Fa anys que vaig tenir la primera trobada amb Juan
Luis Panero. Segons ell, uns trenta. Tos dos coincidim que va ser a la 22, però
no amb les mateixes circumstàncies. Un dia ho recordàvem i jo li vaig dir que va ser un mes
després de la mort de Joan Vinyoli. Havíem fet un aparador dedicat a el poeta
Vinyoli i al cap d'un mes el vaig desmuntar i endreçar els llibres a l'apartat
de poesia.. Al cap d'una estona va entrar en Panero a la 22, sol. Vaig quedar
parat de veure aquell personatge que m'havia fascinat molts anys enrere en la
pel·lícula de Jaime Chavarri a "El desencanto". Va donar unes voltes
per la Llibreria i llavors va venir cap a mi i em va dir "es una pena que
no haya ningún espacio dedicado a Joan Vinyoli, el mejor poeta catalan i que
hace un mes que nos ha dejado". Això em va desmuntar, com li feia creure a
aquell personatge admirat en la distancia, que les primeres paraules que em
dirigia eren per recriminar-me una acció que havia portar a terme i que per
coses de la vida, feia una estona que havia desmuntat. Li vaig explicar el fet amb
tota la sinceritat del mon i em sembla que em va creure. Des de aquell dia en
Vinyoli ens ha acompanyat en totes les nostres trobades. Segons la seva versió, va entrar a la
Llibreria per aquelles mateixes dates, aconsellat per uns amics de Barcelona
que li havien parlat molt bé de la 22 i que va comprar un llibre de Seix Barral
en la que hi va posar la data. M'ho va ensenyar fa uns anys i fins hi tot em va
dir que em donava el llibre com a record. Ara me'n penedeixo, ja que li vaig
dir que era millor que el guardes ell, així sempre podria explicar la seva
versió com l'autèntica. De totes maneres a mi m'agrada més la meva versió de la
nostra primera trobada i així li vaig dir. I així l'explico sempre.
Moltes vegades ens hem vist i trobat, tant a la 22
presentant els seus darrers llibres o en actes relacionats amb el premi Casero,
que a les mínima aprofitava les seves
coneixences per fer-lo venir un any a parlar de Vinyoli, un altre de Cernuda,
de Jaime Gil de Biedma o de Malcolm Lowry i la seva novel·la "Bajo el
volcan" i posterior projecció de la pel·lícual que va dirigir John
Huston.... O fa dos anys les jornades d' Univers Borges, que va parlar de la
seva relació i va llegir un poema de Borges. Aquesta va ser la darrera vegada
en que va parlar i recitar en públic. En aquestes sortides l'anava a buscar a
Torroella i llavors el tornava. Amb aquestes anades i vingudes les nostres
converses eren sobre la solitud, el desencant "ahora todas las ciudades
son iguales, todas tienen las mismas tiendas, los mismos restaurantes y hacen
las mismas películas". Poques
vegades vam parlar de la pel·lícula "El Desencanto" i, de la segona
part que va realitzar Ricardo Franco, em va prohibir que no l'anés a veure, que
era horrorosa. I així ho he fet, no la he vista mai. Del que més parlàvem era de
literatura i, sobretot, de cinema i dels actors i actrius preferits.
Durant molts anys, apart d'alguna visita espontània
per acompanyar algú que el volia conèixer o per fer-li alguna entrevista, cada
any el mes d'agost l'anava a veure a Torroella, a casa seva . Allà amb la calor de
l'estiu amb la finestra mig oberta i amb els visi llos blancs velejant, Panero estava
assegut en el mateix sofà de sempre, amb una tauleta de vidre al davant amb els
diaris del dia i, sobretot, La Vanguardia i la tele al davant, de vegades
tancada, esperant a ningú. Sempre amb una camisa mig descordada i alguna vegada
amb pantalons curts i la pell blanca que no havia vist mai el sol. Els primers
anys, tenia el paquet de tabac, Marlboro suau, sobre la tauleta, i un got de vi
blanc fresc que una vegada m'havia instal·lat amb una cadira al seu costat, em
convidava a acompanyar-lo. I llavors parlàvem, moltes vegades acompanyats de la
Carme Iglesias, la seva dona, que també fumava. Ella, la Carme, aprofitava la
meva arribada per fer alguna altre cosa i descansar de Panero. Amb els anys, el
tabac va desaparèixer d'aquella casa i les darreres vegades, també, el vi blanc.
En Panero ja no podia fumar ni beure, cosa que s'ha de dir que aprofitava quan
al portava a Girona a fer algun "bolo", per fer un gin tònic, fumar
una mica i en el sopar beure vi. Em sembla que les darreres vegades venia més
poder gaudir d' aquests petits plaers que estar amb gent i fer la xerrada
tertúlia corresponent. Perdona Carme, ja sé que no ho podia fer, però era tant
feliç i tot i que mai t'ho vaig comentar, em sembla que ja sabies que fèiem
algun excés.
 |
| Juny 2013. Guillem & Panero. Foto: Salvador García-Arbós. |
De totes maneres no hi anessis mai el matí, ell dormia fins tard. Sempre havia de ser a la tarda. Una vegada vaig trucar-lo per acompanyar a un periodista a fer-li una entrevista, que només podia ser el matí. Ja és va posar de mal humor i em va fer la concessió de que ens reveria a les 12 de migdia. Vam arribar-hi cinc minuts tard i ja ens volia fer fora, ja que ell puntualment estava apunt a les 12.
Amb les visites en un principi es feia l'esquerp, però llavors s'animava i no parava de parlar i explicar històries. De les seves estades a Sud-americà, que l'apreciaven molt i li invitaven moltes vegades a donar conferències i a fer recitals. També de les ciutats i dels llocs comuns. De Borges, sobretot, de Vinyoli, Cernuda i molt de passada, de Garcia Lorca. De García Marquez i de Lampedusa i El Gatopardo, "sobretodo la última edición d'Edhasa que tu me regalastes...".
Quan estàvem sols, parlàvem molt de temes diversos
sense aprofundir massa: de la vida, de la mort i de lo fotut que estava. Ara,
allà on ens enteníem més era quan parlàvem de cinema: de les nostres debilitats
amb l'Ava Gardner. Del cinema clàssic americà, però també de Fellini, de la
música de Nino Rotta, de Visconti i la meravellosa pel·lícula que va fer del llibre
El gatopardo. Amb aquestes xerrades entravem amb una mena de competició. S'ho
passava bé. Tot i que era una rondinaire i la primera impressió era d'una
persona desagradable, Panero era entranyable i amb mi és va portar sempre amb
delicadesa, amb respecta i jo diria que m'apreciava i que m'esperava.
Aquest agost he tornat a casa d'en Panero, però
aquesta vegada vaig trucar-lo abans perquè no hi anava sol. M'hi va acompanyar
en Joaquim Armengol, que ja hi havíem anat altres vegades. La Carme ens va rebre
i ens va dir que estava malament, que no podia parlar. Quan vam entrar a la
sala, on ell com sempre estava assegut en el sofà, ens va mirar, amb mala cara
i no ens va dir res.. Amb la mirada ho va dir tot. El vaig saludar com si res,
però ell només ens mirava i em veu fosca, apagada i afònica ens va dir que no
podia parlar. Vam parlar una estona amb la Carme i ell ens mirava una mica
molest perquè no podia dominar la conversa. Al final, va trencar com va poder
el silenci i va començar a parlar amb dificultat. La cosa és va animar i al
final vam tornar a parlar de Visconti, d' El Gatopardo i altres coses de la
vida i ell tornava a dominar la situació. Quan vam marxar, estava més animat,
li vaig dir que es cuides que ja ens tornaríem a veure. En Quim va sortir molt
espantat, en el sentit que l'havia vist molt fotut. A mi no m'ho semblar tant,
degut a que altres vegades l'havia vist pitjor.
El dilluns dia 9 de setembre a la tarda em va trucar
la Carme per dir-me que estaven a l'hospital de Palamós. Que li havien detectat
un càncer en el pulmó. Era el tercer càncer que tenia. Que estava molt malament
i que no volia saber res de ningú, només li havia dit "llama a Guillem y
se lo dices y que avise a Juan Cerezo, el ya sabe como ponerse en contacto con
el". Juan Cerezo és el seu editor a Tusquets.
La mateixa tarda vaig trucar a la Montserrat Tura, que treballa a l'hospital de Palamós i li vaig demanar que el cuidés i el controlés.
Vaig trucar amb en Juan Cerezo, i li vaig informar de la situació. El divendres a la tarda em va trucar la Montserrat Tura i em va informar que l'havia anat a veure diverses vegades, que l'havia posat en una habitació per ell tot sol i que la cosa era molt greu, que no se'n sortiria. Que havien parlat molt sobre la mort i la vida i de mi. La Montserrat també em va dir que faria una setmana de festa i per tant la setmana que ve no hi seria i que el millor que podia fer era anar-los a veure. L'endemà dissabte vaig parlar per telèfon amb la Carme i li vaig dir que el diumenge el matí hi aniria. Ella va dir que m'esperaven.
La mateixa tarda vaig trucar a la Montserrat Tura, que treballa a l'hospital de Palamós i li vaig demanar que el cuidés i el controlés.
Vaig trucar amb en Juan Cerezo, i li vaig informar de la situació. El divendres a la tarda em va trucar la Montserrat Tura i em va informar que l'havia anat a veure diverses vegades, que l'havia posat en una habitació per ell tot sol i que la cosa era molt greu, que no se'n sortiria. Que havien parlat molt sobre la mort i la vida i de mi. La Montserrat també em va dir que faria una setmana de festa i per tant la setmana que ve no hi seria i que el millor que podia fer era anar-los a veure. L'endemà dissabte vaig parlar per telèfon amb la Carme i li vaig dir que el diumenge el matí hi aniria. Ella va dir que m'esperaven.
El diumenge dia 15, jo era a Calella de Palafrugell i
a les onze vaig trucar amb en Vicenç Pagès, uns dies abans em va dir que si l'anava a veure
li digués, que tot sol no s'atrevia . En Vicenç va deixar
el que estava fent i ens vam trobar a la porta de l'hospital a dos quarts de
dotze. Ens vam encaminar cap a
l'habitació 406. Allà estirat el llit, molt prim, estava Panero i el seu costat
la Carme. Panero és va alegrar de veure'ns. Podia parlar millor i no va parar
de fer-ho. Jo vaig mantenir el to optimista com si no passes res, era la única
manera que podia aguantar aquella situació. En Vicenç era el costat meu i poca
cosa va dir. Li vaig dir, a en Panero, que ara a les nits podria veure totes les
pel·lís per la televisió i em va contestar "solo veo las películas que
tengo aqui en la memoria i estoy revisando constantemente Dublineses, de John Huston,
una gran película donde la muerte esta constantement presente". Li vaig
recordar que Joh Huston va rodar aquella gran pel·lícula, basada en un conte "Els
morts" de James Joyce, amb
condicions pitjors de les que ara estava ell. Somriure per part de Panero. Em
va recordar que havia d'acabar de llegir el Gatopardo. Li vaig prometre que ho
faria. Li vaig dir que en Quim Armengol acabava d'enllestir nou número de la revista d' "El procés" i ell em va
contestar que esperés una mica i així podria fer un monogràfic dedicat a ell.
També vam recordar a Vinyoli i altre gent. En un moment la Carme li va dir que un
llibre que no havia llegit mai, però que en canvi havia vist moltes vegades la
pel·lícula era Doctor Zivago. I aquí em va tocar la fibra, mai havíem parlar de
la meva ( i seva)debilitat per el Dr. Zivago. I ell va dir que era pel·lícula
perfecta que tocava molts temes i que els tocava bé. Li vaig recordar que els
darrers dies que vaig estar amb en Miquel Pairolí, em va dir que una de les
seves debilitats, també, era Dr. Zivago. I ell va recordar a Pairolí i el seu
llibre dedicat a Lampedusa. En un monet
determinat ens va recordar a en Vicenç i a mi, que érem les darreres persones
que l'havíem sentit a recitar i era un poema de Borges. Li vaig dir que ell era
un gran recitador. Llavors Panero, amb un somriure de satisfacció ens va
explicar que amb un recital que va fer en un teatre a Londres, al final una
jove se li va apropar i li va dir que després de Richard Burton, ell era la
persona que millor havia sentit a recitar. I així van passar més de mitja hora,
recordant converses anteriors, com si fos un tràiler de la nostra relació
durant més de 30 anys, com em va recordar una vegada més. Una conversa amena,
optimista, agradable, crepuscular i amb la mort de rerefons. Quan els vam
deixar el vaig mirar i vaig veure que dintre la seva solitud i ganes de marxar,
era feliç.
El dimarts dia
17 a les 10 de matí em va trucar la Carme per dir-me que el dilluns a la tarda
havia mort. Vaig quedar glaçat i el mateix temps content. Panero, per fi havia
anat a reunir-se amb els seus i que a partir d'ara podria tornar a veure i a
fumar sense cap problema i recitar els seus poemes, amb aquella veu
tant seva i potent, a la gent que
estaria allà a dalt amb ell.
Guillem Terribas.
Més informació
http://eldia.es/2013-09-18/vidaycultura/17-Fallece-anos-poeta-Juan-Luis-Panero.htm
Revista de Girona 284, article de Martí Cortadellas http://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/viewFile/276403/364311
Revista de Girona 284, article de Martí Cortadellas http://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/viewFile/276403/364311
