS LOGICOPHILOSOPHICUS de  LUDWIG WITTGENSTEIN,  a la Llibreria 22 . Tinc fragments filmats de la presentació en Super8 sense so i, es pot veure perfectament com gesticula i va fa moure el cos per convèncer a el personal (la Llibreria estava plena a besar) del que filosofava tant ell com Wittegenstein.
Recordo el seu cotxe que va portar d'alemanya, després d'una llarga estada, color blau clar i que era un wolkswagen escarabat. Un cotxe que no es comerciava en el nostre país i que tenia la seva gràcia, tanta que al cap d'uns anys la meva dona i jo ens vam comprar un a través d'un mecànic que l'havia aconseguit en una subhasta.
Han passat els anys i tenim moltes històries junts a través de la Universitat, els llibres i Ferrater Mora. Seguim tenint trobades amb ell i la Montserrat, tant a Girona com a Begur.
Espero que l'energia, que el cruel accident d'ara fa uns anys no va poder en ella, no li falli. Espero tornar algun dia al cinema amb ell i la Montserrat i espero que tots aquets anys d'amistat segueixin iguals pels segles dels segles. Amen.  
Guillem Terribas Roca. 


04 de Gener 2017
Benvolgut Guillem,

he aprofitat els dies de Nadal per llegir i rellegir els textos que
s'apleguen en el volum que em vau oferir amb motiu de la meva jubilació.
Per això no t'he escrit abans agraint l'article amb què hi vas contribuir.
Ho agraeixo ara, un xic formalment i molt personalment, als 48
participants en el llibre. Em va agradar molt que els responsables de la
publicació (jo no en tenia ni idea, es veu que hi ha secrets que es poden
guardar!) et posessin a la llista de participants i que tu ho acceptessis.

Gràcies pel teu article, tan proper. És el testimoni d'algunes
complicitats (com xerrades llargues, sobretaules i anades al cinema) i
sobretot d'una amistat. Em sembla que això no durarà, com tu desitges,
“pels segles dels segles”, però mentre duri trenta anys més, jo ja en tinc
prou! Gràcies, Guillem, per aquestes pàgines!

La Montserrat i jo aprofitem l'ocasió per desitjar-vos, a tu i a la Marta,
que tingueu un bon any. Que el 2017 sigui per a tots un any molt millor
que els anteriors, tot i que això no sembla que sigui fàcil! Dit
francament: que el 2017 ens sigui un any inoblidable. Tu ja m'entens!

Amb una abraçada,


Terri

dimecres, 23 de novembre del 2016

Josep M. Terricabras: Provisionalitat ‘eterna'

Amor, coneixement, compassió i país. Dit així, a raig, i sense un context sonaria
Terricabras a la Sala de Graus de la Universitat de Girona. Foto: Joan Sabater
a propaganda. Però si el marc, el físic, on van ressonar aquestes paraules és la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, i la persona que les enumera és el doctor Josep-Maria Terricabras, estem davant de la declaració d'una vida, i no només acadèmica. Un vida de compromís amb la societat i de treball intel·lectual. Ahir, a les sis de la tarda, el departament de filosofia va organitzar un homenatge al professor Terricabras amb motiu de la seva jubilació; relativa, perquè és diputat al Parlament Europeu per ERC, on defensa un país, el català, lliure i sobirà, i també, perquè ara ja és professor emèrit.
Una lectio ultima, o classe magistral, amb el títol de Tot és provisional, va servir al filòsof, artífex de la prestigiosa Càtedra Ferrater i Mora de Pensament Contemporani per destacar els principals trets del seu trebal l. Una aposta vital que, segons va defensar, s'ha basat “en una obsessió per la claredat”, en sintonia amb “una defensa, en la meva vida docent i no docent, del cultiu de la defensa personal i de la col·lectiva”. Una trajectòria, vital i professional, marcada per potenciar un pensament crític; un ideari que es podria resumir per descriure bé el que t'envolta per tenir, almenys, una realitat –de moltes– ben definida, qüestionant veritats amb un esperit crític en les respostes.
És cert que va fer un repàs per la seva vida acadèmica; per la seva estada a Alemanya, Anglaterra, com a professor de secundària, la creació de la càtedra i moltes altres reflexions en el més pur estil Terricabras. Però el que és significatiu de la seva lliçó, a banda de filòsof, va ser l'aferrissada defensa del valor de llenguatge; el valor de les paraules que, ben ordenades, fan un concepte i serveixen per estructurar una ment. Si aquest no es cuida, va sostenir, estaríem davant d'una decadència intel·lectual.
Però segurament, tot i l'esforç, absolutament rigorós de Terricabras per fer un repàs pel seu pensament i inquietuds, el mapa d'una persona no es completa sense la visió que en tenen d'altres. Abans d'iniciar la lectio ultima, el director del departament de filosofia, Josep Maria Prades, va remarcar el lideratge de Terricabras, que “ha ajudat a donar prestigi intel·lectual a la UdG”, a més del compromís del filòsof “pel seu país i el seu temps”. Uns arguments que, amb diferents paraules, també va posar de relleu Josep Gordi, degà de la Facultat de Lletres, que va agrair-li la defensa que fa de Catalunya a Europa. Una tasca i un treball que, en paraules del rector, Sergi Bonet, les ha fet un home que és “activista, orador, filòsof, lluitador i ciutadà”. Un denominador comú que destaca el doble paper de Terricabras en mirar de ser un erudit de mida humana que ha treballat per “un futur millor”, segons Bonet.
Una obra de l'artista Pere Jaume i un llibre elaborat pels seus companys, com a tribut, va tancar una classe –magistral, si voleu, a voltes també mediàtica– amb una assistència de públic que va omplir la Sala de Graus, la qual cosa no deixa de ser un bon punt –no pas final– per a una trajectòria que encara té molt per donar –no s'ha d'oblidar que és emèrit i que alguna classe més farà–. Amb tot, i malgrat l'esforç pel que fa a l'argumentació a l'hora de defensar que tot és provisional; vist el personatge, la seva vitalitat i el llegat que deixa i deixarà ens convida a pensar que som davant d'una provisionalitat eterna, amb permís de Terricabras, que amb el seu esperit crític segur que m'ho qüestionarà.
Joan Trillas, publicat en el Punt-Avui 23.11.2016



Jean-Pierre Léaud delega el protagonisme a Albert Serra

 Una “indisposició” a última hora de l'actor francès no va alterar l'èxit de la preestrena a l'Estat de la nova pel·lícula del cineasta banyolí, ‘La mort de Lluís XIV', al cinema Truffaut, que avui fa 16 anys.
Guillem Terribas, Àngel Quintana, Albert Serra, Montse
Triola, Vicenç Altaio,Joaquim Saphino. Foto: Cinema
Truffaut. 

Havia de ser el protagonista. I ho va ser. A la pantalla. Una “indisposició” a última hora va impedir que, com estava previst i anunciat, Jean-Pierre Léaud (París, 1944), el mític Antoine Doinel de les pel·lícules de François Truffaut, actor consagrat per la Nouvelle Vague i per autors de renom, presentés in situ la seva última pel·lícula, La mort de Lluís XIV, sota les ordres d'Albert Serra. Tampoc va poder descobrir ell mateix la placa que el cinema gironí que pren el nom del director francès que el va consagrar, el Truffaut, li ha dedicat i que tenia preparada per a tal esdeveniment.
Albert Serra, mirant la placa que havia d'inaugurar
Jean-Pierre Leaud. Foto: Manel Lladó
El director banyolí no va ser tan políticament correcte i va declarar en la preestrena estatal del film, programat en el marc del cicle de cinema del festival Temporada Alta: “Ja sabeu el que en penso, dels actors... ni el millor d'ells arriba a la sola de la sabata dels espectadors aquí presents.”
Doncs amb aquest imprevist artístic, el públic que va omplir pràcticament les dues sessions d'ahir es va haver de conformar a veure Jean-Pierre Léaud prostrat al llit, en aquest cas en la ficció. I és que a la pantalla encarna l'anomenat Rei Sol els últims quinze dies de la seva vida, vell, decrèpit i impertèrrit veient com el seu cos es podreix i la seva ànima s'apaga. “Volia representar la fricció que succeeix quan el poder absolut [el rei absolutista] resta en la més absoluta impotència per culpa de la incompetència dels metges que l'atenen”, va explicar Serra.
Acompanyat en la presentació per bona part de l'equip –entre altres, l'actor Vicenç Altaió i els productors Montse Triola i Joaquim Sopino–, el director va insistir a dir que el film és en realitat un encàrrec i que no el deixa de sorprendre la reacció extraordinària que causa. De fet, La mort de Lluís XIV li ha valgut, no només el reconeixement de la crítica internacional en festivals com el de Canes, sinó també el premi Jean Vigo, creat el 1951 i reservat a produccions franceses, i que han rebut autors de la categoria de Jean-Luc Godard, Alain Resnais, Chris Marker, Maurice Pialat i Olivier Assayas. Es dóna, a més, la circumstància que Serra és el primer autor de l'Estat espanyol que ha estat distingit amb aquest prestigiós guardó.
La mort de Lluís XIV s'estrenarà comercialment a la cartellera el dia 25 de novembre.
Jordi Camps Linnel, punlicat en el Punt-Avui 17.11.2016

* Pre-estrena en el Cinema Truffaut de La mort de Louis XIV a tevetres migdia el 17.11.2016 a partir del minut 41'00
"
http://www.ccma.cat/video/embed/5632237

dilluns, 14 de novembre del 2016

Jean-Pierre Léaud, de Truffaut a Albert Serra

L'actor que va ser icona de la Nouvelle Vague ha confirmat que serà present, dimecres, en les dues projeccions programades al cinema Truffaut de ‘La mort de Lluís XIV', que protagonitza.

El personatge d'Antoine Doinel va néixer el 1959 i va ser “un miracle”, com ha reconegut Jean-Pierre Léaud en diverses entrevistes al llarg de la vida. Tenia tan sols 14 anys quan François Truffaut es va fixar en ell i li va recomanar presentar-se a les proves de repartiment que estava fent per trobar l'actor que encarnés el protagonista d'Els 400 cops. Léaud va ser l'escollit, entre una quarantena de nens, i des de llavors, es va convertir en l'alter ego a la pantalla del director francès, amb qui va col·laborar per portar a terme algunes de les pel·lícules més representatives d'aquell corrent cinematogràfic que s'ha anomenat Nouvelle Vague.
Ara, quasi cinquanta anys després d'interpel·lar els espectadors al final d'aquella obra mestra, torna per mirar-nos fixament des del llit on jau moribund a La mort de Lluís XIV, el darrer film d'Albert Serra. Precisament, el cineasta banyolí ha estat premiat recentment amb el prestigiós premi Jean Vigo –que han guanyat directors de la categoria de Jean-Luc Godard, Alain Resnais, Chris Marker, Maurice Pialat i Olivier Assayas– per aquesta pel·lícula estrenada al Festival de Canes amb un gran èxit de crítica.
En aquest film, Jean-Pierre Léaud, secundat per altres actors professionals vinguts del teatre, entrega el seu cos i ànima per encarnar l'anomenat Rei Sol en el crepuscle de la seva vida. Una caracterització amb què fa emergir la figura d'un home vell qualsevol, que pateix i agonitza fins a l'últim sospir.
Tant l'actor com el cineasta seran, dimecres 16, presents en les dues projeccions que s'han programat per a la pre-estrena oficial de la pel·lícula al cinema Truffaut (20 i 22 h) dins la programació cinematogràfica del festival Temporada Alta. Entre un i altre passi, és previst que l'actor francès inauguri una placa en homenatge seu situada al vestíbul de la sala gironina que pren el nom, precisament, del cineasta que el va fer cèlebre.
Cicle a la Filmoteca
Paral·lelament, el Truffaut ha dedicat el cicle de la Filmoteca d'aquest semestre a la figura de Jean-Pierre Léaud. Per aquest motiu, projecta, els dilluns, alguns dels títols més essencials de la seva filmografia, com ara Els 400 cops (François Truffaut, 1959); La chinoise (Jean-Luc Godard, 1967), que es projectarà el 14 de novembre; Les dues angleses i l'amor (François Truffaut, 1971), el 21 de novembre; L'últim tango a París (Bernardo Bertolucci, 1972), el 28 de novembre; El naixement de l'amor (P. Garrel, 1993), el 12 de desembre, i Le Havre (Aka Kaurismaki, 2011), el 19 de desembre.
Un repàs filmogràfic que recorre gairebé cinquanta anys d'interpretació, des d'aquells fotogrames en què arrencava a córrer cridant per la llibertat fins a la seva imatge jacent, conscient de la degradació que li ha imposat el pas del temps.
Curs sobre Truffaut
També, al Museu del Cinema s'ha iniciat, tot just aquest cap de setmana, un curs de cinema al voltant de la figura de Truffaut, en què, evidentment, es parlarà d'Antoine Doinel. L'imparteix el cineasta gironí Pere Vilà i continua fins al 17 de desembre.
Jordi Campps Linnell publicat en el Punt Avui 14.11.2016

