 |
| Cues en el Cinema Orient per veure Furtivos 1975. Foto Crescenti. |
L’Orient és el Cinema Orient de Girona, inaugurat el 31 d’octubre de 1944 i que va gestionar pràcticament sempre la família Agustí, propietaris de l’Ultònia, els Cinemes Catalunya i els Oscar, ara coneguts com a Ocine. Estava ubicat al carrer de la Rutlla, 83, cantonada amb el que ara és Emili Grahit, i va haver de tancar precisament per les obres d’urbanització d’aquest carrer fent la seva darrera funció el 10 de gener de 1981, pocs dies abans que l’edifici fos enderrocat. Curiosament, el cinema era veí de la casa dels germans Lluís i Esteve Gubau, històrics de l’exhibició a les comarques gironines i que van programar multitud de cinemes. Escric sobre l’Orient perquè vaig veure que tal dia com avui de 1969, ara fa 54 anys, el Cinema Orient es va reconvertir en sala d’art i assaig, gràcies a una llei de Fraga Iribarne del 12 de gener de 1967 que obria un xic les finestres de la dictadura franquista. La llei permetia obrir sales dedicades a presentar pel·lícules en versió original subtitulada a les capitals de província sempre que el cinema tingués menys de 500 butaques. Aquestes sales emetien pel·lícules llavors considerades serioses i independents que anaven dirigides a un públic concret i no a un públic de masses, és a dir que buscaven més la raó estètica que el benefici comercial.
La primera pel·lícula que va emetre l’Orient va ser Repulsión, de Roman Polanski, i va ser un èxit impensable. Guillem Terribas recorda que el primer dia les cues i les ganes d’entrar van provocar alguna trencadissa de vidres i que ell va poder veure-la dies després assegut entre un capellà molt conegut i una senyora que es feia senyors. A l’Orient es van programar pel·lícules d’Ingmar Bergman, Godard, Wim Wenders i, sobretot, Luis Buñuel, tan reconegut internacionalment com temut per la censura franquista i a qui només reconeixien els cineastes més entesos.
Són records. La primera pel·lícula que vaig veure a l’Orient va ser El ángel exterminador, de Luis Buñuel, i després en van venir moltes més. Pel·lícules diferents, que et feien obrir els ulls i t’ajudaven a aprendre a mirar i a entendre. Hi vaig anar perquè repetia sisè de batxiller al Vicenç Vives i allà hi vaig trobar una professora de filosofia, Paquita Pasqual, molt diferent de qui m’havia impartit l’assignatura l’any anterior, un germà marista. Reconec de la professora que ens animava a mirar diferent, a pensar, i li recordo una xerrada sobre els anuncis publicitaris que em va fer entendre moltes coses. També gràcies a ella vaig llegir La tesis de Nancy, de Ramón J. Sender, a qui ara ningú recorda. Va ser ella qui ens va instar a anar el 1973 a l’Orient. Gràcies, tants anys després.
L’Orient, que va tenir com a gran èxit l’estrena de Furtivos, la pel·lícula de José Luis Borau de 1975 que va provocar grans cues i va estar cinc setmanes en cartell, també va estrenar Helga, el milagro de la vida, que ara costaria d’entendre per què l’anàvem a veure. Va tancar amb The last picture show, de Peter Bogdanovich, un gran final. Després de sala d’art i assaig, es va reconvertir durant un temps en sala S, és a dir eròtica. Una altra manera de mirar i un altre públic, és clar.Jordi Grau, publicat en el Punt Avui / Mirades 06.09.2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada