Demà serà un altre dia.

dilluns, 7 d’agost del 2023

Gent de Salt

Un pregó sentimental compartit per molts arribant als quaranta anys de la independència de la vila.
Jordi Bosch.
L
’anècdota, molt senzilla però definitiva, va succeir fa més de 30 anys el primer dia d’un curset d’anglès que jo feia a Londres. Anava just de temps i un cop traspassada la porta de l’acadèmia preguntava la ubicació de l’aula a unes noies que parlaven castellà amb accent andalús. Un cop orientat es dirigiren cap a un noi alt i prim que estava a uns metres: «Mira Joan, otro catalán». Es va acostar oferint-me la mà tot dient: - Jo soc de Salt, i tu?. 
He comentat a vegades –ens hem continuat tractant– amb el saltenc Joan Gibrat aquella lliçó d’orgull saltenc que em va oferir, en la línia de l’anys després popularitzat lema: «Soc de Salt, i què?». Quan ell se’m presentava no sabia encara que jo era de Girona. Però li era igual que fos de l’Hospitalet, d’Alcarràs, de Reus o de la Pobla de Segur. Ell era de Salt i per tant no tenia cap necessitat de dir que era de Girona per afavorir que l’ubiquessin geogràficament: «I si no ho saben, ja preguntaran».
El pregó de la recent festa major de Salt a càrrec del president dels periodistes gironins, Jordi Grau, inclou un recorregut sentimental saltenc al que molts gironins ens podem adherir amb detalles de la nostre pròpia memòria. En Jordi, autèntic pal de paller del nostre gremi, es qualificava de saltenc d’adopció perquè hi va anar a viure durant la seva joventut però no hi va néixer. Em permeto matisar. La família d’en Jordi és de les hortes de Santa Eugènia de Ter i les varen treballar. Les hortes han estat el gran lligam entre Salt i Girona. Recordo quan, abans d’urbanitzar-se la zona, les hortes començaven davant de la vella estació d’Olot (les veia des de casa meva) i anaven enfilant, com ho feia la carretera: la rodona, el veïnat, etc. No només per la seva aportació al futbol saltenc sinó també per aquest caràcter fronterer del seu origen en Jordi Grau pot optar perfectament a la doble nacionalitat gironina-saltenca.
El seu pregó em va portar records i enyorances. El primer és constatar que sempre, ja de ben petit, identificava Salt, malgrat que només canviant de carrer ho fessis de municipi, com un lloc absolutament diferent de Girona. Hi anava per la festa major de Sant Jaume, de nen, convidat per la família Batlle-Rispau, pares del periodista i amic Eduard Batlle. Era com celebrar les fires dues vegades. Amb el meu pare anàvem al camp de la Coma Cros o al del Salt, que jugava els matins de diumenge i sempre oferia partits de futbol molt competits. Un altra cerimònia familiar era anar els dissabtes al vespre a buscar el pa de pagès acabat de fer –que venia tant de gust olorar i menjar calent– al forn d’en Pau Lladó, home de vasta cultura. La coca de greixons que entrava a casa el dijous gras era la de can Costabella i ja de jove sovintejava el bar l’Espelma per berenar-sopar abans de sortir de festa amb els amics. I els àpats al restaurant Vilanova d’en Jordi i la Maria Lluïsa en uns anys, els vuitanta, en els quals ells varen endegar una tasca gastronòmica d’ altíssima qualitat, que va merèixer un gran reconeixement, en un temps en què l’oferta de la veïna Girona era molt minsa.
Un temps abans del pregó d’en Jordi Grau em vaig trobar per carrer a dos il·lustres saltencs: Miquel Berga i Guillem Terribas. En ple carrer, en Miquel em va fer a mans el llibre El meu Salt i el del futur, ja que ell (tinent d’alcalde de la vila als temps de l’alcalde Salvador Sunyer) ha estat comissari dels actes en commemoració dels quaranta anys de la segregació de Salt respecte de Girona. Ho tinc ben present per què vaig signar en aquestes mateixes pàgines moltes informacions sobre aquell procés acabat aquest mes de març en va fer 40 anys.


Girona era a principis dels seixanta una de les capitals de província més petites d’Espanya. Amb el suport del govern que ho afavoria arreu, va començar un procés de creixement territorial amb l’absorció de Santa Eugènia, Palau Sacosta i Sant Daniel i part de Sant Gregori i Celrà. En canvi, la integració de Salt i Sarrià va quedar aturada al Tribunal Suprem fins el primer de gener de 1975. Si aquell no hagués estat l’any de la mort de Franco i s’hagués pogut afegir a la reivindicació democràtica la pròpia saltenca per part de tots els partits polítics, hauria estat impossible. Però també sense la fortalesa de l’associacionisme i la tossuderia saltenca, quan poc a poc es feia palès que el procés d’integració era el més convenient, avui seria un barri de Girona. S’ho van guanyar.
Jordi Bosch, publicat en el Diari de Girona 06.08.2023