divendres, 25 de març de 2022

A TIEMPO COMPLETO , Cinema Truffaut. Full de Sala.

A TIEMPO COMPLETO
À plein temps
França, 2021
Direcció: Eric Gravel
Intèrprets: Laure Calamy, Anne Suarez, Geneviève Mnich, Nolan Arizmendi
Durada: 89 min
Gènere: drama
Idioma: francès 
Data d'estrena: 25/03/2022

UNA HISTÒRIA ANGOIXANT 
En la seva segona pel·lícula, el director francès Eric Gravel, torna a agafar a una dona com a protagonista per una història sobre el treball i com s'ha d'acceptar el que sigui per mantenir el lloc de treball. Ho va fer en la seva primera pel·lícula Aglaé: a prueba de choque (2017), on vèiem com la protagonista decidia anar a viure a l'Índia per mantenir la seva feina, i ho torna a fer ara amb A tiempo completo.
Aquesta vegada, també és una dona la protagonista d'aquesta història angoixant i trepidant. Amb ritme accelerat viurem la pressió de la protagonista buscant tornar a treballar del que realment vol, ja que l'empresa per a la qual exercia com a investigadora de mercats ha tancat.
Julie, és una dona separada, amb un fill per a cuidar i amb poques hores per estar amb ell. Ha de recuperar la feina i el seu estatus. Mentre no arriba a tenir-la i havent d'acudir a moltes entrevistes per a un procés de selecció que la faran anar amunt i avall, desplaçantse com pot per arribar a l'hora a lloc tant en el treball, en les entrevistes o a casa seva per cuidar el fill, s'haurà de conformar de treballar (provisionalment) de cambrera d'habitacions en un hotel.
Viurem amb la protagonista tota aquesta angoixa. D’anar sempre tard. D’haver de demanar favors a la veïna i a les companyes de treball. Haver de fer malifetes per poder sobreviure i, tot sense perdre les bones maneres, l’elegància i el somriure. A més a més, la fatalitat li té preparat un temible repte, ja que ha d'acudir a aquesta sèrie d'entrevistes just la setmana en què s'ha desfermat una onada de vagues de transport públic, cosa que l'afecta especialment perquè depèn del tren que uneix el poblet on viu amb París.
Laura Calamy, l'actriu que interpreta a Julie, aquesta dona desesperada que lluita contra aquesta societat agressiva, plena d'impediments, ho fa d'una manera creïble, amb una interpretació magistral. Una vegada més el cinema ens ofereix una història Una història angoixant on la dona és la protagonista dels errors de la societat de consum. Aquesta societat que exigeix més a les dones que els homes. Aquestes dones que han d'estar pensant amb el treball, pensant amb la família, pensant que no es poden equivocar, pensant sempre amb el demà i havent de demostrar que són persones capacitades per això i el que calgui.
Són vuitanta-cinc minuts de metratge plens de vida, de tensió que fa tenir a l'espectador aspectant de com se'n sortirà de cada parany que li posa la vida a la Julie.
Us aconsello que els viviu i en traieu les vostres pròpies conclusions. El director que també n'és el guionista, només ens mostra un fragment de la vida d'una dona, que en aquest cas és de classe mitjana, que busca desesperadament retrobar la seva feina i el seu lloc a la vida. 
Guillem Terribas.  Col·lectiu de Critics de Cinema de Girona

dissabte, 19 de març de 2022

Anem al cine!!

