El Col·lectiu de Crítics deixa de prestar el servei del Cinema Truffaut

La decisió s’ha produït per la manca de garanties jurídiques de la pròrroga i arriba després de l’expiració del contracte i en plena revisió del model de gestió impulsada pel govern municipal
Avui el cinema no obrirà les portes 

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha comunicat aquest dimarts, 14 de juliol, que deixa de prestar el servei de programació, dinamització i gestió del Cinema Truffaut. L’entitat ha informat de la decisió a través d’una nota de premsa en què atribueix la finalització del servei a la “manca de garanties jurídiques” de l’ordre de continuïtat dictada per l’alcalde el 17 d’abril, després que el contracte de serveis expirés el 19 d’abril. A la nota, el Col·lectiu explica que durant aquests gairebé tres mesos ha continuat prestant el servei “amb la màxima responsabilitat”, prioritzant l’interès de la ciutadania i el caràcter essencial d’aquest servei públic.
La decisió del Col·lectiu agafa amb el peu canviat al consistori, perquè avui el cinema no obrirà les portes. Tanmateix, això no comporta, per si mateixa, el tancament del Cinema Truffaut. L’equipament és un servei públic municipal propietat de l’Ajuntament de Girona, que és l’administració responsable de determinar com se’n garanteix la continuïtat i quin model de gestió adopta a partir d’ara.
El contracte de gestió del cinema va finalitzar el 18 d’abril de 2026. Davant la impossibilitat d’adjudicar el nou contracte abans del venciment de l’anterior –el concurs, concebut des de l’àrea de Cultura de l’ajuntament, es va celebrar ja fora dels terminis–, l’alcalde va dictar una ordre de continuïtat perquè el servei es mantingués de manera provisional mentre es resolia la nova licitació.
 Canvi de model ?

Paral·lelament, el govern municipal ha iniciat una reflexió sobre el futur del Truffaut. En un decret signat el 9 de juliol, l’Alcaldia ordena impulsar amb caràcter urgent una revisió del projecte d’establiment i del model de gestió del Cinema Truffaut. El document assenyala que la darrera licitació ha posat en qüestió si el model actual garanteix de manera suficient la finalitat pública del servei i planteja estudiar alternatives abans de decidir la futura fórmula de gestió.
El mateix decret recull que una memòria de l’Alcaldia considera necessari revisar el projecte per reforçar els elements que defineixen el model del Cinema Truffaut i analitzar posteriorment quin sistema de gestió ofereix més garanties en termes d’eficiència, sostenibilitat i qualitat.
La decisió comunicada aquest dimarts arriba gairebé tres mesos després que expirés el contracte de gestió i obre ara un nou escenari sobre la continuïtat del servei, que dependrà de les decisions que adopti l’Ajuntament de Girona com a titular de l’equipament. 

Dolors Bellés, publicat en el Punt Avui 14.07.2026 

 

https://www.diaridegirona.cat/cultura/2026/07/14/collectiu-critics-tanca-cinema-truffaut-132447147.html 

 Diari de Girona, Jordi Roura 

"El centre de Girona es queda sense cap sala per primer cop en dècades" (Foto Berta Artigas )

El Truffaut i el preu de no saber valorar la cultura

La polèmica al voltant del Cinema Truffaut de Girona no s’hauria d’explicar com una batalla entre bons i dolents. Seria massa fàcil, i segurament injust. El problema no és, o no hauria de ser, l’empresa que es presenta a una licitació pública. Una empresa que compleix les bases, fa una oferta i competeix dins les regles del joc no pot ser convertida automàticament en culpable d’un debat que és molt més profund. El problema, si de debò volem mirar-lo amb una mica de serenor, és el joc mateix. Les regles. La licitació. I, sobretot, la mirada política que hi ha al darrere.

Foto: Berta Artigas.

La Mesa de Contractació de l’Ajuntament de Girona ha proposat adjudicar la gestió del Cinema Truffaut a Rambla de l’Art-Cambrils AIE, després que aquesta obtingués 90,75 punts davant dels 88,59 del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. La diferència és mínima: 2,16 punts. I allò que ha decantat la balança no ha estat, precisament, la millor valoració cultural del projecte, sinó l’apartat econòmic. El concurs assignava 49 punts als criteris vinculats al judici de valor —programació, foment de la llengua, col·laboració amb equipaments culturals— i 51 punts als criteris econòmics i automàtics. El Col·lectiu de Crítics va obtenir millor puntuació en el primer bloc, però Rambla de l’Art va imposar-se en l’apartat econòmic.
Aquesta és la qüestió central. No si una empresa de fora pot o no pot gestionar un cinema de Girona. No si una empresa té dret a presentar-se. Naturalment que en té. La contractació pública existeix, entre altres coses, per garantir concurrència, transparència i igualtat d’oportunitats. Però quan parlem d’un equipament cultural arrelat a una ciutat, amb una història, una comunitat i una funció pública que no es pot reduir a una factura, la pregunta és una altra: per què unes bases permeten que el preu pesi més que la trajectòria cultural, el coneixement del territori o la qualitat del projecte? 
El Truffaut no és una sala qualsevol. És un cinema municipal en versió original, amb una trajectòria de més de dues dècades, vinculat al Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i convertit en un espai singular dins la vida cultural de la ciutat. 3Cat recordava que és l’únic cinema que queda al centre de Girona, forma part d’Europa Cinemas des del 2001 i és seu oficial de la Filmoteca de Catalunya a Girona. També destacava que el Col·lectiu havia continuat temporalment al capdavant del servei mentre el procés administratiu seguia obert.
Quan un espai així entra en una licitació, l’Ajuntament no només contracta un servei. Decideix quin valor dona a la cultura. Decideix si una sala de cinema d’autor és una activitat substituïble, com qui canvia el proveïdor d’un servei ordinari, o si és una peça delicada de l’ecosistema cultural de la ciutat. I aquí Girona hauria de mirar-se al mirall amb una mica més d’exigència.
Perquè potser el debat real no és Rambla de l’Art. Potser el debat real és que Girona diu estimar la cultura, però després la posa a competir amb criteris massa freds. Potser el debat és que la qualitat cultural, quan arriba l’hora de redactar plecs, queda envoltada de bones paraules però no prou protegida per criteris sòlids. Potser el problema és que es confon legalitat amb sensibilitat institucional. Una cosa pot ser legal, impecablement legal, i alhora políticament pobra.
Els concursos públics no cauen del cel. Es dissenyen. Algú decideix quins criteris compten, quants punts val cadascun i quina mena de projecte es vol premiar. Si en una licitació cultural el preu acaba essent determinant, no és perquè el mercat sigui cruel per naturalesa. És perquè l’administració ha decidit, explícitament o per omissió, que aquell factor podia decantar el resultat. I quan això passa en cultura, el missatge és força clar: allò que no es quantifica fàcilment val menys.
La cultura, però, no sempre cap en una fórmula. La fidelitat d’un públic, el criteri de programació, la relació amb les escoles, els cinèfils, els festivals, els creadors locals, la llengua, la versió original, la memòria d’una sala, la complicitat amb una ciutat… tot això té un valor. No és sentimentalitat barata. És capital cultural. I el capital cultural, quan es perd, no es recompra l’any següent amb una partida pressupostària.
Girona té una tradició cinematogràfica que no hauria de tractar amb desídia. La mateixa Cadena SER recordava, en el marc dels 25 anys del Truffaut, que aquest cinema havia apostat per pel·lícules minoritàries, d’autor, sovint allunyades del circuit comercial, i que havia mantingut la versió original com un dels seus trets definitoris. També s’hi subratllava la importància de Girona i les comarques gironines en l’escena cinematogràfica, amb noms com Albert Serra o Isaki Lacuesta.
Per això sorprèn que un equipament amb aquesta càrrega simbòlica i cultural pugui veure el seu futur condicionat per una diferència tan estreta i per un mecanisme de puntuació on l’economia pesa més que la qualitat. No es tracta de blindar eternament ningú. Les entitats també han de ser avaluades. Els projectes culturals han de renovar-se, justificar-se i demostrar que continuen servint la ciutadania. Però avaluar no vol dir posar-ho tot en una balança mal calibrada.
El que caldria exigir a l’Ajuntament de Girona no és una defensa retòrica de la cultura, sinó una defensa tècnica, jurídica i política. Plecs més intel·ligents. Criteris socials més ben incorporats. Valoració real de l’arrelament, de la trajectòria, de la qualitat artística, de la funció educativa i de la contribució al teixit cultural local. Si la llei permet marge, cal utilitzar-lo. Si el marge és estret, cal treballar millor. La cultura no es protegeix només amb discursos el dia de l’estrena; es protegeix quan es redacten les clàusules.
El cas del Truffaut hauria de servir per obrir una conversa més gran sobre com Girona licita la cultura. Perquè una ciutat pot tenir festivals, museus, teatres, sales i programacions diverses, però si quan arriba l’hora de prendre decisions administratives tracta aquests espais com simples serveis intercanviables, alguna cosa falla. No en la fotografia pública, sinó en l’arquitectura real de les prioritats.
Rambla de l’Art no és el problema. S’ha presentat a una licitació pública i ha jugat amb les regles existents. El problema és que les regles potser no estaven pensades per protegir prou allò que el Truffaut representa. I això no és una anècdota administrativa. És una manera de dir a la ciutat quin lloc ocupa la cultura quan deixa de ser paraula amable i es converteix en decisió concreta.
Girona hauria de decidir si vol una cultura viva o una cultura concursada al millor preu. Les dues coses no sempre són incompatibles, però quan entren en conflicte cal tenir criteri, valentia i una idea clara de ciutat. Perquè la qualitat cultural no és un luxe. És una infraestructura cívica. I quan una ciutat no sap valorar-la, el problema no és del cinema. És de la ciutat.

Edgar Nolla Emprenedor i professor associat de macroeconomia a la Universitat Abat Oliba CEU, publicat a opinió en el Diari de Girona 25.05.2026

A propòsit del Truffaut

Paco Vilallonga i Guillem Terribas amb el cartell dels 10 anys del Truffaut. Foto: Manel Lladó.

De tot aquest desgavell del concurs per la gestió del cinema Truffaut de Girona hi ha coses inexplicables. Algunes ja s’han anat comentant a la premsa i a les xarxes. És recomanable la lectura de l’article de Jordi Serrano, publicat en El Punt Avui el 14 d’abril passat, en el qual afirma de manera taxativa: “L’Ajuntament de Girona ha comès un error polític, tècnic i burocràtic enorme. La solució era un conveni.” Hi ha moltes més aportacions interessants en aquesta desafortunada història, com ara la carta de suport de l’Acadèmia del Cinema Català que ja ha estat signada per més de 6.000 persones o l’article El Cinema Truffaut i l’absurd burocràtic d’Íngrid Guardiola, a l’Ara. Perquè el que resulta més lamentable és la incapacitat d’una administració (entesa com un tot: polítics, tècnics, funcionaris...) per valorar la feina des de fa més de 25 anys del Col·lectiu de Crítics de Cinema, un grup de persones que han treballat per amor a l’art, sense buscar un interès o una plataforma de promoció personal. Si Catalunya aspira a arribar a ser com la de l’1 al 3 d’octubre del 2017 (amb tots els dubtes que el futur vagi cap aquí) és per la gran capacitat de la societat civil de liderar els moviments ciutadans, des de l’associacionisme i les entitats. Ho vaig albirar als anys setanta quan tot estava per fer i tot era possible, organitzant cursets de català, conferències polítiques o recitals de cançó. L’activisme es pot fer des de molts fronts com ara les revistes locals, els grups de teatre, les colles excursionistes, castelleres, sardanistes o de gegants i capgrossos. La gestió del cinema Truffaut no havia de subhastar-se en un concurs, ni per la feina feta ni pel tema econòmic. Quan hi ha dèficit l’Ajuntament el cobreix i quan hi ha beneficis retornen al municipi, cosa que no passarà amb una empresa privada. El Truffaut no existia abans de parir-lo el Col·lectiu de Crítics, no era res. El model de funcionament és únic i l’ha creat, decidit i gestionat el Col·lectiu. Si l’Ajuntament considera que s’ha de canviar aquest model d’èxit, el que no es pot fer és aprofitar-se de l’essència i i posar-la en safata de plata a un nou gestor. Si no s’aconsegueix resoldre aquest cul-de-sac, el col·lectiu podria dir fins aquí hem arribat, creu i ratlla, foc nou. Es tanca una porta i des de la societat civil se’n podria obrir una altra.

Opinió en el Punt Avui 01.05.2026 de Joan Ventura.  

El Cinema Truffaut i l'absurd burocràtic

Fa poc més d’una setmana es va saber que s’havia fet la resolució provisional de la licitació de la gestió del Cinema Truffaut i que el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona no havia guanyat per una diferència de 4.000 euros en relació amb l’empresa Rambla de l’Art de Cambrils. Encara estan en fases d’al·legacions i, per tant, cal ser prudents, però arribar a aquest punt ja és un desastre.
El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona és una entitat sense ànim de lucre que des de fa més de 25 anys ha estat darrere del projecte del Cinema Truffaut i l’ha fet créixer, de forma desinteressada i amb una tasca apassionada, cinèfila, popular i exigent alhora; i no només això, sinó que l’ha sostingut en moments en què l’Ajuntament se n’ha preocupat menys. El Truffaut és un dels pocs cinemes públics que existeixen, amb una vocació pública declarada basada en les estrenes de cinema d’autor, la recuperació dels clàssics, les peticions del teixit social, el debat i la reflexió, la cinematografia catalana, la presència de figures internacionals i les aliances amb els agents i iniciatives culturals del territori. La seva gestió ha estat impecable, però ara s’ha decidit prioritzar una empresa de Cambrils a aquesta entitat sense ànim de lucre.
El 2023 vaig escriure un article titulat "Per un fair play cultural", un cop vaig decidir que quan s’acabés el contracte de la direcció del Bòlit, el centre d’art contemporani de Girona, no faria la pròrroga de dos anys per motius vinculats al model de gestió. Llavors, vaig traslladar aquella experiència a algun dels capítols del llibre La servitud dels protocols. Recordo que l’article va tenir un cert ressò entre la gent de la cultura. També recordo que el meu regidor em va dir que ja m’havia llegit, però la reacció no va passar d’aquell comentari. Ni hi ha hagut un fair play cultural, ni s’ha anat a millor. La gestió administrativa s’ha tornat més ineficient, malgrat la dedicació i obstinació de moltes de les treballadores. Si un Ajuntament és una màquina –i aquesta metàfora no té res de metafòric–, llavors és una màquina que corre el risc de deixar de funcionar.

Foto: David Borrat

Un fair play no implica un joc més just ni més pertinent. Un dels articles que millor han copsat la situació ha estat el de Jordi Serrano a El Punt Avui, on destacava que l’Ajuntament havia comès un error polític, tècnic i burocràtic i reclamava el pas del concurs al conveni. Quan jo era a l’Ajuntament es volien eliminar tots els convenis, segurament motivats per les diferents lleis de contractació pública o, simplement, perquè es tardava entre mig any i un any a aconseguir-ho. Als ajuntaments es canvien els protocols administratius, però ningú en clarifica del tot els motius. Aquesta ambivalència ho fa tot més executiu –no es pot qüestionar el que ignores–, però també més desesperant.
Darrere dels concursos hi ha persones que indiquen uns plecs tècnics i uns plecs administratius, que posen uns jurats i unes condicions d’acord amb unes necessitats que tenen conseqüències sobre la vida ciutadana i els sectors professionals. Aquests requisits no només són econòmics, també tenen a veure amb la tasca a realitzar, però el pes es posa en l’oferta econòmica, malgrat que es pugui canviar l’ordre de prioritats. Les propostes són valorades per un personal que, sovint, no té a veure amb el propi sector cultural, com passa amb la majoria de licitacions, i ara fins i tot en jurats de concursos de direcció, com s’ha vist amb el de la direcció del Museu del Disseny de Barcelona.
El calvinisme malaltís d’algunes administracions que volen “expedients immaculats” ha fet que s’arribi a un absurd que aproxima els ajuntaments a les polítiques neoliberals –com també recordava Serrano–, més que a la transparència i a la desaparició del frau, que serien les legítimes motivacions morals oficials de totes aquestes reformes burocràtiques. Així, empreses o entitats de serveis veteranes i grans professionals del territori veuen com se’ls prenen anys o dècades de dedicació en nom de “la igualtat d’oportunitats”, quan haurien de dir-ne trituració dels professionals competents, desarticulació del teixit de proximitat, impossibilitat d’accés dels joves professionals i, en definitiva, gir neoliberal de les polítiques públiques.
Els tècnics superiors i els polítics han d’entendre el context que tenen entre mans, no només els protocols administratius. Les interpretacions de les lleis s’han de pensar, no solament en relació amb el seu compliment (una interpretació fora mida que depassa la mateixa llei), sinó amb l’ètica que hi ha implícita. Com recorda el filòsof Giorgio Agamben, la qüestió jurídica i l’ètica són diferents, ja que, segons ell, la jurisprudència “només vol celebrar el judici”, així com l’administració de vegades només vol resoldre l’expedient. Però les decisions administratives no són indiferents als valors, és més: els prescriuen. En el sector cultural costa molt sobreviure a tants anys de dedicació, i molt poc perdre tot aquest bastió tan vital. Quin serà el pròxim pas, adjudicar la licitació a una d’aquestes empreses de ciclisme d’elit que han colonitzat tot el Barri Vell de Girona? Suposo que exagero.
Canviar la licitació per un conveni? Tant de bo. Sens dubte cal vetllar per una licitació que sigui més coherent amb el propi sentit del servei. Quan un servei com el Cinema Truffaut funciona és més que això, és un centre vital imprescindible per a l’ecosistema cultural de la ciutat.
Aquestes mancances delaten una falta més profunda: la falta d’unes polítiques culturals clares i fermes, i l’evidència de la subjugació de la cultura a l’automatisme d'uns protocols administratius que tothom replica sense pensar en quina ciutat s’està construint. I ara què? Potser és el moment d’entendre que els ajuntaments han de respondre a les polítiques culturals i a les evidències, i també escoltar el poble, i el poble ja hi ha dit la seva, partint de la major de les evidències: aquests més de 25 anys d’experiències compartides.
Ingrid Guardiola, publicat a l'Ara 22.04.2026

JOSÉ LUÍS CIENFUEGOS en el Cinema Truffaut / Modern de Girona

  

 José Luís Cienfuegos (Avilés 1964 / Madrid 2025) va venir a Girona invitat pel Col·lectiu de la Crítica Cinematogràfica de Girona (CCCG) a les jornades PROJECCTA'T (Joves programadors i programadores del Cinema Truffaut) a fer una conferència, a les instal·lacions del Modern / Cinema Truffaut, el 8 d'abril de 2025. La filmació i l'editatge es de Guillem Terribas Roca, que l'ha editat entre el 3 i el 4 d'abril de 2026.

El Truffaut continua trencant rècords i ja s'acosta als 48.000 espectadors

El cinema gironí tanca el 2025 com el millor any de la seva història, amb un 9% més de públic que el 2024.

El 18/11/2025 en el Teatre Municipal celebran els 26 anys del Cinema Truffaut

El cinema Truffaut de Girona acaba de tancar el millor any de la seva història amb 47.873 espectadors. El cinema municipal, que el 2025 va celebrar el seu primer quart de segle d'activitat, ho fa fet amb xifra rècord, ja que va sumar un 9% més d'espectadors que el 2024, el seu millor any fins ara, ja que havia atret 43.901 assistents.

Presentació de la pel·lícula Sirat

El creixement és especialment significatiu si es té en compte que no és un fet puntual, perquè des del final de la pandèmia el Truffaut trenca rècords de públic any rere any, i que, a més, va a contracorrent de la tendència majoritària del sector, perquè al conjunt de l'Estat, l'assistència a les sales ha retrocedit un 8% respecte a l'any anterior segons ComScore, l'empresa encarregada de controlar la taquilla al mercat espanyol.

 Entre els motius que expliquen l'increment hi ha els èxits de taquilla de Sirat i Romería, d'Oliver Laxe i Carla Simón, respectivament, així com de les activitats paral·leles i el funcionament ja a ple rendiment de les dues sales del Truffaut. Cal tenir en compte que el 2025 ha estat el primer any natural en què totes dues han estat obertes del tot, perquè el 2024 la sala 2 va estar tancada durant tres mesos per reformar-la i millorar la visibilitat de les darreres

 files.

Presentació de Romeria

La tendència de creixement del Truffaut manté la línia ascendent dels darrers anys. Des del final de la pandèmia la xifra d'espectadors no ha parat de créixer: s'ha passat dels 20.025 espectadors del 2022 -a finals d’aquell any va obrir la segona sala a les instal·lacions de El Modern- als prop de 48.000 del 2025, un augment del 139% en tres anys.

«Per aquest 2026, el repte del cinema Truffaut és mantenir i consolidar aquestes xifres d’assistència, sobretot tenint en compte la volatilitat del context cinematogràfic», assenyalen des de la sala, que ja avancen que un dels primers esdeveniments destacats previstos serà un cicle de la Filmoteca commemoratiu dels 25 anys del Truffaut. El formaran una desena de produccions, cadascuna triada per un membre del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que gestiona el Truffaut, d’entre les premiades com a millor pel·lícula anual durant aquest quart de segle. El cicle començarà el 19 de gener amb Yi yi d’Edward Yang, i s’estendrà fins a Setmana Santa.

Entre les estrenes ja confirmades

Isabelle Hupert va estar en el Cinema Truffaut 

per aquest inici d’any, destaquen Nouvelle vague de Richard Linklater, el film que es va preestrenar el novembre en la festa dels 25 anys i que arriba aquest divendres a les sales comercials o Tres amores, el nou film d’Isabel Coixet, que ha rodat per primera vegada en italià i ha estat tot un èxit al país transalpí.

També s’estrenaran al Truffaut la nova pel·lícula de José Luís Guerín Historia del buen valle, premiada al festival de Sant Sebastià, i algunes favorites als Oscars com El agente secreto de Kleber Mendonça Filho.

Laxe i Simón, al capdavant

La pel·lícula més vista de l'any ha estat Sirat, que amb 2.800 espectadors s'enfila fins al tercer lloc del rànquing històric de taquilla del Truffaut, només per darrere d'Estiu 1993 de Carla Simón i de Casa en flames de Dani de la Orden.

El tancament de la trilogia familiar de Simón, Romería, ha estat la segona cinta més vista de l'any (2.400 espectadors) i ocupa el setè lloc en l'històric de films amb més públic de la sala gironina.

Presentació de Mi Amiga Eva 

Completen el top 10 de més vistes de l’any Mi amiga Eva de Cesc Gay, Tres amigas d’Emmanuel Mouret, Valor sentimental de Joachim Trier, Por todo lo alto d’Emmanuel Courcol, Parthenope de Paolo Sorrentino, Los domingos d’Alauda Ruiz de Azua, Sorda d’Eva Libertad i La llum que imaginem de Payal Kapadia. Entre les activitats paral·leles amb èxit del 2025 destaquen els dos cicles de la Filmoteca dedicats a Akira Kurosawa i François Truffaut, que han reunit uns 2.000 espectadors, i la programació operística en directe de la Metropolitan Opera de Nova York, que manté un creixement sostingut de públic. 
Alba Carmona, Diari de Girona 08/01/2026

 

La quarta edició dels premis Diari de Girona ja té els seus guardonats

La Fundació gironina Astrid 21, el Club Natació Banyoles, el Cinema Truffaut, l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI), el Grup Peralada i Salomó Marquès són els guanyadors de 2025 

Imatge dels guanyadors de l'any passat

 La Fundació Astrid 21, el Club Natació Banyoles, el Cinema Truffaut, l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI) i el Grup Peralada conformen el palmarès de la quarta edició dels premis DdG organitzats per Diari de Girona i Prensa Ibérica que es lliuraran en el decurs d’una gala el pròxim dia 18 de novembre, a les 7 de la tarda, a l’Auditori de Girona. A més, es concedirà el Premi d’Honor que aquest any recau en la figura del pedagog gironí, Salomó Marquès. La sala Montsalvatge de l’Auditori serà el marc de l’acte de lliurament dels guardons que reunirà a representants del món social, econòmic, polític i cultural de la demarcació de Girona. Aquests guardons busquen premiar l’esforç i el compromís gironí i la prova d’aquest esperit són les persones i entitats que s’han fet mereixedor d’aquest reconeixement.

 Premi Cultura

 Aquest any 2025, el Cinema Truffaut de Girona celebrarà els seus 25 anys. El Cinema Truffaut ha estat distingit amb el Premi Cultura en reconeixement a la seva contribució excepcional a la vida cultural de Girona i al foment del cinema com a expressió artística de qualitat.

 Aquest cinema s’ha consolidat com un referent del cinema d’autor, oferint pel·lícules en versió original i subtitulada que apropen al públic una programació diversa, exigent i de gran valor cultural. La seva tasca no només permet gaudir del setè art, sinó que també fomenta la sensibilització i l’apreciació del cinema com a manifestació artística i cultural.

Premi d’Honor

 Salomó Marquès i Sureda ha estat guardonat amb el Premi d’Honor en reconeixement a una trajectòria acadèmica i humana dedicada plenament a l’educació, a la recerca històrica i a la defensa dels valors pedagògics i socials que han marcat la seva vida professional. La seva trajectòria marcada per la coherència, la dedicació i la passió per l’educació, Salomó Marquès ha estat mereixedor del Premi d’Honor, com a reconeixement a tota una vida dedicada a preservar la memòria pedagògica, promoure el pensament crític i defensar els valors que dignifiquen la tasca docent.

 Nascut a L’Escala el 1942 és autor també de nombroses publicacions i llibres tractant temàtiques com la pedagogia o la història. Com a docent, la seva trajectòria ha estat estretament lligada a la Universitat de Girona on ha exercit com a Catedràtic d’Història de l’Educació. Està jubilat i és professor emèrit de la UdG.

Diari de Girona 04.11.2025

Més premiats https://l1nq.com/cEPTM

Full de Sala del Cinema Truffaut, de la pel·lícula SIEMPRE ES INVIERNO de David Trueba.

   SIEMPRE ES INVIERNO 

   País: Espanya, 2025

Direcció: David Trueba

Guió: David Trueba

Intèrprets: David Verdaguer, Amaia Salamanca, Isabelle Renauld, Jon Arias, Carla Nieto

Gènere: Comèdia, romàntic

Durada: 117 min

Idioma: Castellà, angles i francès

Subtítols: Castellà

“Sin amor, siempre es invierno”

Quan David Trueba va venir a Girona per rodar l’adaptació de la novel·la que va escriure Javier Cercas “Soldados de Salamina”, feia poc que havia sortir a la venda una seva novel·la, editada per Anagrama, titulada Cuatro amigos que va tenir molt bona acceptació pel públic en general. La novel·la, es molt divertida i molt ben escrita la història de quatre amics que organitzen una comiat de solter (mateix tema de la pel·lícula Resacon en las Vegas de Tood Philips del 2009, però amb set anys de diferència) i la escapada acaba essent una gran gamberrada plena de sorpreses. En aquell moment li vaig comentar a en David Trueba el perquè no portava al cinema aquella història tant divertida. La seva resposta va ser “quan faig d’escriptor escric històries per ser editades en un llibre. Quan faig de guionista i director, escrit històries per ser portades a la pantalla.

 David Trueba ha hagut de fer, sortosament, la mateixa rectificació que va fer en el seu moment l’actor Sean Connery que (sortosament) després d’haver dit que no tornaria a fer mai més el paper de James Boond, hi va tornar al cap d’uns anys amb una nova pel·lícula amb un títol amb molta ironia “No digas nunca Jamas, dirigida per Irvin Kershner l’any 1983.

 David Trueba ha adaptat la seva novel·la Blitz, editada també per Anagrama l’any 2015, molt recomanada la seva lectura si es que encara no ho heu fet. Amb la seva adaptació cinematogràfica Trueba hi ha fet alguns canvis. Per exemple, la novel·la es diu Blitz, que en alemany vol dix flaix, llampec i està situada a Munich, en canvi la pel·lícula està situada a Bèlgica, parlen francès i deu anys després de la publicació de la novel·la li va millor el títol de “siempre es invierno”. Una altra diferència, es que la novel·la el tractament del protagonista, Miguel (David Verdaguer) , està més accentuat que el de la protagonista Olga

 ( Isabelle Renauld ). En canvi Trueba, a la pel·lícula ressalta més el personatge d’Olga. 

La pel·lícula es una tragicomèdia, una història de desamor i d’amor. De situacions complicades i de solitud. Es una història romàntica, irònica i que la segueixes amb un somriure. Trueba s’agafa el seu temps, no té presa, vol que l’espectador es vagi integrant en aquesta història d’un jove arquitecte paisatgista  que se’n va a Bèlgica a un congres internacional que es podria anomenar “Jardins de la vida” a presentar el seu projecta amb una maqueta, (que serà tant protagonista com el mateix Verdaguer) acompanyat de la seva xicota Marta . La història comença en un bar. Miguel ( extraordinari David Verdaguer) està a la barra demanat la consumició. Ella, la seva xicota la Marta, està asseguda en una taula amb el mòbil a la mà. Ell rep un missatge enviat per la Marta... però el missatge, per error, no anava dirigit a ell... i aquí comença la “tragèdia” i les complicacions per en Miguel i a partir d’aquest error la vida se li escapa i tot li surt malament.  

Amb aquest plantament, Trueba aconsegueix crear una atmosfera i una curiositat per un tipus de vida. La manera de viure-la i sentir-la, a partir del coneixement de l’altra protagonista de la història, l’Olga, una dona madura que es una de les responsables del congrés. Una dona amb experiència que ja ve de tornada i ell, en Miguel, un jove que es vol menjar el mon i el mon se’l menja a ell. Que s’adona que la vida no sempre es com un voldria que fos. I que un s’ha de deixar anar, sense perjudicis. 

Siempre es invierno, també es un cant a la dona madura, fet que Trueba ja ha tractat altres vegades. I aquesta dona madura està magistralment interpretada per l’actriu francesa Isabelle Renauld, que fa anys que Trueba l’havia conegut i amb aquesta pel·lícula finalment l’ha pogut tenir de protagonista.

De fet aquesta pel·lícula surt, agafa forma, després de l’inici d’una amistat entre el director David Trueba, el productor Edmon Roch i l’actor David Verdaguer, que es van entendre molt bé, durant el rodatge d’ El saben aquell , que han repetit. I això, aquesta bona relació es nota en la resolució final de la pel·lícula.

David Trueba, per donar més credibilitat a la història, ha volgut conservar les diferents veus, idiomes, de la trama. Per tant es parla angles, francès i castellà. 

 Guillem Terribas Roca col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Tràiler  https://youtu.be/1m8Z9gBB8Yw?si=KJdrhdzJjWJ-tZlU

La gran comèdia francesa de l’estiu que ningú es vol perdre al Truffaut: TRES AMIGAS

«Tres amigues», una història al pur estil Woody Allen sobre aprendre a estimar i deixar de fer-ho del director Emmanuel Mouret, apunta a ser un dels grans èxits del cinema independent i ja cala fort entre el públic de la sala gironina.

Cada estiu les grans sales de cinema acullen les estrenes de macroproduccions esperadíssimes pel gran públic. Enguany mateix és fàcil fascinar-se amb els dinosaures de Jurassic World o la història de Superman. No cada estiu, però, alguna pel·lícula de cinema independent aconsegueix cridar l’atenció del públic com per competir amb les superestrenes i colar-se a la llista de les deu pel·lícules més vistes a l’Estat. Això últim és justament el que va aconseguir dimarts Tres amigues en el reconegut rànquing de Comscore. El mèrit és extra per haver-ho fet només des de trenta-vuit sales. Una d’elles, el Cinema Truffaut, on ja se sap que tenen bon ull.

Tres amigues és a Girona des de la seva estrena divendres passat i a partir d’aquest divendres es programa tres vegades al dia. És una comèdia francesa d’aquelles divertides però punyents que tant agraden al públic català. El director Emmanuel Mouret proposa una història sobre l’amor i desamor en què Joan aprèn a deixar d’estimar el seu marit Victor mentre la seva amiga Alice la conforta explicant que mai ha tingut passió per Eric, la seva parella. Alice no sap, però, que l’amiga que tanca el trio, Rebecca, és l’amant d’Eric. «Per a mi, és de les millors pel·lícules d’aquest any», assegura Carles Ribas, coordinador del Truffaut, «és fresca i recorda les grans pel·lícules de Woody Allen com Hannah y sus hermanas». «És obvi que és una gran pel·lícula», insisteix, i entre els assistents, ningú ha pogut dur-li la contrària.

Poca gent al públic de la sessió de les 16.00h sabia que estava davant una de les sorpreses de l’estiu. Concepció Montgó i Xavi Juscafresa, habituals de la sala, tenien pensat anar a veure Diamanti aprofitant el dia de l’espectador, però van sortir ben satisfets de la seva tria. Al matí, tot llegint crítiques, la van trobar «interessant», i no van saber esperar-se.

Acabades les dues hores del film, s'han creuat amb qui entrava a la sessió de les 18.30h. Entre aquests assistents tampoc hi havia massa gent al cas de la «sorpresa encantadora» que Ribas afirma que s’estan enduent al Truffaut i a totes les sales que han programat el film, però de nou la bona crítica era el motiu de la tria. Així ho afirmava Raquel Solà, que també admetia que el cinema va molt bé «passar la tarda amb aquesta calor!». El seu marit, Josep Maria Flores, es va deixar recomanar («he de ser sincer»), però fent un cop d’ull al tràiler va veure que «pintava bé». 

Totes dues parelles són amants de les comèdies franceses, un cinema que funciona molt bé a Girona i a Catalunya, com ratifica el coordinador del Truffaut: «Sempre saps que tindrà públic, però en aquest cas ha sigut des del primer dia que es va estrenar», diu Ribas, i això que era un divendres d’estiu, que sol ser un dia fluix. «Ja vèiem que passava alguna cosa», afegeix. Encara no sap dir, és clar, si la bona rebuda es mantindrà els propers dies i setmanes, «però presagiem que bé». 

El torn del «boca-orella» 

Ribas creu que és una pel·lícula «de boca-orella» i el públic amb qui va parlar Diari de Girona admetia que tenia pensat recomanar el film a amics i familiars. El director Emmanuel Mouret proposa pel·lícules «amb el fil conductor de la comèdia i el drama romàntic i sap barrejar molt bé els gèneres, amb una gran capacitat de dirigir actors (aquí, India Hair, Sara Forestier, Camille Cottin, Grégoire Ludig, Damien Bonnard o Vincent Macaigne) i sobretot de filmar», explica Ribas. Després de veure Tres amigues tan sols caldria afegir-hi l’aplaudiment per la música que constantment acompanya el ritme de l’escena.

Lluc Peric Pérez, Diari de Girona 16.07.2025

Foto Marc Marti 
Tràiler: https://youtu.be/EYF6JLJWmpg?si=z4YNwy3JNCIxR3ti

JURADO N. 2 / Full de Sala del Cinema Truffaut.

Títol Original: Juror #2

País: Estats Units, 2024

Direcció: Clint Eastwood

Guió: Jonathan Abrams

Intérprets: Nicholas Hoult, Toni Collette,
J.K. Simmons, Kiefer Sutherland

Gènere: Drama, Thriller

Durada: 110 min

Idioma: anglès

Subtítols: castellà

Full de sala: Guillem Terribas

El Dilema

Clint Eastwood ha arribat a una edat i a una experiència en el món del cinema, que ja li és difícil produir, dirigir i interpretar un film mal realitzat, mal explicat. Eastwood, és un actor, director i productor, que s’ha fet a ell mateix. En la seva llarga carrera ha tocat tots els gèneres i s’ha fet un lloc entre els millors. Eastwood representa la tradició, el cinema amb contingut, amb històries ben explicades i ben realitzades. Eastwood amb els anys ha après a fer cinema a la manera dels grans mestres com John Ford, Howard Hawks, Alfred Hitchcock, John Huston...

En aquesta seva (de moment) darrera pel·lícula torna al gènere de misteri, suspens, explicant una història de judicis. No és la primera vegada que Eastwood agafa aquest gènere per explicar, a la seva manera, els interrogants, els defectes i les males arts del món de la justícia i de la política. Recordem films com Mystic River (2003), Poder absolut (1997), Ejecución Inminente (1999), Sully (2016) o Richard Jewell (2019). En totes elles Clint Eastwood planteja situacions complicades on la justícia o el poder en són els protagonistes i sempre ho fa amb una mirada crítica i de denúncia. I en aquesta seva darrera pel·lícula, que ara el Cinema Truffaut recupera aquest estiu amb el ja clàssic cicle de “reposicions d’estiu”, Clint torna a fer-se preguntes i torna a fer anar de bòlit a l’espectador/a, fent que ell o ella es plantegin i participin de la situació que explica.

