Lluís Muntada, un dels professors de la Universitat de
Girona que assistia a les Lliçons de la Càtedra de Patrimoni Literari,
recalcava que el gran encert de la idea era convidar-hi ciutadans sense
reconeixement acadèmic. És a dir, que no fossin grans figures de l’erudició o
catedràtics amb renom internacional, sinó personatges que, amb una labor
constant i tenaç, han treballat sense descans per a la cultura, moltes vegades
sense cap altre premi que no fos aquell conreu venturós de la inutilitat, allà
on es fonamenta l’humanisme. Per aquestes Lliçons hi han passat una professora
d’institut, cordial, bonhomiosa i amant del món clàssic; un periodista que va
lluitar contra la censura i que ha fet de la seva professió quasi una religió
al servei de les causes justes i de la permanència de l’esperit; i un poeta que
han traspassat les fronteres del ritme i de la paraula per engrandir les seves
possessions en la geografia de l’art.
La Universitat ha de ser exemple i reclam per a la
investigació d’alt nivell i per a la sòlida docència, però també ha de poder
hostatjar l’experiència d’aquells que han estat actius soldats de la cultura.
Els “pocs i feliços, colla de germans” que reclamava en la seva arenga Enric V.
Com ara el llibreter Guillem Terribas, l’últim convidat, que va fer saber als
joves estudiants el coratge de les missions impossibles i l’alt benefici que
se’n treu, de la lluita per la civilitat.
Josep M. Fonalleras, publicat a El Periódico a la secció "dues mirades" el 13.05.15