Demà serà un altre dia.

dissabte, 26 de febrer del 2022

un Monde (Un pequeño mundo) full de sala / Cinema Truffaut

UN PEQUEÑO MUNDO 
Títol original: Un monde
País: Bèlgica, 2021
Direcció: Laura Wandel
Intèrprets: Maya Vanderbeque, Günter Duret,
Karim Leklou, Laura Verlinden.
Durada: 73 min
Gènere: drama Idioma: francès
Data d'estrena: 25/02/2022

UNA MIRADA INNOCENT.
Curiosament, hi ha històries que es revisen, s'apliquen, es recuperen, es tornen a explicar, se'n fan adaptacions, noves versions, noves maneres de mirar-les i explicarles. De vegades funcionen i d'altres valdria més que no s'haguessin "revisat".
Shakespeare, és l'exemple més perfecte per il·lustrar el que vull dir: ell va narrar a través del seu teatre situacions d'angoixa, de lluites pel poder, de les relacions familiars, històries d'amor, d'altres divertides... I totes les seves obres han estat revisades, explicades, adaptades d'una manera continuada. Algunes d'aquestes revisions que afecten la història de la humanitat o maneres de viure no han estat afortunades, tot s'ha de dir.
Un Monde, estrenada aquí entre nosaltres amb el títol de Un pequeño mundo, és de les afortunades: ens explica una història, un fet, un problema que ja ens l'han explicat en altres films, però que aporta una nova mirada, una nova manera de plantejar el tema. El problema: l'assetjament a l'escola.
La jove directora belga Laura Wandel ens explica aquesta història sobre l'assetjament en una escola d'una manera diferent i al mateix temps original. No ens posa en antecedents, no dona informació del perquè, no s'entreté a buscar solucions ni culpables. Ensenya, mostra, ens fa viure tot el procés i la violència a través dels ulls d'una nena que va per primera vegada a l'escola i per ella és un món nou, misteriós, en el que no coneix a ningú i ni hi té amigues, que dina sola, que no sap què fer i què dir. Només té el seu germà que és més gran que ella i va a la mateixa escola, com a referent, com a persona coneguda que la pot ajudar en aquest món desconegut on acaba d'entrar. Però s'adona que el seu germà no la pot ajudar, ni pot estar al seu costat, ni pot dinar acompanyada per ell. S'adona que ell té més problemes que ella. Perquè ella, de mica en mica, es va fent un lloc en aquell nou espai, ambient, de nens i nenes de la seva edat. La mirada innocent I, també, té el suport de la professora. I viurem amb els seus ulls, a través de la seva mirada, el perquè el seu germà no la pot ajudar. Viurem el drama del seu germà i el d'ella que no sap què fer davant del que li fan al seu germà.
Com he dit, hi ha moltes pel·lícules que toquen el tema de les escoles, dels alumnes, del sistema pedagògic... Però Un monde ho fa sense prendre'n part, sense allargar una història (la pel·lícula amb molt bon criteri dura setanta-dos minuts) que l'únic que pretén és mostrar-nos coses que passen en el món dels infants, en algunes escoles cada vegada més, i sense entrar en detalls ni justificacions. Els ulls de la nena, la seva mirada, la seva impotència ho explica tot. I la directora, Laura Wandel, molt intel·ligentment, ho sap transmetre a l'espectador.
Guillem Terribas, Col·lectiu de Crítics de Girona.
  

dimarts, 22 de febrer del 2022

22 ESCRIPTORS/ES LLEGEIXEN LA PÀGINA 22 D'UNA OBRA SEVA. 2mil22 any de l...


22 escriptors/es llegeixen la pàgina 22 d'una obra seva: MARTÍ GIRONELL, NÚRIA ESPONELLÀ, JOSEP M. FONALLERAS, M.MERCÈ ROCA, PERE PARRAMON, HELENA CARRERAS, XULIO RICARDO TRIGO, COIA VALLS, VICTOR GARCÍA TUR, VICENÇ PAGÈS, ROSA FONT, MIQUEL FAÑANÀS, BLANCA BUSQUETS, MIQUEL BERGA, JOAN MANUEL SOLDEVILLA, MERCÈ CUARTIELLA, GERARD QUINTANA, RAFEL NADAL, MAR BOSCH, MARIUS SERRÀ, NÚRIA MARTÍ, XAVIER BOSCH, el dia que hi ha més 2 de l'any 2022, el 22 02 2022. Coordinació Jordi Gispert. Muntatge: Guillem Terribas. Versió Integra.