dissabte, 12 de novembre del 2016

THE CARER /El último acto. Full de Sala Cinema Truffaut

Regne Unit, 2016
Director: János Edelényi
Intèrprets: Brian Cox, Anna Chancellor, Emilia Fox, Coco König, Karl Johnson, Selina Cadell, Andrew Havill, Roger Moore, Richard Ridings, Andor Lukáts, Emily Bevan, Ruth Posner, Maitland Chandler, Adam Morris, Paul Bown, 
Gènere: Comèdia.
Durada: 89 min.
Idioma:  Anglès.

“Sempre ens quedarà Shakespeare”
Estem davant d’una pel·lícula on hi ha teatre cent per cent. Teatre intel·ligent. Concretament teatre anglès i, encara més, Shakespeare i les seves obres “La Tempesta”, “Romeu i Julieta”, “Hamlet” i, sobretot “El Rei Lear”, entre altres referències.
Tot i que la pel·lícula és anglesa, està dirigida per un director Hongarès, János Edelény, nascut a la capital, Budapest. Aquesta referència a Hongria i Budapest, serà una de les bromes continuades durant tota la pel·lícula, perquè la història que ens explica el director János Edelény es la relació entre una jove hongaresa, magníficament interpretada per la actriu Coco Köning (Àustria, 1966) i en un actor en plena decadència i amb la malaltia del Parkinson, creïblement interpretat per un gran actor, Sir Brian Cox, que en cinema es conegut per papers secundaris, però teatralment es un dels més celebrats i aplaudits del teatre angles i un expert en interpretacions de personatges Shakespearians i membre de la Royal Shakespeare Company, on va aconseguir una magnifica i aplaudida actuació amb el Rei Lear.
Ens trobem, doncs, amb una història que juga amb la realitat i la ficció. La realitat d’un actor, Brian Cox, que ha interpretat diverses vegades obres de Shakespeare i la ficció d’un actor, ja gran i en plena decadència, que té la malaltia del Parkirson i que està contínuament evocant el seu passat com actor veient pel·lícules i filmacions d’obres de teatre de quan estava en plena forma (de la mateixa manera que Glòria Swanson a “Sunset Boulevard”), i que son les mateixes que interpreta l’actor Brian Cox, que en el film es diu Sir Michael Gifford i viu en un castell, acompanyat per un fidel xofer (una altra referència a Sunset Boulevard) que l’ha acompanyat durant més de quaranta anys i li sap la seva vida i miracles, així com les seves interpretacions (un creïble karl Johnson); la seva secretària -que en un temps havia estat més que secretària ( molt convincent Anna Chancellor)- i una filla ( Emilia Fox), que de tant en tant hi va per controlar com està la cosa i no té bona relació amb el seu pare, degut a que tots dos tenen el mateix caràcter malhumorat i autoritari.
La història s’anima quan apareix la jove Dorottya, nascuda a Romania, estudiant de teatre a Londres que s’ofereix de cuidadora del mític actor angles, que amb el seu mal caràcter no hi ha persona que l’aguanti més d’un dia. Com si fos una Mary Poppins actual, la jove Dorottya es guanya el malhumorat actor que la malaltia del Parkinson l’esta afectant tant cada vegada més, que ja no es pot valdre per ell sol i ja ni controla les seves necessitats. Inicialment ell se’n burlarà de l’ accent de la jove cuidadora i aprenenta d’actriu, li canviarà el nom i la presentarà com a Romanesa. Però ella, al igual que Mary Poppins, aguanta i el guanya amb la seva joventut, la seva tolerància i, sobretot, perquè se sap de memòria tots els textos de Shakespeare. I aquí es quan l’espectador s’ho passa d’allò més bé, degut a que contínuament els diàlegs son combinats amb textos d’ obres de teatre de Shakespeare.
La pel·lícula podria caure en explicar-nos la típica de relació d’un vell actor en baixa forma que recorda els seus moments de glòria i la dolça joveneta que el cuida i que arribarà a ser una gran actriu. I no, la pel·lícula està feta i interpretada intel·ligentment i acaba essent un film que el director sap conduir, oferint-nos una dosis controlada de tendresa i d’ironia, fugint dels sentimentalismes gratuïts.
Veureu una pel·lícula molt ben dirigida i interpretada, una història entranyable amb Shakespeare al darrera.
I al final, no marxeu, mireu els crèdits, que hi ha més informació de com acaba la cosa.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

dimarts, 8 de novembre del 2016

Girona Acocollona!

