Una vida de cinema

 La cinefília és una malaltia incurable, que tots aquells que la patim volem encomanar a les persones que ens envolten. Per al cinèfil, el cinema esdevé una forma d’entendre i apropar-se a la vida; una manifestació vital que unifica l’escapisme existencial, el gaudi artístic i la il·lustració intel·lectual.
Guillem Terribas, llibreter emèrit de la Llibreria 22 a Girona, és un cinèfil empedreït, i ha escrit un llibre per compartir la seva fascinació i amor pel cinema, mirar d’encomanar-nos-el i incitar-nos a difondre’l entre la mainada.

Alegra’m la vida és la biografia sentimental que Guillem Terribas, conegut llibreter i agitador cultural gironí, dedica a la seva història d’amor amb el cinema, i amb la qual vol fer partícip al lector de les seves experiències i records relacionats amb el setè art. El llibre està format per dues parts ben diferenciades: la primera és un recull de les vivències personals de l’autor relacionades amb el cinema i amb la seva cinefília; la segona part consisteix en un llistat de 22 llargmetratges, una selecció personal per transmetre la passió per veure cinema a les noves generacions.
A la primera part del llibre, titulada «Hi havia un vegada el cinema», Terribas explora i deixa testimoni dels seus records vitals relacionats amb el cinema, i ens parla de la seva vinculació sentimental amb les històries viscudes a les sales de projecció: des de la seva descoberta infantil «en aquells programes dobles del diumenge a la tarda» que durant el franquisme li servien de via d’escapament cap a un món d’imaginació i aventura, fins a la seva faceta com a cinèfil que el va portar a formar part de la fundació del Cinema Estudi Truffaut de Girona. Una narració farcida d’anècdotes on parla de quins són els directors i les pel·lícules que més l’apassionen, i en la qual descobrirem, entre d’altres, que l’adaptació cinematogràfica favorita de Terribas de Romeu i Julieta és la de Zeffirelli, la seva estreta vinculació amb el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i com va ser la seva participació en el rodatge de Soldados de Salamina.
La segona part del llibre recull en 22 capítols una llista de pel·lícules que Terribas ha triat per veure amb la seva neta, la Martina, amb la voluntat de compartir amb ella la seva passió pel cinema i d’inocular-li la seva dèria i «les ganes de cinema». Cada capítol tracta d’un dels títols escollits, i en ells comparteix, sempre des d’una visió molt personal, el motiu de la tria i les seves reflexions al voltant de la pel·lícula, farcides de records i d’experiències personals. La tria del 22 no és arbitrària, com el lector més despert pot haver endevinat, i és un gest romàntic en homenatge al nom i el número del carrer on s’ubica la llibreria que Terribas ha gestionat durant més de 36 anys.
Es tracta d’un text ben escrit, amè i entretingut, en què amb un to senzill i proper, Terribas comparteix amb el lector el seu vagareig pels records cinematogràfics de tota una vida; records en què apareixen una extensa llista de noms i personatges il·lustres, coneguts i reconeguts, relacionats amb el cinema i la vida cultural del nostre país: Imma Merino, Àngel Quintana, Javier Cercas, Sergi López, Josep Mir, Ariadna Gil, David Trueba, Àlex Gorina, Roc Villas, Esteve Riambau… Per citar-ne alguns.
Aquest volum, tot i tenir una veu i un fil narratiu propis, serveix com a addenda i complement perfecte de l’obra anterior de Guillem Terribas Demà serà un altre dia: aventures d’un llibreter (Ara Llibres, 2007), llibre de memòries professional, en què Terribas explica la seva trajectòria com a llibreter i fundador de la Llibreria 22, obra de lectura obligatòria per a tots els professionals del món del llibre que vulguin conèixer de primera mà el testimoni d’un dels llibreters insignes del nostre país.