dimarts, 15 de febrer del 2022

El cinema negre guanya el 18è Correcurts de Cassà de la Selva

Valga’m Déu’, de la Factoria Corman, s’endú el primer premi.
Una paròdia del cinema negre clàssic guanya el primer premi de la divuitena edició del Correcurts, el concurs de curtmetratges ràpids de la Mostra d’Animació i Curtmetratges de Cassà (Macca). En aquesta edició s’hi van presentar un total de 22 treballs que havien de tenir com a element central un rellotge i havien d’incloure també l’expressió “Valga’m Déu”. I precisament el primer premi, dotat amb 500 euros, se’l va endur el curtmetratge titulat Valga’m Déu, de la Factoria Corman.
Foto de família dels guanyadors. Foto: Macca.

El jurat del concurs el va qualificar “d’un homenatge al cinema negre, amb el llenguatge cinematogràfic que l’identifica”, i va valorar que “en dos minuts explica una història completa, rodona, i amb un final de traca”. El segon premi (200 euros) va ser per a l’equip Clep Turucapsex per Un mossèn en pràctiques, el drama d’un capellà debutant que ha estat valorat “pel bon ritme i una tensió creixent, i una bona interpretació amb final diví”. El tercer premi (100 euros) va ser per a una paròdia del programa Batalla Monumental dirigida per Joan Carles Codolà. Pel que fa al premi Miquel Porter i Moix, que atorguen el Cineclub Vuitimig i la Federació Catalana de Cineclubs (premiat amb 200 euros), va ser per a L’instant irrepetible, de Xavier Blanco, mentre que el premi al millor guió va ser per a La màquina que mou el món, d’Artur Baixauli, i el premi a la millor interpretació, per a Caterina Serra, com a protagonista de L’instant irrepetible.
Imatges del curt Guanyador. Foto: Factoria Corman.
Pel que fa al curtmetratge guanyador del Correcurts Jr., destinat a menors de 16 anys, en aquesta edició va sobresortir Calendaris vells, un treball realitzat per cinc alumnes de l’institut de Cassà.
Jordi Camps Linnell, publicat en el PuntAvui 15.02.2022



La Macca de Cassà premia un homenatge al cinema negre

S'han presentat 22 treballs a la divuitena edició del Correcurts
Més informació Diari de Girona   https://www.diaridegirona.cat/cultura/2022/02/14/macca-cassa-premia-homenatge-cinema-62687005.html


dimarts, 8 de febrer del 2022

NARCÍS COMADIRA: “Aquest meu llibre està ple d’amics morts”

Narcís Comadira ha celebrat els 80 anys amb la reedició de la seva traducció de Leopardi i un nou llibre de poemes, "Els moviments humans" (Ed. 62), amb unes tapes vermelles que fan molta festa.
Narcís Comadira el dia de la presentació a Girona del seu llibre ELS MOVIMENTS HUMANS foto: Quim Curbet