«A la Girona del "Joc de trons", en canvi, sembla que haguem de demanar perdó per convidar-los»
Aquest any celebro dotze anys organitzant un festival de curtmetratges. Els sis primers van ser amb el Festicurts, on intentàvem projectar els millors curtmetratges de la temporada i sense restricció de gèneres en una ciutat, Figueres, en aquella època totalment òrfena d'unes mínimes infraestructures que permetessin l'òptim visionat cinematogràfic.


Malgrat aquestes deficiències logístiques, els seus responsables vam tirar milles amb el Cercle Sport com a única seu, un casinet privat pensat més aviat per a concerts i xerrades que per a projeccions. La broma va durar fins que ens en vam cansar, sis anys, i dic broma perquè cada any era el mateix: anar a mirar de trobar alguna cosa millor que aquell cau infecte que feia pudor de cigar caducat. Les projeccions eren bastant rudimentàries, quasi juràssiques, amb un reproductor de DVD connectat a un projector ubicat sobre una tauleta de càmping cutre al bell mig del passadís central de la sala; la porta d'entrada estava enganxada a la pantalla i el cable de l'àudio corria per terra, entre cadires i peus del respectable, fins a arribar a l'armari de l'equip de so, ubicat en una de les cantonades del recinte i que el guardià del local custodiava com en Gollum el seu tresor. Malgrat tot, el Festicurts va aconseguir portar alguns cineastes il·lustres com Jaume Balagueró, Paco Plaza, Francesc Bellmunt, Ventura Pons, Pere Portabella i actors de primer nivell com Sergi López. A la sisena edició vam tancar la paradeta. Poc temps després, Figueres disposava de les infraestructures que sempre havíem cobejat. Vila florida.
Només un any més tard, com que no estava prou fart d'aquestes històries, em vaig deixar embolicar pels col·legues curtmetratgistes Paco Cavero i Jordi Martínez per donar a forma a l'Acocollona't, la setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona. Inicialment vam començar sota tutela de l'activista i terrorista cultural (com m'agrada dir-li en la intimitat) Guillem Terribas, que ens va allotjar amb amor fraternal al cinema Truffaut. Tres anys després, vam decidir fer el salt als Cinemes Albèniz Plaça.

A Girona sempre hem tingut les sales que havíem reivindicat a Figueres, però els problemes i les descomposicions grupals, continuen sent-hi. Però una dada certament curiosa convida a la reflexió: al Festicurts, els cineastes amb qui contactaven estaven sempre disposats a venir a la ciutat que va veure néixer Dalí per deixar-se fer un massatge a l'esquena. A la Girona del Joc de trons, en canvi, sembla que haguem de demanar perdó per convidar-los. És una sensació personal, ho reconec, l'opinió d'un friqui que coorganitza un festival de cinema fantàstic i terror. Estranya, a més, que essent com diuen, ciutat bressol de reconeguts grans cineastes en actiu, no n'hagi vist ni un pel festival tots aquests anys. Sense entrar en els alcaldes. Només en Josmar ens ha honorat amb la seva presència. Sort del públic, que sembla que creix. Girona Acocollona!
Callahan Ruiz Diari de Girona 05.11.2016

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Narcís Jordi-Aragó en el record



 Narcís Jordi Aragó, (1932 · 2016) en el record. Imatges de la 22 amb en Narcís.

dijous, 20 d’octubre del 2016

LA PROPERA PELL

LA PROPERA PELL
Direcció: Isaki Lacuesta i Isa Campo
Guió: Isa Campo, Isaki Lacuesta i Fran Araújo
Intèrprets: Àlex Monner, Emma Suárez,
Sergi López, Bruno Todeschini, Igor Szakowski


