Demà serà un altre dia.

divendres, 30 d’agost del 2019

La primera aventura / La Martina va al Cau

Guillem Terribas publica ‘La Martina va al Cau’ (Estrella Polar), el primer d’una sèrie de relats infantils inspirats en la seva neta, amb il·lustracions d’Òscar Julve.


El llibreter i promotor cultural Guillem Terribas (Salt, 1951) fa temps que recorre a la seva neta, no tant com a musa però sí com a eix inspirador dels últims llibres que ha escrit. Ho va ser en el seu debut en el camp de la literatura infantil, L’avi de la Martina (Cruïlla, El Vaixell de Vapor, 2017), una història que vol reivindicar la importància de les persones que deixen un pòsit en els nens i nenes que els marcarà per a tota la vida. I ho va ser en la segona part del llibre Alegra’m la vida (Columna, 2017), a l’hora d’elaborar les 22 pel·lícules “imprescindibles” per descobrir amb la mainada.
No se n’amaga i amb orgull d’avi diu de la Martina: “És la dona de la meva vida; la persona que m’ha fet canviar la manera de veure les coses.” I és precisament per aquesta mirada d’infant i com descriu les seves vivències que, en aquesta ocasió, Terribas enceta una sèrie literària infantil destinada als primers lectors, que té com a protagonista una nena que s’assembla molt a la Martina. Es titula La Martina va al Cau ( Estrella Polar ) i amb ella narra –acompanyat de les il·lustracions d’Òscar Julve– l’experiència d’una nena de sis anys a qui apunten per primer cop a un cau on viurà les primeres sortides de cap de setmana lluny de l’entorn familiar.
I com va anar? “La resposta d’ella va ser: ‘Fatal, però hi tornaré!’ i és precisament aquesta genial contradicció la que em va motivar a escriure aquest relat. A partir d’aquí explico a través del seu personatge aquest tipus d’experiències que et marquen de petit però també aplicant coses de la meva pròpia infantesa o adolescència. Perquè jo, a campaments, hi vaig anar de més gran!” Per això, com remarca, no tot el que li passa a la Martina del llibre vol dir que li hagi passat en realitat. Com el desencadenant d’aquesta anècdota que la Martina va resumir amb un “fatal!”...
Una de les il·lustracions d'Òscar Julve.

Que el llibre expliqui les aventures de la Martina en un cau, diu Guillem Terribas que va agradar a l’editorial perquè, tot i ser una tradició molt arrelada a la cultura catalana el fet de participar en caus i esplais, no ha estat gaire tractat en cap àmbit de la literatura. Sobre si tindrà continuïtat, Terribas assegura que ja té altres idees al cap, “fins al punt que en podria fer un Boyhood literari”, en referència al film de to biogràfic de Richard Linklater.
El llibre es presentarà el dissabte 7 de setembre a la Llibreria 22 de Girona i el 12 de setembre a Barcelona en el marc de la Setmana del Llibre en Català.
JORDI CAMPS LLINNELL, publicat en el Punt Avui 29.08.2019

dimarts, 27 d’agost del 2019

La Catalunya bombardejada pels feixistes / Imma Merino

cartell de la presentació a Palafrugell.
Quan vaig arribar, una mica tard a causa del trànsit, a la presentació del llibre Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil, al teatre cinema de Palafrugell, Esteve Riambau parlava de Joan Castanyer, pintor, escenògraf i cineasta que, nascut a Blanes l’any 1903, va passar bona part de la seva vida a París, on va arribar de jove per participar de l’efervescència cultural i artística i d’on va tornar com a exiliat després de la Guerra Civil espanyola. Riambau, autor del llibre publicat per L’Avenç, en parlava a propòsit del fet que Joan Castanyer (Jean Castanier, per als francesos) va ser el coordinador de Laya Films, la secció de cinema del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya dirigit per Jaume Miravitlles. Aquest va demanar a Castanyer que tornés a Catalunya sabent que, sent un home d’esquerres, havia adquirit a França una gran experiència en el món del cinema, sobretot a través de la seva col·laboració en els decorats de films de Jean Renoir.
Joaquim Nadal, Esteve Riambau, Guillem Terribas, Joan Soler, Director de
la Biblioteca de Palafrugell. 

