La Campana

Joan Ribas

A l’escriptor Josep Maria Espinàs i a l’editora Isabel Martí els bullia el cap per la possibilitat de fundar una empresa editorial pròpia que fes llibres de qualitat, que fossin a l’abast de tothom. Corria l’any 1985 i era un moment molt oportú. La cultura catalana reclamava títols llegidors en el nostre idioma. Espinàs tenia –i continua tenint– un gran prestigi com a autor i impulsor de moviments com Els 16 Jutges, i ambdós coneixien els ambients intel·lectuals de Barcelona.
Havien de donar nom a la nova editora, i tenien diverses propostes. Però vet aquí que la conversa informal amb un autor anglès els va proporcionar el desllorigador: L’anglès pregunta a Isabel: 
Com et dius de nom?” 
lla contesta “Isabel”. 

L’home queda un instant en suspens, i després diu en el seu idioma: “Ah!.. It is a bell.” “Així ets una bell és a dir: una campana?” Acabava de néixer el nom d’una editorial que publicaria centenars de llibres dels autors més importants.
Començant amb escassos recursos, un espai just per treballar –amb un prestatge que s’ha anat farcint de campanes decoratives– però amb una voluntat de ferro, no han defallit ni un moment. Espinàs ha seguit escrivint molts llibres, utilitzant la seva vella màquina d’escriure manual... fent un article diari per a la premsa, i col·laborant amb Isabel en la correcció i edició dels nous volums que volien treure al mercat. Criteris compartits i treball intensiu en la selecció han estat la base de l’èxit. Ben sovint han vingut a Girona –a la Llibreria 22– a presentar novetats i fer col·loquis.
El temps va anar passant, i de sobte Josep Maria Espinàs em deixa anar: “Escolta, Joan. He pensat a vendre la meva participació en l’editorial a la Isabel. Ella té tot el mèrit i és qui fa la feina feixuga. I no voldria que un altre dia la meva part de propietat anés a parar a unes altres mans que li poguessin portar problemes...”

Isabel Martí i Josep M. Espinàs.

Les meves reflexions sobre la conveniència de continuar junts, no serviren: “No, Joan: Jo seguiré venint a La Campana com sempre. És com a casa meva. Només faltaria! L’amistat entre la Isabel i jo està per damunt d’interessos monetaris. Escolta: Tu mateix t’ho mires, hi poses el preu, i si a la Isabel li està bé, que ho pugui anar pagant en terminis mensuals. No voldria atabalar-la.”

Dit i fet. Així va anar. En dono fe. No m’havia trobat mai d’haver de posar preu sense el concurs dels interessats! Però, sense ni mirar d’on em sortien els números, vam anar a cal notari! 

Espinàs a la 22.

Ara, fa pocs dies, La Campana s’ha venut al gegant mundial Penguin Random House. Els temps han canviat i cal un suport molt fort per competir en un mercat tan difícil com el del llibre. Em consta, però, que Isabel Martí hi seguirà col·laborant. Els farà falta.
Joan Ribas, Opinió, diumenge 17 d'agost 2019 en el PuntAvui.