El Truffaut, el cinema del poble

Aquest equipament municipal de Girona celebra el quart de segle amb una festa dimarts que ve.
És un model singular a Catalunya, l’únic fora de la capital que projecta en versió original regularment.
Està gestionat per una entitat sense ànim de lucre que ja fa 35 anys que va crear el projecte.

Foto: Guillem Terribas 

Vint-i-cinc anys no són poca cosa en el món del cinema. Sobretot si parlem d’una petita sala especialitzada en cinema d’autor, ubicada al cor del Barri Vell de Girona, resistint a l’arribada dels multicines, a la crisi econòmica, als canvis d’hàbits, a l’era digital i, fins i tot, a una pandèmia. I, malgrat tot, el cinema Truffaut, gestionat per una entitat sense ànim de lucre com és el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, ha arribat al quart de segle. I ho ha fet en plena forma, mantenint el projecte original –cobrir una mancança en l’oferta cinematogràfica gironina– i amb el suport d’un públic incondicional que, a més, no para de créixer.

La gent del col·lectiu el dia de la inauguració. 
Jordi Camps, Narcís Mir, Manel Mir, Pep Prieto, 
Guillem Terribas, Paco Vilallonga, Jordi Roura,
Josep Mir, Imma Merino i Salvador Montalt.
 També hi ha en Tomàs Mallol, Anna Pagans,
 Quim Nadal, Joan Pluma. Foto: Punt/Avui. 

Com s’ha aconseguit això? Doncs en paraules d’un dels seus fundadors i president del col·lectiu que el gestiona, Guillem Terribas, perquè el projecte neix “per uns bojos del cinema” i només s’aguanta “perquè són bojos” i “estimen molt el cinema”.
El Truffaut va obrir portes el 17 de novembre del 2000. Girona, aleshores, vivia un moment de transformació cultural i urbanística, i el Barri Vell començava a recuperar espais per a la ciutadania i la cultura. En aquest context, i amb el suport municipal, amb una aposta clara de l’alcalde Joaquim Nadal, el Col·lectiu de Crítics va impulsar una sala que volia ser una alternativa: oferir cinema en versió original, propostes europees, independents, obres d’autor i cinema clàssic, sense renunciar a donar espai a la producció catalana emergent. Amb un al·licient: acompanyar moltes propostes amb la presentació dels seus autors, artistes i productors, moltes vegades amb debats i taules rodones posteriors. Un model que moltes entitats i associacions també han fet servir per organitzar els seus propis actes en una sala d’exhibició que és pública, oberta a la ciutadania.

Foto: GTR

Un incís. El projecte embrionari ja feia deu anys que estava coent-se. La fundació del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona es remunta a una dècada abans del Truffaut que coneixem avui, ubicat al Modern. Tot va començar amb la celebració, l’any 1990, de la primera Setmana de la Crítica als Cinemes Catalunya, promoguda pel propietari de la cadena, que també gestionava aleshores l’Ultònia i posteriorment els Ocine, Narcís Agustí. Aquest va oferir la sala 3 en agraïment al premi rebut per la crítica. L’acte inaugural va ser una projecció de Sunset boulevard, que va tenir com a padrí d’honor el crític Jaume Figueras. L’èxit d’aquelles sessions va fer que es repetís l’experiència i que un any després Josep Maria Pallàs, un altre històric de la programació, convencés els propietaris del Modern (Gratacós-Gubau) que fitxessin aquell col·lectiu que va fer possible la remor d’un moviment d’espectadors que reclamaven un espai on gaudir del cinema d’autor i alternatiu en versió original subtitulada, com només es podia veure a Barcelona.

Estadista El Punt/AVUI

Així va sorgir el Cinema Estudi Truffaut, a la sala B d’aquell cine tan antic anomenat Modern. Primer amb algunes sessions, però vist que la taquilla augmentava un 30%, ja es van animar a programar-ho tot. L’any 2001, el Truffaut passaria a formar part de la xarxa més important del cinema europeu, Europa Cinemas. El mateix any esdevé seu oficial de la Filmoteca de Catalunya a Girona. Més tard, el Truffaut va ser un dels cinemes fundadors l’any 2020 de la xarxa Promio, que agrupa les principals sales d’exhibició independents de l’Estat. I també forma part de Cicae, una altra xarxa europea de cinemes d’art i assaig. L’any 2021, després de la reforma integral de l’edifici del Modern, el Truffaut torna a la seva seu després d’una estada temporal de dos anys en una sala dels cinemes Albéniz Plaça.

Albert Serra en juna de les seves presentacions en el Truffaut. Foto. El Punt/Avui

De la privada a la pública
És per aquest motiu que Terribas remarca que aquest model va sorgir de l’empresa privada i que va ser al cap de deu anys que l’administració pública (l’Ajuntament, en aquest cas) va saber prendre aquest projecte i consolidar-lo. Així mateix, també li agrada reivindicar que el Truffaut és “el cinema del poble”, un esperit pres del testimoni deixat per l’antic ateneu cultural de la Grober, que antigament ocupava aquest mateix lloc del Modern en què ara estan.
Part de l’èxit d’aquest model tan singular del Truffaut és que no és només una sala de cinema: és també un punt de trobada cultural i social. Pel fet d’estar al centre històric de Girona, dins del Barri Vell, ha esdevingut un equipament que connecta la ciutat amb el cinema, amb propostes que van més enllà de l’estrena comercial. Terribas sempre ha remarcat la idea amb què es va concebre aquest projecte de ser “una alternativa, no pas una competència”. És més, amb el temps ho ha transformat i ara hi afegeix: “Nosaltres no nom competència, ni tenim competència.” Tota una declaració d’intencions que es corrobora amb la bona relació que s’ha tingut i es té amb els altres exhibidors de Girona. Sense anar més lluny, el documental del centenari dels Albéniz i l’homenatge a Narcís Agustí arran de la seva mort van tenir lloc al Truffaut.
L’únic cine al centre de la ciutat

Foto: GTR

Certament, el panorama cinematogràfic ha canviat molt des de principis de segle quan va obrir portes. D’aquella “ciutat del cinema”, com molts l’anomenaven (una de les que més pantalles tenia per habitant a l’Estat) no en queda res. Des del tancament de l’Albéniz Centre i Plaça –“una desgràcia”, com afegeix Terribas–, només queda el Truffaut al centre de la ciutat; els Ocine continuen ubicats als afores amb un model de negoci diferent, apostant com fins ara –essencialment– pel cinema més comercial. Aquest fet ha produït que alguns espectadors hagin descobert recentment el Truffaut i, fins i tot, que es pot arribar a veure cinema en versió original i que no passa res; al contrari. “A més, no s’hi pot menjar, de manera que es garanteix al públic, si ho respecta, disfrutar del plaer de veure el cinema en comunitat però amb respecte als altres”, assenyala.
Un espai viu que creix

