Demà serà un altre dia.

dissabte, 16 de febrer del 2013

Mercè Mas i Carles

La Mercè de L'Arc
Feia mesos que sabia que la Mercè Mas i Carles, més coneguda pels llibreters com la Mercè de L'Arc o la Mercè de la Rutlla, no estava bé, que tenia càncer. Però no va ser fins dilluns a la nit, que em van donar la notícia de la seva mort, que vaig mirar enrere en els meus records, i la Mercè hi surt en alguns moments importants de la meva vida.
La primera imatge que m'arriba és de mitjan anys seixanta, amb l'escoltisme. Quan alguns diumenges al matí agafàvem el tren o l'autobús per anar d'excursió a alguna muntanya de la Garrotxa, ens els trobàvem a ella, el seu marit, en Josep Cristòfol, i el seu fill Xavier, que era un marrec, que també anaven a pujar alguna muntanya o turó d'aquelles contrades. Recordo l'alegria i l'energia que portaven i transmetien. Una felicitat envejable.
Més endavant, a Salt –ells també vivien a Salt–, en una parada de Sant Jordi que vam muntar els escoltes, ens ajudaven la Mercè i en Cristòfol. Ella aleshores treballava a la llibreria Les Voltes i ens deixaven els llibres per vendre. Amb en Lluís Mateu vam il·lustrar uns poemes, que tant a ella com a en Cristòfol els van agradar molt, i els van comprar.
La Mercè em va proposar fer un aparador a Les Voltes. Per a mi era un honor i una gran responsabilitat, ja que en aquella època els aparadors de Les Voltes els solien fer artistes com Carles Vivó, Enric Marquès, Bosch-Martí, Santiago Roca-Delpech, Lluís Güell, Jordi Soler... Vaig fer un aparador infantil i a partir d'aquell moment vaig entrar en el fantàstic món de la Girona dels seixanta, i també a partir d'aquell moment Les Voltes, amb la Mercè, va ser la meva casa cultural i de contacte a Girona. Allà vaig conèixer, entre altres, el malaguanyat Lluís M. de Puig, que encara treballava a les oficines dels “Químics” amb en Josep Cristòfol. La Mercè em va ajudar molt en aquella època fent-me obrir i descobrir la meva vessant pictòrica i inquietuds literàries, empenyent-me a participar en els inicis de la Fira del Dibuix, en els premis Prudenci Bertrana...
Em vaig tornar a retrobar amb la Mercè en l'obertura de la Llibreria 22, l'any 1978. Ella ja no estava a Les Voltes, però era la delegada de la distribuïdora de llibres en català L'Arc de Berà. Van ser molt importants l'ajuda i els consells de la Mercè a l'hora de muntar la 22, sobretot en els inicis. A més, en aquella època ella va venir a viure a Girona, al costat de la 22, al carrer Anselm Clavé. Aquesta relació “professional” va durar fins que es va jubilar, als 60 anys. La nostra amistat sempre va estar per damunt dels moments tensos que tota relació professional comporta. La Mercè era una dona encantadora, però amb molt de caràcter. Tenia molt clares les seves idees i les portava fins a les darreres conseqüències. Els llibreters de Girona i comarques li hem d'estar molt agraïts. Sempre ens va ajudar i va treballar en circumstàncies dures, i pràcticament sola. Ens donava informació en una època en que n'hi havia poca i la que hi havia no era segura.
La Mercè i en Josep Cristòfol mai van abandonar el gust per la natura i així que podien feien un viatge. Caminar i caminar era la seva màxima il·lusió, que va poder portar a terme quan es va jubilar. A partir d'aleshores, tant l'un com l'altre no van parar de fer viatges allà on fos. Ara la Mercè ha marxat sola a fer el llarg viatge. Era una dona segura i amb molta fortalesa, i sabrà esperar el temps que calgui per seguir caminant amb en Tòfol.
Moltes gràcies, Mercè, per la teva vida, i bon viatge. Una abraçada.
* Guillem Terribas, llibreter, publicat en El Punt-Avui el 14.02.13

Els Ripoll de Torroella

Ens coneixíem des de feia més de trenta-cinc anys, ell en devia tenir dotze o tretze quan venia al Motel de Figueres amb el seu pare i Josep Pla. Sempre que ens trobàvem, tot i haver passat tants anys, sempre em parlava del record que tenia de “venir de petit a Figueres, on quedava parat de la manera com tothom tractava aquell home gran i espigat, amb boina permanent, important per alguna cosa que jo aleshores tot just endevinava".
Així em va parlar encara l'última vegada que ens vam veure, a Torroella de Fluvià, l'amic Carles Ripoll Borrell, que morí la setmana passada als cinquanta-un anys, una edat escandalosa i escandalitzant per morir-se. Tot i que aquest paper vol ser només un petit record sobre un gran bon home, he de dir que em sento solidari en el dolor al costat de tota la família, perquè tots el trobarem molt a faltar, en Carles.
A Torroella de Fluvià hi ha el Centre d'Estudis del Baix Fluvià, que depassa llargament els cinquanta anys d'història. És una entitat exemplar que durant la dictadura va haver de fer autèntics equilibris per sobreviure, i que sempre ha desenvolupat diverses activitats culturals de tota mena, estretament lligades i relacionades amb el país més immediat. Tot i tenir la seu en un petit poble, per l'entitat hi han passat notables personalitats, com per exemple Frederic Marés, Josep Pla, Joaquim Nadal, Tomàs Mallol, Maria Àngels Anglada, Ernest Lluch, etc. A la seu hi ha també un notabilíssim Museu del Pagès, que té uns inicis força curiosos. Eduard Ripoll, cosí del pare d'en Carles que va ser director del museu i les excavacions d'Empúries, sovint deia als Ripoll de Torroella: “Recolliu eines de pagès, que d'aquí a uns anys no en quedarà res!” I quan van instal·lar la seu del Centre d'Estudis a can Miqueló, decidiren que la planta baixa de la casa seria destinada a guardar tots els estris de pagès que van poder anar trobant, i avui és un autèntic museu de tema ben proper. En Carles Ripoll Borrell era el director d'aquest centre d'estudis, i exercia amb una dedicació i entusiasme no gens comuns. En sóc testimoni perquè vaig tenir ocasions de ser a Torroella amb la família, on el vaig veure treballar i entusiasmar-se amb aquesta feina cultural i de recuperació que tant estimava, i que li venia encomanada per la seva família. Adéu, Carles, i gràcies per tot.
Josep Valls, publicat en El Punt-Avui 03.02.13 


Vaig conèixer a en Carles fa molts anys a través de la seva germana Carme, que aleshores festejava amb el malaguanyat Ramon Picamal, a la casa pairal de Torroella de Fluvià que començava a ser un centre de trobada de gent del poble i de fora. Allà precisament vaig conèixer a Tomàs Mallol. Anys més tard vam tenir un contacte més intens a través dels llibres. Ell era l'anima de la organització de la Festa del llibre per Sant Jordi i a través de la Llibreria 22 els hi subministràvem els llibres. Aquesta relació ha durat fins els darrer Sant Jordi, ja malalt, encara se'n va cuidar amb l'ordre i el bon fer que el caracteritzava.
En Carles, també, era el capdavanter d' organitzar les vetllades literàries en el Centre d'estudis del Baix Empordà, en la que s'hi fèiem xerrades-conferències de tot tipus. Quan eren escriptor els que hi anàvem, els llibres els hi subministràvem a través de la 22. Fa quatre anys vaig ser invitat a participar en una d'aquestes vetllades literàries que organitzava un cop al mes en el Centre. Hi vam anar amb en Carles Monguilod i entre els dos vam parlar dels nostres llibres "Demà serà un altre dia" i "Vint-i-cinc anys i un dia". va ser una nit molt agradable. recordo molt bé el sopar previ a la xerrada a casa seva, en família. La seva mare ja tenia un menú preparat per cada trobada.
En Carles era un home elegant, educat i culte. Amb unes ganes envejables de treballar pel país, la seva cultura i les seves tradicions i sense cap interès personal. Tot i que ell vivia i treballava a Barcelona, Torroella de Fluvià era la seva vida i la seva il·lusió.
Una pena. descansi en pau.
Guillem.