Vivian Maier |
permís per disparar, però el cas és que va fer-ho, i Dalí va quedar fixat per sempre, en l’arxiu d’una desconeguda, amb una expressió mig d’estranyesa, mig d’incomoditat, com si de manera inopinada s’hagués adonat que no portava la màscara posada. Imma Merino escriu una cosa preciosa sobre aquest instant: l’artista potser va intuir que aquella dona era el seu “reflex invertit”, amb el qual per un moment es va sentir identificat “com una possibilitat inexperimentada d’ell mateix”. L’home que al segle XX més havia fet per mostrar-se, cara a cara amb la dona que més es va esforçar a amagar-se. La invisibilitat deliberada no és estranya en algunes dones d’intensa creativitat. Fa poques setmanes, ha sortit a la llum una altra fotògrafa ignorada, Masha Ivashintsova, que durant dècades va tenir amagades a les golfes de casa seva, a Sant Petersburg, prop de trenta mil negatius de la vida quotidiana a la Rússia soviètica. I, sense anar tan lluny, podem fer memòria de la catalana Milagros Caturla, de qui un turista nord-americà va adquirir als encants un lot de negatius de la Barcelona de postguerra pensant, sense cap dubte, que eren obra d’un home, fins que una recerca recent ha desvelat que l’autora era una humil funcionària del servei d’Agrimensura. Potser totes van tenir al davant el seu Dalí, un geni altiu, i en van fer prou de mirar-lo fixament als ulls abans de perdre’s de nou entre la multitud.
EVA VÁZQUEZ, publicat en el PuntAvui .2.04.2018