Foto: GTR

Si una cosa defineix el Truffaut és la condició d’espai viu. S’hi han presentat pel·lícules catalanes que han fet carrera internacional, hi han passat directors i actors que després han brillat en festivals i esdeveniments globals, i ha esdevingut un punt neuràlgic per a cineclubs, estudiants, moviments culturals i públic cinèfil.
Alhora, el cinema ha sabut mantenir polítiques de preus assequibles i formats que fidelitzen, com abonaments, sessions especials i descomptes per a majors de 65 anys o sessions matinals familiars. Entre moltes altres iniciatives, el Truffaut és la seu de la programació cinematogràfica del festival Temporada Alta i retransmet en directe tota la programació operística de la Metropolitan Opera de Nova York (MET).
Amb el temps, el Truffaut ha demostrat que apostar per un model culturalment exigent no era només una qüestió de romanticisme: any rere any ha consolidat un públic fidel i ha sabut captivar noves generacions.
Els últims anys han estat especialment significatius. Tot i els mesos de tancament temporal de la sala 2 per obres de reforma, el cinema ha assolit rècords històrics d’assistència: vorejar els 44.000 espectadors en una temporada –una dada impensable quan va néixer la iniciativa i un signe inequívoc de vitalitat–. Les xifres així ho corroboren: dels 16.498 espectadors comptabilitzats l’any 2019 s’ha passat als 43.901 del 2024, cada any amb un increment continuat.
És clar que l’èxit es deu a l’obertura de la sala 2 del cinema Truffaut, una segona sala per a la qual es va haver d’esperar quinze anys des que ja estava concebuda al projecte inicial. Una sala petita amb una capacitat de no gaire més de cinquanta espectadors, però que permet diversificar i allargar la programació de pel·lícules, a més de donar més cabuda a la demanda d’entitats, associacions i activitats extres.

Una infraestructura pendent
Ara que es viu un moment dolç sembla que tot ha estat fàcil, i res lluny de la realitat. Superant entrebancs, nedant sovint contra corrent, amb dificultats econòmiques durant molts anys, s’ha arribat fins aquí. Però encara hi ha pendents alguns temes per resoldre. El més rellevant, l’entrada al cinema.
Independentment del que es faci a l’antiga sala gran d’aquest edifici històric, que encara ocupa un forat immens –s’ha parlat de fer-hi un auditori, una sala polivalent o fins i tot una sala d’exhibició immersiva al llarg dels diferents mandats municipals–, l’entrada principal està projectada en una segona fase del projecte de remodelació del Modern, però com ha assegurat el regidor de Cultura, Quim Ayats, aquesta s’inclourà quan es reformi l’antiga seu de la UNED. Aleshores, es farà una plaça que connectarà els dos edificis. Parlem de la pujada del carrer del Portal Nou, per on abans ja s’accedia al cinema a través d’un llarg passadís ple de cartells de cine i una font a l’entrada. De fet, els espectadors d’ara ja poden comprovar que la cabina de venda d’entrades està situada a tocar d’una porta tancada i no pas a les escales per on actualment s’accedeix, cosa que complica força la mobilitat de la gent entre una sessió i l’altra. Això, i que per accedir-hi s’hagi de pujar dos pisos per escales i un únic ascensor. “Esperem que no hàgim d’esperar dos anys més”, sospira Terribas quan se li pregunta per aquest tema.
I el futur?

Carla Simon, el dia de la presentació d'Alcarràs.

Com tots els projectes culturals, el Truffaut mira endavant amb realisme i amb ambició. El gran repte és interpel·lar el públic jove i adaptar-se als nous hàbits audiovisuals sense renunciar al seu ADN. En un món dominat per les plataformes digitals, la seva aposta és clara: continuar sent un punt de trobada, l’experiència de compartir cinema en comunitat, mantenir-se fidel als valors que el van veure néixer –qualitat, cura, proximitat, esperit crític– i, alhora, continuar innovant en formats, activitats i relació amb la ciutat.
Una festa del cinema
Per celebrar aquest quart de segle, s’ha preparat una programació especial que s’estén durant tot l’any, amb el punt àlgid previst el dimarts 18 de novembre, l’endemà de la data fundacional. Per commemorar aquesta fita, tindrà lloc l’acte central de la celebració al Teatre Municipal de Girona, amb la projecció en preestrena exclusiva a l’Estat espanyol de Nouvelle vague, de Richard Linklater, pel·lícula que narra el rodatge del film fundacional d’aquell moviment cinematogràfic que va tenir en Truffaut, el cineasta i crític de cinema, una de les figures clau. Un homenatge del director de Boyhood a aquella colla de bojos del cinema que s’adiu molt al tarannà dels membres del col·lectiu, crítics que no fan pel·lícules sinó que les projecten.

Abans de la projecció, es presentarà un vídeo commemoratiu amb imatges i testimonis de personalitats que han visitat el Truffaut al llarg d’aquests anys i tots els assistents rebran una bossa dissenyada per a l’ocasió i el llibre Anuari 2024, que recull els fulls de sala de totes les pel·lícules projectades. L’acte clourà amb un piscolabis. L’entrada és gratuïta, però cal adquirir-ne una a través del web del cinema Truffaut. Paral·lelament, s’està dedicant un cicle de Filmoteca a François Truffaut, que inclou catorze pel·lícules de la seva filmografia. També s’ha organitzat conjuntament amb el Museu del Cinema un cicle de conferències realitzades per membres del Col·lectiu de Crítics, que tenen lloc els dissabtes.
Un altre plat fort arribarà al gener, quan s’enceti un nou cicle de Filmoteca format per una selecció de títols escollits per membres del Col·lectiu –que presentaran personalment cadascuna– a partir de la llista dels millors films estrenats entre els anys 2000 i 2024 que ells mateixos voten anualment al final de cada any.
Les pel·lícules seleccionades són: Yi-Yi (Edward Yang, 2000), Daniel Pérez-Pàmies; Mystic River (Clint Eastwood, 2003), Guillem Terribas; Abans de la posta (Richard Linklater, 2004); Melancholia (Lars von Trier, 2011), Carolina Martínez; Shame (Steve McQueen, 2011), Jordi Camps Linnell; Carol (Todd Haynes, 2015), Imma Merino; El fil invisible (Paul Thomas Anderson, 2017), Àngel Quintana; Drive my car (Ryusuke Hamaguchi, 2021), Salvador Montalt; Fallen Leaves (Aki Kaurismaki, 2023), Anna Bayó; La zona d’interès (Joanathan Glazer, 2023), Íngrid Guardiola.
El Truffaut, guardonat
Anys després de rebre el premi Sant Jordi de cinematografia, el Truffaut enguany ha rebut altres guardons, com el premi honorífic del Festival de Cinema de Begur-Costa Brava i el premi Cultura del Diari de Girona en reconeixement a la seva contribució excepcional a la vida cultural de Girona i al foment del cinema com a expressió artística de qualitat. Aquest, que s’entregarà coincidint amb la celebració de l’acte del mateix cinema el 18 de novembre, obligarà alguns membres del Col·lectiu a multiplicar-se.

