Demà serà un altre dia.

dimarts, 21 de febrer del 2023

Miquel Ruiz: Fins al darrer alè

La darrera sobretaula. Agost 2022. Foto: Vador Garcia. 
Va ser només fa algunes setmanes, quan jo preparava la presentació de la meva darrera novel·la a la Llibreria 22. Et volia convidar personalment, perquè, tot i els problemes de salut i mobilitat que tenies, no havies faltat mai a cap. Però no em contestaves al telèfon. Et vaig veure pel carrer, en la teva cadira de rodes, i vaig mirar d’encalçar-te. Va ser en va, ni arrencant a córrer et vaig poder atrapar. A còpia d’anys t’havies convertit en tot un expert en això d’esquivar ciclistes a les voreres i de fer dreceres entre les cantonades i passos de vianants. Sense haver-ho previst, aquella cursa inútil va escenificar la metàfora del teu caràcter: tot i les limitacions físiques, a l’hora de fer coses corries més que tots nosaltres. En els viatges infinits i en les exposicions immortals, en l’enquadrament de la penúltima foto o en el confort d’una simple conversa enmig del carrer. Per fi vam poder parlar per WhatsApp. “Hola, Miquel, soc en Xevi Sala. Resposta: un Bon Dia ben gros envoltat d’imatges florals a l’entorn d’una furgoneta hippy amb el signe de la pau pintat a la porta. Hola, Xevi. Com aneu? Jo refent-me d’un segon ictus. Fent recuperació. Doncs a recuperar-se del tot, Miquel. La setmana passada et vaig veure pel carrer i vaig travessar per saludar-te però anaves tan de pressa amb la cadira que vaig haver de desistir. Gràcies, Xevi, vindré si tot va bé, com sempre serà un plaer ser-hi. Si no, el dia que puguem quedem i fem un cafè.” Ja no el vam fer, prou que ho saps. Però el dia de la presentació et vaig recordar en el parlament i vaig citar-te, amb una frase teva extreta de la magnífica entrevista que temps enrere en Guillem Terribas et va fer en el seu programa Edició limitada, i que es pot trobar fàcilment a YouTube . Hi deixaves ben clara la teva filosofia de viure, que era fer coses fins al darrer alè, ja fossis dret o en cadira de rodes: “M’agrada viure però sobretot m’agrada formar part de la vida, perquè viure veient-la passar no serveix de res. I, si t’acompanyen amics i amigues que també formen part de la vida, aleshores és quan tot té algun sentit.” Gràcies, Miquel, per formar part de les nostres. El brindis, fort i estimulant, com la teva amistat, jo ja l’he fet. I hi pots comptar: viurem formant part de la vida... fins al darrer alè.
XEVI SALA, publicat en el Punt Avui 06.03.2023.




* Amb en Miquel hi havia una relació d'anys. De la 22, de la Vanguardia (edició de Girona) en el Punt... De viatges (a Sarajevo) de dinars, sopars, berenars, esmorzars,... Sempre en llargues sobretaules. Sempre amb amics. Sempre amb gent. 
A en Miquel li agradava la vida. Com més el castigava, la vida, més l'estimava. I no era una relació masoquista, era la relació que li va tocar viure i la va viure amb l'alegria i intensitat.
S'emprenyava i es des emprenyava molt sovint. Era generós, solidari. Anava a totes. Sempre apunt per organitzar una acció solidària.
Va tenir la mort sempre al costat, però sempre la guanyava, El final, penso que la mort li va agafar por.
Només la mort el va guanyar, quan ell va voler. Quan va dir, prou de "collonades i de jocs" aquí em tens, de moment has (et deixo) guanyat. 
En Miquel no ens ha deixat. Ell sempre hi serà. 
Guillem. 
Foto: Quim Curbet.

 



  . 

Plaqueta EL MEU MODEST

 

Plaqueta Número VI MEMORABILIA MODEST PRATS
"Aquest text de Guillem Terribas, en remembrança de Modest Prats, va ser llegit per ell mateix al Motel Empordà, just després de menjar en Niu cuinat per Jaume Subirós. 
Figueres, 18 de febrer de 2003.

El meu Modest.