No sé quantes coses més va explicar Riambau de Joan Castanyer a Palafrugell, però en el seu llibre se’n poden llegir moltes, com ara que Renoir va definir-lo com “un català tot rodó, incorregible poeta i somniador inefable que passava la major part del seu temps emborratxant-se a l’aire de les perifèries parisenques”. Amic de Buñuel i de Picasso, a qui tant va adreçar cartes entusiastes mentre coordinava Laya Films, convençut de col·laborar en un cinema al servei del poble, com peticions d’auxili quan va emprendre l’exili vivint en la misèria. Transmetent una fascinació fàcilment compartible, com exemplifico jo mateixa, Riambau li dedica moltes pàgines en un llibre que, com va comentar l’historiador Joaquim Nadal en la presentació a Palafrugell, conté els relats biogràfics dels participants (siguin principals o secundaris) en una història en què, a propòsit del cinema, s’aborda la Guerra Civil a Catalunya. És així que, a partir d’una exhaustiva recerca documental que es fa present a través de la capacitat narrativa de l’autor, hi apareix la confrontació entre anarquistes i comunistes, la vida al front i la rereguarda, la il·lusió i les decepcions revolucionaries, les fidelitats ideològiques i les traïcions, la confiança en la victòria i els perquès de la derrota.
Pla general de la presentació. 

Com en altres ocasions en què s’ha presentat aquest llibre del director de la Filmoteca de Catalunya, a Palafrugell, en un acte impulsat per la biblioteca de la localitat i en què també va participar l’activista cultural Guillem Terribas, es van projectar diverses mostres de la producció de Laya Films. La selecció va començar amb noticiaris, que complien una funció informativa, i va continuar amb un film rodat als entorns de Palafrugell: Tapers de la costa, un dels documentals dirigits per Ramon Biadiu amb la idea de mostrar com, malgrat la guerra i l’amenaça del feixisme, es conservaven intactes la vida civil i les tradicions artesanals, com ara la indústria del suro. Només podia ser al final que es mostressin les imatges de Catalunya màrtir/Le Martyre de la Catalogne, en què, amb Jaume Miravitlles com a narrador, hi ha imatges esfereïdores dels morts (entre què moltes criatures) i de la destrucció dels edificis a causa dels bombardejos de l’aviació alemanya i italiana. Un film per conscienciar i demanar ajuda a la comunitat internacional amb imatges semblants a tantes d’actuals que, difoses amb les mateixes intencions, commouen sense que siguem capaços de provocar una intervenció en conseqüència. Tanmateix, per molt que hàgim vist tantes imatges d’horrors reals, diria que el centenar d’espectadors vam quedar consternats. Són imatges que s’haurien d’haver vist i difós més per no oblidar com Franco va guanyar la guerra amb els crims dels seus aliats feixistes.
IMMA MERINO publicat en el Punt Avui 25.08.2019

divendres, 23 d’agost del 2019

LA VIRGEN DE AGOSTO / Cinema Truffaut Girona


LA VIRGEN DE AGOSTO

Espanya, 2019
Direcció: Jonás Trueba
Intèrprets: Itsaso Arana, Vito Sanz, Joe Manjón, Isabelle Stoffel, Luis Heras, Mikele Urroz
Gènere: drama
Durada: 125 minuts
Idioma: castellà


Quinze dies d’agost a Madrid.

 «Madrid sembla una mica poble, encara que és una ciutat gran que ha anat creixent, jo crec que no ha perdut mai del tot aquesta condició que té de poble. La meva sensació és que al mes d’agost es fa més poble que mai, torna a ser el poble que de fet no ha deixat mai de ser.»
Jonás Trueba, en una entrevista de Bernat Salvà a El Punt Avui,
16 d’agost de 2019.