I per què Truffaut?
El nom del cinema es va escollir durant una reunió al Bar Boira quan el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona tenia ja el vistiplau dels responsables del cinema Modern perquè fessin ús de la sala B per projectar sessions en versió original subtitulada. La figura del crític i cineasta francès s’adiu a l’esperit d’aquesta entitat, formada majoritàriament per crítics de cine, que en el seu cas no dirigeixen pel·lícules però sí que en projecten. I també per la passió que els uneix al setè art.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 14/11/2025

 

Cicle SOFIA COPPOLA, Cinema Truffaut. Girona

Del 15 de gener al 12 de febrer de 2024 en el Cinema Truffaut de Girona i la Filmoteca de la Generalitat, ofereixen un cicle dedicat a la directora SOFIA COPPOLA. En aquesta promo hi ha la relació de les pel·lícules que es projectaran: LAS VÍRGENES SUICIDAS / THE VIRGIN SUICIDES / LOST IN TRANSLATION / MARÍA ANTONIETA / MARIE-ANTOINETTE / SOMEWHERE i LA SEDUCCIÓN / THE BEGUILED. Muntatge i realització: Guillem Terribas.

El cinema Truffaut triomfa tot i viure amagat a l’antic Modern

La façana de l’edifici, de titularitat municipal, no fa cap referència a les sales d’exhibició que han donat sentit a l’espai, i al vestíbul només una petita cartellera de suro publicita horaris i pel·lícules, per decisió de l'Ajuntament.

​

La façana del Modern, on no hi ha cap referència al cinema Truffaut, l'activitat que li dona sentit des de fa 23 anys MARC MARTÍ FONT

El cinema Truffaut, l’únic actiu al centre de la ciutat, triomfa (l’any passat va fregar els 40.000 espectadors gràcies a l’obertura de la segona sala) tot i haver de viure amagat a l’edifici Modern, gairebé en la clandestinitat, malgrat comptar amb un públic fidel i entusiasta. Cap cartell a la façana publicita l’activitat que ha donat sentit a l’espai durant més de dues dècades, i un cop s’accedeix al hall, una reduïda cartellera de suro, on hi ha col·locada la programació, és la única via d’informació que troben els espectadors. És una decisió municipal, que només accepta la retolació de disseny i d’un mateix estil que impera en tota la instal·lació. A la façana, presidida pel cablejat elèctric, un cartell de reduïdes dimensions diu que allò és «El Modern. Centre audiovisual i digital». Fa uns mesos la petita cartellera de suro era a l’entrada, però el propi ajuntament, que té la titularitat de l’edifici, la va fer retirar.

El Truffaut va néixer a l’antiga sala B del cinema Modern a partir d’una iniciativa del Col·lectiu de Crítics, que segueix gestionant l’espai que durant els últims 23 anys ha donat sentit a l’edifici, adquirit per l’Ajuntament a finals del segle passat, en la recta final del mandat de Joaquim Nadal. Els usos de l’equipament, més enllà dels cinematogràfics, no han estat mai massa clars, dissimulats en aquest calaix de sastre de convertir-lo en un centre audiovisual i digital. L’antiga sala A segueix és una ruïna des que es fa esfondrar el sostre, tot i que l’abril de 2019 es van iniciar les obres de remodelació de l’equipament i al primer pis ara ja hi ha el vestíbul, la galeria i també un espai d’oficines arreglat. A finals de juny de 2021 el Truffaut, que ocupa la segona planta, va reobrir després d’un exili als Albéniz Plaça provocat per les obres de reforma de tot l’espai. El novembre de 2022 es va estrenar la sala 2 del Truffaut, tot i que es va dissenyar malament i properament haurà de tancar algunes setmanes per millorar-ne la visió: es reduirà la capacitat fins al mig centenar de butaques per augmentar el desnivell de les fileres i evitar que, com passa ara, quedi limitada la visió de la pantalla perquè els espectadors es tapen els uns als altres. Com a espai municipal, el Truffaut és al Modern des del 17 de novembre de 2000. L’entrada, aleshores, no es feia pel carrer Nou del Teatre, darrere del Teatre Municipal, tal i com s’ha recuperat ara, sinó que s’hi accedia

 per dalt, per Portal Nou.

La petita cartellera de suro que anuncia la programació del Truffaut
al hall del Modern MARC MARTÍ FONT

El Truffaut és un cine d’èxit en uns temps especialment delicats per a aquesta activitat cultural, quan són notícia més els tancaments (l’últim, l’històric Comèdia de Barcelona), que cap altra cosa. Els 38.802 espectadors de l’any passat, un 94% més que l’anterior, ho constaten. A més, l’espai acull projeccions de la Filmoteca, cicles especials i participa a Temporada Alta, però tot això, pel vianant que hi passa per davant, queda desapercebut. Ningú diria que allò és un cinema. D’èxit, a més a més.

JORDI ROURA Diari de Girona 17.01.2023

El Cinema Truffaut de Girona bat rècord de públic durant el 2023 i frega els 40.000 espectadors

L'equipament municipal ha incrementat sessions i varietat de l'oferta amb la segona sala. 

