Abans tot era més simple i el catàleg d'uns grans magatzems es podia
condensar en un anunci de mitja pàgina a La Vanguardia. Els ordinadors
eren com els míssils intercontinentals, o sigui: una cosa que no podíem
imaginar que un dia tindríem a casa o a la butxaca de l'americana. De la
mateixa manera, tampoc podíem arribar a pensar que aquelles pel·lícules
que ens agradaven tant algun dia les podríem veure tantes vegades com
volguéssim ajaguts al nostre sofà.Un no triava les pel·lícules que anaves a veure el diumenge a la tarda al cinema del barri -o per Setmana Santa o per Nadal-, eren les pel·lícules que et triaven a tu i a la pantalla hi sorgien sempre imatges inesperades, històries protagonitzades per actors de noms impronunciables, en indrets on no podies ni somniar que un dia hi podries anar en un vol low cost. La fantasia era tan impredictible com la vida.
Una d'aquelles pel·lícules que un dia ens va triar a nosaltres fou It's a wonderful life de Frank Capra, que aquí es va dir Que bello es vivir! Per als que tenim una cama en aquest segle i l'altra a l'anterior, sempre se'ns posa la pell de gallina quan veiem caure els primers flocs de neu sobre Bedford Falls, aquell indret on vivia George Bailey, un heroi d'una altra època, de quan els bancs encara no havien començat a simpatitzar amb els dimonis més endimoniats del capitalisme.
En el moment culminant de la pel·lícula el protagonitza es passeja per la ciutat tal com seria si ell no hagués nascut. Veient-ho ara sembla que verdaderament George Bailey no va néixer mai, perquè les nostres ciutats s'assemblen més a aquell hipotètic Pottersville que a l'utòpic univers de Frank Capra. Però sempre ens quedarà l'esperança i, sobretot, sempre ens quedarà l'oportunitat d'anar al cinema Truffaut de Girona, en vigílies nadalenques, a poder degustar novament el regust d'aquella neu angelical.
Quim Curbet, publicat en El Diari de Girona 22.12.12
http://www.youtube.com/watch?v=hNCb6pMMd0o
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada