Demà serà un altre dia.

diumenge, 23 de desembre del 2012

Llarga vida a Scalletti!

Estètica anys 70. Sintonia del tipus Starsky&Hutch -qui amb més de 35 anys no ha volgut ser una vegada a la vida l'Starsky, el moreno, o en Hutch, el ros?-, fotos de Charles Bronson i homenatges a José Luis Perales, el del "¿Y cómo es él? ¿En qué lugar se enamoró de ti?". Noies en biquini i sabates de taló, Fords Mustang, donuts greixosos, cafès en vasos de cartró per endur i una parella de policies durs de Los Angeles, un de blanc i un de negre, que de seguida se'n va a l'altre barri, com és preceptiu en tota bona "pel·li de polis"; una organització crimininal, Spectrum, i un malfactor professional que es diu Bigote Manchú ho acaben d'adobar.

Amb tots aquests ingredients, De ovejas y geranios és el primer capítol de la websèrie made in aquí, Scalletti: Girona connection, escrita i dirigida per David U. Ruiz, que promet moltes emocions. Amb un humor que ultrapassa el surrealisme josmarià, Scalletti és una petita benedicció en èpoques de finals del món i de mals presagis a granel. Els diàlegs són brillants, les caracteritzacions formidables i les pretensions, a primer cop d'ull, les justes: fer cinema de qualitat amb pocs recursos per a un mitjà, Internet, que ofereix moltes possibilitats i a cost zero per a l'espectador afortunat.
Un capità de policia amb mostatxo postís que parla com en Guillem Terribas, el llibreter de la 22, ens dóna pistes de cap a on anirà el segon capítol de la saga (el primer, disponible a Vimeo): "Conoces Catalunya?", li pregunta al seu subordinat, en Harry Scalletti, el prota, que respon amb una pregunta qui sap si volgudament retòrica o no: "Es un burdel?".

Irreverent, original, arriscada, divertida, fresca, desacomplexada i força gamberra, ja la tenim aquí, com en el seu moment en Tarradellas. Llarga vida a Scalletti!
Pep Taberner, publicat en el Diari de Girona 22.12.12



dissabte, 22 de desembre del 2012

QUE BONIC ÉS VIURE!

Abans tot era més simple i el catàleg d'uns grans magatzems es podia condensar en un anunci de mitja pàgina a La Vanguardia. Els ordinadors eren com els míssils intercontinentals, o sigui: una cosa que no podíem imaginar que un dia tindríem a casa o a la butxaca de l'americana. De la mateixa manera, tampoc podíem arribar a pensar que aquelles pel·lícules que ens agradaven tant algun dia les podríem veure tantes vegades com volguéssim ajaguts al nostre sofà.
Un no triava les pel·lícules que anaves a veure el diumenge a la tarda al cinema del barri -o per Setmana Santa o per Nadal-, eren les pel·lícules que et triaven a tu i a la pantalla hi sorgien sempre imatges inesperades, històries protagonitzades per actors de noms impronunciables, en indrets on no podies ni somniar que un dia hi podries anar en un vol low cost. La fantasia era tan impredictible com la vida.
Una d'aquelles pel·lícules que un dia ens va triar a nosaltres fou It's a wonderful life de Frank Capra, que aquí es va dir Que bello es vivir! Per als que tenim una cama en aquest segle i l'altra a l'anterior, sempre se'ns posa la pell de gallina quan veiem caure els primers flocs de neu sobre Bedford Falls, aquell indret on vivia George Bailey, un heroi d'una altra època, de quan els bancs encara no havien començat a simpatitzar amb els dimonis més endimoniats del capitalisme.
En el moment culminant de la pel·lícula el protagonitza es passeja per la ciutat tal com seria si ell no hagués nascut. Veient-ho ara sembla que verdaderament George Bailey no va néixer mai, perquè les nostres ciutats s'assemblen més a aquell hipotètic Pottersville que a l'utòpic univers de Frank Capra. Però sempre ens quedarà l'esperança i, sobretot, sempre ens quedarà l'oportunitat d'anar al cinema Truffaut de Girona, en vigílies nadalenques, a poder degustar novament el regust d'aquella neu angelical.
Quim Curbet, publicat en El Diari de Girona 22.12.12
http://www.youtube.com/watch?v=hNCb6pMMd0o

 

dimecres, 19 de desembre del 2012

La Farinera és una comissaria.

La Farinera Teixidor, seu d'aquest diari, va reconvertir la seva recepció i despatxos en una autèntica comissaria de policia nord-americana per un dia. L'equip de rodatge de Scaletti hi va recalar aquest cap de setmana per rodar algunes de les seqüències que il·lustraran el capítol pilot d'aquesta futura websèrie, que està previst que s'estreni als voltants de setembre. Dirigida per David Ruiz (aka Callahan), es tracta d'un thriller d'acció i humor protagonitzat per l'agent de policia Scaletti que parodia pel·lícules del genere com ara Harry el brut o Cobra. El rodatge d'aquest primer capítol va començar a l'octubre i es preveu que es continuï filmant fins al mes de juny.
Publicat en El Punt-Avui per Jordi Camps Linnell el 01.05.12 
Avui, dia 19 / 12/ 12  a les 21.00 h. en horari 'praimtaim' s'estrena la websèrie Scalletti: Girona Connection al web www.scalletti.com. No us la perdeu!! A més sortim a les 14.00 h. al TN COMARQUES de TV3.

http://vimeo.com/55756832


Pere Ignasi Fages

El cineasta empordanès Pere Ignasi Fages és possiblement un personatge poc conegut, malgrat el seu paper clau en la transició democràtica. Fages va fer un llarg viatge en el món de la política, del centralisme democràtic del PSUC a l'independentisme d'ERC, jugant un paper important en la Transició i participant activament en la fundació de l'Assemblea de Catalunya. Exiliat a París, va treballar al costat de Santiago Carrillo, com a cap de gabinet i organitzador de les escapades clandestines, des de l'exili a l'Estat espanyol, de l'aleshores secretari general del PCE. Fages s'havia retirat a l'Empordà que tantes vegades havia glosat el seu pare, el poeta Fages de Climent. Malgrat la seva llarga malaltia mantenia una gran activitat intel·lectual, tant en el món del cinema com en el de la política. Amb la seva mort desapareix un dels protagonistes més discrets però alhora més importants de la història recent d'aquest país.
Narcís Genís publicat El Punt-Avui 19.12.12.
* El funeral serà el dijous dia 20 de desembre 2012, a les 11 del matí en el tanatori Funararia Vicens de Figueres.

> Vaig tenir la sort de Conèixer a en Pere I. Fages ja de gran. Havia sentit a parlar molt d' ell en la seva vessant de cinèfil, sobretot de les programacions de pel·lís prohibides que feia en els cinemes al sud de França, en els “feliços” anys setanta.
Llavors ja parlant amb ell li vaig saber tota la relació amb la política i el seu exili durant uns anys a Paris. Però sempre acabàvem parlant de cinema o de llibres. Durant una època venia molt sovint a la 22. Les darreres vegades que ens vam veure i parlar, ja va ser a Figueres, a l’entrega del Premi Muntaner a Joan-Daniel Bezsonoof i, ara farà uns tres anys, en el Festival de cinema “Festicurts”, que vam acabar sopant junts en Francesc Bellmunt, ell i en David Ruiz, entre altres. El vaig trobar de pensament com sempre molt actiu, físicament molt cansat.
Que vagi bé Pere i records a els amics del setè art.

dijous, 6 de desembre del 2012

Digitalitzar-se o morir

 El món del cinema encara la recta final d'un dels processos de reconversió industrial més complexos que ha viscut en els seus gairebé 120 anys d'història. La conversió del suport cinematogràfic d'analògic a digital, després de superar un llarg període de dubtes, incerteses i entrebancs, s'ha accelerat definitivament i ha entrat en la seva recta final. El calendari amb què treballa en aquests moments el sector fa pensar en una plena digitalització a mitjan 2015, tot i que alguns dels principals territoris i mercats internacionals l'assoliran molt abans. Alguns països europeus, com ara Noruega, Holanda i Luxemburg han arribat a la plena digitalització durant aquest 2012, i la majoria de països del nord d'Europa estan en nivells superiors al 85-90%. Les previsions apunten que grans mercats com ara França o la Gran Bretanya assoliran el 100% a mitjan de l'any que ve, la major part d'Àsia a finals de 2013, els Estats Units a principis de 2014 i el conjunt de l'Europa Occidental a mitjan 2015. Segons la consultora IHS Screen Digest, de les 125.000 pantalles de cinema actives, 90.000 ja han fet el procés (55% en 3D i 45% en 2D) i només en queden 35.000 per digitalitzar. Per tant, la mitjana a nivell mundial que ha acabat el procés és del 65%.
La digitalització ha estat un dels focus principals d'atenció de la 17a Conferència Anual d'Europa Cinemes celebrada el cap de setmana passat a París. La principal xarxa de sales de cinema europea i de països afins –que agrupa 3.200 pantalles en 68 països– no s'ha centrat tant en el propi procés de conversió tecnològica, que tothom dóna per fet, sinó en l'avaluació de com s'ha fet aquesta mutació, en l'aprofitament dels nous equipaments, en maximitzar les sinergies entre institucions que s'han generat i en un futur del sector, per la qual cosa la sala de cinema continuarà sent el punt de partida majoritari del procés d'exhibició d'un producte cinematogràfic. Si s'analitzen les estratègies que han seguit els diversos països per planificar la seva transició al digital, ens adonem que hi conflueixen dos elements essencials: coordinació amb suma d'esforços de tot el sector i intervenció decisiva de les institucions a través de fons públics per facilitar i accelerar la reconversió. En molts casos, com el d'Holanda, s'han creat consorcis temporals que agrupaven totes les parts implicades per concentrar recursos, pressuposant que encarar el procés col·lectivament havia de ser necessàriament molt més ràpid i econòmic que fer-ho individualment. I els resultats han estat espectaculars: en només dos anys i mig des de la creació del consorci, Holanda ha passat d'un 50% de sales digitalitzades al 100% assolit el setembre passat.
Un cop les principals cadenes d'exhibició –controlades per grans grups de comunicació o directament per les majors americanes– ja havien assolit uns índexs molt elevats de transició al digital, els esforços de les diverses administracions s'han centrat en les sales independents. Des de la perspectiva europea, i en aquest sentit la xarxa Europa Cinemes és un actor clau, no impulsar la digitalització d'aquestes sales hauria suposat perdre el principal territori d'exhibició del cinema europeu i, en conseqüència, reduir encara més el pes específic d'unes sales que aposten per la diversitat, els valors artístics i culturals, i no tant per la dimensió estrictament comercial de l'exhibició cinematogràfica. Aquests ajuts directes a la digitalització han oscil·lat entre l'excepcional 60% de suport del CNC francès fins al 20-30% de la majoria de països. Si a això hi sumem un 25% aproximat de suport de la UE a través del programa Media, veurem que l'esforç directe que han hagut de fer les sales independents europees ha estat perfectament assumible, tot i les dificultats actuals.
A la conferència de París s'ha constatat que en aquests moments la principal preocupació, no només a nivell europeu sinó fins i tot mundial, és la situació d'Itàlia i Espanya. Amb pràcticament 7.000 pantalles i un potencial d'espectadors de 100 milions, aquests dos mercats estratègics superen per poc el 50% de digitalització, però, tot i els ajuts europeus, no s'ha creat cap consorci ni pla estratègic que condueixi a una reconversió ordenada del sector. En el cas d'Espanya, les sales d'exhibició no es poden acollir a cap subvenció pública directa –hi ha només línies de finançament toves–, i amb una conjuntura global de retalls pressupostaris, l'augment de l'IVA al 21% ha acabat d'agreujar una situació que ja era complexa. La gran preocupació de les institucions europees és que una reconversió desordenada del sector com la que s'està produint pot conduir al tancament d'un 20% de les sales, però el que és més greu, afectarà essencialment els petits exhibidors i les sales independents, contribuint encara més a un desequilibri territorial en el mapa de l'exhibició i a una menor diversificació de l'oferta cinematogràfica per als espectadors.
Paco Villalonga
Director del Grau de Cinema i TV a la Facultat de Comunicació Blanquerna- Universitat Ramon Llull -
Publicat en el Punt-Avui edició Nacional  el 29.11.12.
 * Paco Villalonga i jo vam participar en la 17 Conferència Anual d'Europa Cinema, en representació del Cinema Truffaut de Girona, els dies 22 al 25 de novembre de 2012.
Van ser uns dies ben aprofitats per copsar l'estat de la situació del món del cinema a Europa. També de fer relacions amb la gent d'Europa Cinemes i altres membres d'Europa Cinema.
També, en el meu cas, el dissabte dia 24 a la tarde, vaig aprofitar per anar a veure l'exposició dedicada a Salvador Dalí, en el Centre Pompidour, que s'havia inaugurat el dia 21 de novembre. La exposició és extraordinària, sobre tot la part de documentació cinematogràfica: entrevistes, performances, inauguracions i pel·lícules en les que hi va participar Dalí.