IDENTITATS

Després de la seva darrera pel·lícula "Murieron por encima de sus posibilidades"  una comèdia-denuncia sobre l'actualitat de l'Espanya especulativa i corrupta, explicada a la manera de "Berlanga", en tàndem Isa Campos- Isaki Lacuesta, tornen amb la complicitat de tres actors, Sergi López, Emma Suárez i Àlex Monner,  que ja van participar en l'experiència coral de "Murieron..." a explicar-nos una història intimista, més propera a la seva manera d'explicar històries, entre la realitat i la ficció i en aquest cas amb molta més ficció que realitat.
La propera pell ens explica el retrobament entre una mare (Emma Suarez) amb el seu fill (Àlex Monner) que va desaparèixer vuit anys abans en el mateix accident en que va morir el seu marit/pare. El noi va patir amnèsia i no recorda el seu passat. Hi ha un tercer personatge ( Sergi López) el cunyat de la mare, o el oncle del fill, que no acaba de creure's que es el fill  retrobat, sinó un impostor.
Segons els seus creadors, Isa Campos i Insaki Lacuesta, aquest és un projecta que el van iniciar fa vuit anys i que durant tot aquest temps hi han hagut canvis i s'ha retocat diverses vegades la història, encara que l'arrel inicial és conserva. També, per els seus creadors, el paisatge es molt important per explicar aquesta història de misteri  i la ambigüitat que hi ha entre realitat: la real i la desitjada o simulada. Un paisatge, el Pirineu d'Osca,  nevat i aspre, un paisatge que el propi Lacuesta comentava en una entrevista, que era més de pel·lícula del nord d'Europa que no pas d'una realitzada les nostres contrades  Un paisatge, nevat, que per l'Isa i l'Isaki, té tant de protagonisme com el dels actors que fan possible la credibilitat d'aquesta història que també ens explica, la relacions d'un adolescent amb la seva família.
Els actors, tant en Sergi, la Emma o l'Àlex estan impecables en els seus respectius rols. Amb poques paraules i amb les mirades i desitjos,  fan que l'espectador visqui aquesta història misteriosa i fantàstica alhora, amb tota la seva intensitat i amb una violència que envolta a els personatge i a la mateixa narració.
 Els dos responsables, l'Isa i l'Isaki, deixen per l'espectador un final obert.
* La versió que avui veurem és l'original, on es parla en francès, català i castellà.
  

Guillem Terribas, col·lectiu de Critics de Cinema de Girona. GFull de Salla, dia del Pre-estrena en El Cinema Truffaut, dins el marc de Temporada Alta 18.10.2016

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Isaki Lacuesta lidera el cicle de cinema gironí de Temporada Alta

Avui preestrena al Truffaut ‘La propera pell', codirigida amb Isa Campo.

Albert Serra, Lluís Galter, Christophe Farnarier i Llàtzer Garcia també presenten els seus films.

Un adolescent desaparegut torna a casa després de vuit anys, quan tothom creiaque havia mort, i es reincorpora al nucli familiar format per la seva mare i el seu oncle. Realment és qui diu ser o es tracta d'un impostor? Aquest és el suggeridor punt de partida de La propera pell, la nova proposta cinematogràfica d'Iskai Lacuesta que ha codirigit amb Isa Campo per afrontar, a partir de l'adolescència, tot allò que amaga el passat i les ferides que es produeixen en el present.