Un membre del jurat s’adona que, a mesura que es va produint i explicant el succés que s’està jutjant, veu que ell és una part implicada en els fets. El dilema, que viurem durant tota la pel·lícula, serà el mateix del protagonista. I aquesta és la gran habilitat de Clint Eastwood, integrar als espectadors en la trama, habilitat en la qual n’era un mag, el gran Hitchcock. Com ja ha fet altres vegades, Clint Eastwood, deixa dos finals oberts i que cadascú triï el que li agrada o que està dins la seva ideologia.

Clint Eastwood, que no surt a la història, sap fer un gran homenatge al gènere de “judicis” que tan bé sap realitzar el cinema americà amb una llarga llista d’extraordinaris films, però sobretot Eastwood fa un homenatge a les formidables i recordades pel·lícules d’ Anatomia de un asesinato (Otto Preminger, 1959) i sobretot Doce Hombres sin Piedad (Sidney Lumet, 1957). Revisar aquest film, ara en pantalla gran, és recomanable i imprescindible per si, encara, algú no ha vist la pel·lícula.

Després de l’entrebancada de la penúltima pel·lícula que va dirigir i interpretar, Cry Macho (2021), Clint Eastwood, amb Jurado número 2, torna a recuperar el bon fer d’un gran explicador d’històries com és ell. 

Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Trailer; https://youtu.be/EjRNfO3ryig?si=mAWKjvupE-lUnln4

Full de sala del film JANE AUSTEN ARRUINÓ MI VIDA * Cinema Truffaut

Títol original:
Jane Austen a gâché ma vie

País: França, 2024

Direcció: Laura Piani

Guió: Laura Piani

Intérprets: Camille Rutherford, Pablo Pauly,Charlie Anson, Annabelle Lengronne

Gènere: Comedia Dramàtica

Durada: 94 min

Idioma: francès i anglès

Subtítols: castellà

Full de sala: Guillem Terribas Roca

A qualsevol llibreria hi ha una història que t’està esperant.

Amb les primeres imatges de Jane Austen arruinó mi vida, ja es veu que serà una pel·lícula delicada, preciosista i amb un toc de combinació entre el que és modern i l’antic. La protagonista Agathe (magníficament interpretada per la jove actriu Camille Rutherford, francesa de trenta-cinc anys i que recentment la vam poder veure amb Anatomia de una caida (2023), també a Milady, Los tres mosqueteros (2023) i la interessant La vida de Adele (2013)), es passeja pels carrers de París en bicicleta i treballa en una llibreria, concretament a la mítica Llibreria Shakespeare & CO, al costat del Sena. Precisament la mateixa directora Laura Piani, que debuta en aquesta pel·lícula com a directora i guionista, per pagar-se els estudis va treballar durant un temps en aquesta coneguda i històrica llibreria. Per tant, és coneixedora de l’encant i el poder dels llibres.

La història precisament va de llibres, del seu poder i la seva atracció. Agathe, a part de ser una bona llibretera, és una gran lectora i coneixedora de Jane Austen i a la que pot recomana una de les seves novel·les a qualsevol client o clienta, que va perduda en la immensitat de possibilitats que hi ha dins una llibreria per triar el llibre. Agathe també vol ser escriptora, i pateix la solitud de l’escriptura, en trobar les paraules adients per explicar una història que atrapi al lector.

Agathe té un problema amb els cotxes, que es desvela molt al principi de la història. A més a més, té molt bon rotllo i s’entén molt bé amb un company de feina que creu que l’Agathe és una bona escriptora. Es diverteixen junts, parlen de llibres... L’Agathe fa dos anys que no té contacte físic amb cap home.

Un dia, Agathe rep una carta on l’inviten a passar uns dies a la Residència d’Escriptors Jane Austen a Anglaterra, per un esborrany de novel·la que ha escrit i que sense saber-ho ella el seu company els hi ha enviat. Ella en principi no hi vol anar, però el seu company la convenç. A partir de l’arribada a Anglaterra, el panorama, l’ambient, el paisatge i els personatges canvien totalment. La història francesa, de cop i volta, es converteix en una història anglesa, idioma inclòs amb una casa que està habitada per uns descendents de la Jane Austen, i que tenen aquell refinament i manera de comportar-se dels “senyors” anglesos, d’una manera tradicional i clàssica. S’ha de dir que té un molt bon començament la nova vida a Anglaterra, amb situacions divertides, plena d’entrebancs i situacions ridícules... tot plegat molt anglès.

Tot i que pel·lícula té una durada de les que no es fan avui dia, de 94 minuts, no té pressa per explicar-nos aquesta història romàntica envoltada de frases de llibres: “La solitud d’escriure, els gestos, fragments d’imaginació”; “Els petits gestos, anònims i oblidats, plens de bondat i amor, són els millors d’aquesta vida”; “La literatura és l’únic remei pel fenomenal desordre del pensament emocional”...

La música és molt important en aquesta història, entra en el moment precís per acompanyar una escena de reflexió, de silenci, una passejada... i se’n va quan ja ha fet la seva feina, potenciar la seqüència.

Ens trobem amb una petita gran obra encantadora, romàntica, divertida, reflexiva i creïble, sobretot per explicar-nos una delicada història d’amor als llibres i a la vida.

Guillem Terribas i Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona  

trailer

https://youtu.be/9mGdziEubJs?si=zyHZT7eLadhRq2h8

CINEMA TRUFFAUT: El cinema amb menys butaques buides de Catalunya

El Truffaut de Girona, inaugurat el 1992, és un equipament públic que programa pel·lícules d'autor en versió d'original i des de fa anys acumula unes xifres d'espectadors de rècord.

