PETONS

Un petó masclista i prepotent que hem vist reproduït fins a la sacietat ha originat l’escàndol de la temporada. Aquesta columna no tracta sobre el petó de Rubianes si no de l’acte de besar que, en principi, és una manifestació d’afecte entre dues persones. Com és lògic jo soc partidari que la gent que ho vulgui es besi tant com els plagui. Cada cultura té els seus codis i costums. Amb el meu cosí de França ens petonegem cada cop que ens veiem, a les pel·lícules americanes estem cansats de veure el pares que fan un petó als llavis de les seves filles, en el món de la faràndula és habitual que els homes es saludin amb un petó, la meva amiga Larissa m’ha ensenyat que s’han de fer tres petons per a saludar-se a la russa, el llibreter Guillem Terribas saluda cada matí a la xarxa penjant petó de cine. Tothom ho fa com li sembla. Però hi ha un tema que la pandèmia havia arreglat i que s’està descontrolant altre cop. I és que en la vida social i professional del nostre país és fan massa petons a les dones. I em consta que a moltes les incomoda. En relacions de feina, una encaixada de mans seria el més correcte. Però em sembla que tenim mala peça al teler perquè al consell de ministres hi tenim gent molt petonera, com veiem sovint per la tele.

Als anys quaranta l’actriu Maureen O’Hara va ser la primera en fer posar als contractes que signava que no se la podia besar. Va fer introduir aquesta clàusula cansada de que, cada dia de rodatge passessin a petonejar-la tots els caps de l’estudi. Precisament ella que, per raons de feina, va rebre el famós petó robat, respost amb una sonora plantofada a la galta de John Wayne a L’Home Tranquil en aquella famosa seqüència que, dècades més tard, va cridar l’atenció al simpàtic ET de l’Spielberg.
Petons? Si, tots els que es vulguin entre gent que en tingui ganes, però hi ha massa petonejador enganxifós, no us sembla? El que cal és que un acte físic sigui realment una mostra d’afecte per part de dues persones. Hi ha petons que incomoden, hi ha petons que fastiguegen, hi ha petons que agredeixen i hi ha petons traïdors, com el de Judes a Jesús de Natzaret. També hi ha petons que es somien i no es fan, com canta Sabina: Sabes mejor que yo que hasta los huesos, solo calan los besos que no has dado. I petons robats com el que l’any 1965 cantava Manolo Escobar: Por un beso que le dí en el Puerto a una dama que no conocía, me encuentro metío en esta prisión. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

MATEU CIURANA, publicat en el Diari de Girona 03.09.2023

L’Orient, aprendre a mirar i pensar

Cues en el Cinema Orient per veure Furtivos 1975. Foto Crescenti. 

L’Orient és el Cinema Orient de Girona, inaugurat el 31 d’octubre de 1944 i que va gestionar pràcticament sempre la família Agustí, propietaris de l’Ultònia, els Cinemes Catalunya i els Oscar, ara coneguts com a Ocine. Estava ubicat al carrer de la Rutlla, 83, cantonada amb el que ara és Emili Grahit, i va haver de tancar precisament per les obres d’urbanització d’aquest carrer fent la seva darrera funció el 10 de gener de 1981, pocs dies abans que l’edifici fos enderrocat. Curiosament, el cinema era veí de la casa dels germans Lluís i Esteve Gubau, històrics de l’exhibició a les comarques gironines i que van programar multitud de cinemes. Escric sobre l’Orient perquè vaig veure que tal dia com avui de 1969, ara fa 54 anys, el Cinema Orient es va reconvertir en sala d’art i assaig, gràcies a una llei de Fraga Iribarne del 12 de gener de 1967 que obria un xic les finestres de la dictadura franquista. La llei permetia obrir sales dedicades a presentar pel·lícules en versió original subtitulada a les capitals de província sempre que el cinema tingués menys de 500 butaques. Aquestes sales emetien pel·lícules llavors considerades serioses i independents que anaven dirigides a un públic concret i no a un públic de masses, és a dir que buscaven més la raó estètica que el benefici comercial.

La primera pel·lícula que va emetre l’Orient va ser Repulsión, de Roman Polanski, i va ser un èxit impensable. Guillem Terribas recorda que el primer dia les cues i les ganes d’entrar van provocar alguna trencadissa de vidres i que ell va poder veure-la dies després assegut entre un capellà molt conegut i una senyora que es feia senyors. A l’Orient es van programar pel·lícules d’Ingmar Bergman, Godard, Wim Wenders i, sobretot, Luis Buñuel, tan reconegut internacionalment com temut per la censura franquista i a qui només reconeixien els cineastes més entesos.

Són records. La primera pel·lícula que vaig veure a l’Orient va ser El ángel exterminador, de Luis Buñuel, i després en van venir moltes més. Pel·lícules diferents, que et feien obrir els ulls i t’ajudaven a aprendre a mirar i a entendre. Hi vaig anar perquè repetia sisè de batxiller al Vicenç Vives i allà hi vaig trobar una professora de filosofia, Paquita Pasqual, molt diferent de qui m’havia impartit l’assignatura l’any anterior, un germà marista. Reconec de la professora que ens animava a mirar diferent, a pensar, i li recordo una xerrada sobre els anuncis publicitaris que em va fer entendre moltes coses. També gràcies a ella vaig llegir La tesis de Nancy, de Ramón J. Sender, a qui ara ningú recorda. Va ser ella qui ens va instar a anar el 1973 a l’Orient. Gràcies, tants anys després.

L’Orient, que va tenir com a gran èxit l’estrena de Furtivos, la pel·lícula de José Luis Borau de 1975 que va provocar grans cues i va estar cinc setmanes en cartell, també va estrenar Helga, el milagro de la vida, que ara costaria d’entendre per què l’anàvem a veure. Va tancar amb The last picture show, de Peter Bogdanovich, un gran final. Després de sala d’art i assaig, es va reconvertir durant un temps en sala S, és a dir eròtica. Una altra manera de mirar i un altre públic, és clar.

Jordi Grau, publicat en el Punt Avui / Mirades 06.09.2023