Aquest bloc pretén ser un lloc per opinar sobre llibres, cinema, teatre, pintura,… Està obert a tot tipus de pensament civilitzat.
Demà serà un altre dia.
dimarts, 31 de desembre del 2019
Petons 2019 segona part / kiss/ besos/
Resum dels petons que cada matí son penjats al "face" desitjant Bon dia al personal. Segona part del 2019. Del 1 de juliol al 31 de desembre. Continuarà durant el 2020
“M’he mirat al mirall i et veig a tu”, article de la Imma Merino
Amb tota una tradició iconogràfica i, amb tants de contes, literària, el Nadal també és ben cinematogràfic. Entre tantes pel·lícules ambientades a Nadal, sense ser gens original, sempre me’n revé una de protagonitzada per un home que, abans de contribuir decisivament a les ales d’un àngel, aquest li fa memòria dels moments clau de la seva existència (una argúcia narrativa) i és així que me’n recordo singularment d’un en què es fa present com va sentir que, mentre passa un tren, la vida imaginada se li escapava per sempre i que, renunciant per força al desig, s’havia d’acordar com pogués a la realitat. El cinema és ple d’epifanies de tota mena, però n’hi ha una que, transportant aquella d’un cèlebre relat de James Joyce, em commou especialment i sempre torno a veure les nits de Reis per celebrar que està datada a la de 1904, a Dublín: una dona resta immòbil al replà d’una escala sentint com un tenor canta La noieta d’Aughrim; aquesta cançó, li ho explica després la dona al seu marit, la solia cantar un noi de Galwey que n’estava enamorat i que, de salut delicada, potser va morir perquè, en una nit freda de pluja, va anar-la a veure abans que ella partís cap a Dublín.
I, és clar, també la nit de Cap d’Any dona joc cinematogràfic. O l’última tarda de l’any en què un home i una dona enamorats, després de concedir-se sis mesos per tenir la certesa dels seus sentiments, han de trobar-se al terrat de l’Empire State Building, però ho impedeix l’accident que ella té creant un malentès que no s’aclareix fins passat un temps. M’adono que les meves evocacions cinèfiles s’acosten a la malenconia, però he de dir que he començat a escriure pensant que aquesta nit de Cap d’Any tornaré a veure el fragment d’una pel·lícula en què dues dones, que fa dies que
viatgen juntes, decideixen estimar-se plenament a través dels seus cossos en un motel d’una petita ciutat del Midwest. Com a preludi, tancant abans fugaçment les parpelles davant del mirallet del lavabo, una d’elles s’acosta a l’altra, asseguda davant d’un mirall més gran mentre es pentina, brindant pel nou any (“Happy New Year”) per amanyagar-li després els cabells mentre li parla de la solitud sentida en altres nits com aquella. L’altra també li parla de la seva solitud enmig de la multitud festiva, però també del fet que aleshores no se sent sola. Es miren a través del mirall amb la gravetat de l’enamorament. Una bata es descorda i, en besar-se per primer cop, un floc de cabells rossos queda penjant. “M’he mirat al mirall i et veig a tu”, va escriure Maria Mercè Marçal.
IMMA MERINO, publicat en el Punt Avui 31.12.2019
Adjunt vídeo amb les imatges de les pel·lícules citades a l'article
https://youtu.be/YBLVpUMWj14
I, és clar, també la nit de Cap d’Any dona joc cinematogràfic. O l’última tarda de l’any en què un home i una dona enamorats, després de concedir-se sis mesos per tenir la certesa dels seus sentiments, han de trobar-se al terrat de l’Empire State Building, però ho impedeix l’accident que ella té creant un malentès que no s’aclareix fins passat un temps. M’adono que les meves evocacions cinèfiles s’acosten a la malenconia, però he de dir que he començat a escriure pensant que aquesta nit de Cap d’Any tornaré a veure el fragment d’una pel·lícula en què dues dones, que fa dies que
Josep M. Fonalleras, uns dies després (06.01.2020) escrivia en el Periódico, una reflexió semblan t a la de l'Imma. |
IMMA MERINO, publicat en el Punt Avui 31.12.2019
Adjunt vídeo amb les imatges de les pel·lícules citades a l'article
https://youtu.be/YBLVpUMWj14
dijous, 26 de desembre del 2019
Una resistent al Puig de les Basses
Imma Merino |
Dolors Bassa, durant el Judici. |
És cert que hi vam anar un bon dia. Ja ens ho va dir que ha passat per moments més fotuts i enrabiats, com ara després d’arribar-li la sentència del TS. Aquell dia, però, tenia al cap una altra sentència, la del TJUE, encara que sigui conscient que, sense esperar gaire res de la justícia espanyola, potser només podrà celebrar-la com una victòria moral. Tanmateix, també ens ho va dir, hi ha una decisió personal que l’ajuda a suportar millor la situació: haver-se matriculat al màster en filosofia pels reptes contemporanis que dirigeix Marina Garcès a la UOC. Una aposta intel·lectual, política, moral, pensar sobre els reptes plantejats pel desenvolupament científic i tecnològic, per la crisi mediambiental, per la sociopolítica lligada als feminismes, les migracions, el qüestionament dels sistemes i les institucions. Una manera de continuar compromesa amb el món i amb la seva transformació en un sentit favorable a la justícia social. Com sempre ha fet a través de l’activisme, que no pot deslligar-se del pensament. Tal com, per Marina Garcès, el pensament no pot deslligar-se de l’activisme. De fet, és revelador que, podent-se connectar només una hora diària a internet per la normativa carcellera, estudiï un màster dirigit per una filòsofa antinihilista que ens recorda que podem actuar en el món, malgrat que els poders ens volen condemnar a la impotència i que fins i tot hi hagi un aparell cultural que fa creure que ens dirigim irreversiblement a la catàstrofe. Al Puig de les Basses, la Dolors Bassa s’hi resisteix.
Imma Merino (Ombres d'hivern) El PuuntAvui 25.12.2019
Els Pastorets que acullen els refugiats
Els germans Donato, en Salvador i l’Anna, han tingut un paper fonamental en la recuperació de l’obra a la ciutat.
És un personatge únic que només apareix en el muntatge presentat per Proscènium al Teatre Municipal de Girona, un dimoni amb cos de dona que roba el protagonisme a Llucifer, el rei dels diables, i que fa riure petits i grans.
En ple franquisme, Proscènium, un dels primers grups teatrals independents consolidats a les nostres comarques, va fer oposició, va exercir mestratge –podem valorar el Talleret de Salt com una amistosa escissió–, va mantenir la flama de l’escena oberta i, l’any 1981, després de la intervenció de Salvador Donato, que va remoure cel i terra, va recuperar els Pastorets. L’obra tradicional, en temps reculats, a Girona s’havia representat, entre altres llocs, al teatre de l’Hospici –edifici reconvertit en casa de cultura–, al centre cultural del carrer de la Força i al col·legi de La Salle. Aquí estaven promoguts per la Joventut d’Acció Catòlica, i al llarg de 25 anys van gaudir d’èxit i prestigi –el Quintet Vienès, dirigit per Francesc Civil, hi posava la música–, fins que, per circumstàncies que podríem qualificar de teològiques, es van deixar de fer. Després d’un temps sense Pastorets, la insistència de Donato i la bona disposició de Pere Codina, aleshores director del Teatre Municipal, van tornar a portar les aventures dels dimonis i els rabadans a l’escenari. Pocs mesos abans, tots els quadres escènics de Girona i de Salt havien fet una aposta conjunta, la Passió, amb l'escenografia de Pla i Dalmau, la qual cosa va generar interrelació i coneixença entre uns actors que van acabar de consolidar un elenc potent amb el qual Proscènium va afrontar l’aventura dels renovats Pastorets.
Si avui repassem el programa de mà de la primera edició, trobarem que Jaume Teixidor continuava fent de Llucifer com a La Salle, però també hi ha noms com Joan Canals, Maria Gràcia Falgueras, Salvador Donato i Clara Ribas. El cor de dimonis anava a càrrec del Talleret de Salt; Guillem Terribes, Carles Vivó i Màrius Soler eren els encarregats de la decoració; Jofre Ferrer, el responsable de les llums, i Àngel del Pozo, del cartell anunciador. L’entrada de noves veus i propostes va modernitzar El miracle de Nadal, llibret en vers escrit per mossèn Francesc Gay. “Si no va ser el primer any, va ser el segon –assegura Ribas–, que jo em vaig posar amb un text que era més un sermó de Nadal que una obra de teatre, però he conservat versos seus perquè són molt bons.