La projecció solidària de 'Que bonic que és viure', que cada Nadal se celebra al Cinema Truffaut. David Borrat

El Cinema Truffaut de Girona viu un moment dolç. Per les seves dues sales de projeccions, a l'últim pis de l'antic edifici d'El Modern, durant l'any 2024 hi han passat prop de 44.000 espectadors. És la xifra més alta de la seva història i representa un 13% més que l'any anterior, que també havia estat de rècord. En un moment en què les grans sales de cinema passen dificultats, el Truffaut es manté en plena forma: és l'únic que queda al centre de la ciutat i, amb una programació de pel·lícules d'autor, sempre en versió original, ha aconseguit atraure un públic cinèfil cada vegada més nombrós, divers i fidel. Inaugurat el 1992, el Truffaut és un equipament públic, igual que el Teatre Municipal i l'Auditori, però en aquest cas el gestionen, de manera altruista, un col·lectiu de crítics que s'encarreguen de fer la tria de la cartellera amb molta cura i bon criteri.

"Es nota que cada vegada tenim més gent, i els espectadors més veterans, que venen des que vam començar, també ho perceben i ens recorden que a les sessions de les quatre de la tarda érem quatre gats i ara som 50", comenta Carles Ribas, director de l’equip tècnic del Truffaut. Aquestes bones audiències no són flor d'un dia, sinó, tal com explica Francesc Vilallonga, membre del col·lectiu de crítics, el resultat de més de 30 anys picant pedra: "El públic l'has de construir molt progressivament i la manera és tenir una línia clara, no moure't, no desconcertar, tenir una marca reconeixible que t'identifiqui", comenta. I en el cas del Truffaut, aquest signe d'identitat s'explica amb una selecció molt pensada de pel·lícules independents, complementada amb una bona programació familiar, cicles de films clàssics i, responent a la vocació de servei públic, també projeccions especials relacionades amb diferents entitats o associacions de la ciutat.

Els membres del col·lectiu, a més de rondar pels festivals més importants i conèixer de primera mà quines són les pel·lícules més interessants, també tenen bons contactes que permeten organitzar presentacions i col·loquis amb professionals del sector. A més d'autors catalans habituals, com Isaki Lacuesta, Albert Serra i Carla Simón, durant tots aquests anys pel Truffaut també hi han passat artistes internacionals de molt renom com Isabelle Huppert, Theo Angelopoulos, Patrice Chéreau, Jorge Semprún i Edgar Morin, entre molts d'altres.

Pel seu vessant públic, amb una concessió a un grup d'experts voluntaris, el Truffaut representa un cas únic i absolutament pioner a Catalunya. Molts altres equipaments els han demanat consell i han intentat copiar el model, amb diferències subjectes a cada cas, com el CineCiutat de Palma, a Mallorca, i el CineBaix de Sant Feliu de Llobregat. A la capital catalana hi ha el cas paradigmàtic de la Filmoteca de Catalunya, que és una empresa pública, i de fet el Truffaut, des del 2002, n'és una subseu descentralitzada. Gràcies a aquest acord amb la Filmoteca, per exemple, cada dilluns al cinema gironí s'hi organitzen cicles de cineastes clàssics, amb molt bona rebuda, com els de Stanley Kubrick, Alfred Hitchcock o, actualment, Akira Kurosawa. A més, la intenció de les dues institucions és estrènyer el vincle i, per exemple, afavorir que els directors de més renom que visitin la Filmoteca també vinguin a Girona.

Una collita excel·lent de cinema d'autor i en català

Més enllà de les virtuts del projecte, les bones xifres del Truffaut també s'expliquen, evidentment, per la qualitat de les estrenes de cinema d'autor i, específicament de cinema en català, que ha encadenat uns anys amb molt bona collita. De fet, 7 de les 10 pel·lícules més vistes de la història del Truffaut s'han estrenat els últims tres anys: "Repetir les estrenes que hem vist aquest 2024 és molt complicat, amb pel·lícules que han funcionat moltíssim, com Casa en flames, El 47 o títols d'autor com Perfect days, de Wim Wenders; Pobres criatures, de Lánthimos, i Sempre ens quedarà demà, de Paola Cortellesi", explica Vilallonga.I cal afegir-hi la crisi dels blockbusters de Hollywood, que els últims anys no han aconseguit enganxar l'audiència amb produccions exitoses, provocant que, els multisales, que viuen dels èxits del cinema de masses, perdin espectadors. Com els Albéniz, que van tancar l'estiu del 2022 i segurament han restat competència al Truffaut, si bé és cert que no oferien exactament la mateixa proposta. "Potser hem absorbit part de públic, però en tot cas l'hem atret sense canviar el nostre model, és el nou públic que s'ha adaptat a la nostra oferta", argumenta Vilallonga. Girona beneeix la pel·lícula de toros d'Albert Serra: "M'ha fet caure prejudicis i he vist que els toreros són molt valents" Albert Serra i Àngel Quintana en la presentació de 'Tardes de soledad' al Cinema Truffaut de Girona El mateix 2022 el Truffaut, justament per donar resposta al creixement progressiu de públic, va inaugurar una segona sala, més petita, per a una cinquantena d'espectadors, que permet compaginar més títols i horaris de manera simultània amb la principal, on caben més de 150 persones. Aquesta setmana, a partir de divendres, a les dues sales s'hi podrà veure Encara estic aquí,del director brasiler Walter Salles, una de les sorpreses de l'any, amb dues nominacions als Oscar. I el 7 de març arribarà Tardes de soledad, el documental sobre toros d'Albet Serra, que apunta a ser un dels més vistos de l'any.

Les 10 pel·lícules més vistes de la història del Cinema Truffaut de Girona.

1. Estiu 1993 (2017), de Carla Simón. 2. Casa en flames (2024), de Dani de la Orden. 3. Perfect days (2023), de Wim Wenders. 4. El mestre que va prometre el mar (2023), de Patricia Font. 5. El 47 (2024), de Marcel Barrena. 6. Anatomia d’una caiguda (2023), de Justine Triet. 7. Bicicleta, cullera, poma (2010), de Carles Bosch. 8. Alcarràs (2022), de Carla Simón. 9. Italià per a principiants (2000), de Lone Scherfig. 10. Kandahar (2001), de Mohsen Makhmalbaf.

Aniol Costa-Pau, publicat en el diari ARA 20.02.2025

Infirmació en "Els Matins" de TV·3 20.02.2025