Espectadors en el Ocine de Girona. Foto: Marc Martí.
E
l vell (i bon) costum d’anar a les sales de cinema per assistir a una projecció s’ha anat esllanguint amb el temps a mesura que les plataformes en streaming han entrat a les nostres vides. Un model, però, que l’actriu Cate Blanchett ha posat recentment en qüestió afirmant que, tot i haver representat una oportunitat per a l’audiència i per a molta gent, «no pot seguir sense un examen profund». A aquest gens engrescador panorama s’hi ha afegit a la pandèmia de la Covid-19 que ha foragitat els espectadors de les sales, primer perquè les varen tancar, després per les limitacions de l’aforament i, més tard, per la por col·lectiva d’uns contagis que en realitat no existien. Recentment s’ha engegat una campanya per estimular que la gent torni a les sales però tot i les bones intencions no veig que se n’hagin sortit prou bé. Sóc dels que va al cine almenys un cop per setmana i, darrerament, m’he trobat que gairebé era l’únic espectador a la sala gran! Això sí, a taquilla em pregunten on vull seure perquè va numerat, suposo que encara amb la inèrcia dels bons temps passats, però resulta que després puc triar seient perquè som quatre gats i encara mal comptats. I em sap greu aquesta lenta davallada de l’assistència dels espectadors a les sales perquè Girona ha estat una ciutat que ha servit en ocasions de plató per a rodatges importants (Joc de Trons, sense anar més lluny, però també Pandora y el holandés errante, encara en el record, El Perfum de Tom Tykwer, Soldados de Salamina o, la més recent, Las leyes de la frontera basada en el llibre de Javier Cercas), sinó perquè ha tingut una població molt aficionada al cinema, almenys des que Figueres va perdre l’oportunitat de ser capdavantera en les estrenes cinematogràfiques.
El Cinema Truffaut. Foto: GTR
Actualment, a Girona tenim les sales Ocine a Sant Ponç i les Albèniz, a banda, és clar, del Truffau amb una recuperada i interessant programació gràcies als esforços i dedicació d’un dels més destacats cinèfils de la ciutat com és l’activista cultural Guillem Terribas. Però el cert és que les sales han anat desapareixent de les nostres vides i, en canvi, molta gent s’ha anat incorporant a la comoditat de les plataformes que ens ofereixen les pelis fins i tot abans que s’estrenin comercialment a les sales de les ciutats. Així, han desaparegut al llarg d’aquests anys l’Orient, el Familiar, els Catalunya, el Coliseo, el Gran-Via, els Lauren, l’Ultònia i el Modern. A l’anomenada popularment «plaça dels cines» ja no en queda cap, almenys amb entrada per la plaça, però sí el record de molta gent que en serva el record d’aquella magnífica làmpada de l’Albéniz que, teòricament s’havia de conservar, però ningú sap on ha anat a parar. Ens queda, a Girona, el magnífic Museu del Cinema que ens permet fer un recorregut pel setè art des dels inicis fins els nostres dies on hi trobem peces que molts recordem no pas amb nostàlgia però sí amb respecte, com la col·lecció de projectors de cinema NIC i, recentment, al seu vestíbul, un magnífic mural de gran format obra del cartellista Juan Antonio García. Som allò que se n’ha anomenat «homo videns» i amb aquest propòsit, a la sala d’exposicions d’aquest Museu del carrer Sèquia s’ha instal·lat fins el proper 24 d’abril una mostra molt interessant on l’espectador és el protagonista de l’espectacle cinematogràfic en un recorregut pel seu canviant prestigi i creixent esperit crític i participatiu. Així com Cinema Paradiso, l’oscaritzada pel·lícula de Giuseppe Tornatore de 1988 ens descobreix unes emocions especials davant la pantalla en una entranyable història d’amor pel cinema, les reflexions que ens aporta aquesta exposició instal·lada a la planta baixa del Museu ens interpel·la també en el nostre paper com a espectadors i, en darrera instància, salvadors d’un art que no podem deixar perdre. Ara que ja ens podrem treure la mascareta que ens ofega, fem cas dels bons consells culturals, triem la pel·lícula que més ens complagui i... anem al cine!
MIQUEL FAÑANÀS publicat en el El Diari de Girona, 19.03.2022

dimecres, 16 de març de 2022

Jordi Soler, el periodista que tocava totes les tecles

Jordi Soler. Foto: Quim Puig.
E
n la cerimònia de lliurament dels premis Rahola, que atorguen la Diputació de Girona i el Col·legi de Periodistes, avui dijous a l’Auditori de Girona, recordarem el periodista Jordi Soler Font, l’Hèlios, que va morir el 14 de febrer. Fa trenta anys, Narcís Jordi Aragó va escriure en una cartolina de presentació d’una exposició que l’Hèlios va fer a la seu del col·legi el 1992 un resum de qui era aquest genial personatge que ens acaba de deixar. El títol ho deia tot: Jordi Soler o el periodista orquestra: “Si un virus maligne incapacités de cop, en un sol dia, tots els membres de l’equip de redacció, però deixés il·lès en Jordi Soler, el diari de l’endemà podria sortir al carrer sense cap entrebanc. En qüestió de poques hores, ell podria fer-ho tot: de l’editorial als mots encreuats, de l’article d’opinió a l’acudit, del reportatge a l’agenda, de l’entrevista a les fotografies, de la columna d’actualitat a la tira de ninots, de les il·lustracions a la compaginació.” Jordi Soler tenia 83 anys i feia quatre mesos que havia enterrat el seu fill Màrius. Jordi Grau i Pius Pujades ja han explicat en aquest diari les vivències d’un periodista genuí i irrepetible que tocava totes les tecles.
El personatge creat per Jordi Soler: SISÍF