El públic del passat 22 de desembre 2022 Foto: Marc Martí 

El Cinema Truffaut de Girona ha registrat durant el 2023 una assistència de 38.802 espectadors, la millor xifra dels 23 anys de vida de l'equipament. Amb aquesta dada, no només recuperen les xifres d'assistència d'abans de la pandèmia de la covid-19, sinó que pràcticament ha doblat les dades del 2022. Si aquell any el total ja va ser un dels millors del cinema municipal amb 20.028 persones espectadores, aquest 2023 ha estat "excepcional" amb una pujada percentual del 93,74%. "La programació viva, diversa i de qualitat del Truffaut contribueix a fer que cada dia més gironins i gironines gaudeixin de la cultura", ha afirmat el tinent d'alcaldia i regidor de Cultura de Girona, Quim Ayats.

Segons informa l'Ajuntament en un comunicat, l'augment de públic a l'equipament és superior a la recuperació mitjana d'espectadors i espectadores dels cinemes de l'Estat, que segons l'empresa ComScore, encarregada de controlar la taquilla de les sales, ha estat d'un 26% respecte al 2022. A més, mentre la majoria de cinemes encara no ha recuperat les xifres mitjanes del període prepandèmic -les sales continuen un 20% per sota de la mitjana dels anys 2015-2019-, el Cinema Truffaut no només els ha recuperat sinó que els ha incrementat de forma notòria. De fet, el millor any fins ara havia estat el 2013, quan la sala municipal va assolir 21.197 persones espectadors.

L'Ajuntament atribueix aquest èxit, sobretot, a l'obertura de la segona sala, que ha permès incrementar el nombre de sessions i sobretot la varietat de l'oferta. El 2023 ha estat el primer any complet en el qual la segona sala ha estat funcionant, ja que va ser inaugurada el 18 de novembre de 2022. A més d'acollir molts actes paral·lels, la segona sala possibilita oferir continuïtats de títols que amb una sola sala havien de sortir més ràpid de cartellera per incorporar noves estrenes.

D'altra banda, hi ha hagut esdeveniments que han contribuït de forma significativa en l'augment de públic. Entre aquests destaca el cicle 'Stanley Kubrick' de la Filmoteca de Catalunya, que va reunir 1.700 persones i va convertir-se en el cicle més exitós mai fet a Girona de la Filmoteca. També cal destacar les xifres d'un dels fenòmens de la temporada: la pel·lícula de Patrícia Font 'El mestre que va prometre el mar'. El film va ser vist per 2.700 persones, convertint-se en el segon més vist de la història de la sala municipal, només per darrere d''Estiu 1993' i superant 'Alcarràs'. El top 5 de pel·lícules més vistes el completen la irlandesa 'The quiet girl', de Colm Bairead; 'Anatomía de una caída', de Justine Triet; 'Living', d'Oliver Hermanus, i 'El triángulo de la tristeza' de Ruben Ostlund.

Per aquest 2024, el repte del Cinema Truffaut és consolidar aquestes xifres d'assistència. Pel que fa a la infraestructura, durant el primer trimestre de l'any està prevista l'execució de les obres de millora de la sala 2, per resoldre'n els problemes de visibilitat. Aquesta reforma -que ja es troba en període de licitació- reduirà l'aforament de l'espai a 50 butaques i també millorarà aspectes de ventilació i accessibilitat. Altres novetats dels primers mesos de 2024 seran l'actualització i modernització de la imatge corporativa i una millora en la qualitat del sistema de so Dolby de la sala 1, que incorporarà també el sistema 7.1.

ACN / DiaRI DE GIRONA. publicat el 04.01.2024

El Cinema Truffaut dobla el nombre d’espectadores en un any.

Amb la incorporació de la segona sala, l’equipament municipal frega les 40.000 persones, la millor xifra registrada.

El Cinema Truffaut ha registrat durant el 2023 una assistència de 38.802 persones espectadores, la millor xifra dels 23 anys de vida de l’equipament. Amb aquesta dada, no només es recuperen les xifres d’assistència d’abans de la pandèmia de la covid-19, sinó que pràcticament s’ha aconseguit doblar les dades del 2022. Així, si aquell any el total ja va ser un dels millors del cinema municipal amb 20.028 persones espectadores, aquest 2023 ha estat excepcional amb una pujada percentual del 93,74%.

“Reforcem els equipaments públics per garantir l’accés de tothom a la cultura. La programació viva, diversa i de qualitat del Truffaut contribueix a fer que cada dia més gironins i gironines gaudeixin de la cultura”, afirma el tinent d’alcaldia i regidor de Cultura de l’Ajuntament de Girona, Quim Ayats i Bartrina.

Aquest augment és superior a la recuperació mitjana d’espectadors i espectadores dels cinemes de l’Estat, que segons l’empresa ComScore, encarregada de controlar la taquilla de les sales, ha estat d’un 26% respecte al 2022. A més, mentre la majoria de cinemes encara no ha recuperat les xifres mitjanes del període prepandèmic -les sales continuen un 20% per sota de la mitjana dels anys 2015-2019-, el Cinema Truffaut no només els ha recuperat sinó que els ha incrementat de forma notòria. De fet, el millor any fins ara havia estat el 2013, quan la sala municipal va assolir 21.197 persones espectadors.

La clau, la segona sala

Nota de Premsa.

Les claus d’aquest èxit recauen, sobretot, en l’obertura de la segona sala, que ha permès incrementar el nombre de sessions i sobretot la varietat de l’oferta. El 2023 ha estat el primer any complet en el qual la segona sala ha estat funcionant, ja que va ser inaugurada el 18 de novembre de 2022. A més d’acollir molts actes paral·lels, la segona sala possibilita oferir continuïtats de títols que amb una sola sala havien de sortir més ràpid de cartellera per incorporar noves estrenes.

D’altra banda, hi ha hagut esdeveniments que han contribuït de forma significativa en l’augment de públic. Entre aquests destaca el cicle “Stanley Kubrick” de la Filmoteca de Catalunya, que va reunir 1.700 persones i va convertir-se en el cicle més exitós mai fet a Girona de la Filmoteca.

També cal destacar les xifres

El dia 22 de desembre 2023. Foto: G.T.R.

d’un dels fenòmens de la temporada: la pel·lícula de Patrícia Font El mestre que va prometre el mar. El film va ser vist per 2.700 persones, convertint-se en el segon més vist de la història de la sala municipal, només per darrere d’Estiu 1993 i superant Alcarràs. El top 5 de pel·lícules més vistes el completen la irlandesa The quiet girl, de Colm Bairead; Anatomía de una caída, de Justine Triet; Living, d’Oliver Hermanus, i El triángulo de la tristeza de Ruben Ostlund.

