Demà serà un altre dia.

dimecres, 8 d’abril del 2009

La LLarga juventut, AGUSTINA REIXACH

La setmana passada em va trucar l'Agustina Rexach per dir-me que ja havia acabat el llibre. Que quan podia passar per casa seva a prendre un cafè per comentar i organitzar la seva presentació, tal com havíem fet amb els seus darrers llibres, i perquè «tu facis de mestre de cerimònies, que en saps molt».

L'Agustina em trucava molt i molt sovint. Els de la llibreria moltes vegades confonien les seves trucades, per l'entonació de la veu, amb les de la meva mare. Aquests darrers dos anys, ja només em trucava ella, i els de la llibreria ja no em deien que era la meva mare, sinó l'Agustina. I parlar amb ella era com parlar amb la meva mare... Quan em trucava era perquè l'anés a veure per fer petar la xerrada o també perquè una amiga seva havia escrit algun llibre i volien que els en donés la meva opinió, o també per felicitar-me pel meu sant o aniversari: no se n'oblidava mai. També em trucava per dir-me que ja tenia el llibre a punt. Sempre tenia un llibre a punt. Però un dia vaig ser jo qui va trucar-li per fer-li saber que tenia un llibre meu i a veure quan podia anar a casa seva per portar-li. Com sempre em va convidar a cafè i la vam fer petar i vam parlar del seu llibre, amb tot de papers, fotos i retalls damunt la taula.

Preparar les seves presentacions de llibres era tot un esdeveniment. Sí, feia moure una gran quantitat de persones i ningú es negava a participar-hi. Des de Narcís-Jordi Aragó fins a Narcís Comadira i Dolors Oller, passant per Dolors Condom, Modest Prats, Mercè Huerta, Joaquim Nadal, Anna Pagans, etcètera. Aquell dia, el de la presentació, era la reina. El Tot Girona és rendia a la seva coqueteria i la seva elegància. I ella, era feliç.

Darrerament només vivia per poder escriure un altre llibre i organitzar-ne la presentació i tornar a ser per un dia la reina de les lletres gironines.

Ahir, dia 7 d'abril, l'Agustina no em va trucar. Però vaig rebre una trucada que em deia que l'Agustina havia mort, a casa seva, a la matinada, sense fer soroll i (segurament) amb l'esperança que algun dia tornaria a ser la reina i la més jove, perquè mai no va tenir 98 anys.
GUILLEM TERRIBAS publicat a El Punt el dia 08/04/09. Foto: Xavi Castillón


El mal de Bezsonoff



L'escriptor Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) proclamava fa uns dies a El Punt: «Sóc francès, però m’estic curant.» Una manera càustica de resumir els efectes revulsius de la immerersió d’un català del Rosselló en el sistema republicà francès, que és aquell mètode que dóna al concepte republicà un sentit ben diferent del que es té per aquests verals del sud, tan diferent que podríem dir antagònic sense por d’exagerar entre gaire i gens. En tot cas, per a Bezsonoff i per a la resta dels nostres compatriotes de per allà dalt el fet d’haver hagut de passar pel corró del sistema educatiu jacobí ha estat una experiència traumàtica. Un drama individual i col·lectiu que de manera càustica, irònica i també un pèl melancòlica, aquest autor exposa en el seu darrer llibre, Una educació francesa, publicat per L’Avenç.
Precisament fa uns dies passava per davant de cal llibreter Terribas a Girona i vaig veure que hi feien la presentació d’aquesta novetat editorial. Com que sóc despistat de mena, no recordo mai els dies de les presentacions que m’interessen fins que acabo descobrint que l’han feta quan el diari se’n fa ressò l’endemà o l’altre. Aquest cop tinc L’ sort. Hi entro a temps per poder escoltar un bon tall de la intervenció de Xavier Pla i també la lectura d’un parell de capítols d’Una educació francesa feta pel mateix Bezsonoff, que n’enfila un en versió estàndard i un altre tal com ho hauria llegit el seu avi, segons diu, que és si fa no fot com ho hauria llegit el meu, d’avi, que era d’un poblet d’aquesta banda de les Alberes on el conreu de l’olivera ha deixat pas al cultiu de les urbanitzacions de jubilats amb el curiós resultat d’haver passat en menys de mig segle de ser un llogarret de parla empordanesa a convertir-se en un enclavament francòfon sense pràcticament haver deixat l’oportunitat al castellà de fer el seu legítim paper de llengua de l’imperi.
Curiositats sociolingüístiques a banda, el que volia escriure en aquest article és que el llibre de Bezsonoff és una delícia. Una delícia on l’amargor i la ironia es combinen magistralment, com es conjuminen sempre aquests dos sentiments en les narracions dels supervivents dels genocidis
que, malgrat la dissort, intenten maldar sense perdre la dignitat ni la identitat.
Penso tot això mentre en Bezsonoff va responent les preguntes dels amables assistents a la vetllada, fins que em sona el mòbil, que no he apagat, i corro cap al carrer per respondre. És la meva germana, que em truca des de Barcelona per dir-me que ha vingut el seu xicot, que és de Madrid, i per passar el dia l’ha portat a Perpinyà perquè veiés que també s’hi parla català. «No t’ho creuràs –em diu–, no hem trobat ningú que parlés català en tot Perpinyà.» Jo estic a punt de respondre-li que tots eren a Girona a la presentació del llibre d’en Bezsonoff però em primeixo el sarcasme i li acabo dient: «Coi, només passa que Perpinyà és com Barcelona.» I ella em respon: «Nooo! No t’ho creuràs però aquí a Perpinyà són tan estranys que ni tan sols hi ha ningú que entengui el castellà.» Tan estranys com nosaltres, però en francès. No sé pas si ens
curarem a temps, mestre Bezsonoff.
CARLES RIBERA, publicat a la revista Presència el 3 d'abril 2009