Un matí que preníem cafè a la terrassa de La Taverna, davant del Mercadal, en Modest em va comentar que perdia la memòria, que devia ser cosa dels anys, però que havia ideat un mètode per no oblidar els noms. Per exemple, em deia, si no em ve el nom de Vittorio de Sica, penso en Vittorio Gassman i, automàticament, em surt el nom d’en De Sica. I ho deia content i convençut que era una bona manera d’anar per la vida.
Ara, he hagut de recórrer també a la meva memòria, que cada vegada està més gastada, per recordar la primera vegada que vaig conèixer en Modest. I me’n vaig a mitjans dels anys seixanta, quan jo tenia setze o disset anys. Va ser un vespre en una de les aules del Col·legi de les Monges Dominiques de Salt. Mossèn Joan Riu, rector en aquella època de la parròquia de Salt, va convidar un capellà de Girona, que en sabia molt de tot, anomenat Mn. Modest Prats, perquè expliqués l’estructura de la missa i el seu contingut a una colla de joves que els diumenges fèiem de “monitors”, o sigui de lectors durant la celebració de la Santa Missa. Allà vaig sentir per primera vegada la seva veu, tot i que no recordo el contingut de la xerrada.
Les altres trobades ja van ser al cap d’un temps, a casa de la família Carbó Ribugent, que vivien al carrer Vista Alegre. Els de Salt, en Miquel Berga i jo, i algunes vegades en Xavier Corominas, ens hi passàvem llargues estones, amb sopars de truita de farina. I allà moltes nits hi feia també estada en Modest, rector aleshores de la Parròquia de Vista Alegre. Aquella relació tan ben avinguda i civilitzada era curiosa pel fet que en Modest era un culé de soca-rel mentre que el pare Carbó era un periquito convençut. I no discutien de futbol: la rivalitat era tan evident i distant que ja ni en parlaven, ni comentaven les aventures, els fracassos o les victòries dels dos equips.
En aquelles llargues sobretaules nocturnes, vaig aprendre a jugar al canari. En Modest va ser el meu mestre, juntament amb el pare Carbó. “Si al canari vols guanyar, moltes vegades has de passar”, era el consell preferit d’en Modest. Aquelles nits van ser l’inici d’una relació que amb els anys es va anar fent més intensa fins al final dels seus dies.
En Modest ha format part de molts moments de la meva vida. De grans esdeveniments. A la tribu, una mena de comunitat que vam crear a finals dels anys seixanta una colla de gent capitanejats per en Mon Marquès, sota l’atenta mirada i consell d’en Modest, vam viure una època de coneixement, de noves amistats i d’agafar consciència de país i de solidaritat.
Ens va casar. Més ben dit, i com ell mateix advertia: “Us vau casar vosaltres, tu i la Marta; jo només vaig ser el celebrant”. I més episodis, com el de la lectura, que ell va incentivar (penso en Manuel de Pedrolo, Joan Sales, Mercè Rodoreda, Terenci Moix...). O d’altres moments que en Modest ha estat vital en el meu dia a dia: Les tertúlies a la 22, al Jocker, al Bar de les Interboutiques i, finalment, al Neptú. O els anys memorables com a membre del Jurat del Premi Casero, les presentacions a la Llibreria, de llibres seus o d’altres o com a espectador, amb aquella mirada, aquell somriure i amb el Ducados sempre a punt. Els anys que va estar al Mercadal, vivia al costat de casa i cada matí, després de la missa de nou, o sigui a quarts de deu (era ràpid, oficiant) passava per la 22 i em deia: “Apa, Guillamet, anem a fer un cafè”. I així cada dia de cada dia i cada vegada amb més gent que hi assistia o que hi passava. Els viatges a Roma per comprovar quin cafè era més bo, el de la Tazza d’Oro o el de Sant’ Eustachio, una excusa com una altra per poder passejar-nos per la ciutat i fer-hi un bon dinar.
Moltes vegades la gent em comentava: “Quina sort que tens d’estar en aquelles tertúlies, les coses tan interessants que deveu parlar, amb en Modest i tota aquella gent tan sàvia”. I parlàvem, la majoria de les vegades, de coses banals i normals i... de futbol, molt de futbol. “Calla, que tu no hi entens res, de futbol”, em deia alguna de les poques vegades que hi volia intervenir. Perquè, esclar, amb els anys i després de tantes converses sobre l’esport, alguna cosa em pensava que se m’havia enganxat.
Amb en Modest parlàvem sovint de cinema. En Modest havia vist molt de cinema “prohibit” durant la seva estada a Roma. A en Modest li agradava el cinema. Els darrers anys, però, no hi anava. Veia pel·lícules a la televisió. Amb tot, alguna vegada vaig aconseguir portar-lo en una sala de cinema. Gran Torino, de Clint Eatswood, va ser una d’aquestes. Li va agradar i li va interessar molt. Em va demanar si podria aconseguir una còpia per passar-la en vídeo als seus companys de la Residència Sivilla. Els vaig muntar una sessió, conduïda per en Modest. Va ser un èxit.
Me l’estimava, en Modest. I ell, diria que també m’apreciava. La nostra relació va ser molt “familiar”. 
Els darrers anys van canviar una mica els papers. Jo era la persona adulta que de vegades l’havia de renyar i ell, d’una manera que encara em sorprèn, em creia. Li vaig fer de xofer, d’acompanyant i moltes vegades de portador de persones que el volien anar a visitar a la Residència Bisbe Sivilla, on va passar els darrers anys de la seva vida. En Castellet i en Folch, la Rosa Novell, en Rafel Nadal,.. entre d’altres.
Quan va saber (oficialment) que tenia la “malaltia” em va cridar i, de manera confidencial, m’ho va confirmar. Jo, com ell, ja ho intuïa. Llavors li vaig dir: “Ara comprenc moltes coses que feies i que no entenia”, i ell em va contestar: “Sí, jo ara també ho entenc”. I tot seguit em va demanar que truqués a en Xavier Folch, perquè ens arreglés una visita amb en Pasqual Maragall, que li volia comentar la malaltia i com s’havia de comportar. En Xavier va ser ràpid i tres dies després ja teníem hora amb el Molt Honorable, en el seu despatx d’expresident a Barcelona.
Hi vam anar amb el meu cotxe, acompanyats per la seva cuidadora i encarregada de la residència, la Rosa. L’entrada al despatx va ser sorprenent. Hi havia el director de cinema Carles Bosch, que estava amb un equip reduït de gent filmant un documental. Jo el coneixia del Cinema Truffaut, li havia presentat documentals fets per ell. Em va preguntar què hi feia jo allà. Em va explicar que estava rodant un documental sobre la malaltia de Pasqual Maragall amb el títol de “Bicicleta, cullera, poma”, que al cap d’un any va tenir un gran èxit de públic i critica. Em va demanar si ens podia filmar i li vaig dir que cap problema. En el darrer muntatge del documental, tot el que va filmar no va sortir. Aquell dia va ser extraordinari veure com en Maragall li explicava situacions i anècdotes. Quan recordaven les seves estades a Roma, recitant Petrarca i cantant cançons en italià. Em vaig sentir un privilegiat. A la tornada, en Modest Prats em va dir: “A en Maragall, el veig molt més fotut que jo”.
Un temps després que em digues la seva tàctica per recuperar noms oblidats, a la mateixa terrassa de La Taverna, i amb la malaltia cada vegada més incontrolable, em va comentar: “Arribarà un dia en què ja no podrem fer això que fem ara, de parlar i prendre cafè... jo ja no sabré qui ets i el que diré...”.
No vaig saber què dir-li, només que intentaria acompanyar-lo amb tot el respecte, allà on anés la seva ment.
Guillem Terribas Roca.



EL MEU RECORD DE MAUD

Jordi Llavina. 
N
o devia ser la primera pel•lícula que veia d’Éric Rohmer, però sí que fou la que em va fer més efecte. I això que, en aquesta, a diferència d’altres cintes seves, actors i actrius eren ben coneguts, amb nom i cognoms més o menys rutilants en la història del setè art (que ningú es pensi que això de treballar amb gent normal que fan d’actors s’ho ha inventat la Neus Ballús! Rohmer ho va fer servir sovint per despullar el seu cinema de positura dramàtica i dotar-lo d’aquell gruix de naturalitat que sorgeix de la vida quotidiana i de les converses no guionades). Recordo que una bellíssima Françoise Fabian encarnava la seductora Maud del títol. I que un jove Jean-Louis Trintignant s’encarregava de donar vida al personatge que tenia el mateix nom que ell, Jean-Louis, un enginyer de la Michelin que, després de viatjar pel món, recala a la ciutat de Clermont-Ferrand —aquella mena de ciutats mitjanes que a França coneixen com la província.
La càmera s’entreté en la gira del llençol o en la mandíbula d’un personatge, però el que de debò té importància, el que pesa de veritat, és la frase que algú acaba de dir, o el silenci avaluador que segueix aquesta frase. Es diu sovint que en les pel•lícules d’aquest director els actors hi xerren pels descosits. No és del tot veritat. Sí que, en efecte, durant els àpats, posem per cas, hi ha converses animades, i sovint són converses que tracten el tema sempre espinós de les relacions humanes: les més íntimes, les més distants (distants potser perquè, abans, han sigut íntimes, espurnejants de foc). Però hi ha molts moments en què l’ull de la càmera no ens deixa veure sinó silenci —ens obliga que considerem aquest silenci—, el respir quiet de la vida, el sorollet de la noia que puja una escala de mà i deixa al descobert uns panxells incitants i un genoll rotund i pletòric; el so que fa la fornera en distribuir les barres en les paneres de l’expositor...
Jean-Louis és un bon noi, home d’ordre i de missa setmanal, que ha tornat al país convençut que, finalment, la seva carrera professional s’estabilitzarà i que ell està destinat a fer un bon casament. Té molt clar com ha de ser la noia amb qui es vol casar: rossa. Un amic seu, marxista i propens a la tabola, el convida a conèixer la bella Maud, que s’ha separat fa poc del marit. Es troben tots tres al pis d’ella, sopen. Allarguen la sobretaula, perquè estan bé i no estan disposats, encara, a donar per extingida la conversa. A fora, neva. Hi ha un moment en què Vidal, l’amic, s’acosta a la finestra i constata que, a fora, hi neva abundantment (és un abocar-se a la finestra que no té res a veure amb el d’Anjelika Huston a The Dead: el d’aquesta és una mirada al passat; el d’Antoine Vitez, l’actor que encarna Vidal, és una mirada al present i al futur immediat). En realitat, Vidal ha dut el seu amic a casa de Maud per una aposta: pretén que la bella bruna faci trontollar les fermes conviccions del catòlic estricte Jean-Louis, el jove enginyer que vol casar-se, peti el que peti, amb una noia rossa.
Maud no se’n sortirà. I això que, amb l’amic ja fora, tots dos van xerrant al llit d’ella. De tot: de filosofia, d’amants, de la vida en general, del destí. Suposo que molts espectadors ho deuen trobar insuportable. A mi, aquelles converses de tots dos al llit, aquelles mirades obliqües, em van semblar el súmmum de la sofisticació i del bon gust. El cas és que, just l’endemà de la seva trobada amb Maud, Jean-Louis va a missa i hi coneix la rossa que ha estat esperant des de fa temps, hélas! La coneix, sí, personalment i bíblicament, i hi arribarà a tenir un parell de criatures. Nens que hereten de la mare el color rossenc dels cabells.

Rohmer encara complica una mica més el relat: la rossa ha tingut una delicada relació amb la morena que el càndid Jean-Louis no descobreix de seguida. Hi ha corrent de fons, en definitiva. Al cap d’uns anys (anys en què Jean-Louis i Maud no han mantingut el contacte), els dos protagonistes es troben atzarosament en una platja, un bell dia d’estiu. Maud va sola, magnífica com sempre. Jean-Louis i la seva dolça esposa carreguen estris de platja, i les dues criatures els estalonen. Les dones es miren, es reconeixen. Mon Dieu! Aquí Jean-Louis encara no ha caigut del cavall. No remenem el passat —deu pensar la seva dona rossa—, que encara prendrem mal.
La història em va atreure, com dic, des d’això que ara en diuen el primer visionat. M’agrada que sigui en blanc i negre, una pel•lícula tan francesa, tan o més francesa que les de Truffaut... (Si Rohmer l’hagués filmat en color, estic convençut que jo també l’evocaria en blanc i negre.) Segurament és el títol que més destacaria de l’autor, per bé que sóc un fan declarat de gairebé tot el que va firmar. Pretensiós o no, m’encanta Rohmer! Je l’adore!
Trintignant, un gran actor, me’l vaig trobar molts anys després en la tercera pel•lícula de la trilogia de Kieslowski, Tres colors. A Vermell, hi interpretava un jutge vell, retirat, que, amb un potent aparell de radioaficionat, escolta les converses dels seus veïns, els espia. Irène Jacob, la protagonista femenina, li ha atropellat el gos, que ara coixeja, i és per això que, també atzarosament, es coneixen aquests dos.
Hi ha una pel•lícula estrictament personal que va més enllà de la de Rohmer i la de Kieslowski: entre la primera, de l’any 1969, i la segona, del 1994, s’han escolat vint-i-cinc anys. Trintignant, l’home, ha envellit. Amb el llibreter Guillem Terribas parlem sovint de Rohmer i d’aquest magnífic actor, a qui l’assassí del seu gendre va matar, fa onze anys, la filla.
JORDI LLAVINA  (El meu article sobre Éric Rohmer i la més immortal de les seves històries, Ma nuit chez Maud, per a la revista Eines, de la Fundació Irla:) 21.02.2014
Trailer de Ma nuit Chez Maud. https://youtu.be/AKzDv3UAGI8