Alegra’m la vida és, sobretot, un cant d’amor al cinema, que ens permet apropar-nos i conèixer una mica més la vida i figura de Guillem Terribas, tot i copsant en les seves paraules, com la passió i l’entusiasme són les que l’han guiat al llarg de la seva vida, fent del seu autor un agitador i figura cultural de primer nivell, mereixedor de la Creu de Sant Jordi l’abril del 2017, i part fonamental del magma cultural gironí i per extensió de Catalunya.
 Toni Espadas

Cap de Documentació de la Biblioteca del Cinema,  publicat el 10 de juliol 2017 

 https://fima.ub.edu/edl/una-vida-de-cinema/ 

Girona perpetra el ‘cinemacidi’

 No és ciència-ficció, sinó la crua realitat: el Cinema Truffaut de Girona finalment ha tancat les portes, arran d'una licitació controvertida i extremament impopular.

Presentació de ‘Romería’ de Carla Simón al Cinema Truffaut de Girona | Foto: Jordi Camps Linnell

 Girona ha estat notablement plató d’algunes pel·lícules i sèries de relatiu èxit internacional, com ara El Perfum (dirigida per Tom Tykwer), El Monjo (protagonitzada per Vincent Cassel i Sergi López) i òbviament la sanguinolenta saga de Joc de Trons. De fet, si heu passejat per Girona durant aquests darrers dies, probablement us heu adonat que hi ha alguns carrers intransitables perquè l’omnipotent Disney està rodant una més de les seves anodines megaproduccions. Potser també heu sentit a les notícies o a les xarxes que alguns veïns i veïnes es queixen de la incomoditat que les filmacions generen en el dia a dia, reclamant de pas que “el Barri Vell no és un decorat”. Tot plegat, una polèmica que segurament tindrà nous episodis i truculentes seqüeles.
Tanmateix, quan em refereixo a “cinemacidi” (si em permeteu el neologisme), no parlo del fet que els rodatges estiguin devorant i asfixiant la ciutat i els seus digníssims habitants. Tampoc es tracta d’un gènere que retrati psicòpates, assassinats o genocidis impunes. Més aviat parlo de la sulfhídrica i nefanda liquidació del Cinema Truffaut en mans de les administracions públiques: lacònicament, ha mort un somni de vint-i-cinc anys, portat amb cura, sentit i sensibilitat; un d’aquells projectes autèntics, singulars, coherents i substantius que contribuïen a fer de Girona un genuí oasi cultural en el panorama català. Aquesta era una realitat tan senzilla com indefugible, però que buròcrates i oficinistes han estat del tot incapaços d’entreveure, amb la seva proverbial falta de clarividència, a la qual podem afegir una greu manca de sentit comú i una total absència de facultat de judici, com diria Kant.
El Truffaut era la casa del cinema d’autor, independent i en versió original a Girona, però també una de les institucions més icòniques i emblemàtiques del municipi, vertader epicentre espinal d’un ric ecosistema cultural que aplegava molts festivals i la col·laboració d’una miríada d’entitats que organitzaven cicles i sessions especials. El seu abrupte i desconcertant tancament va desembocar en un desenllaç completament insospitat, si pensem que tan sols fa uns mesos, el novembre passat, es va oferir una gran festa de gala a l’engalanat Teatre Municipal: se celebrava aleshores un quart de segle del projecte, francament arrelat a l’urbs, sobretot des de l’infern de la pandèmia, com demostren clarament les audiències en alça dels últims anys: arribant als 48.000 espectadors el 2025, un nombre que correspon grosso modo a la meitat de la població censada a la polis. Ocupava un espai de propietat municipal, a les instal·lacions de l’antic cinema Modern, però la gestió requeia en el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona (CCCG), una entitat amb ànima però sense ànim de lucre, integrada per personalitats gironines destacades, com ara periodistes, llibreters i acadèmics de renom.
Després de dues dècades i mitja al servei abnegat de la cultura de la ciutat, aquesta primavera, mitjançant un concurs de licitació, l’ajuntament va optar per atribuir la concessió a l’empresa Rambla de l’Art de Cambrils, fet que ha generat polèmica i repudi comprensibles a escala local, com també algunes mostres d’incredulitat i solidaritat en termes nacionals. Kafkianament obsessionats amb la sacrosanta apoteosi de la formalitat, els responsables de la decisió al·leguen que ha estat un procés “impol·lut i immaculat en l’àmbit legal”. Però hi ha una crassa paradoxa en el fil argumental del seu guió que no es pot obviar: per usar terminologia cinematogràfica, l’error de ràcord consisteix que el mateix consistori va admetre públicament que la proposta del CCCG era “qualitativament superior” i que, per tant, l’única raó —la tètrica condició suficient— per la qual se’l va descartar a favor del projecte concurrent va ser purament monetària; per ser més exactes, una quantitat de 4.000 €, una irrisòria per a qualsevol pressupost de govern. Ara ja ho sabem: quatre mil euros és la xifra que marca el llindar de la insidiosa privatització i comercialització de la cultura, allà on el mecenatge esdevé mercenarisme.
El tancament de la sala em fereix personalment en gran manera. Quan vaig traslladar-me a la ciutat dels quatre rius, el fet que hi hagués un cinema amb aquesta tipologia va ser clau per cementar la meva decisió d’instal·lar-m’hi. Durant aquests divuit anys, he estat un dels usuaris més freqüents del Truffaut, on vaig visionar una mitjana de 100 pel·lícules a l’any. Per tant, és una pèrdua personal, intel·lectiva i sentimental profunda que destrueix la ja parca confiança que nodria vers les institucions que sistemàticament prioritzen la mercantilització sobre l’excel·lència. Ara, és amb ominós atoniment que els cinèfils del burg ens enfrontem al primer estiu sense el nostre cine predilecte i sense cap perspectiva que torni a obrir les pantalles, sigui sota la mateixa nomenclatura o una de diferent. Penso ara en el pobre François Truffaut, que no es mereixia l’abominació ni que el seu nom sigui vaporat així en va!