Què hi ha de veritat en la llegenda que publica un llibre cada cinc anys
Ens ho vam inventar amb en Xavier Folch, perquè feia cinc anys d’un llibre anterior i vaig dir que era perquè jo era comunista i tenia plans quinquennals. Però després va donar la casualitat que tant Llast com Lent es van portar cinc anys, i Manera negra, quasi bé, però aquest d’ara és setmesó: ha sortit una mica abans d’hora.
En un vers diu: “La bellesa és amarga i és esquerpa”, i de fet conclou que, quan no la troba en la vida, sempre li queda el refugi de l’art.
Hi ha aquell poema llarg que vaig dedicar a en Quim Garriga que parla del mateix i comença amb allò de “Tots ho sabem, que l’art no serveix per res...” Pobre Quim, el trobo a faltar. Aquest llibre meu està ple d’amics morts. Hi ha un poema dedicat a tots els que han desaparegut, tota aquesta gent, començant per l’Enric Marquès. Un dia un, l’endemà un altre. N’hi ha que se’n van molt de pressa.
És una conversa amb els morts, però amb la lleialtat que es deu a la gent amb qui has estat feliç. 
Una vegada que em van preguntar com em definiria, vaig respondre: “Soc un animal fidel.” És això: soc un gos. No pas un gat, no esgarrapo, tot i que a vegades bordo. Ara no tant, quan era jove ho feia més. En algun poema ho dic, que ens han educat en la fidelitat. És una virtut que m’agrada. No pots anar traint a tothom a cada cantonada.
El poema sobre Bèlgica pot ser llegit com un retrat de nosaltres mateixos. Fa la impressió d’un país angoixant. 
La Bèlgica francesa és un país fals, però no els ho diguis pas. En canvi, vas a Flandes i és un país de debò. Vam anar a Brussel·les per la manifestació a favor d’en Carles Puigdemont, i vam passar un fred horrorós, però vam aprofitar per anar al museu a veure uns quadres que tenen meravellosos. El dia de la manifestació, ens vam abrigar i va ser molt maco, perquè tot Brussel·les era groga. Fins i tot el revisor del tren amb què vam anar a Bruges portava un llaç a la solapa.
Era flamenc?
No ho sé, però segur que no era català. Va ser divertit, però la impressió que fa Brussel·les, per aquesta cosa de ser la capital d’Europa i dels bancs, és d’una ciutat molt freda. Ara, per mi és entranyable perquè és on Carner va viure molts anys, i també on va morir. Els catalans hi tenim molta tirada, a Bèlgica. Suposo que perquè també és un país catòlic.
Els viatges són molt importants en la seva poesia.
La veritat és que em fa molta mandra, viatjar. El dia abans de marxar, sempre em trobo malament. Quan era jove, la mateixa ansietat del viatge em feia emmalaltir. Amb els anys, aquells mals de panxa, com tota la resta, es curen. El dia abans, però, sempre penso que per menys de res preferiria quedar-me, per la mandra, sobretot si he d’agafar un avió o ser a un lloc a una hora determinada. Quan fèiem aquells viatges amb cotxe amb en Modest Prats no em passava, perquè sortíem a l’hora que volíem i paràvem quan ens venia de gust. Els horaris m’angoixen. L’última vegada que vam viatjar amb en Modest, tota la colla, va ser per anar a Arezzo, perquè ell es volia acomiadar del Piero della Francesca i de Fra Angelico. Hi vam anar amb avió, de Girona a Pisa, on ens esperaven dos cotxes de lloguer, i això sol em feia posar molt neguitós per si el vol s’endarreria i no ens guardaven els cotxes. I pels controls: sempre em piten els elàstics.
El viatge a Roma amb Modest Prats era una tradició...
Hi anava amb en Guillem Terribas. Marxaven a les 9 del matí i tornaven a les 9 de la nit. Anaven a fer un cafè a Roma.
Josep M. Fonalleras publicarà un llibre sobre aquests viatges, precisament. 
Conversant amb en J.M. Fonalleras. Foto: Quim Curbet 

Ah, doncs mira, un altre de pendent, perquè també em falta el d’en Miquel Berga, Una educació. El vaig conèixer justament a Londres. Ell devia tenir 17 o 18 anys, i jo en vaig fer 30 mentre era allà. Sempre ens barallem perquè ell diu que ens vam trobar fent cua al cine de Leicester Square per veure Cabaret, i no: fèiem cua per L’últim tango a París! Amb el temps hem deduït que hi devia haver més d’una cua, i ell anava a veure Cabaret i la Dolors i jo, L’últim tango.
Quan li parlava dels viatges també és perquè en la seva poesia es percep que sovint es va a altres llocs per trobar-hi el món que ja tens a dintre. Per exemple, en el primer poema parla de Viena, i de tot el que podria explicar-ne, s’atura en el cementiri. 
És clar, hauria pogut parlar de moltes altres coses. A Viena hi he estat tres o quatre vegades, en una d’elles, de passada cap a Linz, que és preciós. Hi vam anar seguint els passos de Brückner. I un altre dia vam anar a Salzburg, a retre honors al geni entremaliat de Mozart. 

Sempre són viatges europeus? 
Sí, soc europeu, i només faig un petit apartat per a Nova York, que també és Europa, i s’ha acabat. Vaig estar un cop a Guadalajara, convidat a la fira del llibre, i no penso tornar-hi mai més. Mèxic no em va interessar gens. No m’agradava ni el menjar. El mercat popular era el més interessant.
Tan gironí com és, i de fet fa molts anys que no viu a Girona.
Molts. Me’n vaig anar als vint anys i ja no hi he tornat mai més, a viure-hi és clar. Quan hi havia la meva mare, hi anàvem sovint. És clar que hi tinc també molts amics: en Modest, quan hi era, en Fono, en Salvador Sunyer, en Mon Marquès.
A la seva poesia, Girona és més aviat una ciutat recordada.
És clar, perquè la Girona d’ara no la conec. No en sé els costums ni en freqüento els llocs. En Quim Nadal em va escriure content fa poc perquè Girona segueix present al nou llibre. I sí, és veritat, hi ha molts poemes gironins. N’hi vaig dedicar un de molt llarg que es deia ‘La Girona perduda’, que és aquesta ciutat del record. A Els moviments humans n’hi ha un que parla del Corpus de la meva adolescència i que a en Mon Marquès li ha fet molta impressió, perquè se’n recorda com si fos ara: anàvem a la processó, i en tornant baixàvem a la Rambla, amb taques de cera a les sabates, i el pas dels soldats aixafava l’estesa de clavells i de ginesta, i aquella olor es barrejava amb la dels fems dels cavalls. Llavors era una cosa autèntica i viva, un espectacle barroc impressionant, amb la custòdia, els diaques i el bisbe amb la cua. Quan la custòdia baixava l’escalinata de la Catedral, que coincidia que el sol anava cap a la posta, amb aquella llum de juny... És clar que l’escenografia hi convidava molt, perquè enlloc més tenen una escala així per muntar una aparició com aquesta.
També hi és molt present el món de les plantes, les flors, les olors. Al meu avi matern, que tenia un jardinet a la casa d’Horta, ja li agradaven molt les plantes. Cultivava crisantems i m’ensenyava que se’ls havia de treure les poncelletes perquè en sortís un pom gros. També li agradava anar a collir tàperes, més amunt d’Horta, on hi ha l’hospital de la Vall d’Hebron, que eren tot camps. La cosa vegetal sempre m’ha fascinat. 
I tenen un component simbòlic molt viu, com en el poema que parla de les estrelles de la xeringuilla.
Oh, la xeringuilla és una flor que m’agrada molt. A l’època que vam anar al cementiri de Viena, entre les tombes n’hi havia grans mates florides. Hi havia també una església molt maca, i unes tombes impressionants, com la de Schönberg, que és com un cub posat de través, amb les cares una mica bombades. En canvi, les de Beethoven o Schubert són molt anodines.
Quina flor s’estima més?
M’agrada molt l’olor de la xeringuilla, que és com de pela de llimona, però molt subtil. N’hi ha moltes d’altres. Per començar, la meva, el narcís, però aquells petits i flairosos; els de les floristeries són molt macos i grossos, però no fan olor. A mi m’agrada el petit, el Narcissus poeticus, que a més lliga molt amb mi. També m’agraden les peònies, el lilà i els rododendres, els nerets, com se’n diuen popularment, perquè quan anàvem de campament n’hi havia molts al voltant de les rieres i als prats. Feien com unes masses de color de corall molt bonic, potser més aviat un vermell tirant a magenta o rosat. I la ginesta, i no parlem dels ametllers.
Gairebé sempre als seus llibres hi ha un poema que tracta de l’escriptura. Aquí és ‘Arqueologia’. “Escriure és excavar”, diu. L’ha tingut sempre, aquesta sensació de duresa? 
Potser abans no tant. De jove, ets més expeditiu i tires pel dret. Després hi ha els tresors que descobreixes mentre escrius. Una construcció que no és l’habitual però que és prou genuïna per acceptar-la. A vegades, el ritme o els accents t’hi porten: haver de canviar l’ordre d’una paraula et fa sortir aquella solució que no se t’hagués acudit mai si no t’hi hagués portat l’escriptura. Això és el que vol dir aquest poema. També n’he fet molts altres sobre la llengua moribunda o terminal, sobre les paraules mortes, que són com un llot corrosiu. Sovint t’adones que les havies fet servir, i de cop te les han robat.
Quan fa molts anys que escrius, pot haver-hi la sensació de reconèixer massa una musiqueta?
A vegades sí; aquell final de frase que t’agrada i et sorprens descobrint que ja l’has fet servir. En els articles passa molt, això. En la poesia, sovint és intencionat. A l’últim poema d’Els moviments humans, que vaig escriure com un monòleg dramàtic, hi ha algun tòpic del meu propi món, i tampoc em repugna massa. Tothom té les seves fixacions. Miró està ple de tòpics de Miró, de signes. Tothom té la seva manera de pensar i escriure.
Escriure també és una forma de pensament?
Foto: Quim Curbet
És clar. No sé qui deia que allò que no pots escriure amb claredat és que no ho penses correctament. No és la frase de Wittgenstein, eh?, sinó una altra cosa: si no pots expressar un pensament amb claredat, és que només són intuïcions. Un pensament s’ha de poder formular gramaticalment, l’has de poder fixar amb el llenguatge, que és el que preserva. 
Però també pot ser un perill. L’extrema dreta xerroteja molt. 
Tot té dues cares. Hölderlin parlava del risc que ens salva, i aquest n’és un. Evidentment que és un risc que els ximples manipulin el llenguatge, però com podries llegir els poetes, si no?
Ja que és el centenari de Gabriel Ferrater i va tenir-hi una relació estreta, quin record en guarda?
Era molt cordial, afectuós, delicat, i s’interessava pel que fèiem els joves. Li vaig donar a llegir el llibre El verd jardí, i em va dir que estava bé però que hi havia dos poemes que no li agradaven, ‘La catedral’ i ‘Meditació de novembre’. Com a bon deixeble, vaig proposar de treure’ls, i de seguida em va replicar que de cap manera, que un poeta ha de donar testimoni d’allò que està fent. Ara ja sé per què no li van agradar: són un pèl metafísics, i això l’horroritzava. La seva era una generació de racionalistes. Recordo que deia, imitant la cantarella germànica: “Quan tradueixo de l’alemany i em surt la paraula Geist (que vol dir esperit), sempre la tradueixo per in-tel·-li-gèn-cia”.