Reptes de futur

Per aquest 2024, el repte del Cinema Truffaut és consolidar aquestes xifres d’assistència. Pel que fa a la infraestructura, durant el primer trimestre de l’any està prevista l’execució de les obres de millora de la sala 2, per resoldre’n els problemes de visibilitat. Aquesta reforma -que ja es troba en període de licitació- reduirà l’aforament de l’espai a 50 butaques i també millorarà aspectes de ventilació i accessibilitat. Altres novetats dels primers mesos de 2024 seran l’actualització i modernització de la imatge corporativa i una millora en la qualitat del sistema de so Dolby de la sala 1, que incorporarà també el sistema 7.1.

JOANA PEÑA publicat en el Punt Avui 04.01.2024

Full de sala del Cinema Truffaut del film YO CAPITAN

YO, CAPITÁN

Io capitano Itàlia, 2023
Direcció: Matteo Garrone
Guió: Massimo Ceccherini, Matteo Garrone, Massimo Gaudioso, Andrea Tagliaferri
Intèrprets: Seydou Sarr, Moustapha Fall, Bamar Kane, Hichem Yacoubi
Durada: 121 min
Gènere: drama Idioma: wòlof
Data d'estrena: 03/01/2024

Algunes utopies es fan realitat

En els darrers temps s'han fet diverses pel·lícules sobre l'emigració. Moltes d'elles sobre països de l'Àfrica que troben que Europa és la terra promesa. Somien en què allà sí que seran alguna cosa, que podran ser famosos i viuran com aquells personatges que veuen a través d'internet o amb els mòbils. No miren les desgràcies ni escolten els consells que els hi donen la gent amb experiència: que no tot el que veuen és cert, que a Europa també hi ha misèria, gent que dorm al carrer, gent que passa gana, que no té treball ni casa i que viuen desesperats. Que hi ha robatoris, assassinats i violència als carrers. 

Yo, Capitán, és un més d'aquests films que ens expliquen als Europeus i a la gent de bé, el malament que ho passen tota aquesta gent que deixa el seu poble, la seva casa i la família per anar a l'aventura d'un món millor. Un poble i una família que dintre de la seva misèria i la pobresa i especulació, comparteixen el poc que tenen, participen en les festes i els esdeveniments, que per més senzills que siguin, els viuen amb il·lusió i participació.

Tot això ens ho mostra en aquest film de 121 minuts (potser no en caldrien tants) del director italià Matteo Garrone, que l'any 2008 ens va sorprendre amb una pel·lícula de denúncia anomenada Gomorra. I ara hi torna amb aquesta pel·lícula realitzada amb molta mestria en la manera d'enfocar i explicar la història. Una història que li ha volgut el reconeixement en els passats festivals de cinema de Venècia i Sant Sebastià.

Tot comença a Dakar, en el Senegal, on dos joves de setze anys, que són cosins i d'amagat dels seus pares fan treballs per recaptar diners per anar a Europa, a Italià, on allà la seva vida canviarà, seran famosos amb les cançons que compondran i signaran molts autògrafs a gent blanca. Aquest és el somni, que no el veurem, però si viurem el que s'ha de fer i passar per aconseguir aquest somni. Serà un recorregut llarg, miserable, ple de traves, d'entrebancs, d'especulacions, de violència, inhumà, agressiu... S'ha de dir, però, que el director no s'hi ha recreat amb totes aquestes misèries, les mostra, perquè hi són, però no s'hi entreté.

Tot el recorregut podria ser un documental per ensenyar el calvari que arriben a passar la gent que arriba a les costes del Mediterrani, les que hi arriben. Matteo Garrone, el que fa és explicar-ho en el llenguatge cinematogràfic, amb un ritme i unes seqüències que fan que l'espectador segueixi la història amb interès i amb ganes de saber de quina manera acaba tota aquella odissea. De fet, la història està basada en molts testimonis que han fet aquesta travessa i el protagonista en concret, s'inspira en un noi real que actualment viu a Bèlgica.

Yo, Capitán, és un viatge èpic a través de l'Àfrica, que posa de manifest la cruel injustícia que hi ha en aquesta part de la terra. De fet, seria aconsellable que es projectés en aquests territoris per poder mostrar que el somni no és real, però, en canvi, hi ha utopies que es poden fer realitat.

Guillem Terribas Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

CINEMA TRUFFAUT. Anem al cinema 2024

Fragment del film FALLEN LEAVEN d' Aki Kaurismäki, invitant a anar al cinema.

UN PEQUEÑO PLAN (La croisade FRA. 2021) Full de sala, Cinema Truffaut.

UN PEQUEÑO PLAN
La croisade França, 2021
Direcció: Louis Garrel
Intèrprets: Laetitia Casta,
Joseph Engel, Louis Garrel
Durada: 67 min
Gènere: comèdia

Idioma: francès

Data d'estrena: 22/04/2022

QUIN FUTUR QUE ENS ESPERA

Aquest és el tercer llargmetratge, com a director, de Louis Garrell, més conegut com a actor, que es va donar a conèixer de la mà de Bernardo Bertolucci a el film Els sommiadors (2003); recentment l'hem pogut veure en l'interessant film J'accuse (Un Oficial i un espia, de Roman Polanski 2019). Aquest "petit" i interessant film, que es va passar en el festival de Cannes i posteriorment al de Sant Sebastià, és una fàbula en forma de comèdia sobre la situació actual i el canvi climàtic. Però també és com veuen els joves la situació mundial i una crítica cap als adults que només parlen, però no fan res. El film que ens explica una petita i interessant història, ha estat escrit a dues mans per Garrell en col·laboració amb el prestigiós i reconegut escriptor i guionista Jean-Claude Carrière, que durant els anys (1964-1977) va col·laborar amb Luís Buñuel en els guions de les seves pel·lícules, com també en la redacció de les memòries del cineasta espanyol, titulades "Mi ultimo sospiro". Un pequeño plan... fou el darrer treball de Carrière, perquè va morir poc després, el vuit de febrer de 2021, als 89 anys.
El film té un inici divertit i curiós que t'atrapa i et sorprèn per la seva originalitat i la manera en què és resolt, aquest conflicte generacional, de com viure i veure la vida. La manera de reaccionar dels adolescents davant d'impassibilitat dels adults en la situació actual del planeta. De cop i volta, però, la història fa un gir i, sense perdre la curiositat i el toc de comèdia, entrem en el conflicte matrimonial de la parella protagonista, que ja porten uns anys junts i amb un fill de tretze anys que ja comença a pensar pel seu compte. 
També la parella Carrière-Garrell, ens explicaran a la seva manera, en forma pinzellada entranyable i tendre, sobre el primer amor i els primers desitjos sexuals.
Tot aquest món, tots aquests petits plaers, l'actor i director Louis Garrell, acompanyat de l'actriu (i parella sentimental) Laetitia Casta, saben interpretar molt bé (a la ficció, també) el matrimoni protagonista, pare del noi que juntament amb altres adolescents volen canviar el món.
Estem doncs davant d'una petita joia, senzilla i amena, que amb seixanta-quatre minuts molt ben aprofitats, gaudirem d'una comèdia amb un toc de reflexió de com vivim i quin futur ens espera.

Guillem Terribas / Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

un Monde (Un pequeño mundo) full de sala / Cinema Truffaut

UN PEQUEÑO MUNDO 

Títol original: Un monde

País: Bèlgica, 2021
Direcció: Laura Wandel
Intèrprets: Maya Vanderbeque, Günter Duret,
Karim Leklou, Laura Verlinden.
Durada: 73 min
Gènere: drama Idioma: francès
Data d'estrena: 25/02/2022

UNA MIRADA INNOCENT.

Curiosament, hi ha històries que es revisen, s'apliquen, es recuperen, es tornen a explicar, se'n fan adaptacions, noves versions, noves maneres de mirar-les i explicarles. De vegades funcionen i d'altres valdria més que no s'haguessin "revisat".
Shakespeare, és l'exemple més perfecte per il·lustrar el que vull dir: ell va narrar a través del seu teatre situacions d'angoixa, de lluites pel poder, de les relacions familiars, històries d'amor, d'altres divertides... I totes les seves obres han estat revisades, explicades, adaptades d'una manera continuada. Algunes d'aquestes revisions que afecten la història de la humanitat o maneres de viure no han estat afortunades, tot s'ha de dir.
Un Monde, estrenada aquí entre nosaltres amb el títol de Un pequeño mundo, és de les afortunades: ens explica una història, un fet, un problema que ja ens l'han explicat en altres films, però que aporta una nova mirada, una nova manera de plantejar el tema. El problema: l'assetjament a l'escola.
La jove directora belga Laura Wandel ens explica aquesta història sobre l'assetjament en una escola d'una manera diferent i al mateix temps original. No ens posa en antecedents, no dona informació del perquè, no s'entreté a buscar solucions ni culpables. Ensenya, mostra, ens fa viure tot el procés i la violència a través dels ulls d'una nena que va per primera vegada a l'escola i per ella és un món nou, misteriós, en el que no coneix a ningú i ni hi té amigues, que dina sola, que no sap què fer i què dir. Només té el seu germà que és més gran que ella i va a la mateixa escola, com a referent, com a persona coneguda que la pot ajudar en aquest món desconegut on acaba d'entrar. Però s'adona que el seu germà no la pot ajudar, ni pot estar al seu costat, ni pot dinar acompanyada per ell. S'adona que ell té més problemes que ella. Perquè ella, de mica en mica, es va fent un lloc en aquell nou espai, ambient, de nens i nenes de la seva edat. La mirada innocent I, també, té el suport de la professora. I viurem amb els seus ulls, a través de la seva mirada, el perquè el seu germà no la pot ajudar. Viurem el drama del seu germà i el d'ella que no sap què fer davant del que li fan al seu germà.

Com he dit, hi ha moltes pel·lícules que toquen el tema de les escoles, dels alumnes, del sistema pedagògic... Però Un monde ho fa sense prendre'n part, sense allargar una història (la pel·lícula amb molt bon criteri dura setanta-dos minuts) que l'únic que pretén és mostrar-nos coses que passen en el món dels infants, en algunes escoles cada vegada més, i sense entrar en detalls ni justificacions. Els ulls de la nena, la seva mirada, la seva impotència ho explica tot. I la directora, Laura Wandel, molt intel·ligentment, ho sap transmetre a l'espectador.

Guillem Terribas, Col·lectiu de Crítics de Girona.

  

Madeleine Collins, full de Sala del Cinema Truffaut

MADELEINE COLLINS

França, 2021
Direcció: Antoine Barraud
Intèrprets: Virginie Efira,
Bruno Salomone, Quim Gutiérrez,
Jacqueline Bisset, François Rostain.
Gènere: thriller
Durada: 109 minuts
Idioma: francès

Quina vida! 

Antoine Barraud, guionista i reconegut director de curts francès (va debutar el 2005 amb Monstre), s’estrena amb aquesta complicada història d’una dona que té una mena de doble vida, que porta una complicada vida sense saber exactament com ha anat tot plegat: per amor, per compartir un dolor, per tendresa…?
Una sèrie d’incògnites que anirem entenent i comprenem al llarg d’aquesta història sobre una dona, casada, que es dedica a la traducció i per circumstàncies de la vida, porta una doble relació, amb dos homes; amb un és mare de dos fills que viuen a França i amb l’altre, “mare” d’una nena que viu a Suïssa. Combinar aquestes dues vides li fa protagonitzar unes situacions, uns moments d’ansietat, d’angoixa… No contradir-se i controlar tota una sèrie de problemes que solen portar quan no tens la vida ben “arreglada”. Aquest petit repàs a la vida d’aquesta dona, que es diu Judit, però també Margot, sembla que la cosa ja és vista o viscuda a través d’altres històries sovint interpretades per homes. En el cas del film Madeleine Collins, a mesura que la vas veient, que et vas assabentant dels fets, aniràs veient que és molt diferent d’altres històries similars. La cosa no és tan senzilla (o complicada) com sembla: ho és més.
La manera en què està explicada, fa tenir a l’espectador contínuament atent al que passa i al que diuen. Les diferents reaccions dels protagonistes i els diferents comportaments de cada un d’ells. Amb moltes sorpreses. La narració no és continuada. És important el començament i estar atents. És crucial no deixar de seguir la història i la seva evolució.

