Jordi Soler, el periodista que tocava totes les tecles

Jordi Soler. Foto: Quim Puig.

En la cerimònia de lliurament dels premis Rahola, que atorguen la Diputació de Girona i el Col·legi de Periodistes, avui dijous a l’Auditori de Girona, recordarem el periodista Jordi Soler Font, l’Hèlios, que va morir el 14 de febrer. Fa trenta anys, Narcís Jordi Aragó va escriure en una cartolina de presentació d’una exposició que l’Hèlios va fer a la seu del col·legi el 1992 un resum de qui era aquest genial personatge que ens acaba de deixar. El títol ho deia tot: Jordi Soler o el periodista orquestra: “Si un virus maligne incapacités de cop, en un sol dia, tots els membres de l’equip de redacció, però deixés il·lès en Jordi Soler, el diari de l’endemà podria sortir al carrer sense cap entrebanc. En qüestió de poques hores, ell podria fer-ho tot: de l’editorial als mots encreuats, de l’article d’opinió a l’acudit, del reportatge a l’agenda, de l’entrevista a les fotografies, de la columna d’actualitat a la tira de ninots, de les il·lustracions a la compaginació.” Jordi Soler tenia 83 anys i feia quatre mesos que havia enterrat el seu fill Màrius. Jordi Grau i Pius Pujades ja han explicat en aquest diari les vivències d’un periodista genuí i irrepetible que tocava totes les tecles.

El personatge creat per Jordi Soler: SISÍF

Se’l recordarà per l’inclassificable Sísif, pels mots enrevessats, per les efemèrides... i els lectors més veterans faran memòria de les seves columnes contra l’incivisme, amb un llenguatge riquíssim i fitxant-se en aquells detalls que l’exasperaven. També per les il·lustracions als articles d’opinió, per les llargues entrevistes a Presència i per la seva feina excelsa com a fotògraf. El seu enquadrament era precís i cada vegada que veig la ràfega de fotos de les càmeres digitals, el recordo amb una petita càmera i fent un sol clic. El resultat era impecable.
Tot i la seva incansable producció, cada dia anava al diari, fos diumenge o Divendres Sant. No sé si passarà a la història dels ninotaires catalans, però els seus dibuixos, acudits i ninots, que li anaven brollant com una deu d’aigua inesgotable, estan escampats entre antics companys de feina i amics, i molts, lamentablement, perduts. Guardo com un tresor la seva dedicatòria al llibret d’Històries inventades que li va editar Radiocadena el 1986.

Aquesta foto li vaig fer el dia que va
rebre el reconeixement en el Premis
Carles Rahola de periodisme. 

En els anys vuitanta, havia d’inaugurar una exposició a la sala Expoart de Montjuïc d’Àngela Rodeja i Domènec Fita. El dia abans no tenia res fet. S’hi va posar a la nit i, recaptant fulloles d’on va poder (en Guillem Terribas n’hi va donar), a l’hora d’inaugurar l’obra estava tota penjada i la presidia un bisbe que en comptes de bàcul tenia un gran fal·lus. En una època sempre estava dedicant dibuixos a la gent del diari que li venia de gust, i durant la vaga de 1985 en va fer una sèrie d’impagables i la majoria perduts.
Era periodista col·legiat amb el número 91098. Suposo que se’n va fer el mateix dia que jo, que tinc el carnet 91101. Que descansi en pau, que bé s’ho mereix.
JOAN VENTURA - PRESIDENT DE LA DEMARCACIÓ DE GIRONA DEL COL
·LEGI DE PERIODISTES DE CATALUNYA / Publicat en el Punt Avui 24.02.2022

Jordi Soler el primer per l'esquerra ajupit. Mateu Ciurana, Quim Lledó, Jaume Fabrega, Maria Terradas, Narcís Jordi Aragó, Guillem Terribas (primer per la dreta ajupit, entre altres. Part de l'equip de Ràdio Cadena. 
* En Jordi és i serà un personatge pintoresc, atípic, singular de la Girona Gris i Negra i, també de la Girona de Colors. De la primera Girona, només recordo que el veia alguna vegada  en el Bar L'Arc assegut amb els seus amics parlant poc i dibuixant molt, sempre acompanyat d'un got de no se quina beuratge  li havia fet en lluís de l'Arc. Quan de matinada en marxava, ell encara hi era. També el recordo per les seves fotos a la revista Presència i amb els dibuixos que hi feia i, també alguns anuncis. En aquella Girona que jo anava descobrint, la Girona d'en Tarrés, d'en Vivó, i un munt de gent que pensaven i feien coses, en Jordi no va saber mai de la meva existència.
A la tornada de la seva estada d'un quants anys a Madrid, que molts dels seus amics estaven per les seves coses i ell anava una mica perdut per aquella Girona que començava a tenir color. Va ser amb en Pius Pujades que va començar a fer coses pel Punt Diari i a través d'en Xavier Codina, que aleshores juntament amb en en Posso estaven a la 22 amb el Disseny22, que va començar a passar llargues estones per la 22. Aquí va ser quan ell em va conèixer i es va iniciar una bona relació que ha durat fins a la seva mort. En Jordi hi estava bé a la 22 i nosaltres amb ell. Hi venia amb la Carme, la dona que el va estimar i endreçar. Llàstima que ens deixes aviat, jove, en plena vida. Aquest va ser un cop fort per en Jordi. Va quedar molt tocat. Aquesta mort, la de la seva mare i el problema de les drogues i la mort prematura del seu fill Marius, uns mesos abans que ell, va accelerar la  desaparició física de l'Elius, com li dèiem tots.
 Les exposicions, les trobades a la ràdio, els escrits que em va fer per la Revista de Salt La Farga, quan jo n'era director: va crear unes històries fantàstics sobre personatges inventats que van passar per Salt, amb el títol d' Esdevinguts, il·lustrats per en Lluís Mateu. Son moltes coses i records que em venen recordant a en Jordi Soler. Gràcies Elius, per la teva genialitat i per la teva humilitat.   
Guillem.