” Sense problemes per trobar actors i obert als canvis que comporta el pas del temps, el director assegura que l’única tradició familiar que al llarg dels anys es manté als Pastorets és la de la família Ribas. “Jo faig de director; la meva dona, Anna Donato, s’ha encarregat del vestuari; la meva filla, Anna Carina, i el meu gendre, Pere Puig, continuen remant, i, per exemple, aquest any el ball de dimonis és una magnífica escenografia d’en Pere.” Sense falsa modèstia, Ribas assenyala que alguns dels actors que van començar als Pastorets de Girona, com Laura Ruhí, avui són reconeguts internacionalment. “Alguna cosa hem fet bé”, assegura, i assenyala la persistència imaginativa d’Àngel del Pozo, que des del 1981 ha dissenyat tots els cartells. En 39 anys, els dibuixos particulars i transparents de Del Pozo han esdevingut una crònica viva que copsa el pols de la ciutat. Des de la primitiva figura del rabadà seguit per les ovelles, les trames i els missatges dels pòsters s’han anat complicant i, així, tant ens hi trobem el dimoni penjat de la columna del Lleó intentant fugir dels pastors com Josep i Maria muntant el seu campament a la Devesa, les obres del TAV o la pujada de l’equip de futbol a primera divisió. En un pla més polític, tant el PP com alguns mitjans de comunicació van valorar com una provocació que el 2014 l’aleshores ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, fos representat com el dimoni gros que, juntament amb altres diables, castellanitzava tots els cartells amb pots de pintura de la marca “Lomce”, així com el fet que l’any passat els àngels defensors de la catedral fossin figures de color groc. La voluntat del director és fer un teatre blanc, lligat a la ciutat i ajustat als temps que ens toca viure –aquest any s’hi ha introduït l’epopeia dels refugiats–, però això no significa que s’oblidi la situació dels dirigents independentistes empresonats i, així, des que es va iniciar el que es considera una revenja política, les sessions es tanquen amb un recordatori als homes i dones víctimes d’una justícia espanyola que els ha pres de cap d’esquila. Els canvis tecnològics, ja siguin de llums, de so, de música o d’ambientació, han millorat la màgia d’un espectacle com el d’aquest any, en què es poden veure i sentir les onades de la Mediterrània i l’Atlàntic, però alhora també es treballa amb un decorat del segle XIX. A l’escenari, entre blaus celestials, marrons terrenals i vermells infernals, Llucifer (Dani Chicano), el dimoni gros envoltat d’un estol de criatures malèfiques, fa moure l’inframon, i Belcebuna (Maria Àngels Buisac), la dimoni totxa filla de la imaginació del director gironí, característica que la fa un personatge diferent i únic a l’univers, intenten conquerir la terra el dia que neix el rei del cel. Josep, Maria i l’àngel ho impediran.
39 anys fa que Proscènium representa els Pastorets al Teatre Municipal de Girona. El grup, que va ser un dels primers que van fer teatre independent en ple franquisme, ha convertit el text de Francesc Gay, enriquit amb les aportacions de Joan Ribas, en una proposta oberta al món que ens ha tocat viure.
PAU LANAU / MIQUEL TORNS publicat en el PuntAvui 25.12.2019
Si avui repassem el programa de mà de la primera edició, trobarem que Jaume Teixidor continuava fent de Llucifer com a La Salle, però també hi ha noms com Joan Canals, Maria Gràcia Falgueras, Salvador Donato i Clara Ribas. El cor de dimonis anava a càrrec del Talleret de Salt; Guillem Terribes, Carles Vivó i Màrius Soler eren els encarregats de la decoració; Jofre Ferrer, el responsable de les llums, i Àngel del Pozo, del cartell anunciador. L’entrada de noves veus i propostes va modernitzar El miracle de Nadal, llibret en vers escrit per mossèn Francesc Gay. “Si no va ser el primer any, va ser el segon –assegura Ribas–, que jo em vaig posar amb un text que era més un sermó de Nadal que una obra de teatre, però he conservat versos seus perquè són molt bons.
Els dimonis |
” Sense problemes per trobar actors i obert als canvis que comporta el pas del temps, el director assegura que l’única tradició familiar que al llarg dels anys es manté als Pastorets és la de la família Ribas. “Jo faig de director; la meva dona, Anna Donato, s’ha encarregat del vestuari; la meva filla, Anna Carina, i el meu gendre, Pere Puig, continuen remant, i, per exemple, aquest any el ball de dimonis és una magnífica escenografia d’en Pere.” Sense falsa modèstia, Ribas assenyala que alguns dels actors que van començar als Pastorets de Girona, com Laura Ruhí, avui són reconeguts internacionalment. “Alguna cosa hem fet bé”, assegura, i assenyala la persistència imaginativa d’Àngel del Pozo, que des del 1981 ha dissenyat tots els cartells. En 39 anys, els dibuixos particulars i transparents de Del Pozo han esdevingut una crònica viva que copsa el pols de la ciutat. Des de la primitiva figura del rabadà seguit per les ovelles, les trames i els missatges dels pòsters s’han anat complicant i, així, tant ens hi trobem el dimoni penjat de la columna del Lleó intentant fugir dels pastors com Josep i Maria muntant el seu campament a la Devesa, les obres del TAV o la pujada de l’equip de futbol a primera divisió. En un pla més polític, tant el PP com alguns mitjans de comunicació van valorar com una provocació que el 2014 l’aleshores ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, fos representat com el dimoni gros que, juntament amb altres diables, castellanitzava tots els cartells amb pots de pintura de la marca “Lomce”, així com el fet que l’any passat els àngels defensors de la catedral fossin figures de color groc. La voluntat del director és fer un teatre blanc, lligat a la ciutat i ajustat als temps que ens toca viure –aquest any s’hi ha introduït l’epopeia dels refugiats–, però això no significa que s’oblidi la situació dels dirigents independentistes empresonats i, així, des que es va iniciar el que es considera una revenja política, les sessions es tanquen amb un recordatori als homes i dones víctimes d’una justícia espanyola que els ha pres de cap d’esquila. Els canvis tecnològics, ja siguin de llums, de so, de música o d’ambientació, han millorat la màgia d’un espectacle com el d’aquest any, en què es poden veure i sentir les onades de la Mediterrània i l’Atlàntic, però alhora també es treballa amb un decorat del segle XIX. A l’escenari, entre blaus celestials, marrons terrenals i vermells infernals, Llucifer (Dani Chicano), el dimoni gros envoltat d’un estol de criatures malèfiques, fa moure l’inframon, i Belcebuna (Maria Àngels Buisac), la dimoni totxa filla de la imaginació del director gironí, característica que la fa un personatge diferent i únic a l’univers, intenten conquerir la terra el dia que neix el rei del cel. Josep, Maria i l’àngel ho impediran.
39 anys fa que Proscènium representa els Pastorets al Teatre Municipal de Girona. El grup, que va ser un dels primers que van fer teatre independent en ple franquisme, ha convertit el text de Francesc Gay, enriquit amb les aportacions de Joan Ribas, en una proposta oberta al món que ens ha tocat viure.
PAU LANAU / MIQUEL TORNS publicat en el PuntAvui 25.12.2019
Els Treis Reis, el final de l'espectacle. |
dilluns, 16 de desembre del 2019
CAMPANYA DE NADAL I REIS 2019·2020 * Llibreria 22 (reduïda)
Imatges de presentacions i de la Llibreria 22, Còmics 22, Espai 22 i Llibreria&quiosc 22 de Girona. També hi han recomanacions de llibres de ficció i no ficció; infantil / juvenil. Tot a punt per a la Campanya de Nadal i Reis del 2019/2020.
diumenge, 8 de desembre del 2019
ARDARA * Full/ critica Cinema Truffaut
Catalunya, 2019
Direcció: Raimon Fransoy, Xavier Puig
Intèrprets: Bruna Cusí, Macià Florit Campins, María García Vera, Elisabet Casanovas, Don Bryne, Lau Florit Campins, Nan Sweeney, Carmel McGill
Gènere: drama
Durada: 119 minuts
Idioma: català i anglès
Un misteri per resoldre
Ens trobem davant d’un film que juga entre l’amistat, la recerca d’un temps passat, el misteri, el paisatge, la imatge i tres personatges en una illa hostil, dura i plena de misteris, amb una gent tancada, però amable.
La pel·lícula, la història, comença en una illa del Mediterrani i acaba en una illa de l’oceà Atlàntic. Comença amb un idioma, el català de Menorca, i acaba amb un altre idioma, l’anglès d’Irlanda. Tres personatges en són els protagonistes. Dues noies que viuen a Barcelona, una de catalana i l’altre del sud de la península que parla castellà, i un noi que parla català de les illes. Llavors hi ha la gent de l’illa d’Irlanda, que són els secundaris de la narració. Perquè des del seu començament, la història d’aquesta pel·lícula és descobrir el misteri dels tres personatges, que per diferents conductes s’han trobat en uns paratges i amb una gent diferents dels del seu hàbitat.
És una història de ficció, però està explicada com si fos un documental. Amb una investigació, amb preguntes i entrevistes a diferents personatges que habiten a l’illa d’Irlanda. Així han volgut explicar aquesta intrigant i misteriosa història els seus directors, Xavier Puig i Raimon Fransoy, un tàndem que ja havia treballat en un documental realitzat l’any 2018 amb el títol La gent no s’adona del poder que té i en un altre, l’any 2012, sobre el cantant de rock saltenc Adrià Puntí.
De fet, la trama d’Ardara és senzilla. Un noi de Menorca, a través d’uns dibuixos que va realitzar el seu pare en un viatge que va fer amb la seva mare a un petit poble de la costa de l’Ulster anomenat Ardara, reconstrueix els paisatges i els indrets del viatge dels seus pares amb fotografies del que va dibuixar el seu pare. Paral·lelament, dues amigues joves, que són actrius, fan un viatge, improvisat i a l’aventura, als mateixos paratges que el jove. La casualitat fa que es trobin i continuïn el viatge junts, recuperant els paisatges pintats pel pare en un bloc que porta el noi. Fins aquí tot bé, cap problema, ans al contrari.
Els actors que interpreten els personatges de la història són molts convincents en la trama i el misteri que es vol resoldre. Macià Florit interpreta el noi de Menorca; Bruna Cusí, l’actriu catalana, i María García Vera, l’actriu del sud que viu a Barcelona.
La història, amb una fotografia impecable, uns paisatges sorprenents i meravellosos i un bon acompanyament musical, té la gràcia de la diversitat idiomàtica. Sentirem parlar el català de Barcelona i el de Menorca, el castellà del sud i l’anglès de l’Ulster. Per tant, és incomprensible mirar-la en una versió que no sigui l’original, que és la que us oferim al Truffaut.
Només, per acabar, recalcar que ens trobem davant d’un primerenc film, que té la seva fantasia, el suspens, la incògnita de què els ha passat als tres protagonistes, i una posada en escena que et té permanent atent al que passa a la pantalla. I tot com si fos un Sense Ficció, de mentida.
Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
dimarts, 19 de novembre del 2019
LIBERTÉ: Cerimònia inèdita de dolor, desig i fantasia
El director Albert Serra presenta al festival Temporada Alta la seva pel·lícula més atrevida
Abans de la projecció, el director ja alertava que Liberté és segurament la seva pel·lícula més “agosarada, atrevida i, sens dubte, la més original de l’any”. Però, tot i l’advertència, el film va desbordar les expectatives de molts dels espectadors d’una sala plena a vessar, que va rebre la pel·lícula amb estranyesa, disconformitat i entusiasme a parts iguals.
La preestrena de l’última pel·lícula d’Albert Serra, Liberté, va tenir lloc al cinema Truffaut de Girona dimarts passat. Després de recórrer diferents festivals com els de Cannes o Sevilla, es va poder veure a Girona per primer cop a Catalunya, ahir a Barcelona i a partir del divendres 15 de novembre ja es programarà en cartellera de manera regular.
El film, ambientat al segle XVIII, mostra com els cortesans expulsats de la cort puritana de Lluís XVI es reuneixen de nit al bosc i allà fan realitat les seves fantasies més perverses sota la mirada viciosa d’uns i altres. Entre la foscor de la nit i el clarobscur de la llum de la lluna, els cossos dels personatges cada vegada es van fent més explícits: des de fregaments i tocaments fins a sadomasoquisme i jocs fetitxistes que requereixen orina. Tot i això, els rituals més desagradables són els que es planifiquen però no s’arriben a veure en pantalla perquè impliquen animals i també vòmits, excrements i altres putrideses. Les generacions que van créixer amb el cinema eròtic i Pasolini a la gran pantalla reconeixen que “cap d’aquestes imatges els suposa una novetat extrema”. Tanmateix, Ane Da Silva, una jove estudiant, reconeix que la va “impactar molt veure per primera vegada al cinema homes i dones grans despullats practicant sexe com animals”.
I és que aquestes imatges generen en l’espectador més aversió que desig perquè, tal com afirma Àngel Quintana, que va presentar l’acte, la pel·lícula és “explícitament sexual però alhora gens eròtica”: els protagonistes es miren sempre entre ells amb voyeurisme i fascinació, però aquesta no és la mirada de l’espectador, perquè els cossos, la depravació i el llibertinatge dels personatges no sedueixen. I, de fet, aquestes escenes requereixen necessàriament treballar amb actors no professionals, com sempre ha defensat Serra: “Els actors professionals es negarien per contracte a representar aquestes escenes i els moments més pujats de to els van gravar membres de l’equip sense cap mena de problema”, diu el director. Certament, aquestes imatges representen un discurs trencador contra el puritanisme però, tanmateix, el més revolucionari de la pel·lícula no és tant el que mostra sinó la manera com ho fa.
La dilatació del desig
A Liberté es fragmenta l’espai i el temps, i tot es desenvolupa des d’un punt de vista ambigu i canviant. El temps es dilata fins a l’extenuació i l’acció es repeteix contínuament però sense estridències, cap narració definida ni objectiu final. Potser per això alguns espectadors van marxar abans d’hora davant la impossibilitat d’augurar un final a la pel·lícula. Aquest ritme pausat també provoca llargs moments en silenci en què només se senten els grills, el vent i gemecs tímids i llunyans dels protagonistes. Així, el silenci, la respiració i la comunió de la sala esdevé un element més de la projecció.
Per tant, Liberté no és un cant dionisíac amb orgies desfermades i disbauxa delirant, sinó que aquesta atmosfera apunta a passions molt més fondes i obscures. És un ambient malaltís que fa impossible l’harmonia entre els cossos, una amalgama d’actes irracionals que escapen a la lògica del dia. En definitiva, és una cerimònia inèdita de dolor, desig i fantasia. I aquest malestar sí que interpel·la directament l’espectador, ja que trasllada el retrat d’època a les passions més íntimes de cadascú i parla de com la societat malalta canalitza el desig. Per a Adrià Expòsit, espectador cinèfil que ha seguit tota la carrera del director, “aquest és l’element de més lluïment d’una pel·lícula essencialment fosca i ombrívola”.
Un poema de la nit
En paraules del director, el film “és un poema de la nit on tot és possible”, ja que representa un moment en què tot es pot imaginar sense límits i posar-se en pràctica, sense el filtre i el control de cap moral repressora. I passa el mateix en l’obra d’Albert Serra, que busca sempre crear noves imatges de ficció inèdites fins aleshores que no obeeixin a cap esquema preconcebut. Una cosa que, sens dubte, amb Liberté aconsegueix.
És en aquest sentit que “és una pel·lícula que conserva la innocència”, tal com va apuntar una espectadora, perquè no s’inscriu dins de cap cànon establert i manté l’estil inconfusible del director. Durant el col·loqui que va tenir lloc després de la projecció de la seva pel·lícula, Serra va avançar que el seu pròxim projecte tractaria sobre l’amor i l’interès.
ANIOL COSTA-PAU, publicat a l'Ara.cat comarques gironines.14.11.2019
Albert Serra en el Cinema Truffaut el dia del pre-estrena de Liberté. Foto: David Borrat. |
La preestrena de l’última pel·lícula d’Albert Serra, Liberté, va tenir lloc al cinema Truffaut de Girona dimarts passat. Després de recórrer diferents festivals com els de Cannes o Sevilla, es va poder veure a Girona per primer cop a Catalunya, ahir a Barcelona i a partir del divendres 15 de novembre ja es programarà en cartellera de manera regular.
Guillem Terribas, Albert Serra i Àngel Quintana durant la presentació de Liberté en el Cinema Truffaut. Foto Salvador García. |
El film, ambientat al segle XVIII, mostra com els cortesans expulsats de la cort puritana de Lluís XVI es reuneixen de nit al bosc i allà fan realitat les seves fantasies més perverses sota la mirada viciosa d’uns i altres. Entre la foscor de la nit i el clarobscur de la llum de la lluna, els cossos dels personatges cada vegada es van fent més explícits: des de fregaments i tocaments fins a sadomasoquisme i jocs fetitxistes que requereixen orina. Tot i això, els rituals més desagradables són els que es planifiquen però no s’arriben a veure en pantalla perquè impliquen animals i també vòmits, excrements i altres putrideses. Les generacions que van créixer amb el cinema eròtic i Pasolini a la gran pantalla reconeixen que “cap d’aquestes imatges els suposa una novetat extrema”. Tanmateix, Ane Da Silva, una jove estudiant, reconeix que la va “impactar molt veure per primera vegada al cinema homes i dones grans despullats practicant sexe com animals”.
I és que aquestes imatges generen en l’espectador més aversió que desig perquè, tal com afirma Àngel Quintana, que va presentar l’acte, la pel·lícula és “explícitament sexual però alhora gens eròtica”: els protagonistes es miren sempre entre ells amb voyeurisme i fascinació, però aquesta no és la mirada de l’espectador, perquè els cossos, la depravació i el llibertinatge dels personatges no sedueixen. I, de fet, aquestes escenes requereixen necessàriament treballar amb actors no professionals, com sempre ha defensat Serra: “Els actors professionals es negarien per contracte a representar aquestes escenes i els moments més pujats de to els van gravar membres de l’equip sense cap mena de problema”, diu el director. Certament, aquestes imatges representen un discurs trencador contra el puritanisme però, tanmateix, el més revolucionari de la pel·lícula no és tant el que mostra sinó la manera com ho fa.
La dilatació del desig
Foto: Arxiu Cinema Truffaut. |
A Liberté es fragmenta l’espai i el temps, i tot es desenvolupa des d’un punt de vista ambigu i canviant. El temps es dilata fins a l’extenuació i l’acció es repeteix contínuament però sense estridències, cap narració definida ni objectiu final. Potser per això alguns espectadors van marxar abans d’hora davant la impossibilitat d’augurar un final a la pel·lícula. Aquest ritme pausat també provoca llargs moments en silenci en què només se senten els grills, el vent i gemecs tímids i llunyans dels protagonistes. Així, el silenci, la respiració i la comunió de la sala esdevé un element més de la projecció.
Per tant, Liberté no és un cant dionisíac amb orgies desfermades i disbauxa delirant, sinó que aquesta atmosfera apunta a passions molt més fondes i obscures. És un ambient malaltís que fa impossible l’harmonia entre els cossos, una amalgama d’actes irracionals que escapen a la lògica del dia. En definitiva, és una cerimònia inèdita de dolor, desig i fantasia. I aquest malestar sí que interpel·la directament l’espectador, ja que trasllada el retrat d’època a les passions més íntimes de cadascú i parla de com la societat malalta canalitza el desig. Per a Adrià Expòsit, espectador cinèfil que ha seguit tota la carrera del director, “aquest és l’element de més lluïment d’una pel·lícula essencialment fosca i ombrívola”.
Un poema de la nit
Article en el Diari Ara.cat |
En paraules del director, el film “és un poema de la nit on tot és possible”, ja que representa un moment en què tot es pot imaginar sense límits i posar-se en pràctica, sense el filtre i el control de cap moral repressora. I passa el mateix en l’obra d’Albert Serra, que busca sempre crear noves imatges de ficció inèdites fins aleshores que no obeeixin a cap esquema preconcebut. Una cosa que, sens dubte, amb Liberté aconsegueix.
És en aquest sentit que “és una pel·lícula que conserva la innocència”, tal com va apuntar una espectadora, perquè no s’inscriu dins de cap cànon establert i manté l’estil inconfusible del director. Durant el col·loqui que va tenir lloc després de la projecció de la seva pel·lícula, Serra va avançar que el seu pròxim projecte tractaria sobre l’amor i l’interès.
ANIOL COSTA-PAU, publicat a l'Ara.cat comarques gironines.14.11.2019
dilluns, 18 de novembre del 2019
LA MARTINA VA AL CAU · Presentació a la Biblioteca de Palafrugell
Divendres 15 Novembre 2019. Sala Polivalent de la Biblioteca. 17.30h.
Hora del Conte La Martina va al Cau (Estrella Polar, 2019) de l’escriptor Guillem Terribas.
Adaptació d’Hora del Conte amb la companyia Alma i la mar de contes. Presentació a càrrec de l’autor, Guillem Terribas.
Activitat familiar orientada a infants a partir de 6 anys.
divendres, 8 de novembre del 2019
CRISTINA CERVIÀ en el record.
Imatges sobre Cristina Cervià (1965 · 2019) actriu, molt vinculada al Teatre i a Girona. Recordant a la persona de la Cristina Cervià durant el lliurament del 39 Premi de Novel·la Curta 2019, organitzat per la Llibreria 22 i celebrat a la Sala La Planeta, que ella hi va estar molt vinculada a les dues entitats i al mateix premi.
Llucia Ramis toca el cel
Llucia Ramis (Palma, 1977), amb Les possessions (Anagrama), és
la guanyadora del tretzè premi Setè Cel a la millor novel·la publicada en el darrer any. L’escriptora mallorquina recollirà el premi, dotat amb 3.000 euros, divendres de la setmana vinent, dia 15 de novembre, en un decurs d’un acte que tindrà lloc a la biblioteca Iu Bohigas de la Factoria Cultural Coma Cros de Salt (20 h).
A Les possessions, retrat d’una societat desconcertada per la corrupció, narra, entre l’elegia, la crònica i el thriller, la història d’una dona que viatja per posar fre a l’espiral en la qual ha caigut el seu pare, que amb la jubilació ha passat de ser un plàcid professor d’institut a iniciar una batalla legal per un presumpte delicte urbanístic. La retrobada obre velles ferides i transporta la protagonista al cor de la història familiar, marcada per un fet que va passar a Madrid el 1993.
El jurat del premi, presidit per Vicenç Villatoro i format per Guillem Terribas, Miquel Berga i Albert Rossich, a més de l’alcalde de Salt, Jordi Viñas, la regidora de Cultura, Eva Rigau (sense vot), i tres clubs de lectura, van escollir la novel·la de Ramis enfront de les altres dues finalistes: El cel no és per a tothom, de Marta Rojals, i Permagel, d’Eva Baltasar.
Els premis Setè Cel van néixer el 2007 amb l’objectiu de “fomentar la lectura i la creació literària”. Impulsats per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Salt amb la col·laboració del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona, el guardó porta el nom de a llibreria saltenca que va fundar Josep Paulí.
Redacció El PuntAvui 08.11.2019
Més informació :
Llucia Ramis. Foto Diari de Girona. |
A Les possessions, retrat d’una societat desconcertada per la corrupció, narra, entre l’elegia, la crònica i el thriller, la història d’una dona que viatja per posar fre a l’espiral en la qual ha caigut el seu pare, que amb la jubilació ha passat de ser un plàcid professor d’institut a iniciar una batalla legal per un presumpte delicte urbanístic. La retrobada obre velles ferides i transporta la protagonista al cor de la història familiar, marcada per un fet que va passar a Madrid el 1993.
El jurat del premi, presidit per Vicenç Villatoro i format per Guillem Terribas, Miquel Berga i Albert Rossich, a més de l’alcalde de Salt, Jordi Viñas, la regidora de Cultura, Eva Rigau (sense vot), i tres clubs de lectura, van escollir la novel·la de Ramis enfront de les altres dues finalistes: El cel no és per a tothom, de Marta Rojals, i Permagel, d’Eva Baltasar.
Els premis Setè Cel van néixer el 2007 amb l’objectiu de “fomentar la lectura i la creació literària”. Impulsats per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Salt amb la col·laboració del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona, el guardó porta el nom de a llibreria saltenca que va fundar Josep Paulí.
Redacció El PuntAvui 08.11.2019
Llucia Ramis, premi Setè Cel per «Les possessions»
El guardó es lliurarà divendres 15 a les vuit del vespre a la biblioteca Iu Bohigas de Salt.
Més informació :
https://www.diaridegirona.cat/cultura/2019/11/07/llucia-ramis-premi-sete-cel/1012431.html
diumenge, 3 de novembre del 2019
Dedicat a la Cristina
Cristina Cervià a la Festa de Lliurament del 36 Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, organitzat per la Llibreria 22 a la Planeta. |
Imma merino i Josep M. Fonalleras, membres del jurat. |
Com podia deduir-se de les paraules de Guillem Terribas, conductor de l’acte, era de justícia que la 22 fes aquesta dedicatòria (millor dir-ho així que referir-se a un homenatge perquè ella no en volia) a la Cristina, que, de manera generosa, va participar en multitud d’actes de la llibreria, sovint llegint fragments d’obres amb la seva veu càlida i clara. Recordant vivències amb la Cristina, vam intervenir-hi els seus germans, Imma i Alfred Cervià, i quatre amics seus: Meritxell Yanes i David Planas, que van compartir-hi l’escenari nombroses vegades i una experiència semblant del teatre, Josep Maria Fonalleras i jo mateixa. Vaig sentir que parlàvem en nom dels assistents perquè bona part dels quals també podien haver explicat les seves vivències amb la Cristina o podien recordar-la al teatre o en tants d’actes amb els quals va il·luminar la vida cultural gironina. És així que l’important és l’amor per la Cristina que es respirava en aquella sala. També és just que l’acte es fes a La Planeta, lloc que la Cristina tant s’estimava i on va actuar tantes vegades. Va ser allà on, fa 21 anys, vaig començar a relacionar-me amb ella en un acte a la memòria de Maria Mercè Marçal, que havia mort feia uns mesos. Que estrany, trist i també commovedor, participar en aquest altre acte, sense ella, però amb ella.
Imma Merino publicat en el PuntAvui "Ombres" 03.11.2019
dissabte, 26 d’octubre del 2019
Neus Ballús presenta a Girona la seva primera pel·lícula de ficció
«El viatge de la Marta», produïda pel gironí Edmon Roch, s'ha estrenat en 28 sales de cinema de tot l'Estat.
La directora de cinema Neus Ballús va presentar ahir a Girona la seva primera pel·lícula de ficció, El viatge de la Marta, després de l'èxit de La plaga, guanyadora de diversos premis internacionals. La directora va ser ahir als cinemes Albèniz amb la protagonista del film, Elena Andrada, i el productor, el gironí Edmon Roch.
La cinta pren el Senegal com a escenari d'una història protagonitzada per una família que està de vacances en un complex turístic. La filla adolescent haurà de lluitar contra les desigualtats socials i les diferències de cultures per conèixer gent de la seva edat i fer amics. A més d'Andrada, compta amb Sergi López i Ian Samsó als papers principals.
Rodat en sis setmanes al sud de Dakar, el film mostra el viatge a la maduresa de la jove en un entorn on contrasten la bombolla dels resorts turístics i la realitat del Senegal. Es va presentar a la Berlinale, on va tenir «molt bona acollida», explica Roch, i ahir es va estrenar amb 28 còpies a tot l'Estat, una de les quals la dels Albèniz.
Roch va detallar que va conèixer Ballús en l'entrega d'uns Premis Ciutat de Barcelona. «Jo havia vist La plaga, que em va semblar una proposta molt estimulant, i em va explicar que tenia un guió entre mans», detalla el productor de films com El niño o la saga d'animació protagonitzada per Tadeo Jones.
A.C. Diari de Girona, publicat el 26.10.2019
Guillem Terribas, Elena Andrada, Neus Ballús i Edmon Roch, durant la presentació de pel·lícula EL VIATGE DE MARTA |
La directora de cinema Neus Ballús va presentar ahir a Girona la seva primera pel·lícula de ficció, El viatge de la Marta, després de l'èxit de La plaga, guanyadora de diversos premis internacionals. La directora va ser ahir als cinemes Albèniz amb la protagonista del film, Elena Andrada, i el productor, el gironí Edmon Roch.
La cinta pren el Senegal com a escenari d'una història protagonitzada per una família que està de vacances en un complex turístic. La filla adolescent haurà de lluitar contra les desigualtats socials i les diferències de cultures per conèixer gent de la seva edat i fer amics. A més d'Andrada, compta amb Sergi López i Ian Samsó als papers principals.
Rodat en sis setmanes al sud de Dakar, el film mostra el viatge a la maduresa de la jove en un entorn on contrasten la bombolla dels resorts turístics i la realitat del Senegal. Es va presentar a la Berlinale, on va tenir «molt bona acollida», explica Roch, i ahir es va estrenar amb 28 còpies a tot l'Estat, una de les quals la dels Albèniz.
Roch va detallar que va conèixer Ballús en l'entrega d'uns Premis Ciutat de Barcelona. «Jo havia vist La plaga, que em va semblar una proposta molt estimulant, i em va explicar que tenia un guió entre mans», detalla el productor de films com El niño o la saga d'animació protagonitzada per Tadeo Jones.
A.C. Diari de Girona, publicat el 26.10.2019
dimecres, 9 d’octubre del 2019
LLIBRERIA 22 / promoció Tardor 2019
Imatges, presentacions, recomanacions, activitats, novetats, llibres... A la 22 celebrem cada dia de cada dia el dia que vivim. I ara vivim la tardor del 2019.
AUTE RETRATO en el Cinema Truffaut de Girona
AUTE RETRATO
Espanya, 2019
Direcció: Gaizka Urresti
Gènere: documental
Durada: 98 minuts
Idioma: castellà
Aute, ¡ánimo animal!
Luis Eduardo Aute ha marcat a tota una generació amb les seves cançons melòdiques, tendres, sexuals i reivindicatives. Aute es un creador complert, ple de curiositat per la vida i per l’art. També pel sexe. Es reivindica com un home que estima les dones. El documental dirigit per Gaizka Urresti, director vasc-aragonès de 52 anys, es una mena de recorregut per la vida i miracles del cantant/pintor. També viurem el magnífic i solidari concert “Animo Animal” on 20 artistes de la cançó li fan un homenatge cantant cançons d’ell. Hi veurem a la Massiel, Rosa Leon, J.M. Serrat, Ana Belén, Jorge Dreixer, Victor Manuel, Silvio Rodríguez, Marwan, Miguel Poveda, … entre altres. I també, durant el documental sentirem les opinions i comentaris de Forges, Carlos Tena, Gonzalo García Pelayo,… el seu fill Miki i el propi Aute. El dos de febrer d’aquest any 2019, a Barcelona se li va fet un gran homenatge, amb el mateix títol “Ànim animal”, amb actuacions de Quicu Pi de la Serra, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Sisa, Marina Rossell, Estopa, Roger Mas, Els amics de les arts,… entre altres. D’aquest, el documental no en parla. Aute, es un personatge que no te pels a la llengua, que no li agrada anar de famós i de “divo”. La seva passió es la pintura. Ell se sent més pintor que cantautor. Hi ha un moment en el documental que diu “a les meves cases no hi hagut mai un estudi de música, en canvi sempre hi he tingut l’estudi de pintor”. Aute li agrada experimentar i d’aquí ve la seva faceta de cantant i cinèfil. En un altre moment del documental explica que “ Jo era un seguidor de Bob Dylan i vaig veure que rascant quatre acords en una guitarra i amb unes paraules ben posades podies fer una cançó i expressar sentiments i idees”. El principi feia cançons per altres. Les conegudes “Rosas en el mar” o “Aleluya”, les va començar a cantar i fer famoses la Massiel i això s’explica molt bé en el documental. Ell no tenia previst sortir a un escenari a cantar, li tenia terror. Com tampoc a gravar cap disc. Van ser, segons explica el propi Aute en el film, les discogràfiques que li van demanar d’una manera “assajadora” que cantes i graves les seves cançons. En el documental no se’n parla , però Aute te una molt bona relació amb Girona. Ell va néixer a Filipines i l’idioma “mare” es l’anglès. El segon el castellà. El català el domina molt bé i sense accent, degut a que va fer una part del servei militar ( la mili) a Girona, a les Casernes que hi havia a la carretera de Barcelona. Per guanyar-se permisos pintava quadres de caire militar pels oficials. Recordo haver-ne vist un, pintat per l’Aute, a la sala de visites de la caserna. També el recordo en una memorable actuació en el Teatre Municipal, un vint-i-dos d’abril de finals del 80, on va dir una frase que he utilitzat molt “El maig del 68 a Paris, es va fer famosa una frase que ha estat molt utilitzada: La imaginació al poder, i llavors Aute concreta que aquest va ser el gran error perquè: La imaginació, sempre ha d’estar contra el poder”. Anys més tard, el novembre del 2001, va se quan vaig tenir ocasió d’estar amb ell. Aute va ser invitat pel Museu de Cinema Tomàs Mallol, a una tertúlia, que vam mantenir, durant més d’una hora, per celebrar un dels aniversaris del Museu. Llavors en el Truffaut, vam passar la seva pel·lícula (que en documental en parlen molt) “Un perro llamado dolor”, una interessant pel·lícula, molt personal, on hi ha va estar uns anys per fer-la, entre altres coses perquè hi ha 5.000 dibuixos fets per ell a llapis, expressament pel film. L’any 2009 va tornar a venir a Girona, per recollir el Premi Liberpress de cançó. El 8 d’agost del 2016, amb 72 anys, va patir un infart que el va tenir uns quatre mesos en situació greu i sembla ser que s’està recuperat satisfactòriament. En el documental se’n parla i el concert està fet com a solidaritat dels seus amics per desitjar-li una bona recuperació. Aute, no apareix en documental després de l’infart. Per descomptat que Aute retrato, s’ha de veure, per conèixer millor aquest gran personatge, creador, solidari, amic dels seus amics i si es necessari també dels que no ho son. Un home que estima la vida, a les dones i la creativitat. Un home que es fa estimar.
Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Espanya, 2019
Direcció: Gaizka Urresti
Gènere: documental
Durada: 98 minuts
Idioma: castellà
Aute, ¡ánimo animal!
Luis Eduardo Aute ha marcat a tota una generació amb les seves cançons melòdiques, tendres, sexuals i reivindicatives. Aute es un creador complert, ple de curiositat per la vida i per l’art. També pel sexe. Es reivindica com un home que estima les dones. El documental dirigit per Gaizka Urresti, director vasc-aragonès de 52 anys, es una mena de recorregut per la vida i miracles del cantant/pintor. També viurem el magnífic i solidari concert “Animo Animal” on 20 artistes de la cançó li fan un homenatge cantant cançons d’ell. Hi veurem a la Massiel, Rosa Leon, J.M. Serrat, Ana Belén, Jorge Dreixer, Victor Manuel, Silvio Rodríguez, Marwan, Miguel Poveda, … entre altres. I també, durant el documental sentirem les opinions i comentaris de Forges, Carlos Tena, Gonzalo García Pelayo,… el seu fill Miki i el propi Aute. El dos de febrer d’aquest any 2019, a Barcelona se li va fet un gran homenatge, amb el mateix títol “Ànim animal”, amb actuacions de Quicu Pi de la Serra, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Sisa, Marina Rossell, Estopa, Roger Mas, Els amics de les arts,… entre altres. D’aquest, el documental no en parla. Aute, es un personatge que no te pels a la llengua, que no li agrada anar de famós i de “divo”. La seva passió es la pintura. Ell se sent més pintor que cantautor. Hi ha un moment en el documental que diu “a les meves cases no hi hagut mai un estudi de música, en canvi sempre hi he tingut l’estudi de pintor”. Aute li agrada experimentar i d’aquí ve la seva faceta de cantant i cinèfil. En un altre moment del documental explica que “ Jo era un seguidor de Bob Dylan i vaig veure que rascant quatre acords en una guitarra i amb unes paraules ben posades podies fer una cançó i expressar sentiments i idees”. El principi feia cançons per altres. Les conegudes “Rosas en el mar” o “Aleluya”, les va començar a cantar i fer famoses la Massiel i això s’explica molt bé en el documental. Ell no tenia previst sortir a un escenari a cantar, li tenia terror. Com tampoc a gravar cap disc. Van ser, segons explica el propi Aute en el film, les discogràfiques que li van demanar d’una manera “assajadora” que cantes i graves les seves cançons. En el documental no se’n parla , però Aute te una molt bona relació amb Girona. Ell va néixer a Filipines i l’idioma “mare” es l’anglès. El segon el castellà. El català el domina molt bé i sense accent, degut a que va fer una part del servei militar ( la mili) a Girona, a les Casernes que hi havia a la carretera de Barcelona. Per guanyar-se permisos pintava quadres de caire militar pels oficials. Recordo haver-ne vist un, pintat per l’Aute, a la sala de visites de la caserna. També el recordo en una memorable actuació en el Teatre Municipal, un vint-i-dos d’abril de finals del 80, on va dir una frase que he utilitzat molt “El maig del 68 a Paris, es va fer famosa una frase que ha estat molt utilitzada: La imaginació al poder, i llavors Aute concreta que aquest va ser el gran error perquè: La imaginació, sempre ha d’estar contra el poder”. Anys més tard, el novembre del 2001, va se quan vaig tenir ocasió d’estar amb ell. Aute va ser invitat pel Museu de Cinema Tomàs Mallol, a una tertúlia, que vam mantenir, durant més d’una hora, per celebrar un dels aniversaris del Museu. Llavors en el Truffaut, vam passar la seva pel·lícula (que en documental en parlen molt) “Un perro llamado dolor”, una interessant pel·lícula, molt personal, on hi ha va estar uns anys per fer-la, entre altres coses perquè hi ha 5.000 dibuixos fets per ell a llapis, expressament pel film. L’any 2009 va tornar a venir a Girona, per recollir el Premi Liberpress de cançó. El 8 d’agost del 2016, amb 72 anys, va patir un infart que el va tenir uns quatre mesos en situació greu i sembla ser que s’està recuperat satisfactòriament. En el documental se’n parla i el concert està fet com a solidaritat dels seus amics per desitjar-li una bona recuperació. Aute, no apareix en documental després de l’infart. Per descomptat que Aute retrato, s’ha de veure, per conèixer millor aquest gran personatge, creador, solidari, amic dels seus amics i si es necessari també dels que no ho son. Un home que estima la vida, a les dones i la creativitat. Un home que es fa estimar.
Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
dijous, 3 d’octubre del 2019
39 Premi de novel·la Curta JUST M. CASERO. Premsa
Cervià il·lumina el Casero
Un total de 43 obres s’han presentat en la 39a edició del premi de novel·la curta de la Llibreria 22, que dedicarà l’acte central a l’actriu
Un total de 43 obres d’escriptors dels Països Catalans concorren aquest any en el 39è Premi Just Manuel Casero de novel·la curta, que convoca la Llibreria 22 de Girona. El jurat continua format per Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès Jordà, Mita Casacuberta i Eva Vàzquez, amb Jordi Gispert com a secretari sense vot. El veredicte del premi, dotat amb 2.200 euros per a l’obra guanyadora, més la publicació a l’Editorial Empúries, i 600 euros per a la finalista, es donarà a conèixer, com ja és tradicional, el dia 30 d’octubre durant la festa literària que tindrà lloc a la sala La Planeta (20 h).La cerimònia estarà dedicada, en la primera part, a recordar l’actriu gironina Cristina Cervià, artista i amiga molt vinculada molts anys al premi.
La festa de lliurament del Casero forma part de la setmana literària organitzada conjuntament per la llibreria gironina i la sala La Planeta amb el nom de Proposta de Poesia, que aquest any arriba a la 27a edició. Les activitats tindran un preàmbul el dijous 24 d’octubre, a la biblioteca Just M. Casero del Pont Major (20 h), amb una tertúlia del club de lectura de Tristany amb la seva autora, Anna Monreal, guanyadora de l’edició passada. A partir d’aquí, la sala La Planeta ha programat una sèrie d’espectacles al voltant del premi, aquest any marcats per la figura de tres dones: Teresa Pàmies, Svetlana Aleksiévitx i l’esmentada Cristina Cervià. Pel que fa a Teresa Pàmies, l’any en què s’han reeditat bona part de les seves obres, es farà una conferència concert a càrrec de Big Mama Montse (28 d’octubre), que homenatjarà la seva figura. De l’autora russa, es representarà Carrer de Txernòbil, una proposta escènica a càrrec de Joaquim Armengol –l’únic acte de pagament– que acostarà l’espectador a les veus dels supervivents d’aquella tragèdia (2 i 3 de novembre).
Completaran la Proposta de Poesia tres recitals poètics: UyàSívori, obra lírica (29 d’octubre), amb el duet de rapsodes Edu Sívori i JMa Uyà; el que oferirà David Caño (31 d’octubre), guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2019 amb la col·lecció de poemes Un cos preciós per destruir, del qual recitarà alguns fragments, i Varosha, a càrrec de la rapsoda Mireia Calafell, la violoncel·lista Björt Rùnars i l’artista visual Nadia Sanmartin.
Jordi Camps Linnell, publicat en el PuntAvui 03/10/2019
l'actriu Cristina Cervià
Teresa Pàmies i Svetlana Aleksievitx també seran protagonistes de la proposta de poesia
El lliurament del 39è premi Just M. Casero de novel·la curta estarà dedicat a l'actriu Cristina Cervià, morta el març passat i molt vinculada tant a la sala La Planeta com a la Llibreria 22, les dues entitats gironines que organitzen els guardons. L'entrega dels premis Casero, prevista pel 30 d'octubre a la Planeta, inclourà una primera part amb un muntatge amb imatges de l'intèrpret i les intervencions de persones que l'havien coneguda, com l'escriptor Josep Maria Fonalleras o l'actriu Meritxell Yanes.
«La Cristina sempre havia dit que no volia homenatges i això no ho vol ser, vol ser un cant a la vida de la Cristina i al seu riure, que és de les coses que més es troben a faltar», explica el llibreter Guillem Terribas.Pel que fa al premi literari, s'hi han presentat 43 obres, la majoria sota pseudònim i provinents de Girona i Barcelona, però també de la resta del Principat, de les illes i el País Valencià.Com cada any, el Casero arribarà acompanyat de la proposta de poesia, que enguany girarà al voltant de tres dones. A més de Cervià, les altres dues protagonistes seran les escriptores Teresa Pàmies i Svetlana Aleksiévitx com a transmissora de la veu de les dones que van patir el desastre nuclear de Txernòbil.Coincidint amb el centenari del seu naixement, Pàmies centrarà el 28 d'octubre una conferència-concert de Big Mama Montse. Malgrat ser una dona amb una trajectòria molt rica en l'àmbit cultural i de militància política, explicava el responsable de la Planeta, Pere Puig, «és una autora poc llegida pel gran públic. Volem obrir una porta a l'obra de Pàmies».En referència a Aleksiévitx, el 2 i 3 de novembre s'estrenarà a la Planeta Carrer de Txernòbil, un espectacle de teatre documental inspirat en La pregària de Txernòbil dirigit per Joaquim Armengol.La programació, però, arrencarà el 24 d'octubre a la Biblioteca Just M. Casero amb una tertúlia amb Anna Monreal, autora de la novel·la Tristany, guanyadora del Premi Casero 2018.El 29 serà el torn de Josep M. Uyà i Edu Sívori amb el recital poètic Uyàsívori, on els mateixos autors recitaran obres seves d'una manera teatralitzada amb paròdies incloses.El dia 31, l'olotí David Caño recitarà fragments d'Un cos preciós per destruir, amb el qual va guanyar els Jocs Florals de Barcelona 2019 i l'endemà Mireia Calafell presentarà Varosha, un poemari sobre una antiga destinació turística a Creta, ara abandonada i convertida en una ciutat fantasma.Tots els actes són gratuïts excepte l'espectacle teatral.
Alba Carmona, Diari de Girona .3/10/2019
Cristina Cervià. Foto: Lluís Serrat |
Alba Carmona, Diari de Girona .3/10/2019
Presentació del llibre LA MARTINA VA AL CAU (versió reduïda)
Presentacions del llibre LA MARTINA VA AL CAU de Guillem Terribas amb il·lustracions d'Òscar Julve i publicat per Estrella Polar. Llibre per a primers lectors a partir de set anys. La primera aventura de la Martina en el Cau i la primera nit fora de casa.
La primera presentació va ser Girona, el 7 de setembre de 2017 a les 12 del migdia a la Llibreria 22 d'Emili Grahit, amb la participació de Silvia Martí, Marc Sole, Cesc Molina, Martina Espot i Guillem Terribas. La segona presentació es va fer a Barcelona en el marc de la 37 Setmana del Llibre en Català, el 12 de setembre amb la participació de Paula Jarrin, Martina Espot i Guillem Terribas
divendres, 13 de setembre del 2019
Premi Es Còdol de conte per a Farners Casas
La Lena, de Farners Casas Fontcoberta, ha estat l’obra guanyadora
11 setembre 2019... un altre.
Imatges de la diada de l'onze de setembre de 2019. Concentració a la Plaça d'Espanya i els carrers que hi van. Les imatges son del Paral·lel i la mateixa Plaça d'Espanya. 600 mil persones hi van participar d'arreu de Catalunya.
divendres, 30 d’agost del 2019
La primera aventura / La Martina va al Cau
Guillem Terribas publica ‘La Martina va al Cau’ (Estrella Polar), el primer d’una sèrie de relats infantils inspirats en la seva neta, amb il·lustracions d’Òscar Julve.
El llibreter i promotor cultural Guillem Terribas (Salt, 1951) fa temps que recorre a la seva neta, no tant com a musa però sí com a eix inspirador dels últims llibres que ha escrit. Ho va ser en el seu debut en el camp de la literatura infantil, L’avi de la Martina (Cruïlla, El Vaixell de Vapor, 2017), una història que vol reivindicar la importància de les persones que deixen un pòsit en els nens i nenes que els marcarà per a tota la vida. I ho va ser en la segona part del llibre Alegra’m la vida (Columna, 2017), a l’hora d’elaborar les 22 pel·lícules “imprescindibles” per descobrir amb la mainada.
No se n’amaga i amb orgull d’avi diu de la Martina: “És la dona de la meva vida; la persona que m’ha fet canviar la manera de veure les coses.” I és precisament per aquesta mirada d’infant i com descriu les seves vivències que, en aquesta ocasió, Terribas enceta una sèrie literària infantil destinada als primers lectors, que té com a protagonista una nena que s’assembla molt a la Martina. Es titula La Martina va al Cau ( Estrella Polar ) i amb ella narra –acompanyat de les il·lustracions d’Òscar Julve– l’experiència d’una nena de sis anys a qui apunten per primer cop a un cau on viurà les primeres sortides de cap de setmana lluny de l’entorn familiar.
I com va anar? “La resposta d’ella va ser: ‘Fatal, però hi tornaré!’ i és precisament aquesta genial contradicció la que em va motivar a escriure aquest relat. A partir d’aquí explico a través del seu personatge aquest tipus d’experiències que et marquen de petit però també aplicant coses de la meva pròpia infantesa o adolescència. Perquè jo, a campaments, hi vaig anar de més gran!” Per això, com remarca, no tot el que li passa a la Martina del llibre vol dir que li hagi passat en realitat. Com el desencadenant d’aquesta anècdota que la Martina va resumir amb un “fatal!”...
Que el llibre expliqui les aventures de la Martina en un cau, diu Guillem Terribas que va agradar a l’editorial perquè, tot i ser una tradició molt arrelada a la cultura catalana el fet de participar en caus i esplais, no ha estat gaire tractat en cap àmbit de la literatura. Sobre si tindrà continuïtat, Terribas assegura que ja té altres idees al cap, “fins al punt que en podria fer un Boyhood literari”, en referència al film de to biogràfic de Richard Linklater.
El llibre es presentarà el dissabte 7 de setembre a la Llibreria 22 de Girona i el 12 de setembre a Barcelona en el marc de la Setmana del Llibre en Català.
JORDI CAMPS LLINNELL, publicat en el Punt Avui 29.08.2019
El llibreter i promotor cultural Guillem Terribas (Salt, 1951) fa temps que recorre a la seva neta, no tant com a musa però sí com a eix inspirador dels últims llibres que ha escrit. Ho va ser en el seu debut en el camp de la literatura infantil, L’avi de la Martina (Cruïlla, El Vaixell de Vapor, 2017), una història que vol reivindicar la importància de les persones que deixen un pòsit en els nens i nenes que els marcarà per a tota la vida. I ho va ser en la segona part del llibre Alegra’m la vida (Columna, 2017), a l’hora d’elaborar les 22 pel·lícules “imprescindibles” per descobrir amb la mainada.
No se n’amaga i amb orgull d’avi diu de la Martina: “És la dona de la meva vida; la persona que m’ha fet canviar la manera de veure les coses.” I és precisament per aquesta mirada d’infant i com descriu les seves vivències que, en aquesta ocasió, Terribas enceta una sèrie literària infantil destinada als primers lectors, que té com a protagonista una nena que s’assembla molt a la Martina. Es titula La Martina va al Cau ( Estrella Polar ) i amb ella narra –acompanyat de les il·lustracions d’Òscar Julve– l’experiència d’una nena de sis anys a qui apunten per primer cop a un cau on viurà les primeres sortides de cap de setmana lluny de l’entorn familiar.
I com va anar? “La resposta d’ella va ser: ‘Fatal, però hi tornaré!’ i és precisament aquesta genial contradicció la que em va motivar a escriure aquest relat. A partir d’aquí explico a través del seu personatge aquest tipus d’experiències que et marquen de petit però també aplicant coses de la meva pròpia infantesa o adolescència. Perquè jo, a campaments, hi vaig anar de més gran!” Per això, com remarca, no tot el que li passa a la Martina del llibre vol dir que li hagi passat en realitat. Com el desencadenant d’aquesta anècdota que la Martina va resumir amb un “fatal!”...
Una de les il·lustracions d'Òscar Julve. |
Que el llibre expliqui les aventures de la Martina en un cau, diu Guillem Terribas que va agradar a l’editorial perquè, tot i ser una tradició molt arrelada a la cultura catalana el fet de participar en caus i esplais, no ha estat gaire tractat en cap àmbit de la literatura. Sobre si tindrà continuïtat, Terribas assegura que ja té altres idees al cap, “fins al punt que en podria fer un Boyhood literari”, en referència al film de to biogràfic de Richard Linklater.
El llibre es presentarà el dissabte 7 de setembre a la Llibreria 22 de Girona i el 12 de setembre a Barcelona en el marc de la Setmana del Llibre en Català.
JORDI CAMPS LLINNELL, publicat en el Punt Avui 29.08.2019
dimarts, 27 d’agost del 2019
La Catalunya bombardejada pels feixistes / Imma Merino
cartell de la presentació a Palafrugell. |
Joaquim Nadal, Esteve Riambau, Guillem Terribas, Joan Soler, Director de la Biblioteca de Palafrugell. |
No sé quantes coses més va explicar Riambau de Joan Castanyer a Palafrugell, però en el seu llibre se’n poden llegir moltes, com ara que Renoir va definir-lo com “un català tot rodó, incorregible poeta i somniador inefable que passava la major part del seu temps emborratxant-se a l’aire de les perifèries parisenques”. Amic de Buñuel i de Picasso, a qui tant va adreçar cartes entusiastes mentre coordinava Laya Films, convençut de col·laborar en un cinema al servei del poble, com peticions d’auxili quan va emprendre l’exili vivint en la misèria. Transmetent una fascinació fàcilment compartible, com exemplifico jo mateixa, Riambau li dedica moltes pàgines en un llibre que, com va comentar l’historiador Joaquim Nadal en la presentació a Palafrugell, conté els relats biogràfics dels participants (siguin principals o secundaris) en una història en què, a propòsit del cinema, s’aborda la Guerra Civil a Catalunya. És així que, a partir d’una exhaustiva recerca documental que es fa present a través de la capacitat narrativa de l’autor, hi apareix la confrontació entre anarquistes i comunistes, la vida al front i la rereguarda, la il·lusió i les decepcions revolucionaries, les fidelitats ideològiques i les traïcions, la confiança en la victòria i els perquès de la derrota.
Pla general de la presentació. |
Com en altres ocasions en què s’ha presentat aquest llibre del director de la Filmoteca de Catalunya, a Palafrugell, en un acte impulsat per la biblioteca de la localitat i en què també va participar l’activista cultural Guillem Terribas, es van projectar diverses mostres de la producció de Laya Films. La selecció va començar amb noticiaris, que complien una funció informativa, i va continuar amb un film rodat als entorns de Palafrugell: Tapers de la costa, un dels documentals dirigits per Ramon Biadiu amb la idea de mostrar com, malgrat la guerra i l’amenaça del feixisme, es conservaven intactes la vida civil i les tradicions artesanals, com ara la indústria del suro. Només podia ser al final que es mostressin les imatges de Catalunya màrtir/Le Martyre de la Catalogne, en què, amb Jaume Miravitlles com a narrador, hi ha imatges esfereïdores dels morts (entre què moltes criatures) i de la destrucció dels edificis a causa dels bombardejos de l’aviació alemanya i italiana. Un film per conscienciar i demanar ajuda a la comunitat internacional amb imatges semblants a tantes d’actuals que, difoses amb les mateixes intencions, commouen sense que siguem capaços de provocar una intervenció en conseqüència. Tanmateix, per molt que hàgim vist tantes imatges d’horrors reals, diria que el centenar d’espectadors vam quedar consternats. Són imatges que s’haurien d’haver vist i difós més per no oblidar com Franco va guanyar la guerra amb els crims dels seus aliats feixistes.
IMMA MERINO publicat en el Punt Avui 25.08.2019
divendres, 23 d’agost del 2019
LA VIRGEN DE AGOSTO / Cinema Truffaut Girona
LA VIRGEN DE AGOSTO
Direcció: Jonás Trueba
Intèrprets: Itsaso Arana, Vito Sanz, Joe Manjón, Isabelle Stoffel, Luis Heras, Mikele Urroz
Gènere: drama
Durada: 125 minuts
Idioma: castellà
«Madrid sembla una mica poble, encara que és una ciutat gran que ha anat creixent, jo crec que no ha perdut mai del tot aquesta condició que té de poble. La meva sensació és que al mes d’agost es fa més poble que mai, torna a ser el poble que de fet no ha deixat mai de ser.»
Jonás Trueba, en una entrevista de Bernat Salvà a El Punt Avui,
16 d’agost de 2019.
La darrera pel·lícula de Jonás Trueba, el més jove de la nissaga cinematogràfica dels Trueba, es podria haver dit «Conte d’estiu 2», en un clar homenatge a la pel·lícula d’Éric Rohmer i perquè té molt de l’essència i manera de fer del gran director francès. De fet, el film de Jonás Trueba és un conte en forma de dietari (un recurs molt habitual en Rohmer) que comença el dia 1 d’agost, quan la protagonista –Eva (Itsaso Arana)– és a casa d’un amic que li està ensenyant el pis del barri de La Latina de Madrid que li deixarà durant uns dies, mentre ell és fora de vacances, i acaba el 15 d’agost, el dia de la Mare de Déu d’agost que a les set ja és fosc. Durant aquests quinze dies, que seran anotats dia per dia amb les seves nits, viurem i compartirem els moments, els silencis, les converses, les passejades, les trobades, moltes d’elles casuals, ja que a l’agost tothom és fora, i no tan casuals. La solitud i el desig també seran anotats, en una mena de diari en què l’Eva escriu el pas dels dies. Jonás Trueba no té pressa per explicar aquests quinze dies. L’Eva té temps per anar de copes, fer noves amigues, quedar tancada al carrer i no poder entrar a l’apartament que li han deixat. També per anar al cinema i veure espectacles al carrer i parlar, parlar sense presses amb amigues i amics i nous amics. L’agost és un temps aturat, on fa sol i molta calor, en què tens set i ganes d’estar a l’ombra, en una terrassa, prenent una cervesa o una copa de vi blanc. Mirades i observacions. Silencis. Una tarda als afores, a la riba d’un riu, amb amics i una banyada a l’aigua, neta, clara, que corre i fa camí cap al mar. Viurem, també, les festes que aquests dies celebren les diferents barriades de Madrid, com per exemple San Cayetano, San Lorenzo (magnífica i tendra l’escena de la nit de l’11 al 12 d’agost, la de les llàgrimes de Sant Llorenç) i la Festa de La Paloma. Jonás Trueba, en la mateixa entrevista de Bernat Salvà, fa referència al mestre François Truffaut: «En tot cas, m’agrada que les pel·lícules siguin, com deia Truffaut, d’un cineasta i les seves circumstàncies. Jo ara tinc 37 anys i faig pel·lícules de personatges al voltant d’aquesta edat, o almenys fins ara ha estat així, i sobre les circumstàncies que m’envolten.» Estem davant d’un creador, Jonás Trueba, un personatge que ha mamat cinema i que l’estima. Estem davant d’una pel·lícula plena de sentiments, dubtes, sorpreses i alegries. Estem davant de moments viscuts. Les interpretacions són molt naturals i realistes, no sembla que interpretin. Viuen molt el que ens expliquen. Interessant, continguda i creïble la interpretació d’Itsaso Arana, que també participa en el guió del film. Una molt interessant pel·lícula per veure la segona quinzena del mes d’agost. Que vagi bé.
Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Lara i els homes / Imma Merino.
El meu amic Guillem Terribas fa temps que desitja el bon dia a les seves amistats del Facebook penjant-hi la imatge d’un petó o, si de cas, d’una actitud amorosa que sol correspondre a un fotograma. Ahir, que era Santa Marta, va penjar-ne dues de la pel·lícula El doctor Zhivago: una mostra Iuri (Omar Shariff) i Lara (Julie Christie) somrients ajaguts en un camp; a l’altra, els mateixos personatges estan abraçats, al llit, amb un semblant malenconiós. En Guillem està casat amb una Marta i és així que ho he entès com una picada d’ullet que em du a explicar una història que em fascina. Resulta que, quan la seva filla Paula era petita, en Guillem li ensenyava l’escena del llit en una còpia de la pel·lícula en VHS. Li havia dit que eren ell (que aleshores duia bigoti) i la rossa Marta, de manera que cada cop que la nena veia l’escena creia veure la imatge dels seus pares que li anunciava que havia d’anar a dormir al llit. No he pogut resistir la temptació d’explicar-ho i espero que no m’ho tinguin en compte.
Llegint la novel·la, estic encara molt lluny del moment en què Iuri i Lara viuen el seu amor a Varykino. En tot cas, m’adono que, tenint-la molt present, la pel·lícula dirigida per David Lean interfereix en la lectura que faig de l’obra de Pasternak. Tanmateix, agradant-me, he descobert que Lara sembla que, de moment, decideix i actua més per ella mateixa a la novel·la que a la pel·lícula, on sovint es diria reduïda a ser l’objecte del desig de l’intrigant Komarovski, el revolucionari Pasha i el nostre estimat metge humanista. És així que, per fugir de Komarovski, pren una determinació i demana ajuda a una companya d’estudis, Nàdia Kologrívova, que l’informa que els seus pares busquen una institutriu per una altra filla. És així que apareix a la novel·la un personatge fascinant que no recordo a la pel·lícula: Lavrenti Mikhàilovitx Kologrívov, un “empresari modern, intel·ligent i capaç” que, contrari al règim tsarista, organitza vagues a la seva pròpia fàbrica i, com si contribuís a una caixa de resistència, paga “els advocats que actuen en els processos polítics”. Lara viu tres anys tranquils amb els Kologrívov només alterats per la visita del seu germà Ròdia, un cadet pocavergonya que, essent també elidit al film de Lean, li demana que visiti Komarovski perquè aquest li doni els diners amb els quals podrà salvar el seu honor després de cometre un desfalc a l’acadèmia militar. Lara brama: “Jo no tinc uniforme ni tinc honor i de mi es pot fer el que es vulgui.” Però no deixarà que sigui així.
Imma Merino, "Ombres d'agost" el PuntAvui 30.07.2019
Omar Sharif i Julie Christie /Zhivago i Lara. |
Llegint la novel·la, estic encara molt lluny del moment en què Iuri i Lara viuen el seu amor a Varykino. En tot cas, m’adono que, tenint-la molt present, la pel·lícula dirigida per David Lean interfereix en la lectura que faig de l’obra de Pasternak. Tanmateix, agradant-me, he descobert que Lara sembla que, de moment, decideix i actua més per ella mateixa a la novel·la que a la pel·lícula, on sovint es diria reduïda a ser l’objecte del desig de l’intrigant Komarovski, el revolucionari Pasha i el nostre estimat metge humanista. És així que, per fugir de Komarovski, pren una determinació i demana ajuda a una companya d’estudis, Nàdia Kologrívova, que l’informa que els seus pares busquen una institutriu per una altra filla. És així que apareix a la novel·la un personatge fascinant que no recordo a la pel·lícula: Lavrenti Mikhàilovitx Kologrívov, un “empresari modern, intel·ligent i capaç” que, contrari al règim tsarista, organitza vagues a la seva pròpia fàbrica i, com si contribuís a una caixa de resistència, paga “els advocats que actuen en els processos polítics”. Lara viu tres anys tranquils amb els Kologrívov només alterats per la visita del seu germà Ròdia, un cadet pocavergonya que, essent també elidit al film de Lean, li demana que visiti Komarovski perquè aquest li doni els diners amb els quals podrà salvar el seu honor després de cometre un desfalc a l’acadèmia militar. Lara brama: “Jo no tinc uniforme ni tinc honor i de mi es pot fer el que es vulgui.” Però no deixarà que sigui així.
Imma Merino, "Ombres d'agost" el PuntAvui 30.07.2019
Subscriure's a:
Missatges (Atom)