Regne Unit, 2016
Director: János Edelényi
Intèrprets: Brian Cox, Anna Chancellor, Emilia Fox, Coco König, Karl Johnson, Selina Cadell, Andrew Havill, Roger Moore, Richard Ridings, Andor Lukáts, Emily Bevan, Ruth Posner, Maitland Chandler, Adam Morris, Paul Bown,
Gènere: Comèdia.
Durada: 89 min.
Idioma: Anglès.
“Sempre ens quedarà Shakespeare”
Estem davant d’una pel·lícula on hi ha teatre cent per cent. Teatre intel·ligent. Concretament teatre anglès i, encara més, Shakespeare i les seves obres “La Tempesta”, “Romeu i Julieta”, “Hamlet” i, sobretot “El Rei Lear”, entre altres referències.
Tot i que la pel·lícula és anglesa, està dirigida per un director Hongarès, János Edelény, nascut a la capital, Budapest. Aquesta referència a Hongria i Budapest, serà una de les bromes continuades durant tota la pel·lícula, perquè la història que ens explica el director János Edelény es la relació entre una jove hongaresa, magníficament interpretada per la actriu Coco Köning (Àustria, 1966) i en un actor en plena decadència i amb la malaltia del Parkinson, creïblement interpretat per un gran actor, Sir Brian Cox, que en cinema es conegut per papers secundaris, però teatralment es un dels més celebrats i aplaudits del teatre angles i un expert en interpretacions de personatges Shakespearians i membre de la Royal Shakespeare Company, on va aconseguir una magnifica i aplaudida actuació amb el Rei Lear.
Ens trobem, doncs, amb una història que juga amb la realitat i la ficció. La realitat d’un actor, Brian Cox, que ha interpretat diverses vegades obres de Shakespeare i la ficció d’un actor, ja gran i en plena decadència, que té la malaltia del Parkirson i que està contínuament evocant el seu passat com actor veient pel·lícules i filmacions d’obres de teatre de quan estava en plena forma (de la mateixa manera que Glòria Swanson a “Sunset Boulevard”), i que son les mateixes que interpreta l’actor Brian Cox, que en el film es diu Sir Michael Gifford i viu en un castell, acompanyat per un fidel xofer (una altra referència a Sunset Boulevard) que l’ha acompanyat durant més de quaranta anys i li sap la seva vida i miracles, així com les seves interpretacions (un creïble karl Johnson); la seva secretària -que en un temps havia estat més que secretària ( molt convincent Anna Chancellor)- i una filla ( Emilia Fox), que de tant en tant hi va per controlar com està la cosa i no té bona relació amb el seu pare, degut a que tots dos tenen el mateix caràcter malhumorat i autoritari.
La història s’anima quan apareix la jove Dorottya, nascuda a Romania, estudiant de teatre a Londres que s’ofereix de cuidadora del mític actor angles, que amb el seu mal caràcter no hi ha persona que l’aguanti més d’un dia. Com si fos una Mary Poppins actual, la jove Dorottya es guanya el malhumorat actor que la malaltia del Parkinson l’esta afectant tant cada vegada més, que ja no es pot valdre per ell sol i ja ni controla les seves necessitats. Inicialment ell se’n burlarà de l’ accent de la jove cuidadora i aprenenta d’actriu, li canviarà el nom i la presentarà com a Romanesa. Però ella, al igual que Mary Poppins, aguanta i el guanya amb la seva joventut, la seva tolerància i, sobretot, perquè se sap de memòria tots els textos de Shakespeare. I aquí es quan l’espectador s’ho passa d’allò més bé, degut a que contínuament els diàlegs son combinats amb textos d’ obres de teatre de Shakespeare.
La pel·lícula podria caure en explicar-nos la típica de relació d’un vell actor en baixa forma que recorda els seus moments de glòria i la dolça joveneta que el cuida i que arribarà a ser una gran actriu. I no, la pel·lícula està feta i interpretada intel·ligentment i acaba essent un film que el director sap conduir, oferint-nos una dosis controlada de tendresa i d’ironia, fugint dels sentimentalismes gratuïts.
Veureu una pel·lícula molt ben dirigida i interpretada, una història entranyable amb Shakespeare al darrera.
I al final, no marxeu, mireu els crèdits, que hi ha més informació de com acaba la cosa.
Ens trobem, doncs, amb una història que juga amb la realitat i la ficció. La realitat d’un actor, Brian Cox, que ha interpretat diverses vegades obres de Shakespeare i la ficció d’un actor, ja gran i en plena decadència, que té la malaltia del Parkirson i que està contínuament evocant el seu passat com actor veient pel·lícules i filmacions d’obres de teatre de quan estava en plena forma (de la mateixa manera que Glòria Swanson a “Sunset Boulevard”), i que son les mateixes que interpreta l’actor Brian Cox, que en el film es diu Sir Michael Gifford i viu en un castell, acompanyat per un fidel xofer (una altra referència a Sunset Boulevard) que l’ha acompanyat durant més de quaranta anys i li sap la seva vida i miracles, així com les seves interpretacions (un creïble karl Johnson); la seva secretària -que en un temps havia estat més que secretària ( molt convincent Anna Chancellor)- i una filla ( Emilia Fox), que de tant en tant hi va per controlar com està la cosa i no té bona relació amb el seu pare, degut a que tots dos tenen el mateix caràcter malhumorat i autoritari.
La història s’anima quan apareix la jove Dorottya, nascuda a Romania, estudiant de teatre a Londres que s’ofereix de cuidadora del mític actor angles, que amb el seu mal caràcter no hi ha persona que l’aguanti més d’un dia. Com si fos una Mary Poppins actual, la jove Dorottya es guanya el malhumorat actor que la malaltia del Parkinson l’esta afectant tant cada vegada més, que ja no es pot valdre per ell sol i ja ni controla les seves necessitats. Inicialment ell se’n burlarà de l’ accent de la jove cuidadora i aprenenta d’actriu, li canviarà el nom i la presentarà com a Romanesa. Però ella, al igual que Mary Poppins, aguanta i el guanya amb la seva joventut, la seva tolerància i, sobretot, perquè se sap de memòria tots els textos de Shakespeare. I aquí es quan l’espectador s’ho passa d’allò més bé, degut a que contínuament els diàlegs son combinats amb textos d’ obres de teatre de Shakespeare.
La pel·lícula podria caure en explicar-nos la típica de relació d’un vell actor en baixa forma que recorda els seus moments de glòria i la dolça joveneta que el cuida i que arribarà a ser una gran actriu. I no, la pel·lícula està feta i interpretada intel·ligentment i acaba essent un film que el director sap conduir, oferint-nos una dosis controlada de tendresa i d’ironia, fugint dels sentimentalismes gratuïts.
Veureu una pel·lícula molt ben dirigida i interpretada, una història entranyable amb Shakespeare al darrera.
I al final, no marxeu, mireu els crèdits, que hi ha més informació de com acaba la cosa.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona