Mercè Mas i Carles

La Mercè de L'Arc

Feia mesos que sabia que la Mercè Mas i Carles, més coneguda pels llibreters com la Mercè de L'Arc o la Mercè de la Rutlla, no estava bé, que tenia càncer. Però no va ser fins dilluns a la nit, que em van donar la notícia de la seva mort, que vaig mirar enrere en els meus records, i la Mercè hi surt en alguns moments importants de la meva vida.

La primera imatge que m'arriba és de mitjan anys seixanta, amb l'escoltisme. Quan alguns diumenges al matí agafàvem el tren o l'autobús per anar d'excursió a alguna muntanya de la Garrotxa, ens els trobàvem a ella, el seu marit, en Josep Cristòfol, i el seu fill Xavier, que era un marrec, que també anaven a pujar alguna muntanya o turó d'aquelles contrades. Recordo l'alegria i l'energia que portaven i transmetien. Una felicitat envejable.

Més endavant, a Salt –ells també vivien a Salt–, en una parada de Sant Jordi que vam muntar els escoltes, ens ajudaven la Mercè i en Cristòfol. Ella aleshores treballava a la llibreria Les Voltes i ens deixaven els llibres per vendre. Amb en Lluís Mateu vam il·lustrar uns poemes, que tant a ella com a en Cristòfol els van agradar molt, i els van comprar.

La Mercè em va proposar fer un aparador a Les Voltes. Per a mi era un honor i una gran responsabilitat, ja que en aquella època els aparadors de Les Voltes els solien fer artistes com Carles Vivó, Enric Marquès, Bosch-Martí, Santiago Roca-Delpech, Lluís Güell, Jordi Soler... Vaig fer un aparador infantil i a partir d'aquell moment vaig entrar en el fantàstic món de la Girona dels seixanta, i també a partir d'aquell moment Les Voltes, amb la Mercè, va ser la meva casa cultural i de contacte a Girona. Allà vaig conèixer, entre altres, el malaguanyat Lluís M. de Puig, que encara treballava a les oficines dels “Químics” amb en Josep Cristòfol. La Mercè em va ajudar molt en aquella època fent-me obrir i descobrir la meva vessant pictòrica i inquietuds literàries, empenyent-me a participar en els inicis de la Fira del Dibuix, en els premis Prudenci Bertrana...

Em vaig tornar a retrobar amb la Mercè en l'obertura de la Llibreria 22, l'any 1978. Ella ja no estava a Les Voltes, però era la delegada de la distribuïdora de llibres en català L'Arc de Berà. Van ser molt importants l'ajuda i els consells de la Mercè a l'hora de muntar la 22, sobretot en els inicis. A més, en aquella època ella va venir a viure a Girona, al costat de la 22, al carrer Anselm Clavé. Aquesta relació “professional” va durar fins que es va jubilar, als 60 anys. La nostra amistat sempre va estar per damunt dels moments tensos que tota relació professional comporta. La Mercè era una dona encantadora, però amb molt de caràcter. Tenia molt clares les seves idees i les portava fins a les darreres conseqüències. Els llibreters de Girona i comarques li hem d'estar molt agraïts. Sempre ens va ajudar i va treballar en circumstàncies dures, i pràcticament sola. Ens donava informació en una època en que n'hi havia poca i la que hi havia no era segura.

La Mercè i en Josep Cristòfol mai van abandonar el gust per la natura i així que podien feien un viatge. Caminar i caminar era la seva màxima il·lusió, que va poder portar a terme quan es va jubilar. A partir d'aleshores, tant l'un com l'altre no van parar de fer viatges allà on fos. Ara la Mercè ha marxat sola a fer el llarg viatge. Era una dona segura i amb molta fortalesa, i sabrà esperar el temps que calgui per seguir caminant amb en Tòfol.

Moltes gràcies, Mercè, per la teva vida, i bon viatge. Una abraçada.

* Guillem Terribas, llibreter, publicat en El Punt-Avui el 14.02.13