dilluns, 25 d’octubre de 2021

Full de sala del film ENTRE ROSAS (La Fine Fleur). Cinema Truffaut.


LA FINE FLEUR
França, 2019
Direcció: Pierre Pinaud
Intèrprets: Catherine Frot, Melan Orneta, Fatsah Bouyahmed, Marie Petiot, Vincent Dedienne, Olivia Côte
Gènere: comèdia
Durada: 95 minuts
Idioma: francès


Conservar La tradició
La Provença francesa s’ha convertit en l’espai, el decorat perfecte per fer un film d’aquells que se’n diuen "de la felicitat". Té uns bons paisatges, un clima envejable, ciutats i pobles d’encant i fins hi tot arriba fins el mar. Amb l’excusa de tenir-hi una casa, d’anar-hi de vacances, o per escapar de l’estrès de la ciutat, uns personatges que compleixin (amb actors coneguts i amb experiència) es construeix una història, que després de la seva visió, en surts molt millor que com hi has entrat.
Pierre Pianaud, el director francès de 52 anys nascut a Montalban, ha fet una combinació de tots aquests ingredients i l’hi ha sortit una pel·lícula agradable i li ha dedicat a la seva mare.
Entre Rosas, passa a la Provença, en una plantació de roses, propietat d’Eve, una amant de les flors influenciada pel seu pare i, amb record d’aquest, continua amb la plantació i la tradició de sempre. Els temps canvien i la situació no es bona i l’empresa entra en crisis. Una gran empresa competidora amb un agressiu directiu vol comprar-li l’empresa. Aquí comença el problema. Aquí es quan entra en acció Vera, la fidel comptable que ja ho era del seu pare, li aconsegueix l’ajuda de tres treballadors, agafats d’un programa d’inserció social ( d’aquesta manera els hi resulten més econòmics) per aixecar l’empresa. Tres personatges, una jove noia tímida i acomplexada, un home de cinquanta i tants anys a l’atur i un jove delinqüent, que no tenen ni idea de flors i de les coses del camp. Amb aquesta base, Pianaud, aconsegueix crear moments divertits, d’altres entranyables i d’altres de caire social i d’autoajuda. També hi ha un espai d’optimisme, amb el descobriment d’unes facultats olfactives del jove “delinqüent” que farà que tingui un futur prometedor.
Entre Rosas, es també, un manual de cultiu i tractat de floricultura. Del llenguatge de les flors. De com es treballen, les diverses combinacions que s’hi poden fer i la creació de noves especies de roses. Tot pedagògicament molt ben explicat i acompanyat per una delicada i bonica musica.
Per fer possible i creïble aquesta nova història que passa a la idíl·lica Provença, el director Pierra Pinaud, ha comptat amb un petit equip de gent i amb uns actors que compleixen perfectament amb el que ens vol explicar el director i que estan capitanejats per Catherine Frot, una actriu amb una llarga experiència teatral, que va començar a fer cinema l’any 1980 de la mà del prestigiós director francès Alain Resnais amb el film “Mon oncle d’Amèrique”. En el Truffaut li vam poder veure, de protagonista, a la comèdia, també francesa, Margeritte (2015) dirigida per Xavier Giannoli.
Una comèdia, una història, que es respira i inspira bellesa. Que compleix.
Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

‘Memoir’ de Miquel Berga: Una educació

Jordi Grau
L
es memòries són un gènere literari que s’inclou dins l’autobiografia, llegeixo a la Viquipèdia, a la recerca del significat de memoir, que forma part del subtítol del darrer llibre de l’escriptor i professor saltenc Miquel Berga: Una educació. Una “memoir” de Londres durant els setanta. Expliquen que les memòries són menys estructurades i menys exhaustives que una autobiografia, ja que solen tractar d’una part de la vida. I és així, perquè ja des del mateix subtítol l’autor ens explica que es remet als anys setanta del segle passat. Si tenim en compte que un altre significat de memoir que he trobat és “memòria, llibre o article que s’escriu sobre algú que heu conegut bé”, queda clar que ningú millor que el mateix Berga per explicar-se com és en funció del que va ser la seva experiència a Londres. A més fa honor al que va deixar escrit Gore Vidal a les seves memòries, en el sentit que no s’explica la vida sinó com un recorda la seva pròpia vida. Feta aquesta digressió, vull dir que quan vaig veure el llibreter emèrit Guillem Terribas anunciant l’aparició d’aquest llibre editat per Univers, vaig anar a comprar-lo immediatament sense que passant per la llibreria m’emportés un llibre de més, com explica que va fer algunes vegades l’autor en aquell Londres que era sinònim de llibertat. Vaig començar el llibre a la terrassa a prop del Mercadal amb un havà i un negroni, perquè un llibre de Berga mereix una certa litúrgia. Potser hauria estat més adequat un gintònic, però no sempre tens un bon negroni a l’abast. Amb tot això vull dir que va
ser una lectura deliciosa. Berga en estat pur per als que som addictes a les seves columnes, explicant les coses amb un distanciament i una ironia que no sé si se li van enganxar a l’illa o si ja ho portava de fàbrica. Són quinze episodis que ens mostren la manera com un jove català de vint anys arriba a Londres de polissó i aprèn a sobreviure amb només dos números de telèfon apuntats, lluny de les misèries del franquisme, encara vigent, i en l’inici del que es va conèixer com la Transició i en un espai de llibertat que potser es va acabar amb l’arribada de la Thatcher al poder. És clar que la seva planta (hi ha una foto d’aleshores d’un Berga jove i canalla) i la seva experiència com a DJ en una discoteca de Lloret hi van ajudar. Un llibre deliciós, el record d’un viatge formatiu i sentimental que ens ajuda a entendre el Miquel Berga que ara coneixem.
Jordi Grau,publicat en el Punt Avui 16.10.2021

dilluns, 11 d’octubre de 2021

V GIROCÒMIC 2021 / Còmics22

El dissabte 9 i el diumenge 10 d'octubre de 2021, s'ha celebrat a Girona, al Palau de Fires, la V edició del Girocòmic. Ha estat el retorn després que l'any passat no es pogués celebrar. Ha estat un gran retrobament amb molta participació per part de llibreries, editorials,... com de públic en general. Còmics 22/ Llibreria 22, com cada any hi ha estat present i també hi ha col·laborat. Una recopilació d'imatges i de moments d'aquests dos dies, recopilats per Guillem Terribas. 11.10.2021

diumenge, 10 d’octubre de 2021

Girona, estiu de 1978: LAS LEYES DE LA FRONTERA


Edmon Roch duu al cinema «Las leyes de la frontera», de Cercas, retrat de la ciutat que vam ser fa 40 anys
.
Ara fa un any, una tarda de setembre, visitava el rodatge de la pel·lícula Las leyes de la frontera que aquells dies tenia com escenari els carrers de Girona. El propòsit era saludar al seu productor, el gironí Edmon Roch, per qui tinc gran estima, ja amb una sòlida i prestigiosa trajectòria aixecant projectes tan reconeguts com Garbo, El Niño, Les aventures de Tadeo Jones o la recent i emotiva Adú. Amb l’Edmon ens coneixem de petits. Vàrem néixer al mateix edifici de la plaça Poeta Marquina de Girona, és fill de la poetessa Margarita Colom i del pediatre Gonçal Roch, que hi va mantenir la consulta (a vegades la cua arribava al carrer) durant més de 50 anys i amb qui vaig mantenir grans converses en els darrers anys de la seva vida. De jovenet, l’Edmon va escriure durant molts anys sobre cinema al diari. I el seu germà Gonçal d’automobilisme.
La visita va coincidir amb la que en aquells moments feien al rodatge Javier Cercas, l’autor del llibre ara adaptat al cinema, i el llibreter Guillem Terribas. En aquell moment el rodatge estava en pausa perquè el director, Daniel Monzón, a qui ja coneixia des dels nostres temps a TVE, volia captar la llum que només donava un determinat instant del capvespre per rodar una escena de notable simbolisme per l’argument. És quan el protagonista creua el pont d’en Gómez amb les cases de l’Onyar al fons. A la vorera del passeig Canalejas l’Edmon, en Javier, en Guillem i un servidor, mentre esperàvem el momentum, xerràvem de la pel·lícula, dels til·lers del passeig que compliquen la vista de l’Onyar, del cinema quinqui i d’aquell estiu gironí de 1978 on Cercas va datar l’acció principal del seu llibre i que per a mi també té una especial significació personal i periodística.
Vaig anar a l’estrena madrilenya de la pel·lícula el passat dilluns. Tant Edmon Roch com Daniel Monzón i el guionista Jorge Guerricaechevarría han aconseguit traslladar a la pantalla l’essència d’un llibre que em va agradar molt i que per la tècnica narrativa utilitzada per Cercas exigia un esforç d’adaptació. En vaig sortir molt content i a la porta de la sala comentava a l’Edmon que havia fet un autèntic western. Em va contestar que no era estrany, la pel·lícula preferida de Cercas és El hombre que mató a Liberty Valance, de John Ford, un gran clàssic del gènere. He seguit de prop, amb interès i admiració, la carrera de Javier Cercas, de jovenets coincidíem a L’Arc o a la nit gironina. Estic molt content d’haver col·laborat en el seu moment en aixecar el finançament de l’adaptació cinematogràfica de la seva novel·la Soldados de Salamina que va dirigir un altre bon amic, David Trueba. El febrer passat vaig escriure aquí mateix un article sobre el cop del 23-F , del que en feia 40 anys , afirmant que per a mi el llibre de Cercas Anatomia de un instante és el text que conec que millor contextualitza i explica el que fou tant la transició com el 23-F.
Las leyes de la frontera recull perfectament aquest període en què la línia que et pot canviar la vida és molt fina, també l’ambient d’una Girona socialment esquerdada, d’una transició on encara no marxava el país del passat i no arribava el del futur. Amb un tipus de delinqüència juvenil tradicional que aviat transformaria l’addicció a l’heroïna, que ja s’estava començant a introduir massivament. Tinc força present com era la Girona de 1978. De fet, al juliol d’aquell estiu, quan jo tenia encara 18 anys (en Cercas 16, l’Edmon adolescent ja només feia que anar al cinema, i en Guillem estava a punt d’obrir aquella tardor la Llibreria 22), per la generositat dels meus mentors periodístics en aquest mateix diari, llavors Los Sitios, varen encarregar-me la substitució de Jaume Sureda Prat, com a responsable de la popular i llegida secció «Sucedió en Gerona». L’altra nit, gràcies a l’hemeroteca digitalitzada de l’ajuntament, vaig repassar el que vaig escriure aquell juliol. Intentava seguir la línia costumista i descriptiva, amb tota mena de detalls, dels articles d’en Sureda, incloent-hi comentaris personals o judicis d’opinió. El lliure accés del que disposava el diari als atestats i documents policials o judicials feia que fos habitual que els fets apareguessin amb els noms dels protagonistes o afectats i les seves circumstàncies personals, això avui vorejaria la il·legalitat. Qui sap si darrere de l’atracament a un banc d’Empuriabrava o a l’administració de loteria de Ripoll que narrava aquell juliol de 1978 hi eren en Zarco, la Tere o en «Gafitas».
JORDI BOSCH, publicat al Diari de Girona 10.10.2021

Martí Gironell presenta a Calella el conte “Un talp al meu jardí” i la n...

Martí Gironell presenta a Calella el conte “Un talp al meu jardí” i la novel·la “Paraula de jueu” En el local de l'AVAC el 19 d'agost 2021. Tertúlia amb en Martí Gironell i Guillem Terribas. 

“El dia que vaig marxar” d’Albert Om a Calella de Palafrugell

“El dia que vaig marxar” d’Albert Om a Calella de Palafrugell. Hotel Sant Roc, 24.08.2021. Tertúlia Albert Om / Guillem Terribas.  AVAC. 

Josep Maria Fonalleras presenta L’estiuejant, el seu primer llibre de po...

L’AVAC convida a Josep M. Fonalleras a l’Hotel Alga per a presentar el seu primer llibre de poemes L’estiuejant, i tancar així el cicle de presentacions literàries d’aquest estiu 2021 (06.09.2021.AVAC

Entrega de premis VI Premi Conta Curt Es Còdol

Entrega de premis VI Premi Conta Curt Es Còdol. 06.09.2021.
Calella de Palafrugell. Hotel Alga. AVAC. 

dilluns, 4 d’octubre de 2021

divendres, 1 d’octubre de 2021

Retorn a la Girona de finals dels 70 amb 'Las leyes de la frontera'


E
l Ocine de Girona van viure ahir a la nit la posada en llarg de Las leyes de la frontera, la pel·lícula basada en la novel·la homònima de l’escriptor Javier Cercas, dirigida pel reconegut cineasta Daniel Monzón amb la producció del gironí Edmon Roch -que va començar la seva carrera com a crític de cinema al Diari de Girona- i que s’ha rodat en bona part a la ciutat. En una sala plena de gom a gom i enmig de nombroses ovacions, el director, l’escriptor, el productor i els actors Chechu Salgado, Marcos Ruiz, Cintia García i Víctor Manuel Pajares van presentar el llargmetratge, que s’estrenarà als cinemes de tot l’estat el pròxim divendres 8 d’octubre. Abans de la projecció, el llibreter i activista cultural Guillem Terribas va recordar que el 18 de març de 2003 els mateixos cinemes van acollir la presentació del film Soldados de Salamina, de David Trueba i que va suposar la primera adaptació a la pantalla gran d’una novel·la de Javier Cercas. Una pel·lícula que va estar a la cartellera dels multicines durant un any, i que amb optimisme i una gran dosi de nostàlgia, Terribas va voler augurar el mateix futur al nou film de Daniel Monzón.
Aquesta és, de fet, la tercera producció que firma el director mallorquí amb la complicitat del gironí Edmon Roch. Un tàndem que, després de El niño (2014) i Yucatán (2018), els ha convertit en un dels maridatges triomfadors de l’escena cinematogràfica espanyola.
 Las leyes de la frontera és, precisament, una manera de fer les paus amb el destí. Per Monzón, perquè quan va posar els peus a Girona per primera vegada va tenir el pressentiment que aquí, fos què, quan i com fos, hi vindria a rodar. I per Roch, perquè encara tenia pendent fer una pel·lícula amb Girona com a «gran protagonista».
I les llums es van fondre a negre. Les expectatives sobrevolaven el centenar d’assistents, a la recerca d’alguna seqüència que disfressés la Girona d’avui. Un imponent Pont de Pedra capturava totes les mirades. La Girona contemporània es vestia, com havien promès minuts abans els artífexs dels films, de 1978. Mentre alguns recapitulaven en els arxius de la memòria per a rescatar la novel·la, altres descobrien, en la tendre innocència estroncada de Nacho (Marcos Ruiz), la desimboltura de Tere (Begoña Vargas) i el lideratge quinqui de Zarco (Chechu Salgado). Un triangle d’addicció entre amor, drogues i delinqüència.
La sessió d’ahir als Ocine va comptar amb una àmplia presència de convidats. Hi era l’alcaldessa, Marta Madrenas, acompanyada entre d’altres pel vicealcalde i regidor de Cultura, Quim Ayats. el mestre de cerimònies va ser Guillem Terribas. Al final de la projecció el públic va ovacionar la pel·lícula i Edmon Roch i Daniel Monzón, es van fondre en una abraçada al bell mig de la platea, a la que s’hi va afegir Javier Cercas. La rebuda havia sigut un èxit, igual com fa ben pocs dies a Sant Sebastià, on el film va cloure el Festival. A partir de divendres 8, el públic dictarà sentència.
Albert Cornellà / Meritxell Comas, publicat en el Diari de Girona 01.10.2021 Fotos: Aniol RASCLOSA.