La darrera pel·lícula de Jonás Trueba, el més jove de la nissaga cinematogràfica dels Trueba, es podria haver dit «Conte d’estiu 2», en un clar homenatge a la pel·lícula d’Éric Rohmer i perquè té molt de l’essència i manera de fer del gran director francès. De fet, el film de Jonás Trueba és un conte en forma de dietari (un recurs molt habitual en Rohmer) que comença el dia 1 d’agost, quan la protagonista –Eva (Itsaso Arana)– és a casa d’un amic que li està ensenyant el pis del barri de La Latina de Madrid que li deixarà durant uns dies, mentre ell és fora de vacances, i acaba el 15 d’agost, el dia de la Mare de Déu d’agost que a les set ja és fosc. Durant aquests quinze dies, que seran anotats dia per dia amb les seves nits, viurem i compartirem els moments, els silencis, les converses, les passejades, les trobades, moltes d’elles casuals, ja que a l’agost tothom és fora, i no tan casuals. La solitud i el desig també seran anotats, en una mena de diari en què l’Eva escriu el pas dels dies. Jonás Trueba no té pressa per explicar aquests quinze dies. L’Eva té temps per anar de copes, fer noves amigues, quedar tancada al carrer i no poder entrar a l’apartament que li han deixat. També per anar al cinema i veure espectacles al carrer i parlar, parlar sense presses amb amigues i amics i nous amics. L’agost és un temps aturat, on fa sol i molta calor, en què tens set i ganes d’estar a l’ombra, en una terrassa, prenent una cervesa o una copa de vi blanc. Mirades i observacions. Silencis. Una tarda als afores, a la riba d’un riu, amb amics i una banyada a l’aigua, neta, clara, que corre i fa camí cap al mar. Viurem, també, les festes que aquests dies celebren les diferents barriades de Madrid, com per exemple San Cayetano, San Lorenzo (magnífica i tendra l’escena de la nit de l’11 al 12 d’agost, la de les llàgrimes de Sant Llorenç) i la Festa de La Paloma. Jonás Trueba, en la mateixa entrevista de Bernat Salvà, fa referència al mestre François Truffaut: «En tot cas, m’agrada que les pel·lícules siguin, com deia Truffaut, d’un cineasta i les seves circumstàncies. Jo ara tinc 37 anys i faig pel·lícules de personatges al voltant d’aquesta edat, o almenys fins ara ha estat així, i sobre les circumstàncies que m’envolten.» Estem davant d’un creador, Jonás Trueba, un personatge que ha mamat cinema i que l’estima. Estem davant d’una pel·lícula plena de sentiments, dubtes, sorpreses i alegries. Estem davant de moments viscuts. Les interpretacions són molt naturals i realistes, no sembla que interpretin. Viuen molt el que ens expliquen. Interessant, continguda i creïble la interpretació d’Itsaso Arana, que també participa en el guió del film. Una molt interessant pel·lícula per veure la segona quinzena del mes d’agost. Que vagi bé. 
Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Lara i els homes / Imma Merino.

El meu amic Guillem Terribas fa temps que desitja el bon dia a les seves amistats del Facebook penjant-hi la imatge d’un petó o, si de cas, d’una actitud amorosa que sol correspondre a un fotograma. Ahir, que era Santa Marta, va penjar-ne dues de la pel·lícula El doctor Zhivago: una mostra Iuri (Omar Shariff) i Lara (Julie Christie) somrients ajaguts en un camp; a l’altra, els mateixos personatges estan abraçats, al llit, amb un semblant malenconiós. En Guillem està casat amb una Marta i és així que ho he entès com una picada d’ullet que em du a explicar una història que em fascina. Resulta que, quan la seva filla Paula era petita, en Guillem li ensenyava l’escena del llit en una còpia de la pel·lícula en VHS. Li havia dit que eren ell (que aleshores duia bigoti) i la rossa Marta, de manera que cada cop que la nena veia l’escena creia veure la imatge dels seus pares que li anunciava que havia d’anar a dormir al llit. No he pogut resistir la temptació d’explicar-ho i espero que no m’ho tinguin en compte.
Omar Sharif i Julie Christie /Zhivago  i Lara.

