Tota una vida

Vaig néixer a Salt. Un poble de pagès amb dues fabriqués tèxtils, amb uns 10.000 habitants allà pels vols dels anys cinquanta. Les ribes del riu Ter que separen Salt de Sant Gregori i una mica més amunt les gorges de Canet d’Adri, van ser uns espais de llibertat i, també, per aprendre a nedar. Amb els anys, el poble de Salt ha deixat de ser de pagès i les seves hortes s’han convertit en carrers amb pisos i, han tancat les fàbriques. Actualment hi viuen uns 27.000 habitants, de totes les ètnies conegudes i per conèixer. Ha esdevingut el poble més intercultural del país. Salt es resisteix a ser una “barriada” de Girona, creant alternatives culturals i socials. Es una màquina de anar-se renovant.

Des de fa uns anys visc a Girona. Ciutat, que de ser gris i negra, ha esdevingut un referent. S’hi viu bé a Girona. Tot ho tens a mà. Però, això també comporta algun problema: quan es vol fer algun retoc, tota la ciutat trontolla, com ho farà ara amb la moguda de l’arribada del TAV.

Fa uns anys, dir que eres de Girona, feia “pagès”. Ara, fins hi tot amb un cert punt d’exageració, ho proclamen arreu. Hem guanyat amb autoestima.
Es un luxe les possibilitats que tenim els que vivim al Gironès: amb unes distàncies mínimes, tenim la plana, el mar i la muntanya. Fins i tot algun volcà. Tenim un aeroport, el de Vilobí d’Onyar, amb un trànsit impensable fa anys, que et permet anar a fer un cafè a Roma amb un anar i tornar.
La Vall del Llémena, llocs molt arrelats a els meus records: les primeres coves que vaig visitar foren a Llorà i el restaurant de Fontsabeu, al mateix Llorà, amb sopars-tertúlies d’anys y panys i que encara durent. I a Sant Martí de Llemana, Mn. Modest Prats, ens va unir en matrimoni amb la meva dona.

La descoberta d’uns paisatges i unes poblacions a través de la carretera, ara molt més presentable, que va de Girona a Olot, passant per Bescanó, Bonmati... o la d’anar a la costa passant per Quart, Cassà de la Selva (curiosament del Gironès i no de la Selva) o Llagostera.
Hi estic bé al Gironès. Amb tot, l’expressió de “Girona, rai” no m’agrada, perquè no tot son flors i violes, també tenim els nostres maldecaps. Però aquesta es una altra història.

Guillem Terribas

* Publicat a la Revista "Descobrir Catalunya" Octubre 2008. Presentació especial dedicat al Gironès.

Recull de Poemes de Just M. Casero

Un volum recupera la poesia de J.M. Casero

LAURA PORTAL. (el Punt 19.10.08)) Girona

Els poemes del periodista i polític Just Manuel Casero escrits entre 1960 i 1970 han estat recollits i editats per CCG Edicions, amb el títol Una eterna claredat. La selecció l'ha feta el també poeta Roger Costa-Pau i el llibre inclou un epíleg del periodista i escriptor Jaume Guillamet.

«No tindré jovenesa, no, / però seré etern. / I despullo amb sofriment el meu cos brut.» Amb aquests versos i d'altres es confirma que el personatge Just Manuel Casero (Abrantes, 1946 - Girona, 1981), que podia semblar esgotat, ultrapassava el mite, l'home polític, activista i dinamitzador.

Costa-Pau va explicar durant la presentació del volum aquesta setmana que els versos de Casero ja tenien per se una força unitària i que ell s'ha limitat a potenciar-la a partir d'una idea sòlida de construcció. A banda d'uns retocs específics de llengua, «la intervenció se situa en el terreny de les matisacions estructurals de reordenació estròfica i en l'arquitectura global del llibre», afirma l'antòleg en el pròleg del llibre.

Uns dels interessos de pes que el curador del llibre manifesta haver tingut per la poesia de Casero tenen a veure amb la descoberta d'una veu poètica «sorprenent» en procés de consolidació, per bé que estroncada, i també amb l'aspecte de la urgència amb què van ser escrits aquests versos. Els poemes reflecteixen la necessitat que el poeta tenia de deixar escrit tot el que havia de dir. «Hi predomina un vers lliure molt potent, descarnat i desproveït d'artifici», assenyala l'antòleg. De fet, quan li va arribar la proposta de l'antologia ja havia llegit els poemes en la compilació enquadernada que n'havia fet Guillamet, el 1997, per a la família i els amics. Ara aquesta poesia pot arribar a tothom.

El volum es presenta com una antologia, però s'ha de llegir com un llibre unitari, «com si es tractés d'un poema únic» –suggereix l'antòleg–, pel qual l'edició ha estat un treball intens, de relació gairebé personal. A banda dels dos capítols principals, s'hi ha afegit un tercer titulat La primera veu, que recull els poemes de joventut de Casero, escrits en el seu castellà de naixença.

Paul Newman... adeu (27.09.08).

L'actor que no va perdre la dignitat.

opinió

IMMA MERINO.
Em sembla recordar haver vist unes proves davant la càmera en què un joveníssim Paul Newman comparteix rialles amb James Dean, que aleshores també era jove, però que, a diferència del seu company a l'Actor's Studio, no va envellir. Newman ha tingut una carrera de llarg recorregut inevitablement desigual, però amb la qual, mantenint-se sempre digne, destaca com un dels exemples més brillants i refinats de l'aplicació cinematogràfica dels mètodes interpretatius de Lee Strasberg: pouar en les pròpies experiències i emocions per compondre els personatges. Al teatre, als anys 50, les obres de Tennesse Williams, amb els seus personatges turmentats o almenys de psicologia complexa, van mostrar-se com el vehicle ideal per a l'expressió emocional i corporal del mètode. I és així que també ho van ser quan van adaptar-se al cinema: pocs anys després d'Un tramvia anomenat desig, que va permetre exhibir-se a Marlon Brando, la versió cinematogràfica de La gata sobre la teulada de zinc calenta, dirigida per Richard Brooks, va representar la confirmació de la força expressiva de Newman, que, després del fracàs iniciald'El calze de plata, ja s'havia apuntat a Marcado por el odio, on va encarnar el boxejador Rocky Graziano, i a El pistoler esquerrà, el western psicològic d'Arthur Penn en què va interpretar Billy el Nen. Amb la intensa rèplica de la gata Elizabeth Taylor, New man va expressar les tortuositats interiors de Brick Pollit, que no vol ser allò que el seu pare n'espera. L'homosexualitat del personatge, això sí, va desaparèixer en el cinema. A diferència d'altres intèrprets formats en l'Actor's Studio, Paul Newman no traspuava una personalitat turmentada, però la seva mirada blavosa podia esdevenir dura, esquerpa i ombrívola com alguns dels seus personatges. Durant els anys 60, va excel·lir en films i personatges complexos com els d'Èxode, Hud, El vividor i Cortina esquinçada, amb la qual Hitchcock va fer que demostrés que matar un home pot ser molt difícil. Després va divertir-se amb el seu amic Robert Redford en films fàcils amb personatges que se la campaven al ritme de cançons que van fer-se de moda. De tant en tant, però, directors com ara Scorsese (El color del dinero) i Sidney Lumet (l'advocat perdedor de Veredicte final) li concedien l'oportunitat de mostrar un talent que no va desgastar-se.