Tot el pes del film està en la seva protagonista Virginie Efera, una actriu que està en el punt més alt i dolç de la seva carrera i que darrerament hem pogut veure una diversitat de films francesos interpretats per ella com són Un amor imposible (Catherine Corsini 2018) l’extravagant Adios, idiotas (Albert Dupontel 2020) o la irreverent Benedetta de Paul Verhoeven (2021). Virginie es passeja per la història d’una manera elegant, rient, discreta, absent, plorant, trista, enamorada, desitjada i desitjant, patètica, incontrolada, perduda…

L’actor català Quim Fernández, està correcte en el paper del pare amb una filla. Aguanta molt bé el personatge i, tot s’ha de dir, parla un francès molt correcte i amb no gaire accent, per no dir gens. Un film diferent, una història complicada que enganxa al cap de poc minuts de metratge, pel seu misteri, pel que explica, pel comportament dels protagonistes… ah! I una agradable sorpresa, el retrobament d’una madura, però encara d’agradable bellesa molt ben portada i natural, de l’actriu anglesa Jacqueline Bisset, que interpreta el paper de la mare de la protagonista. Bisset torna al cinema francès després de la memorable pel·lícula de François Truffaut, La Nit americana (1973).

 Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 14.01.2022

Full de sala d'ENTRE DOS AGUAS d'Isaki Lacuesta / Isa Campo

ENTRE DOS AGUAS 

Espanya, 2018
Direcció: Isaki Lacuesta
Guió: Isaki Lacuesta, Isa Campo, Fran Araújo
Intèrprets: Israel Gómez Romero, Francisco José Gómez Romero,Rocío Rendón,Yolanda Carmona, Lorrein Galea, Manuel González del Tanago
Gènere: drama documental
Durada: 130 minuts
Idioma: castellà

 Real com la vida mateixa

Primer va ser l’Isaki en solitari qui ens va sorprendre amb la interessant Cravan vs Cravan (2002), en què ja s’intuïa per on volia anar el cineasta: explicar històries situades entre la realitat i la ficció. On comença la mentida i s’acaba la veritat. On és la veritat i la mentida. Aquesta ha estat la base de l’obra de l’Isaki Lacuesta, que s’amplia i es concreta molt més quan comença a treballar juntament amb la seva parella (imprescindible) Isa Campo. I llavors, al igual del seu cinema, mai sabem on comença un i acaba l’altre o quan són un o una.

El tàndem Lacuesta/Campo neix oficialment el 2009 amb la pel·lícula Los condenados. D’aleshores ençà, treballaran junts, crearan, dirigiran; portaran a terme un seguit de pel·lícules que proposen un estil i una manera concreta d’entendre i d’explicar les històries (moltes d’aquestes històries, reals com la vida mateixa).

El 2006, l’Isaki Lacuesta (un cop més en solitari pel que fa al guió i la direcció, però amb el suport de l’Isa Campo en el projecte i la realització) s’embarca a explicar una història que parteix de la llegenda de Camarón de la Isla i acaba essent un documental-ficció (La leyenda del tiempo) sobre la vida de l’Israel Gómez (Isra), un vailet gitano orfe de pare, que vol ser cantant i té un germà, en Francisco José (Cheíto), i sobre la història, paral·lelament, de la Makiko, una noia japonesa fascinada pel flamenc i les seves arrels.

Dotze anys després, el tàndem Campo/Lacuesta torna a l’illa de San Fernando, als mateixos paisatges on va rodar i explicar la història de l’Isra i en Cheíto, i ens posa al dia de com estan tots dos germans, les seves famílies, amigues, nòvies; de com han canviat el paisatge i la gent, i de com el temps i les circumstàncies han canviat aquests personatges que van iniciar l’aventura a La leyenda del tiempo.

Hi retrobem l’Isra, que acaba de sortir de la presó (on ha estat tancat per narcotràfic), té dos fills i vol recuperar la seva dona per tornar-hi a tenir una relació com si no hagués passat res. I també hi retrobem el seu germà, en Cheíto, enrolat a la marina, que ha tornat d’una llarga missió que l’ha dut a visitar Somàlia.

A través d’aquests retrobaments (entre famílies, dona i fills, germà i cunyada, i amics de l’illa) viurem el malviure de l’Isra, que no sap trobar el seu lloc dins la societat, no troba feina ni cap solució a la vida que li ha tocat viure. El seu germà prou que intenta donar-li moral i alguna solució, però les circumstàncies i la precarietat de la vida a l’illa fan que la cosa es compliqui.

Pre-estrena en el Cinema Truffaut de Girona el 20 de novembre
2018. Guillem Terribas, Àngel Quintana, Isa Campo i Isaki
Lacuesta. Foto: Cinema Truffaut. 

I aquí és on descobrim el bon treball dels protagonistes, interpretats pels personatges reals de la història. És aquí on es veu la sensibilitat de la parella de realitzadors. És aquí on ens trobem davant d’un testimoni visual i poètic i d’un gran realisme alhora, que fa que alguna vegada l’espectador/a se senti incòmode/a davant d’algunes situacions realment tenses. Lacuesta/Campo entren dins de les intimitats dels personatges i ens en fan participar com si fóssim allà, a prop d’ells.

Hi ha alguna escena realment dura, tensa, entre tots dos germans, que es recriminen que no s’han ajudat prou i rememoren la pèrdua del pare, que va morir en un moment molt important de les seves vides. És llavors, en aquests instants, intensos i reals, quan no saps on comença la ficció i acaba la realitat. Campo/Lacuesta han filmat amb elegància una de les escenes més íntimes que s’han vist mai en el cinema, creant l’atmosfera de realitat necessària per entendre que estem vivint una història autèntica.

Aquesta és la gràcia i la virtut de la pel·lícula. Aquest és el cinema que crea imatges que destil·len pur cinema, pura realitat. Aquest és el cinema de l’Isaki Lacuesta i l’Isa Campo, o al revés.

Una vegada més, parella, benvinguts al Truffaut..

Guillem Terribas
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Estrena el 30/11/2018

Abans d’Imdb.com / JAUME GENOVER

El Museu del Cinema rep el fons del crític i documentalista Jaume Genover, que consta de llibres i revistes especialitzades, a més de 6.709 dossiers de premsa

Jaume Genover el 22.01.2018.
Foto: Guillem Terribas

Jaume Genover (Girona 1950-S’Agaró 2018) va fer de la seva afició professió. Conegut crític de cinema i documentalista cinematogràfic, la seva tasca de “tota una vida” torna a transcendir després que s’hagi oficialitzat la donació del seu fons documental al Museu del Cinema, amb la presència de l’alcaldessa de Girona i familiars del difunt.

El llegat consta de la biblioteca i l’arxiu del crític gironí. Concretament, està format per 471 llibres de cinema i 317 números de revistes internacionals especialitzades (Film Index, Film Ideal, La revue du cinéma, Sight and Sound, Cinestudio...) i, sobretot, destaca pel fons de pressbooks (dossiers informatius de pel·lícules que les productores editaven i distribuïen entre els crítics i periodistes abans de l’estrena del film), que arriba fins a 6.709 unitats d’entre els anys 1953 i 2003.

Per tenir en compte la magnitud d’aquest tipus de material, com va destacar el director del museu, Jordi Pons, triplica el que ja tenia el museu, passant dels tres mil que tenia a més de nou mil. I com també va remarcar Pons, aquest tipus de documentació i la tasca realitzada per Genover es va fer abans de l’era d’internet i abans que existissin bases de dades com Imdb, a l’abast en tan sols un clic: “Sort que en teníem, aleshores, de gent com Jaume Genover. Ara tota aquesta tasca passa a ser testimoni i patrimoni de l’univers cinematogràfic.”

Membres de la Família de Genoverr, amb l'Alcaldesa Marta Madrenas, el director
de Museu de Cinema, Jordi Pons i Carles Ribas del Cinema Truffaut..
Foto: Manel Llado

La donació engruixirà el fons de la biblioteca del Museu del Cinema, que actualment disposa de 4.090 volums, 421 títols de revistes, 7.184 DVD, 559 CD i LP i 332 fullets i altres formats.

En representació de la família, va parlar Carles Genover, el qual va explicar que, malgrat que el seu germà no va deixar dit de forma expressa què en volia fer, d’aquell fons particular, van fer prevaldre tres motius: en primer lloc, que anés a “la casa del cinema” (el museu); en segon, que d’aquesta manera fos gratuït i estigués a la disposició de tothom qui ho sol·licités, i en tercer, el “factor gironí”.

Quan el Museu del Cinema va obrir les seves portes, ara fa vint anys, el patrimoni que conservava el museu era únicament els objectes de la col·lecció Tomàs Mallol, cap a 15.000 peces. Avui aquesta xifra ha augmentat fins a més de 49.000 unitats, entre les quals hi ha no només aparells de cinema i precinema, sinó també cartells, programes de mà, fotografies, pressbooks, etc. Aquest increment es deu sobretot a les donacions rebudes: 226 de particulars.

Homenatge al Truffaut

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i el Cinema Truffaut organitzen una projecció en homenatge a Jaume Genover dijous, a les 20.20 h. Manhattan, de Woody Allen, el seu cineasta preferit.

Jordi Camps linnell / El Punt Avui 26.06.2018

La família Genover dona a Girona el llegat de l'ùltim gran enciclopedista del cinema.

El Museu del Cinema ingressa un fons de 471 llibres i 6.709 «press-books» o llibrets de cinema que el malaguanyat Jaume Genover va atresorar al llarg de la vida · El Truffaut projectarà dijous «Manhattan», de Woody Allen, en memòria del donant.

Foto: D. Bonaventura. 

Una biblioteca de 471 llibres especialitzada en cinema, 317 números de revistes del setè art i 6.709 press-books o llibrets de cinema conformen el llegat de Jaume Genover, mort sobtadament el passat 8 de març a s'Agaró, i considerat per la revista Fotogramas, mitjà per al qual va treballar durant dècades, com «l'últim enciclopedista del cinema».
Aquest petit tresor ha passat a formar part del fons del Museu del Cinema de Girona després que la família Genover n'hagi fet donació de manera gratuïta, fet que va agrair ahir l'alcaldessa, Marta Madrenas, en un acte amb la premsa: «Gràcies a persones que han viscut amb passió el cinema podem tenir un fons bibliogràfic complet com aquest».
Personatge introvertit, Genover va trobar en la història i documentació cinematogràfica un camp per recrear-se, primer de forma amateur, col·laborant a partir de 1968 en la Col·lecció Cinematogràfica Catalana de Miquel Porter i Moix, i després professionalment, treballant per a revistes com Fotogramasi Dirigido, sense oblidar col·laboracions amb mitjans com ABC, de Madrid, o el Festival Internacional de Cinema de Sitges.
Els germans i altres familiars de Jaume Genover van participar ahir a la presentació, en un acte amb el director del Museu del Cinema, Jordi Pons, que va posar en relleu un fons «seleccionat amb molt de criteri» que inclou números de revistes com Monthly Film Bulletin, Film Index, Film Ideal, La revue du cinéma o Film Guia, que se sumen als 471 llibres esmentats, «en la major part no repetits amb els 4.900 volums que ja té la biblioteca de l'equipament».
Tot aquest fons serà digitalitzat i passarà a disposició del públic i dels investigadors interessats.Si el Museu del Cinema tenia fins ara uns 3.000 press-books, de la nit al dia ha passat a tenir-ne uns 10.000, gràcies a la donació dels 6.709 del llegat Genover.Els press-books o llibres de cinema, que la indústria del cel·luloide va començar a editar a la dècada de 1920, servien per promocionar les pel·lícules entre crítics i periodistes abans de l'estrena del film. El format imprès va desaparèixer amb el canvi de mil·lenni i, amb la digitalització, aquesta informació es distribueix via web.Genover va fer una feina meticulosa que molt sovint consistia a rectificar errors i imprecisions divulgats sobre pel·lícules, actors, directors, estudis de Hollywood i grans productores, fet que li va donar un prestigi.

Tribut a Woody Allen  

Woody Allen, el còmic amb firma entre els gegants de la gran pantalla, va ser la nineta dels ulls de Jaume Genover. Per això, com va explicar Carles Ribas, en representació del Col·lectiu de Crítics de Girona, aquest dijous es projectarà Manhattan en un acte en memòria de Genover.
Carles Genover, germà del col·leccionista, va explicar que la família ha pres la decisió de cedir gratuïtament el fons després de debatre què hauria preferit en Jaume. «Ell ho hauria volgut així. Quin millor destí que el Museu del Cinema i a disposició de tothom?». «El factor de la gratuïtat era vital per a ell. El nostre germà no hauria acceptat que el fons fos objecte de lucre», va concloure.
Genover va viure a Barcelona i a partir del 1992, a s'Agaró.
Daniel Bonaventura / Diari de Girona 26.08.2018

*Full de Sala del Cinema Truffaut, homenatge a Jaume Genover, projecció de la pel·lícula de Woody Allen MANHATTAN, dijous 28 a les 20.20
http://www.cinematruffaut.com/wp-content/uploads/2018/06/manhattangran.pdf