Presentació de la pel·lícula Sirat amb Sergi López
 al cinema Truffaut de Girona | Foto: Jordi Camps Linnell

Efectivament, i al marge dels dubtes legítims sobre si la nova operadora -per un grapat menys d’euros- podrà oferir un servei mínimament a l’altura del que disposàvem, la veritat és que queda actualment impedida d’encetar activitat, atès que el Col·lectiu de Crítics, en una maniobra molt lícita, ha presentat un recurs davant del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic, i per tant l’activació del contracte i el seu empelt romanen ara congelats. Sabent la lentitud a la qual van habitualment ‘els afers de palau’, a veure si amb sort el plet es resol abans del pròxim Festival de Canes!… Tot plegat, una catàstrofe cultural perfectament evitable, fruit d’una gestió incomprensible per part dels poders fàctics, que han tornat a ignorar factors cabdals com l’arrelament al territori, l’experiència comprovada del model existent i l’ampli suport expressat arreu per la ciutadania, així bruscament òrfena i privada del seu dret fonamental d’accedir al setè art amb marca autoral.
 Que aquest litigi obscurantista transcorri exactament en un període en què exerceixo el mandat de vicepresident del Consell de les Arts i la Cultura de Girona, m’ocasiona naturalment addicionals i severes indisposicions psicosomàtiques, per molt que el procés em resulti completament aliè: efectivament, en cap moment l’Àrea de Cultura de la municipalitat va consultar —o tan sols informar— l’esmentat Consell sobre aquesta i altres avinenteses que estan xocant la societat civil, en un moment en què col·lapsa el tripartit que enforma el govern a la Plaça del Vi, fent-se evidents les fissures que potser han existit des de bon començament. Pensem, per exemple, en la situació agonitzant de La Volta, un altre remarcable projecte cultural gironí ara estancat als llimbs, o en el retard que pateixen les convocatòries i adjudicacions de les “beques i ajuts Crea”. Aquests seran, no obstant això, blockbusters per explorar en properes dissertacions, que el metratge d’avui ja es fa llarg.

Alexandres Nunes de Oliveira vicepresident del Consell de les Arts i la Cultura de Girona *publicat a la revista El Núvol 29.07.2026

 https://www.nuvol.com/pantalles/cinema/girona-perpetra-el-cinemacidi-496025