Llegint la novel·la, estic encara molt lluny del moment en què Iuri i Lara viuen el seu amor a Varykino. En tot cas, m’adono que, tenint-la molt present, la pel·lícula dirigida per David Lean interfereix en la lectura que faig de l’obra de Pasternak. Tanmateix, agradant-me, he descobert que Lara sembla que, de moment, decideix i actua més per ella mateixa a la novel·la que a la pel·lícula, on sovint es diria reduïda a ser l’objecte del desig de l’intrigant Komarovski, el revolucionari Pasha i el nostre estimat metge humanista. És així que, per fugir de Komarovski, pren una determinació i demana ajuda a una companya d’estudis, Nàdia Kologrívova, que l’informa que els seus pares busquen una institutriu per una altra filla. És així que apareix a la novel·la un personatge fascinant que no recordo a la pel·lícula: Lavrenti Mikhàilovitx Kologrívov, un “empresari modern, intel·ligent i capaç” que, contrari al règim tsarista, organitza vagues a la seva pròpia fàbrica i, com si contribuís a una caixa de resistència, paga “els advocats que actuen en els processos polítics”. Lara viu tres anys tranquils amb els Kologrívov només alterats per la visita del seu germà Ròdia, un cadet pocavergonya que, essent també elidit al film de Lean, li demana que visiti Komarovski perquè aquest li doni els diners amb els quals podrà salvar el seu honor després de cometre un desfalc a l’acadèmia militar. Lara brama: “Jo no tinc uniforme ni tinc honor i de mi es pot fer el que es vulgui.” Però no deixarà que sigui així.
Imma Merino, "Ombres d'agost" el PuntAvui 30.07.2019

La Campana

Joan Ribas
A l’escriptor Josep Maria Espinàs i a l’editora Isabel Martí els bullia el cap per la possibilitat de fundar una empresa editorial pròpia que fes llibres de qualitat, que fossin a l’abast de tothom. Corria l’any 1985 i era un moment molt oportú. La cultura catalana reclamava títols llegidors en el nostre idioma. Espinàs tenia –i continua tenint– un gran prestigi com a autor i impulsor de moviments com Els 16 Jutges, i ambdós coneixien els ambients intel·lectuals de Barcelona.
Havien de donar nom a la nova editora, i tenien diverses propostes. Però vet aquí que la conversa informal amb un autor anglès els va proporcionar el desllorigador: L’anglès pregunta a Isabel: 
Com et dius de nom?” 
lla contesta “Isabel”. 

L’home queda un instant en suspens, i després diu en el seu idioma: “Ah!.. It is a bell.” “Així ets una bell és a dir: una campana?” Acabava de néixer el nom d’una editorial que publicaria centenars de llibres dels autors més importants.
Començant amb escassos recursos, un espai just per treballar –amb un prestatge que s’ha anat farcint de campanes decoratives– però amb una voluntat de ferro, no han defallit ni un moment. Espinàs ha seguit escrivint molts llibres, utilitzant la seva vella màquina d’escriure manual... fent un article diari per a la premsa, i col·laborant amb Isabel en la correcció i edició dels nous volums que volien treure al mercat. Criteris compartits i treball intensiu en la selecció han estat la base de l’èxit. Ben sovint han vingut a Girona –a la Llibreria 22– a presentar novetats i fer col·loquis.
El temps va anar passant, i de sobte Josep Maria Espinàs em deixa anar: “Escolta, Joan. He pensat a vendre la meva participació en l’editorial a la Isabel. Ella té tot el mèrit i és qui fa la feina feixuga. I no voldria que un altre dia la meva part de propietat anés a parar a unes altres mans que li poguessin portar problemes...”
Isabel Martí i Josep M. Espinàs.
Les meves reflexions sobre la conveniència de continuar junts, no serviren: “No, Joan: Jo seguiré venint a La Campana com sempre. És com a casa meva. Només faltaria! L’amistat entre la Isabel i jo està per damunt d’interessos monetaris. Escolta: Tu mateix t’ho mires, hi poses el preu, i si a la Isabel li està bé, que ho pugui anar pagant en terminis mensuals. No voldria atabalar-la.”

Dit i fet. Així va anar. En dono fe. No m’havia trobat mai d’haver de posar preu sense el concurs dels interessats! Però, sense ni mirar d’on em sortien els números, vam anar a cal notari! 
Espinàs a la 22.

Ara, fa pocs dies, La Campana s’ha venut al gegant mundial Penguin Random House. Els temps han canviat i cal un suport molt fort per competir en un mercat tan difícil com el del llibre. Em consta, però, que Isabel Martí hi seguirà col·laborant. Els farà falta.
Joan Ribas, Opinió, diumenge 17 d'agost 2019 en el PuntAvui.


diumenge, 4 d’agost del 2019

Guillem Terribas Fundador Llibreria 22 Una vida dedicada a la lectura

Els elements essencials i els llibres més apreciats del fundador d'una llibreria emblemàtica de Girona.
Guillem Terribas a l'Espai 22. Foto: Manel Lladó. 

   La Llibreria 22 és una institució a Girona i pràcticament no necessita ni presentació. Extremadament activa i molt influent, va celebrar el 40è aniversari l’any passat, i hem convidat el seu propietari i fundador, Guillem Terribas, a compartir els seus llibres més apreciats, així com els elements essencials d’una vida dedicada a la lectura.
1. Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. L’he llegit tres vegades. La primera, quan estava fent el servei militar al Sàhara. Vaig haver de passar 13 mesos i 10 dies allà. Després, durant 25 anys, vaig estar somiant que m’hi feien tornar per culpa d’un error tècnic. Deu anys més tard, el vaig tornar a llegir un altre cop, i encara em va agradar més. I encara més tard, quan havien passat 10 anys més, també el vaig tornar a llegir. Altres llibres que també m’han afectat i han tingut molta influència en mi són Incerta glòria, de Joan Sales, La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, Jo confesso, de Jaume Cabré...
2. Soldados de Salamina, de Javier Cercas. El conec des que ell tenia 17 anys i presentava els seus llibres a la 22. No hi havien parat massa atenció fins que va venir amb Soldados de Salamina, i vaig saber que seria un èxit massiu. Durant el rodatge de la pel·lícula, vaig conèixer David Trueba i Ariadna Gil, i em vaig involucrar molt en el film. És un llibre que ha significat moltíssim per a mi i per a la llibreria.
3. El meu llibre, Demà serà un altre dia. No tenia pensat escriure un llibre sobre mi mateix, però a l’editor li va interessar explicar com una llibreria de fora de Barcelona s’ho va fer per poder reunir una quantitat tan gran d’autors, tenir tan bona reputació i convertir-se en una referent. Hi explico com va passar tot això i, per sobre tot, qui és en Guillem, que crec que és la part de la història que a la gent li agrada més.
4.El Número, la revista que vam fer per celebrar el 10è aniversari de la llibreria, el 1988. Vaig demanar a Narcís Comadira que fes un llibre revista amb la col·laboració de 22 autors. En la presentació vam tenir grans noms, com ara Jaime Gil de Biedma, Montserrat Roig, Josep Maria Benet i Jornet, Núria Pompeia, Josep Maria Fonalleras, el mateix Narcís Comadira i d’altres. Reunir-los tots a La Mercè va ser espectacular. Xavier Folch va preguntar qui organitzava tot allò. “Qui hi ha darrere de tot això? Qui ha aconseguit reunir aplegar totes aquestes persones?” No podria creure que ho havia fet jo mateix. A partir de llavors, la 22 va començar a ser un punt de referència.
5. La revista que vam publicar per al 40 aniversari. Vaig demanar a quaranta autors que escriguessin allò que realment volguessin. També vaig demanar als autors que ens parlessin sobre els llibres que més els havien impressionat. I vam publicar tots els guanyadors del premi Just Casero.
6. Ulleres. Sempre he llegit molt i arriba un moment que tens dificultats per fer-ho sense ulleres. Gràcies a les ulleres he estat capaç de continuar llegint.
7. El premi Just Casero. La nostra joia de la corona, allò que ens ha donat més satisfaccions. Encara no puc creure que, 39 anys després del primer premi, el seguim fent, descobrint nous autors. Per exemple, Mar Bosch, que va ser la guanyadora l’any 2012, ara té una carrera consolidada com a escriptora.
8. Les meves agendes. No utilitzo l’agenda del telèfon mòbil per als esdeveniments, m’estimo més el paper. Abans, acostumava a tenir-ho tot al cap i només apuntava els dies de les presentacions i els números de telèfon. La gent sempre ha estat important per a mi, i soc molt afortunat d’haver pogut configurar una gran agenda de números telefònics. Moltes persones em continuen trucant per demanar-me algun contacte.
Marcela Topor, publicat en anglès a la revista CATALONIATODAY, abril 2014 i a la Revista LA REPUBLICA en català el 02 d'agost de 2019.
https://www.lrp.cat/entrevistes/article/1643931-guillem-terribes.html?cca=1&fbclid=IwAR0_MjU5tyAu7DtP8nzBjteLLVFKpWgb0xULWcQ3oAr8ar5jcSh9GrRMRo4



dijous, 1 d’agost del 2019

Els 70 de Gay (i Co.)

Retall de l'escrit en el Punt Avui. 
Gay Mercader fa avui 70 anys. Això vol dir que quan va organitzar el seu primer concert, el 1971 –la mateixa setmana en què va morir Jim Morrison, el 3 de juliol del 1971 a París–, encara no havia fet 22 anys. Gay Mercader va néixer el mateix any que l’ex-Stone Mick Taylor, Bruce Springsteen, Tom Waits, Mark Knopfler, Roger Taylor de Queen, James Williamson dels Stooges, Billy Joel, Rick Wakeman, Gene Simmons de Kiss, Lene Lovich, Gloria Gaynor, Tom Verlaine i Paul Rodgers de Free i Bad Company. També haurien fet 70 anys al llarg del 2019 Robert Palmer, Phil Lynott de Thin Lizzy, Fred Sonic Smith dels MC5, Gil Scott-Heron i els bessons Robin i Maurice Gibb dels Bee Gees, però ja no estan aquí per explicar-ho.
Tots ells, també Mercader, són els enfants du rock, uns nens i nenes ja una mica crescuts que es poden considerar fills putatius d’Elvis, Chuck Berry, Little Richard i tots els pioners, en la gran cadena del rock’n’roll. Tots els esmentats –sí, Mercader també– van fer contribucions decisives per consolidar aquesta música bastarda i excitant com a fenomen transgeneracional i van crear el miratge que podia existir una cultura rock universal, amb un llenguatge propi i, com indicava el subtítol de Quadrophenia, una forma de vida, al marge de les convencions de la vida adulta. Si més no, aquesta era la teoria. Ara sembla que el rock està en hores baixes, que ja només apassiona gent d’una certa edat que encara compra discos i, de tant en tant, algun jove que no acaba de trobar el seu lloc en el món i prefereix mirar enrere, abans que caure en les àmplies xarxes del trap i el reggaeton.
Retall de la felicitació en el Diari de Girona

Gay Mercader ja fa uns quants anys que està força retirat del show business –el 2006, la seva empresa Gamerco, abans Gay & Co., es va vendre a la multinacional Live Nation– i viu molt tranquil en una masia situada en algun punt inconcret del Gironès. Fa un parell d’anys va fer balanç de la seva llarga trajectòria com a organitzador de concerts amb un llibre de presentació impecable, Tour posters 1971/2017: un recull de 550 pòsters de concerts seleccionats entre els prop de 3.300 que va muntar, protagonitzats per grups i solistes de tot tipus i condició, entre ells uns quants dels que aquest any també faran 70 anys, com ell. Gay Mercader va contribuir de manera decisiva que l’Estat espanyol s’incorporés al gran circuit del rock internacional, en temps en què tot estava per fer. Per tot això, gràcies i felicitats, Gay.
Gay Mercader quan va presentar el seu llibre de pòsters, a la 22. Foto: Manel Llado.
Xavier Castillón, publicat en el Punt Avui 30.07.2019