Una llengua rica però que s’entengui
Quan vol demostrar que s’ha fet gran, a Narcís Comadira li agrada explicar que l’any que va néixer, el 1942, Hitler encara guanyava la guerra. Però el cas és que la va acabar perdent, i ell va haver d’empassar-se una altra classe de derrota, la d’aquella postguerra espanyola tan present en la seva poesia, imaginada, recordada i transcendida. Aclaparat pels homenatges que li han organitzat pels seus vuitanta anys, sobretot a la Girona natal, busca repòs amb la seva dona, la catedràtica Dolors Oller, a la casa que des de fa quinze anys tenen a Sant Feliu de Guíxols, des d’on assegura: “Sempre he volgut escriure una poesia que s’entengués, però tampoc vull renunciar a la riquesa de la nostra llengua.” Poeta, pintor, articulista, assagista i un dels coneixedors més fins del noucentisme, declara sobretot el seu deute amb el teatre, per al qual ha escrit deu obres: “Per mi l’experiència teatral és molt important, tant pel que fa a la meva escriptura com per les relacions que m’ha donat.” Gran conversador, només emmudeix abaltit quan recorda els amics morts: Neus Galí, Jaume Genover, Modest Prats, Gabriel Ferrater.
EVA VAZQUEZ , puclicat en el PuntAvui 08.02.22

Tota la presentació integra: https://youtu.be/hJ4WaAT7rU0

Foto: Quim Curbet