També és la primera pel·lícula d'un cicle amb què Temporada Alta posa el focus a algunes de les propostes cinematogràfiques que els cineastes gironins estan covant. El film, que s'estrena divendres a la cartellera i es projecta avui al Cinema Truffaut (22 h), arriba precedit per les bones crítiques i el grapat de premis rebuts al Festival de Màlaga. Protagonitzat per Àlex Monner, Emma Suárez i Sergi López, comença com un melodrama familiar amb tocs de suspens i drama rural i acaba dibuixant un retrat acurat sobre una comunitat que viu aïllada.
Quatre propostes més
Pel que fa al cinema gironí, Cinema de Temporada proposa quatre produccions de relleu més. En primer lloc, La pols (dimarts, 8 de novembre), l'adaptació de l'obra de teatre homònima escrita i dirigida per Llàtzer Garcia i que ell mateix s'ha encarregat de filmar. Per als qui no hagin vist l'obra original, es tracta d'un drama familiar sec i contundent que narra com la mort d'un familiar sacseja la vida dels tres protagonistes (Guillem Motos, Laura López i Marta Aran). Un detonant que serveix a l'autor per reflexionar sobre la dificultat de relacionar-nos i avançar.
Un altre dels plats forts és, sens dubte, La mort de Louis XIV(dimecres, 16 de novembre), l'últim film d'Albert Serra, ovacionat a Canes i guardonat amb
el premi Jean Vigo. En aquesta ocasió, el cineasta banyolí retrata i fa una dissecció dels últims dies de la vida del Rei Sol, interpretat per Jean-Pierre Léaud –el mític Antoine Doinel de les pel·lícules de François Truffaut–, i la seva lenta mort, envoltat de patètics cortesans que només el saben adular. La mort de Louis XIV és
el seu primer llargmetratge que ha rodat fora de Catalunya.
El figuerenc Lluís Galter (Caracremada, H) també desembarca al Cinema Truffaut per presentar el seu nou treball, La substància(dimarts, 22 de novembre), en el seu cas un apassionant relat que, des dels ulls d'un excèntric jubilat de Cadaqués, testimonia el projecte agosarat d'uns arquitectes que volen construir una rèplica del poble altempordanès a la costa de la Xina. La construcció d'habitatges destinats a 15.000 estiuejants xinesos suposarà un trasbals per als habitants d'un petit poble de pescadors, un cas que té molta similitud amb el que va succeir amb el turisme de la Costa Brava fa anys.
Finalment, es podrà veure El perdut, del també banyolí Christophe Farnarier (El somni), que, en aquest esperat nou film, aborda la ficció tenyida de realitat per narrar l'extraordinària història d'un home normal i corrent que desapareix durant catorze anys a les muntanyes d'Andalusia. El protagonista té la peculiaritat que l'interpreta un actor amateur que va viure una situació similar. El film també va ser guardonat al Festival de Màlaga.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt-Avui 18.10.2016 

diumenge, 2 d’octubre del 2016

«El séptimo vicio» de Radio 3 s'emetrà des de Girona en homenatge a Kiarostami

Javier Toledino portarà el proper 13 d'octubre a Girona el seu programa de cinema El séptimo vicio, de Radio 3 RNE, per solidaritzar-se d'aquesta manera amb l'homenatge que el col·lectiu gironí La Guerrilla Comunicacional dedicarà al director iranià Abbas Kiarostami, recentment traspassat.
El programa s'emetrà des del Museu del Cinema de Girona, que estarà obert al públic, i portarà per títol Recordant el cinema de Kiarostami. Hi participarà, entre altres, Ahmad Taheri, amic personal i traductor oficial del malaguanyat autor d'El sabor de las cerezas.
El mateix 13 d'octubre es projectarà al Truffaut la pel·lícula Close Up i s'obrirà un col·loqui amb el públic.
Guillem Terribas, del Col·lectiu de Crítics de Girona, Sebas Parra, president de l'associació La Guerrilla Comunicacional i Juli Suárez, productor de cinema, van presentar ahir els actes d'un homenatge que també inclourà una rememoració dels tallers de cinema que realitzava Kiarostami pel món, amb la participació de Estephania Bonnett i Liliana Díaz, de la productora Black Factory. 
Aquest acte es farà el 5 d'octubre al Museu del Cinema.

dijous, 29 de setembre del 2016

Full de Sala: Set Novies per a set germans, en el Cinema Truffaut.


SIETE NOVIAS PARA SIETE HERMANOS
( Seven Brides for Seven Brothers Estats Units, 1954)Direcció: Stanley Donen.
Intèrprets: Howard Keel, Jane Powell, Jeff Richards,
Tommy Rall.
Durada: 103 min.
Gènere: Musical.
Idioma: Anglès.

Quan el technicolor alegrava la vida
Hi han pel·lícules que no tenen edat. A l’igual que alguns contes com «la rateta que escombrava l’escaleta» o en «Patufet» -per dir-ne alguns de tota la vida-, que ens van explicar els nostres pares, nosaltres ho hem fet a els nostres fills i els nostres fills en els nostres néts o nétes. Son històries que no passen, que es poden explicar, rellegir les vegades que calgui i explicar durant anys i panys.

Set núvies per a Set germans és una d’aquestes pel·lícules. Una d’aquestes pel·lícules que formen part de la nostra educació i que volem compartir amb les persones estimades. Possiblement algú de les noves generacions li trobarà aquell toc «antic», ara dit «vintage» que tan agrada i es porta, però precisament aquest toc, la posada en escena, les cançons, els paisatges, els personatges es el que li dóna aquesta força i necessitat de tornar-la a revisar, ara, en pantalla gran i restaurada.

