 |
| Lluís Bosch Martí |
La coalició sobiranista governarà una vila que cada cop és més postmoderna i centrista. Ja vaig escriure que la llista de suports amb els que comptava Guanyem estava trufada d’ex-nadalistes, que és la versió gironina del populisme pujolista. A Girona hi ha hagut una curiosa transformació i, un cop més, coincidim amb l’historiador Josep Clara que ja fa temps que ho va dir (dels germans Nadal als germans Salellas). La Girona burgesa ha patit una metamorfosi que va començar amb el cuc Nadal i que ha acabat amb la papallona Salellas.
En tot aquest procés de transició hi han intervingut tota mena de parents: germans, néts, nebots i l’excunyat J.M. Fonalleras,... tots deixebles de Modest Prats i Mon Marquès, amb la participació del poeta montserratí Titin Comadira i del sagristà Guillem Terribas. A la llista que donava suport a Guanyem no hi faltava l’Anna Pagans.
Tota aquesta operació té l’aval de Martí Nadal Pibernat, secretari ideològic i cap de premsa de Guanyem, home de confiança del nou alcalde i, efectivament, nebot de qui tots esteu pensant.
D’aquesta manera a Girona es reforcen els valors petit-burgesos, individualistes, post modernistes i també "catalaneros". Consolidant una manera molt gironina de fer política i de fer carrera, copar càrrecs i tenir bones feines, una màxima que ha caracteritzat històricament el nadalisme-pujolista.
El nadalisme va destruir molt hàbilment els quadres que Bandera Roja i el PSUC tenien a la ciutat, marginant-los, o integrant-los a la seva estructura política, o bé en el sector negocis.
Més endavant, com dèiem en un altre article, hi ha hagut un big bang nadalista i seguidors del gran guru s’han integrat, d’una manera o d’una altra en les diverses candidatures que concorregueren al 28M. El resultat ha estat que a Girona no governarà la llista més votada, sinó una coalició, en un acord que, abans que es consolidés, ja varen denunciar des de dins Lluita Internacionalista i l’Ateneu Salvadora Catà.
Ja se sap que en unes municipals, un cop s’obren les urnes, comencen a córrer els ganivets, afloren les travetes, puntades de peu, punyalades per l’esquena i es constitueixen ajuntaments amb acords que clamen al cel, com el de Barcelona, on Ada Colau ha tornat a pactar amb el PP, aquest cop no per decapitar Maragall, sinó per tallar el cap a Trias (en Xavier, no en Quimet), en una operació d’estat que ha escandalitzat molt al personal. No sé a què venen tants escarafalls quan Junts, ERC i la CUP han arribat a pactes amb el PSC en molts ajuntaments perjudicant a altres partits independentistes.
A Girona, les forces manaires a la plaça del Vi, han fet un viatge cap al centre fent un acord interclassista on guanya la Girona botiguera i petit-burgesa i perd l’anticapitalisme, s’aparquen les vertaderes polítiques d’esquerra i fins i tot l’independentisme retòric, dona pas al pragmatisme més absolut.
Dit això volem fer avinent, la repercussió que ha tingut en mitjans gironins el nostre article "28M, guanya Quim Nadal" que ha estat comentat entre d’altres pel gran comunicador Jordi Grau, president del Col·legi de periodistes, redactors com Joan Trilla o analistes de referència com ara Josep López de Lerma i López.
Davant la gran mediocritat política que ens envolta, aquests dies m’ha agradat veure l’espectacle que va donar en el programa d’en Graset l’escriptora emergent Romero Casanova. Em va complaure que Juana Dolores fes per antena, en viu i en directe, apologia de la lluita de classes, que parlés de Marx i Gramsci i que arramblés el cofoisme conformista dels espectadors benpensants.
Aquests dies que s’ha mort oficialment Silvio Berlusconi, he llegit al psicoanalista eslovè Slavoj Zizek, un autor que al llarg de la seva obra ha sabut integrar el pensament de Jacques Lacan amb el marxisme. Diu Zizek que el capitalisme actual s’acosta més al neofeudalisme que no pas al neoliberalisme. En el seu darrer assaig critica l’excés de dependència que tenim de les noves tecnologies, unes aplicacions que reforcen l’individualisme i la manca d’esperit crític, col·lectiu i social. Venen temps difícils, el feixisme és un monstre amb moltes cares i no sempre se’ns mostra en la seva forma més evident. Fa gairebé 25 anys, Umberto Ecco va escriure 14 punts en els quals el professor assenyalava els elements que fan que un discurs porti en el seu si la llavor feixista. Són aquests:
1/ Culte a les tradicions i costums propis, enfront les que venen de fora. 2/ Rebuig a la modernitat il·lustrada. El feixisme és superficialment modern en les formes, en la tecnologia i en l’hora irracional i temperamental. 3/ Posa sota sospita a intel·lectuals i polítics. 4/ Considera una traïció el desacord i la confrontació d’idees. 5/ Explota la por a la diferència i la diversitat. 6/ Alimenta el sentiment de frustració personal i social, apel·lant al patiment de les classes mitjanes en situació de crisis econòmica. 7/ Als ciutadans mancats d’identitat social els hi ofereix nacionalisme excloent i els hi assenyala un enemic extern. 8/ Els seguidors han de sentir-se humiliats i han de sentir que els enemics podran ser derrotats. 9/ L’important no és la lluita per la vida, sinó la lluita per la lluita. 10/ Elitisme popular i de masses. El meu poble és el millor del món. 11/ L’heroisme és important fins al punt de donar la vida, si cal, per la nació. 12/ El feixisme més clàssic és inequívocament masclista. 13/ El poble és una unitat compacta, no un conjunt de ciutadans que tenen drets individuals. 14/ El feixisme és grandiloqüent, però parla amb un llenguatge simple. L’hora és greu, i hem d’estar amatents, també a nivell local, a l’actuació de l’oligarquia, les camarilles, els arribistes, partits, personalitats egocèntriques i clans familiars.
 |
| Lluc Salellas, Guillem Terribas |
Lluís Bosch Martí, publicat en el Diari de Girona 27.06.2023