Se’l recordarà per l’inclassificable Sísif, pels mots enrevessats, per les efemèrides... i els lectors més veterans faran memòria de les seves columnes contra l’incivisme, amb un llenguatge riquíssim i fitxant-se en aquells detalls que l’exasperaven. També per les il·lustracions als articles d’opinió, per les llargues entrevistes a Presència i per la seva feina excelsa com a fotògraf. El seu enquadrament era precís i cada vegada que veig la ràfega de fotos de les càmeres digitals, el recordo amb una petita càmera i fent un sol clic. El resultat era impecable.
Tot i la seva incansable producció, cada dia anava al diari, fos diumenge o Divendres Sant. No sé si passarà a la història dels ninotaires catalans, però els seus dibuixos, acudits i ninots, que li anaven brollant com una deu d’aigua inesgotable, estan escampats entre antics companys de feina i amics, i molts, lamentablement, perduts. Guardo com un tresor la seva dedicatòria al llibret d’Històries inventades que li va editar Radiocadena el 1986.
Aquesta foto li vaig fer el dia que va
rebre el reconeixement en el Premis
Carles Rahola de periodisme. 
En els anys vuitanta, havia d’inaugurar una exposició a la sala Expoart de Montjuïc d’Àngela Rodeja i Domènec Fita. El dia abans no tenia res fet. S’hi va posar a la nit i, recaptant fulloles d’on va poder (en Guillem Terribas n’hi va donar), a l’hora d’inaugurar l’obra estava tota penjada i la presidia un bisbe que en comptes de bàcul tenia un gran fal·lus. En una època sempre estava dedicant dibuixos a la gent del diari que li venia de gust, i durant la vaga de 1985 en va fer una sèrie d’impagables i la majoria perduts.
Era periodista col·legiat amb el número 91098. Suposo que se’n va fer el mateix dia que jo, que tinc el carnet 91101. Que descansi en pau, que bé s’ho mereix.
 - PRESIDENT DE LA DEMARCACIÓ DE GIRONA DEL COL
·LEGI DE PERIODISTES DE CATALUNYA / Publicat en el Punt Avui 24.02.2022

Jordi Soler el primer per l'esquerra ajupit. Mateu Ciurana, Quim Lledó, Jaume Fabrega, Maria Terradas, Narcís Jordi Aragó, Guillem Terribas (primer per la dreta ajupit, entre altres. Part de l'equip de Ràdio Cadena. 
* En Jordi és i serà un personatge pintoresc, atípic, singular de la Girona Gris i Negra i, també de la Girona de Colors. De la primera Girona, només recordo que el veia alguna vegada  en el Bar L'Arc assegut amb els seus amics parlant poc i dibuixant molt, sempre acompanyat d'un got de no se quina beuratge  li havia fet en lluís de l'Arc. Quan de matinada en marxava, ell encara hi era. També el recordo per les seves fotos a la revista Presència i amb els dibuixos que hi feia i, també alguns anuncis. En aquella Girona que jo anava descobrint, la Girona d'en Tarrés, d'en Vivó, i un munt de gent que pensaven i feien coses, en Jordi no va saber mai de la meva existència.
A la tornada de la seva estada d'un quants anys a Madrid, que molts dels seus amics estaven per les seves coses i ell anava una mica perdut per aquella Girona que començava a tenir color. Va ser amb en Pius Pujades que va començar a fer coses pel Punt Diari i a través d'en Xavier Codina, que aleshores juntament amb en en Posso estaven a la 22 amb el Disseny22, que va començar a passar llargues estones per la 22. Aquí va ser quan ell em va conèixer i es va iniciar una bona relació que ha durat fins a la seva mort. En Jordi hi estava bé a la 22 i nosaltres amb ell. Hi venia amb la Carme, la dona que el va estimar i endreçar. Llàstima que ens deixes aviat, jove, en plena vida. Aquest va ser un cop fort per en Jordi. Va quedar molt tocat. Aquesta mort, la de la seva mare i el problema de les drogues i la mort prematura del seu fill Marius, uns mesos abans que ell, va accelerar la  desaparició física de l'Elius, com li dèiem tots.
 Les exposicions, les trobades a la ràdio, els escrits que em va fer per la Revista de Salt La Farga, quan jo n'era director: va crear unes històries fantàstics sobre personatges inventats que van passar per Salt, amb el títol d' Esdevinguts, il·lustrats per en Lluís Mateu. Son moltes coses i records que em venen recordant a en Jordi Soler. Gràcies Elius, per la teva genialitat i per la teva humilitat.   
Guillem.




divendres, 11 de març de 2022

Cicle PASOLINI. Filmoteca de Catalunya / Cinema Truffaut.


Promo, del cicle que ha organitzat el col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona per a la Filmoteca de la Generalitat a Girona, les projeccions es fan en el Cinema Truffaut cada dilluns del mes de Març / abril 2022.