La pel·lícula és un musical, amb una història molt senzilla com la majoria dels musicals. La música es original d’Adolph Deutsch i Saul Chaplin. El film és ple de llum i de color, que passa enmig de muntanyes i uns paisatges extraordinaris i ens explica la història de set germans llenyataires, solters, que viuen plegats en una casa a la muntanya. Porten una vida d’anar fent i molt desordenada i descuidada. El més gran, l’Adam (Howard Keel) un bon dia que baixa al poble per comprar provisions torna a la muntanya, a la casa amb la resta dels germans, amb una noia molt agradable amb ala que s’hi ha acabat de casar. Davant d’aquella situació, els sis germans no se’ls hi acudeix res més que anar el poble i segrestar a sis noies per ells. Dóna la coincidència que comencen les primeres nevades i queden aïllats del poble i les noies s’han de quedar amb els nois a les muntanyes i la gent de poble no pot recuperar-les degut a que la neu ha tallat el camí que porta a la casa de la muntanya. Tindran tot un hivern per conèixer-se, per ballar, cantar, fer disbarats i enamorar-se.

Una vegada més Stanley Donen crea un espectacle eficaç, ple de vida i de ritme que fa les delícies de qualsevol espectador exigent, sigui gran o petit i de qualsevol època.
Guillem Terribas, Cinema Truffaut Girona

dissabte, 10 de setembre del 2016

DEMOLITION. Full de Sala. Cinema Truffaut Girona

DEMOLITION
Estats Units, 2016
Director: Jean-Marc Vallée
Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Naomi Watts,
 Chris Cooper, Judah Lewis, Polly Draper,
 Wass Stevens, Stephen Badalamenti,
 Zariah Singletary, Alfredo Narciso,
George J. Vezina, Helen Brackel,
Ben Cole, Lytle Harper.
Gènere: Drama psicològic.
Durada: 100 min.
Idioma:  Anglès.

DESTRUIR PER A CONSTRUIR 

Hi ha un moment de la pel·lícula en que el sogre (Chris Cooper) li diu en el seu gendre ( Jake Gyllenhaal): "Quan perds la teva dona, quedes viudo. Quan un fill perd el seu pare o la seva mare, queda orfe. Quan se't mort un fill o una filla, que ets?, com et quedes?. No hi ha paraules. No hi ha paraula. "
Ens trobem davant d'una història que d'una manera o altre s'ha explicat pel dret i pel revés, però sigui com sigui, si està ben explicada tant cinematogràficament, teatralment o novelada, sempre acaba commovent-te.
Aquest es el cas de Demolition, pel·lícula dirigida pel director canadenc Jean-Marc Vallée, responsable de films com "C.R.A.Z.Y" (2005) o "Dallas Buyers Club" ( 2013),  que sap explicar i controlar un tema tant delicat com el de la pèrdua d'un  esser estimat, sense caure en sentimentalisme i dramatisme d'estar per casa, aquell que tota l'estona està lluitant per fer-te plorar i per desgràcia del director i de l'espectador no ho aconsegueix.
Viurem durant 100 minuts la destrucció, la demolició d'una vida que ha perdut un referent, que de cop i volta queda amb la més absoluta soledat dels records i ple de preguntes. Aquest procés de "destrucció" li canviarà el sentit de la vida i la manera de viure-la. Veurà coses que mai havia vist. Es fitxarà en detalls quotidians que cada dia tenia el costat i que no s'adonava de la seva existència. Farà coses incomprensibles.  Coneixerà noves vides i nous paisatges. Tindrà una relació amb els "humans" totalment diferent. Hi haurà de destruir violentament el seu passat per recuperar el present.
Tota aquesta història tant íntima, trista i de vegades "agressiva" està molt ben explicada i, sobretot interpretada per aquest actor tant convincent com es Jake Gyllenhaal, que ens ha ofert memorables interpretacions com "Brokeback Mountain (2005) o "Nicghtcrawler" (2014), i amb aquest film "Demolition" es supera i fa molt més creïble aquesta brutal història. S'ha de fer constar, amb un paper secundari però d'una contundent interpretació,  de l'actriu Naomi Watts. Ells i la mateixa història fan possible la visió d'aquest extraordinari drama, que afortunadament dins la foscor de la història, el final s'obre una escletxa de llum i d'optimisme, que fa que l'espectador no surti tant abatut.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona